Club 7 Cinema

Tenia tot el sentit, programar a la Competició del Festival de Canes la nova pel·lícula de Yorgos Lanthimos, cineasta del moment gràcies al Lleó d’Or de Venècia i el triomf a la taquilla i als Oscar de “Poor Things”, oimés quan és un cineasta el renom del qual s’ha forjat en gran mesura a Canes. Però la seva “Kinds of Kindness” s’ha afegit a la llista de decepcions d’aquesta 77a edició del certamen, especialment per als seus admiradors. I si ell no ha fet millorar el nivell baix que està tenint Canes 2024, tampoc ho ha fet el veterà Paul Schrader, amb el seu gairebé testamentari “Oh Canada”. I per acabar d’adobar-ho, fluix ha resultat el film romanès que hi ha concorregut.

Això sí, prenem-ne nota: en Richard Gere pot fer forat al Palmarès com a Millor Actor, pel seu treball al film de Schrader, remarcat per la crítica especialitzada.

Competició.

De Yorgos LANTHIMOS, “Kinds of Kindness”. Producció: Anglaterra, EUA, Irlanda (Element Pictures*, Film4). Durada: 2h45. Guió: Yorgos Lanthimos, Efthymis Filippou. Música: Thomas Newman. Fotografia: Robbie Ryan. Amb Emma Stone, Jesse Plemons, Willem Dafoe, Margaret Qualley, Hong Chau, Joe Alwyn, Mamoudou Athie, Hunter Schafer. Sinopsi: Faula en forma de tríptic que narra tres històries: la d’un home atrapat que intenta agafar les regnes de la pròpia vida; la d’un policia aterrit perquè la seva dona, que havia desaparegut al mar, ha tornat i sembla una altra persona i, finalment, la història d’una dona decidida a trobar una persona amb un do especial destinada a convertir-se en una prodigiosa líder espiritual. Nota: Un film contemporani, ambientat als Estats Units, que explica tres històries diferents amb el repartiment interpretant personatges diferents en cadascuna. Vídeos: Promocional,Tràiler en VE, Tràiler en VOSF. Informació: Inicialment, la pel·lícula es deia “And”, però a final del 2023 la van rebatejar. Rodada a Nova Orleans mentre “Poor Things” / “Pobres criaturas” (2013) era en postproducció. | D: Searchlight Pictures. EE: 28.06.2024. EF: 26.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, IndieWire 1 (ang), IndieWire 2 (ang), altres enllaços.|

Algunes reaccions.

