Entre el Túria i el Ridaura

“Este establecimiento necesita urgentemente unos 100 físicos y matemáticos en prácticas, 100 computistas adjuntos, 75 aprendices de laboratorio, 125 becairos auxiliares, 50 taquígrafos y mecanógrafos.”
El primer capítol d’aquesta novel·la ja ens sorprèn als naturals d’aquest país: un anunci de 1943 buscant urgentment científics, i per a què? Doncs per guanyar la guerra contra el feixisme! Busquen científics per donar el millor als soldats i el més segur per poder optimitzar el nombre de víctimes pròpies. Ja sé que és en un circumstàncies excepcionals, però quina diferència en el tracte que donen allà als matemàtics i científics en general i quin tracte els donen en aquest país! I aquest tracte excepcional, potser només amb el número, però en circumstàncies normals també es veu la diferència.
Més tard al vore que no troben gent, comencen a contractar dones i més excepcional, dones científiques negres, amb el que això té d’excepcional al estats racistes del sud, i és ací on comença la trama d’aquesta novel·la que he començat a llegir i que vaig comprar a les jornades Dona i ciència de la UV de fa unes setmanes.
Al segons capítol ja no ho pinta tot tan bonic. Parla dels problemes sexistes i racistes i de l’estat de l’educació en alguns llocs, i no els deixa ben parats. Això de “passes més fam que un mestre d’escola” no sembla que fos exclusiu d’aquest país.

Havia vist córrer aquest llibre entre els alumnes de l’institut, però enguany li l’han fet llegir al meu fill. Ara l’he llegit jo i crec que ja va bé que els facen llegir als nens llibres com aquests, on poden veure els perills dels extremismes, siguen religiosos o polítics, i sobretot el perill que suposen aquests per les dones. Ara que ací sembla que alguna s’empenyen en fer pujar a un partit d’extrema dreta (com si no tinguérem prou amb els que es diuen de dreta o centre, però són extrema dreta pura i dura), cal que els adolescents prenguen consciència del que pot passar o ja passa en alguns llocs.
Personalment, a vegades recordava una pel·lícula prou dura que vaig vore al cinema Truffaut de Girona, Kandahar de Mohsen Makhmalbaf.

Per mi Joan F. Mira és un dels millors escriptors que tenim actualment a la literatura catalana i com he tingut el plaer d’enraonar amb ell un parell de vegades a Sant Feliu de Guíxols, sé que no sóc molt imparcial en escriure sobre ell i la seua literatura.
Aquest llibre és un dels pocs que em faltava per llegir, i evidentment no m’ha decepcionat. Una novel·la històrica, on la part de novel·la no es menja la part històrica i no cau en la trampa de la llegenda negra dels Borja que ell desmunta en aquesta narració en primera persona per part del Papa Alexandre.Una llegenda que ja començaren a fer-la córrer per aquella època i en la que han caigut molts escriptors de prestigi o la mateixa BBC, la molt rigorosa televisió britànica, o també el cinema espanyol darrerament.Però és clar, la llegenda negra ven, i els doblers són els doblers, com diria el mateix Papa Roderic. Els Borja, en comparació al que hi havia a Roma entre el final del cisma de d’Avinyó i la seua arribada al poder, encara es podrien considerar civilitzats i varen posar els fonaments de la Roma del renaixement on ja es varen lluir altres Papes posteriors als Papes xativins.
Potser a molts valencians els convindria llegir aquesta novel·la, per poder saber que hi havia darrere de totes aquestes llegendes negres que ens han contat sobre la família Borja, i poder saber la part fosca d’altres personatges massa enlairats com els Reis Catòlics.