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) Lanthimos recupera el seu cinema més incòmode i provocador, desproveït ara de les preuades vel·leïtats artístiques dels darrers projectes. Tenim tres històries independents que coincideix en la seva extremitat, allò impactant i, també, imprevisible. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ La crueltat de Yorgos Lanthimos torna a Canes: (..) Yorgos Lanthimos transita de nou en un territori entre la vida i la mort, diluint-ne les fronteres (..). La nova pel·lícula de Lanthimos, lluny del barroquisme visual amb què l’anterior va enlluernar, consta de tres històries interpretades per uns mateixos actors (Emma Stone, una habitual del cineasta grec, Willem Dafoe, Jesse Plemons i Margaret Qualley, entre altres) que assumeixen personatges diferents en cadascuna: en la primera a un home li costa matar un altre home per encàrrec; a la segona, una dona donada per morta retorna, però el marit no es creu que sigui ella; a l’última, una dona en busca una altra capaç de retornar els morts a la vida. Jugant-hi les relacions de poder, creant una atmosfera d’estranyesa, són més complexes que aquest mínim resum argumental, però la sensació d’aquesta cronista és que Lanthimos s’hi perd abusant del recaragolament, de la crueltat, d’aquell cinisme amb què, abans que la Bella de “Poor things” li inspirés un cert humanisme, ha maltractat els seus personatges. Cap dels que habiten “Kinds of Kidness” sembla concebut per a simpatitzar-hi: Lanthimos els observa com si fossin animalons en un laboratori. En la projecció de premsa, aplaudint-se el nom del cineasta en aparèixer als títols de crèdit i celebrant-se amb rialles algunes ocurrències al començament, la predisposició a l’entusiasme es va apaivagar fins a arribar a una certa fredor al final. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ Lanthimos gira l’esquena als Oscars i torna al terror més pertorbador: (..) Lluny d’acomodar-se, el cineasta grec ha aprofitat la seva posició per deixar enrere les incursions en el gènere històric i retornar als registres més incòmodes i terrorífics que el van donar a conèixer internacionalment amb “Caní” (2009). Presentada aquest divendres al Festival de Canes, “Kinds of kindness” és la pel·lícula més pertorbadora de Lanthimos des d'”El sacrifici d’un cérvol sagrat” (2017) i la més ambiciosa de la seva carrera: dura prop de tres hores i la formen tres històries independents (..). ‘The death of R.M.F.’ és el primer i el millor dels tres relats del film. Plemons interpreta un executiu d’una empresa que segueix al peu de la lletra les instruccions del seu cap (Dafoe), però no només a la feina (..). La submissió voluntària es veu recompensada per favors sexuals del seu cap, un estatus social elevat i regals excèntrics, fins que un dia l’executiu es planta i es nega a complir una de les ordres. Lanthimos i el seu coguionista, Efthimis Filippou (el mateix que a “Caní”, “Llagosta” o “El sacrifici d’un cérvol sagrat”), juguen amb el contrast entre l’ordre d’una existència regida per una entitat superior i el caos d’una vida subjecta a l’atzar i el lliure albir de la qual el protagonista mira d’escapar quan s’hi torna a trobar. En els poc més de 45 minuts del seu extraordinari primer relat, “Kinds of kindness” crea unes expectatives que les altres històries no acaben de satisfer. (..) L’única connexió narrativa entre els relats és un personatge silenciós que té una presència discreta en la primera història i l’última i a qui coneixem únicament per les inicials: R.M.F. Lanthimos torna a excel·lir com a creador d’atmosferes malsanes i de personatges inquietants que segueixen una lògica interna misteriosa que els fa dir i fer les barbaritats més esgarrifoses com si res. Les imatges d’impacte abunden al film, així com les rialles nervioses entre el públic. Però el format de tríptic té l’efecte indesitjat de ressaltar els recursos que el director utilitza en les seves històries: la naturalesa opaca dels personatges, les ruptures brutals del to, els agressius tocs de corda de la banda sonora… En lloc d’enriquir l’univers de Lanthimos, la multiplicació de relats posa en relleu la repetició d’estratègies i trucs narratius i evidencia tot el que té de fórmula el cinema del grec (..). Sergi Sánchez, a Facebook: Els que creien que Yorgos Lanthimos havia abandonat el cinema de la crueltat, tindran a les gairebé tres hores de “Kinds of Kindness” un recordatori que qui va tenir, va retenir. Aquest retorn al territori de “Canino”, “Llagosta” i “El sacrifici del cérvol sagrat”, tres títols que es van emportar premi a Canes, pot tenir a veure amb la reaparició del seu co-guionista habitual, Efthimis Filippou, després d’absentar-se a “La favorita” i “Pobres criatures”. El títol, és clar, és irònic: concebuda com un tríptic (tres pel·lícules pel preu d’una), el film ens informa que l’amabilitat segons Lanthimos és aspra, sòrdida i devastadora. L’ambiciosa, estupenda “Kinds of Kindness” s’erigeix en un compendi enciclopèdic de l’obra de Lanthimos. Aquí ens trobem els vincles afectius entesos com un malaltís joc de poder i control, sintetitzat en un catàleg de normes a quin més humiliant; la llibertat com a espai d’horror vacui identitari; la construcció de mons tancats i opressius, que representen aquest desig tan humà de pertànyer a una comunitat, de ser acceptat socialment; la ritualització extravagant del que és quotidià; i l’actor com a epicentre de l’escena. A Emma Stone, còmplice de Lanthimos per tercera vegada, se li afegeixen Willem Dafoe, Jesse Plemons, Margaret Qualley i Hong Chau, que, a cada segment, interpreten diferents personatges que, no obstant, estableixen estranyes rimes entre ells, com si successivament es traguessin una màscara que sempre revela el mateix rostre. És millor enfrontar-se als arguments de “Kinds of Kindness” el més verge possible: només dir que Lanthimos creu amb tanta convicció en el seu propi imaginari que qualsevol sortida de to -un assassinat entès com a acte d’amor, un polze com a dàdiva preciosa, el miracle de la resurrecció- s’integra amb naturalitat a la lògica interna d’un univers que és realista i impossible alhora, i que es consumeix a si mateix en un magma de nihilisme. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: Quan entrem al primer episodi dels tres que componen la nova pel·lícula del director de “Pobres criatures” ens assalta un miratge: creiem estar immersos en les coordenades d’un ‘noir’ intens amb certes ressonàncies clàssiques i filmat amb un notable aplom visual (gairebé sempre en plàns fixos força amplis, sense cap rastre de distorsions visuals), el desenvolupament del qual ens submergeix, de mica en mica, en un territori tan misteriós com inquietant, gairebé en els límits del fantàstic. Per aquestes zones intermèdies i per aquestes esquerdes entre la realitat i la fantasia es desplega una meditació gens reconfortant sobre la identitat canviant dels individus i dels espais (..) que ens du cap al territori preferit de Lanthimos: el cinema de la crueltat. Un àmbit que després es fa explícit, ja sense embuts de cap mena, en els dos episodis següents, on els mateixos actors del primer interpreten personatges diferents (..). De mica en mica la funció canvia de registres i pren la forma d’una desconstrucció narrativa i, si de cas, d’una reflexió sobre la funció demiúrgica del contador d’històries, però la veritat és que Lanthimos avança en el programa dibuixat per endavant (aquesta és plenament una pel·lícula de guió, amb molt poc més a la imatge) sense pietat i sense commiseració (..). Per moments creiem veure Lanthimos disfressat de Cronenberg. El cineasta ho filma des d’una distància clínica i amb una fredor gèlida. En lloc d’éssers humans, els personatges semblen titelles que declamen, amb impostada dicció antinaturalista, uns diàlegs que es pretenen portadors d’un estranyament buscat, però que acaben de revelar els actors com a simples corretges de transmissió del guió, mers autòmats sense ànima. Lanthimos no retrata éssers humans, sinó peces de dòmino que ell mou o bolca al seu gust. I si el que pretén és retratar persones, aleshores és pitjor, perquè el que en realitat mostra “Kinds of Kindness” (una pel·lícula que espantaria Jean Renoir) és un menyspreu altiu del creador per les seves criatures. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Yorgos Lanthimos vol abandonar aquest costat efectista i llaminer de “Pobres criatures” per a dedicar-se a rodar una pel·lícula més sòbria, sense efectes d’ull de peix i altres barbaritats. Tot sembla més pla en les tres històries que explica i que, com aquelles pel·lícules d’abans, només té alguns enllaços [entre les tres històries]. Lanthimos utilitza el model conceptual per construir una pel·lícula a la mida del seu propi món, com si tota ella no fos res més que una sèrie de jocs que pretenen provocar sense arribar a triomfar en l’intent. (..) Lanthimos introdueix en aquestes històries una mica de morbositat, hi ha una sèrie de mutilacions, una mica de sexe i força deliri. El resultat és una pel·lícula buida que funciona com a recital interpretatiu d’Emma Stone i fracassa com a exercici pretensiós cap al no-res. Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’: El grec Yorgos Lanthimos és culpable de diversos pecats cinematogràfics –i també d’alguns èxits–, però en allò que mai no havia caigut és en el tedi, en l’avorriment. Al llarg dels tres episodis de “Kinds of Kindness”, que comença relativament bé i va caient lenta però inexorablement a la seva pròpia pila d’extravagàncies, el que un va veient és un director a qui se li acaben les idees i que les va reemplaçant per capricis, un més vulgar i absurd que l’altre, tot com en una cursa per salvar un projecte que es desintegra davant dels nostres ulls. (..) De tots tres, l’únic «episodi» d’una peça és el primer: és el més organitzat i si es vol clàssic, el que té un guió ple de peculiaritats però amb una lògica interna força fèrria. El segon arrenca amb una inquietud clàssica (la persona que va tornar de la «mort» és la mateixa o va ser reemplaçada per una altra?), però mancant un tancament connectat a la proposta original tot derrapa fins a allò impossible. La tercera és, diguem-ne, un derrapament de principi a fi. A tal punt és tan incongruent tot el que passa aquí que un admira l’impuls «qualsevolista» que proposa Lanthimos d’entrada. El problema és que no té gaire idea de què fer amb això després d’uns quants minuts. Didier Péron, a la crònica per a ‘Libération’: (..) és en realitat una exploració de la manipulació psicològica i el lliscament inexorable del món cap a l’irracional i la violència a través d’una galeria de retrats de psicòpates convençuts de fer el bé. (..) El gust barroc de Lanthimos el condueix cap a figures més estrafetes  i ultranceres i cap a allò que semblen provocacions cada cop més gratuïtes, vehiculades per personatges les motivacions o el destí dels quals ens importen tan poc que l’espectacle del seu enfonsament no és ni trist ni alegre. Una pel·lícula així, sens dubte, només és possible pel seu càsting i els seus mitjans, en la seva singularitat com a anomalia hiperautorista amb una agressivitat màxima inofensiva. Emma Stone torna a trobar material per divertir-se com una estrella sense cap mena de dubte, però és indubtablement el formidable Jesse Plemons qui impressiona aquí, sobretot perquè és l’únic que intenta mantenir el timó d’un mínim de versemblança en aquest gran espectacle de circ estrany. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ Sexe, mort i Emma Stone al inquietant tríptic de Lanthimos li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: La nova pel·lícula inquietant i divertida de Yorgos Lanthimos arriba a Canes menys d’un any després de l’estrena de la seva adaptació guanyadora de l’Oscar d’Alasdair Grey “Poor Things”. És un tríptic macabre i absurd: tres històries o tres variacions narratives sobre un tema, ambientades a la Nova Orleans actual i als voltants.(..) L’efecte de tot plegat és elegant i aclaparadorament estilitzat, però potser no hi hagi gaire substància per a acompanyar-ne l’estil. “Kinds of Kindness” resulta més pesada i llarga del que n’esperava, com si hi estigués buscant una resolució significativa que potser no existeix. Tanmateix, l’absència i la pèrdua en són segurament el punt central. Altres reaccions (només enllaços).- Peter Debruge, ressenya per a ‘Variety’. David Rooney, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