Contràriament al que poden fer pensar la majoria de les seues obres, sembla ser que Verne estava totalment en contra de la caça, i més com a trampolí per pujar socialment. En aquest relat curt, posa a parir als caçadors i les seues costums (evidentment sense arribar a l’extrem Berlangià de La escopeta nacional). Ja comença fort a la primera línia:
“Muchisimas personas siente una verdadera antipatia hacia los cazadores, y no les falta completamente la raxón.”
I continua amb coses com aquestes:
“…se me ocurrió preguntar a la posadera, una vieja desgarbada, si había pulgas en su cuarto.
-No señor;- me respondió- se las comerían las chinches.”
“…però no se puede pedir a un principiante que tenga un vestuario como un cómico antiguo”. (referint-se a la manera de vestir dels caçadors. Aplicable actualment a molts runners o ciclistes)
“….hasta me advirtieron , sobre todo, que, vista la abundancia, no tirase sobre las hembras que fuesen a ser madres.
Com es de suponer, era una advertencia inútil,pues mal podía distinguir eso, yo que no sé diferenciar un conejo de un gato, aun estando guisado.”
I així més anècdotes sobre el món dels caçadors, que no els deixen molt ben parats.

“Habíamos entonces repetido catorce veces la maniobra, la cual cada vez duraba media hora, sin contar los catorce cuartos de hora de descanso, o sea tres horas y media. Total, diez hora y media. Habiamos partido la una, y en aquel momento debían de ser la once.
En cuanto a la profundidad a que habíamos llegado, las catorce maniobras de 200 pies daban 2800 pies.”

Treballar amb fraccions tampoc és tan difícil!

No tardó Fridiksson en preguntat a mi tío cuál había sido el resultatdo de sus investigaciones en la biblioteca.
-Vuestra biblioteca -exclamó el profesor Lidenbrock- no se compone más que de libros descabalados y estantes vacíos.
-!Como! -respondió Fridiksson-. Poseemos ocho mil volúmenes, entre ellos muchos libros preciosos y raros, obras en antigua lengua escandinava, y todas las publicaciones nuevas de que Copenhague nos surte anualmente.
-¿Qué estáis diciendo de ocho mil volúmenes?¿Dónde tendría yo los ojos?
-Oh! Señor Lidenbrock, los libros circulan por el país. Hay afición al estudio en nuestra vieja isla de hielo. No hay un labrador, ni un pescador que no sepa leer y lea. En nuestra opinión los libros, en lugar de enmohecerse en un estante, lejos de las miradas de los cuirosos, se han escrito para el uso de los lectores. Así es que los volúmenes pasan de una a otra mano, hojeados, leidos y releidos, y con frecuencia no vuelven a su estant sino después de una excursión de uno o dos años.
-Entretanto -respondió mi tío con cierto enojo- los extranjeros…..
.¿Qué le haremos? Los extranjeros tienen en su país sus biblioteca, y lo principal es que nuestros compatriotas se instruyan.

Aquesta conversa té lloc només arribar el professor Lidenbrock i el seu nebot a Islàndia. En demostra una certa vitalitat que ja volgueren motles biblioteques d’avui en dia. A més de demostrar que hi ha països que es preocupen i s’han preocupat per l’educació dels seus ciutadans. En aquest cas, un país, que per exemple recentment ha sabut reaccionar contra la banca que quasi arruïna a tota la nació, no com ací, que aquesta ens ha arruïnat i encara li donen diners a canvi de res. Potser hauríem d’aprendre més d’aquests petit països.
Per cert tot això passa en 1863. En Espanya, passava el mateix? hi hi hi hi.

Núria Cadenes ens serveix una novel·la en petites píndoles o capítols curts, on alguns sembla que no estiguen lligats entre ells, per explicar-mos la vida d’un banquer sense escrúpols, que l’únic que li interessa és fer doblers al preu que siga, sense importar-li els mitjans. Per això, és conegut com el Pirata, i el contraban és una de les seues fonts d’ingressos. Ens relata, la seua peculiar manera d’entendre els negocis, i la seua vida privada, a més dels seus intents d’entrar en política i les seus relacions amb polítics i militars de l’època.
Evidentment, que no és casualitat tot el que narra, ja que aquest personatge està inspirat en la figura de Joan March, conegut com els “banquer de Franco” o “l’últim pirata de la Mediterrània”. Sempre recordaré quan el meu avi em contava que no entenia com la República no havia fet més per acabar amb aquest senyor i em recordava el que es deia en aquella època “O la República acaba amb March, o March acaba amb la República”, com desgraciadament va passar.