Competició.

De Paul SCHRADER, “Oh, Canada”. Producció: EUA. Durada: 1h35. Guió: Paul Schrader, basat en la novel·la ‘Los abandonos‘ – ‘Foregone‘, de Russell Banks. Repartiment: Richard Gere (Leonard Fife, de gran),  Jacob Elordi (Leonard Fife, de jove), Uma Thurman (Emma, la dona d’en Fife), Michael Imperioli, Kristine Froseth (Alicia), Zach Shaffer (Cornel Fife). Nota sinòptica: La història de Leonard Fife, escriptor i documentalista, esquerranista canadenc-nord-americà, que, de jove, a finals dels anys seixanta, va fugir al Canadà, desertant, per a esquivar la guerra del Vietnam. Sinopsi: Un famós documentalista canadenc concedeix una última entrevista a un dels seus antics alumnes, per explicar-li finalment tota la veritat sobre com va ser la seva vida. Una confessió filmada davant els ulls de la seva darrera dona… Informació: Al llibre originari (una ficció literària) trobem Leonard Fife que, als setanta-vuit anys, greument malalt de càncer i davant la imminència de la mort, accepta de respondre a una entrevista per a un documental centrat en la seva figura. L’entrevista pren la forma d’una llarga confessió íntima, inesperada i esquinçadora, revelant per fi tots els seus secrets, desmitificant la seva mitificada vida. La filma el seu acòlit i exalumne estrella, Malcolm MacLeod, en presència de l’Emma, la dona de Fife i companya seva durant els últims quaranta anys, i al costat del productor, director de fotografia i tècnic de so de Malcolm, tots els quals admiraven a Fife des de fa temps però que ara han d’absorbir el significat de la seva sorprenent, fosca confessió. Paul Schrader ja va adaptar un llibre de Russell Banks a “Aflicció”, drama amb Nick Nolte i Sissy Spacek.| VI: Arclight Films*. DF: ARP Sélection*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang), altres enllaços.|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: Davant d’una pel·lícula com “Oh Canada” hem de celebrar que davant les seves imatges ja no serà procedent ni parlar de l’estil transcendental, ni de la moral calvinista com aquests dos tòpics més grans que conformen la visió crítica del cinema de Schrader. A “Oh Canada” no hi ha cap capellà –excepte un bisbe pederasta que surt un petit moment–, ni tampoc cap personatge que amagui una maldat profunda, ni en cap moment el trajecte del protagonista remet al final del Pickpocket. Som davant d’un altre model de pel·lícula, en què Schrader parteix d’un text semiautobiogràfic de Russell Banks –l’autor d'”Affliction” i “The Sweet Hereafter” d’Atom Egoyan– que va morir poc temps després del rodatge. La pel·lícula està construïda com una mena de joc de memòria que intenta explicar el relat de Leonard Fife –Richard Gere i Jacob Elordi– que ho va abandonar tot per trobar refugi al Canadà. El personatge és un jove atrapat per les convulsions del 68, però que es manifesta com un covard, un seductor i un ésser inestable i fins i tot traïdor en les seves relacions amoroses. (..) La seva vida no es pot classificar d’història exemplar d’un militant polític, ni el relat pretén tampoc rendir comptes amb les cendres d’una generació. Leonard Fife, com l’escriptor Russell Banks, va marxar al Canadà per deixar-ho tot i tornar a començar. El gest d’abandonar els Estats Units tampoc no va tenir una intenció política, ni de protesta davant de la incertesa del seu temps. Canadà va ser la llar, un simple refugi. Schrader juga amb el trencaclosques de peces variades, en què la memòria davant la mort intenta buscar alguna clau per entendre un personatge que és molt pla i poc atractiu. Richard Gere està esplèndid en el seu personatge, mentre que Uma Thurman apareix com gairebé una antiga model que forma part del decorat. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) En el seu retrobament amb Richard Gere després de la seminal “American Gigolo”, fa més de quaranta anys, “Oh Canada” desmitifica la figura d’un documentalista, Leonard Fife, que, agonitzant, mentre concedeix la darrera entrevista, explica la seva vida com un trencaclosques de peces que no encaixen. Parla la memòria per contradir-se, perquè vegem que la identitat no és res més que la ficció del jo que volem projectar cap al món, i que un mateix és el narrador menys fiable que existeix. No obstant això, sent molt fidel a la novel·la, la pel·lícula de Schrader no aconsegueix transmetre del tot la seva antipàtica malenconia. Hi ha una atonalitat, una manca d’intensitat dramàtica, que fan que el personatge de Fife sigui més anodí del que mereix, al que contribueix com està de poc explotada, narrativament parlant, la importància simbòlica de la seva faceta com a cèlebre documentalista. No hauria estat més interessant potenciar les simetries entre el relat difús i confús de la seva existència i els vincles de la seva professió amb la captació i la manipulació de la realitat?. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Honesta quant a la connexió que realitza entre personatge i forma, encara que això li jugui en contra narrativament i dramàticament, “Oh, Canada” és un intent de Paul Schrader de reflectir els records d’un octogenari cineasta que és entrevistat per a una pel·lícula sobre la seva vida quan està molt malalt i amb greus problemes de memòria. Això implica que els seus records seran temptatius, confusos, repetitius i contradictoris. I la pel·lícula s’organitza així, anant i venint en el temps i en les formes, tornant constantment a la situació de l’entrevista en si, i posant l’espectador moltes vegades a la fràgil zona mental on el protagonista es mou. Es tracta d’una pel·lícula difícil, complexa, emocionalment sentida i amb elements que es poden considerar autobiogràfics. Si bé la seva carrera és molt diferent de la del protagonista, Schrader també és un cineasta octogenari amb seriosos problemes de salut que se li ha donat per reflectir, adaptant una novel·la del recentment mort escriptor canadenc Russell Banks, les experiències d’un home de l’art i la cultura que vol –i no sempre pot– recordar la vida, els amors, les traïcions, els plaers i els patiments. (..) Gran part de la pel·lícula se n’anirà en aquest confús viatge pels records de Fife, centrats més que res en la seva vida amorosa i personal, i no tant pel que fa al cinematogràfic o polític. (..) Diferent a la majoria de les seves pel·lícules –lluny aquí els protagonistes torturats i religiosos que travessen proves de foc simbòliques (..)–, “Oh, Canada” s’assembla una mica més a “Mishima”, la seva gran pel·lícula dels ’80 sobre l’escriptor japonès. Però no té la salvatge inventiva d’aquell film, sinó que es refugia en zones més íntimes i personals, deixant allò social i polític en un segon pla. Si bé l’espectador, més tard que d’hora, s’acostuma als salts i a les repeticions del que explica Fife, la sensació que roman és que tampoc no és tan fonamental com tothom creu que és. El que sí que Schrader transmet a la perfecció, banyant el film d’aquest to, és la fragilitat física i mental del seu protagonista, amb un Gere maquillat per lluir gairebé a punt de morir, sense control d’algunes de les seves habilitats físiques i incapacitat per a moure’s sense ajuda. És al present un pèl combatiu de l’entrevista on la pel·lícula recupera el que perd als flashbacks. Aquí un sent la connexió humana i vital entre el tal Fife i Schrader, un director conflictiu, famós i mal entès que arriba al final de la seva vida i tracta d’expressar les seves pors usant els records dels altres, sigui Banks o la criatura inventada pel gran escriptor canadenc. Aquí, en aquest dolor de continuar vivint sense voler realment fer-ho, sentint l’amorosa calidesa de la seva dona al costat, “Oh, Canada” es converteix en un testament, les memòries d’un home (o dos o més) que volen revisar la seva vida i s’adonen que no ho poden fer. O que potser no volen… Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) no s’acaba de saber si el director estatunidenc vol desmitificar simplement un personatge o els membres de la seva mateixa generació que van enfrontar-se al govern dels EUA, en relació amb la guerra del Vietnam, mentre es revoltaven contra una forma de vida acordada amb les pautes del somni nord-americà: el malson capitalista. Schrader, que va col·laborar amb Scorsese com a guionista en films com ara “Taxi driver” i “Toro salvatge”, ha abordat tota mena de personatges carregats de culpes, i per això mateix turmentats, a qui ha concedit la possibilitat de la redempció. En aquesta ocasió, la culpa, el turment i l’èxtasi no són tan extrems, però alguna cosa hi persevera. (..) Schrader fa present que les vides s’inventen i que la memòria és incerta. Però no acaba d’aprofundir-hi i desaprofita el fet que el mateix personatge, que no resulta prou interessant, és un documentalista per recordar que potser no se n’acaba de saber, de res i de ningú. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) La competició oficial ha acollit la nova pel·lícula de Jacob Elordi, l’actor que ‘Euphoria’ va convertir en ídol juvenil i que ha triat amb astúcia els seus papers al cinema: després de “Saltburn” i “Priscilla” arriba “Oh Canada”, l’adaptació que Paul Schrader ha dirigit del llibre del seu amic Russell Banks (..). Si un Elordi un pèl tibat (i absent de Canes) dona vida als records de joventut del protagonista, de la seva encarnació madura i agonitzant se n’encarrega un dels millors Richard Gere dels últims anys (..). “Oh Canada” sembla un film tan personal per a Schrader com segurament frustrant per a l’espectador, que veu com la confessió es va descomponent en fils de records que es perden en el laberint d’una consciència confusa per la malaltia i el dolor, incapaç de reconstruir el relat de la pròpia vida. No hi ha la contenció bressoniana dels seus últims tres films, però hi connecta temàticament a través de la impossibilitat d’una redempció que ve a reivindicar, com deia Francis Ford Coppola fa uns dies, que el que importa al final de la vida són les coses que has fet, no els penediments ni el perdó de ningú. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5 i en diu: Confusa, anticlimàtica i sovint interpretada amb timidena, aquesta nova pel·lícula estranyament sense passió de Paul Schrader és una decepció. (..) Tot i que inicialment és intrigant, realment no aconsegueix la revelació emocional o l’autoconeixement a què sembla conduir. Hi ha moments d’intensitat i de promesa; amb un director de l’astúcia i l’alerta creativa de Schrader, com pot no haver-n’hi? Però la pel·lícula sembla girar sense parar al voltant de les seves pròpies emocions i idees sense tancar-se (..). Altres reaccions (enllaços).- Luc Chessel, crítica també sobre el ‘darrer’ film de Godard, per a ‘Libération’. Peter Debruge, ressenya per a ‘Variety’. David Rooney, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

Competició.

D’ Emanuel PÂRVU, “Three Kilometres to the End of the World” / “Trois kilomètres jusqu’à la fin du monde” / “Trei kilometri pana la capatul lumii”. Producció: Romania (FamArt Production). Durada: 1h45. Guió: Emanuel Parvu. Amb Bogdan Dumitrache, Laura Vasiliu, Ciprian Chiujdea, Valeriu Andriuță, Adrian Titieni, Ingrid Micu-Berescu, Richard Bovnoczki, Alina Berzunțeanu, Vlad Brumaru. Nota sinòptica: Ambientat en una comunitat conservadora del delta del Danubi, l’autodescoberta d’un adolescent gai topa amb els valors tradicionals defensats pels seus pares i veïns. Sinopsi 1: L’Adi és un adolescent de 17 anys d’un poble del delta del Danubi que, gràcies a l’esforç dels seus pares, estudia a Tulcea. Quan els seus pares s’enfronten a una veritat que no poden entendre, l’amor incondicional que n’hauria de rebre desapareix de cop i a l’Adi només li queda una solució. Sinopsi 2: L’Adi, de 17 anys, passa l’estiu al seu poble natal situat al delta del Danubi. Un vespre, l’agredeixen violentament al carrer. L’endemà, el seu món es capgira completament. Els seus pares ja no el miren com abans i l’aparent tranquil·litat del poble comença a enfonsar-se. | VI: Goodfellas*. DF: Memento. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) Emanuel Parvu mostra amb l’habitual rigor narratiu del cinema romanès (plans llargs, interpretacions naturalistes, absència de banda sonora) els valors retrògrads i patriarcals que perviuen en un poble del delta del Danubi on l’homosexualitat es cura a cop d’exorcisme i la policia no té gaires ganes d’investigar una brutal pallissa a un noi gai. Correcta en tots els aspectes, la cinta de Parvu no ofereix cap novetat destacable i el focus que assegura la competició oficial de Canes potser no li fa cap favor. Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) La pel·lícula aborda sense mitges tintes el cinisme i la hipocresia de la repressiva societat pobletana que persisteixen en comunitats tancades, endogàmiques i allunyades dels centres urbans. Narrada i actuada amb l’habitual solvència del cinema romanès, “Three Kilometers to the End of The World” resulta, no obstant, força menys audaç, sorprenent i arriscada que les propostes de Cristi Puiu, Corneliu Porumboiu o Radu Jude, per citar alguns prestigiosos autors del mateix origen. És un film correcte, encertat, però alhora menor per al context de la Competició Oficial del principal festival del món. Sergi Sánchez, a Facebook: El matrimoni homosexual a Romania ni hi és ni se l’espera. De fet, el quaranta per cent de la població veu l’homosexualitat amb mals ulls, i no va ser fins a l’any 2000 que es va eliminar completament tota legislació feta en contra de l’homosexualitat, que el règim comunista de Ceaucescu castigava amb penes de presó. Són dades que cal tenir en compte a l’hora d’entendre la notable “Tres quilòmetres fins a la fi del món”, d’Emanuel Parvu (..). El principal problema d’Adi, un jove que passa les vacances d’estiu al delta del Danubi a casa de la família, no és haver estat víctima d’una agressió homòfoba sinó que l’agressió fa visible la seva orientació sexual, fins aleshores clandestina, per als seus pares. La pel·lícula, amb el rigor habitual del cinema romanès -amb un domini extraordinari de la tensió narrativa, sotmesa a les exigències d’un realisme de pla fix i llarg-, examina el via crucis del noi -amb ritual exorcista inclòs- alhora que posa de manifest la corrupció d’un sistema -policial, familiar- a qui importa més salvaguardar els bons costums d’una moral reaccionària fins a allò inversemblant que fer justícia protegint les víctimes. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) hi ha un fet delictiu i una investigació. Però res del que hauria de passar després és el que passa. La llei és una cosa, però les famílies, les tradicions, el poder, l’església i els contactes estan per sobre de tot això. (..) Una nit l’Adi surt i el veiem caminar per una zona fosca amb un altre noi. La conversa deixa clar que és un moment de desig i seducció, una relació gai que la pel·lícula mostra massa discreta i innocentment, gairebé tement «incomodar» els espectadors. Però tot canvia quan l’Adi arriba a casa seva i el veiem tot ferit i sagnant. El pare entra a l’habitació i queda clar que al seu fill li han donat la pallissa de la seva vida. (..) I els pares de l’Adi se n’assabentaran, incrèduls, que el seu fill és gai. I tot canviarà. La investigació girarà cap a altres costats, caldrà cercar altres voltes i les autoritats del poble mostraran el seu costat més obertament homofòbic. I apareixerà l’església, a «guarir» el desviat. I altres personatges se sumaran a aquest combat per la «salvació» del noi. A ningú ja sembla importar-li que a l’Adi el van deixar gairebé mort. D’alguna manera el fan sentir responsable del que li va passar. I tota la resta passa a ser secundari. (..) La pel·lícula pren tres decisions cridaneres que la diferencien d’un thriller social tradicional. D’una banda, gairebé no coneixem l’Adi. Se’l veu poc, parla poc, és gairebé un testimoni o un personatge secundari de la seva pròpia història. El més important passa pel que fan –o deixen de fer– el seu pare, la seva mare, la policia, el capellà, els mafiosos i «les forces vives» de la ciutat. De l’altra, més controvertida, l’actor que l’interpreta no sembla que tingui 17 anys sinó molts més. I fins que es revela la seva edat això genera una estranya sensació a l’espectador (..). L’última té a veure amb un gir a la trama que no convé avançar però que comporta un tomb inesperat a la història, traient-la de les zones més previsibles a què sembla anar a parar (..). Didier Péron, a la crítica per a ‘Libération’: (..) És un estudi de l’endarreriment pobletà, del terror del que dirà la gent barrejat amb una religiositat esbojarrada, i una vegada més, l’observació d’un “país podrit” que no acabarà mai de sortir-se’n –arrossegant-se sense dignitat– dels anys de vigilància i paranoia de la dictadura de Ceausescu. Un període del qual n’hauria quedat el gust per negociar-ho tot a baix cost, entre clientelisme i corrupció, amb una relació amb marcs o procediments com a mínim laxa. La mateixa gent, per descomptat, creu que l’homosexualitat del jove posa en perill un ordre que demostren amb cada frase, fet o gest que mai hi van creure ni tan sols van intentar obeir-lo. L’única norma per a ells és l’excepció a la regla, però per a tots els altres (estrangers, els “anormals”…), s’enorgulleixen de ser valents guardians de la “llei”. S’espera, o esperem, en qualsevol moment que Adi cali foc a tota aquest grapat d’escòria hipòcrita (la pel·lícula és força agradable per la manera en què la família no se’n salva) però, més sàviament, acaba llevant l’àncora i tot indica que no està a punt de tornar. La pel·lícula és tensa però encara pateix un excés de didactisme, una tendència a la demostració que també trobem en el seu compatriota Mungiu. Però hem de creure que les conseqüències d’una societat durant massa temps malalta dels seus principis han de passar per això. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: El cinema romanès no passa de la discreció. El cinema romanès ha entrat en la secció oficial de la mà d’Emanuel Parvu amb una història pròpia, ‘Trois kilomètres jusqu’à la fin du monde’. Una pel·lícula que queda lluny de les grans pàgines que ens han deixat cineastes romanesos presents a Canes com Christian Mungiu (..)  El resultat és una pel·lícula discreta i funcional, sense cap atribut especial, que s’aixeca contra la intolerància en entorns petits i aïllats. Altres reaccions (enllaços).- Guy Lodge, ressenya per a ‘Variety’.

Cannes Première.

De Nabil AYOUCH, “Everybody Loves Touda” / “Touda”. Producció: Marroc, França, Noruega, Bèlgica, Dianamarca, Països Baixos. Durada: 1h42. Guió: Nabil Ayouch, Maryam Touzani. Repartiment: Nisrin Erradi (Touda), Joud Chamihy (Yassine), Jalila Tlemsi (Rkia). Nota sinòptica: Una ‘sheikha’ (cantant tradicional antigament respectada), apassionada pel seu art, brega per garantir un futur millor al seu fill sordmut. Sinopsi: Al poblet Sidi Bennour, la Touda, una mare de 35 anys, cria sola el seu fill sord-mut, en Yassine. La Touda és una sheikha que actua en bars de mala mort per arribar a final de mes. Però la Touda té una passió. Ella lluita perquè el seu art sigui reconegut i per garantir un futur millor al fill. És així que, també per a donar-li més oportunitats a la vida a aquesta criatura, se’n va amb ell a Casablanca on s’enfronta a contratemps. Informació: És una pel·lícula sobre el cant, la dansa i aquestes poetesses ferotges conegudes com Shaeirat, que van sorgir al segle XIX de les muntanyes del Marroc i van començar a arribar a les grans ciutats als anys 60 i 70, ha explicat Nabil Ayouch, en unes declaracions recollides per ‘Variety’, en què afegeix: Les poetesses de Shaeirat van ser les primeres dones que es van atrevir a cantar en públic sobre l’amor, els seus cossos i els plaers en una època on només els homes podien cantar; eren cançons de resistència i emancipació que encara són tan universals (..) unes cantants tradicionals que van desfermar sentiments complexos al Marroc, reverenciades per alguns i menyspreades per d’altres que les veuen com a prostitutes perquè són lliures i independents. Segons aquesta mateixa publicació nord.americana, Ayouch [ha dit] que aquestes dones que desafien les normes dins d’una societat conservadora l’han inspirat i estan presents en gairebé totes les seves pel·lícules des d’”Ali Zaoua: Prince de la rue” (2000). | VI: MK2. DF: AdVitam. EF: 13.11.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).|

Algunes reaccions.

Lovia Gyarkye, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: Quan veiem per primera vegada la Touda (una sorprenent Nisrin Erradi), la tossuda protagonista del convincent llargmetratge de Nabil Ayouch, “Everybody Loves Touda”, la jove mare es troba en algun lloc dels afores de la seva petita ciutat, interpretant un animat número amb un grup d’altres cantants. Les dones ballen mentre somriuen els homes reunits prop de la foguera. Els espectadors semblen complaguts i, de vegades, cobejosos. A mesura que el sol baixa, la gresca adopta un to sinistre. Els somriures es tornen malèvols i les mans més autoritàries. Touda queda atrapada en un tumult, es produeix una persecució, els homes li esquincen el vestit i després l’ataquen. (..) Com a les seves pel·lícules anteriors, Ayouch aborda la història de la Touda amb un realisme infrangible i descarnat. “Everybody Loves Touda”, que el director nord-africà va escriure amb la directora Maryam Touzani (“El caftan azul”), és un retrat molt absorbent, encara que de vegades formulat, d’una dona decidida a canviar la vida. La Touda vol esdevenir cantant folklòrica tradicional marroquina, o una ‘sheikha’, i inscriure el seu fill sord en una escola que s’adapti millor a les seves necessitats. La seva ciutat rural no té els recursos per complir cap d’aquests desitjos, i per això la jove mare posa les seves esperances en Casablanca, una ciutat bulliciosa amb escenaris famosos i escoles ben finançades. Per guanyar diners per a l’eventual viatge, la Touda canta en clubs nocturns, on de mala gana se sotmet a la mirada sòrdida d’homes borratxos de cervesa i dels seus propis deliris. La propera vegada que veiem la Touda, mira el seu vestit ensangonat amb una mena d’exasperació rutinària i està enfeinada amb les taques fins que desapareixen. Després, ella continua, passant el dia. A “Everybody Loves Touda”, els moments de dolorosa violació gairebé sempre van seguits d’una inquietant calma. Els talls abruptes (el muntatge és de Nicolas Rumpl i Yassir Hamani) entre escenes reflecteixen la cadència irregular de la vida i subratllen la resiliència general de la Touda. El fet que la jove mare s’empassi gran part de la duresa de la seva vida és alhora un testimoni de la seva força i una crítica a la seva societat. Aquesta no és la primera vegada que Ayouch elabora una història sobre com les dones passen per les limitacions del conservadorisme de gènere. (..) A “Everybody Loves Touda”, Ayouch narra el viatge de Touda des del seu poble rural a Casablanca amb reverència per la independència de la nostra protagonista. (..) Alguns dels moments més commovedors de la pel·lícula són aquells en què la Touda canta aita, un gènere folklòric de música marroquina arrelat en una poesia d’alliberament. La càmera s’acosta a la cara, privilegiant-nos amb una perspectiva íntima. La música (de Flemming Nordkrog) està baixada, deixant-nos només amb l’ambient que envolta el cantant. La veu de la Touda tremola mentre canta sobre l’amor, la pèrdua i altres lluites dels vius, com si aquestes antigues lletres haguessin estat escrites pensant en ella. L’actuació de [Nisrin] Erradi, marcada per una determinació fèrria suavitzada ocasionalment per una mirada vulnerable, completa aquests moments. L’actriu té una presència apassionant a la pantalla i la seva interpretació sovint salva la narrativa d’Ayouch dels seus propis artificis. [Però malgrat] els esforços d’Erradi, “Everybody Loves Touda” lluita per superar algunes de les seves trames (..).  Aquestes opcions narratives comprometen les subtileses de l’actuació central i amenacen d’enterrar allò que en última instància és una narrativa commovedora. El fil conductor més poderós d'”Everybody Loves Touda” és com els intents de la cantant d’esdevenir ‘sheikha’, una intèrpret tradicional les cançons de la qual són laments per a l’ànima, es veuen frustrats per les persones que l’envolten. No són només els homes del públic amb les seves mirades famolenques i els seus tocs rapinyaires. És el propietari del club nocturn que es comporta com si ella fos seva; els seus pares que li preguen que torni; i companys músics (normalment dones) que l’acusen d’esnobisme. Les interaccions de Touda amb totes aquestes figures aclareixen la ironia del títol de la pel·lícula. Sí, tothom estima la Touda, fins que ella aposta per si mateixa.

Sessions Especials.

De Yolande ZAUBERMAN, “La Belle de Gaza“. Producció: França (Unité, Phobics*, Arte France Cinéma). Durada: 1h16. Guió i fotografia: Yolande Zauberman. Documental. Amb Talleen Abu Hanna, Israela, Nadine, Danielle, Nathalie. Nota sinòptica: Van ser una visió fugaç a la nit. Em van dir que una d’elles havia vingut a peu de Gaza a Tel Aviv. Al meu cap la vaig anomenar ‘La belle de Gaza’. Sinopsi: Segueix persones trans palestines que fugen de Gaza i fan cap a Tel Aviv per viure obertament. El seu perillós viatge entre aquests mons ofereix una visió de la seva lluita per l’autoafirmació enmig del conflicte i l’opressió.Vídeo: Tràiler. | VI: Pyramide. DF: Pyramide. EF: 29.05.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Eulàlia Iglesias, article per a ‘Filmtopia’ (nota també n’ha publicat un a ‘Caimán’. Aquí recullo el text de ‘Filmtopia’): (..) Zauberman s’endinsa aquest cop en la comunitat trans a Tel Aviv per seguir explorant dos temes habituals en la seva filmografia: la sexualitat de la població d’Israel, que recull a través de la seva capacitat per generar contextos de conversa íntima amb les protagonistes, i la denúncia de la violència patriarcal en aquest estat. Aquest cop, el punt de partida és la voluntat de retrobar una dona trans que hauria conegut durant el rodatge del film anterior, la Bella de Gaza del títol, de qui s’explica que va arribar caminant a Tel Aviv, per acabar oferint una panoràmica de la diversitat d’identitats i experiències trans, des de l’exdona d’un rabí a una treballadora sexual beduïna passant per la testimoni que se sent més segura apareixent amb un hijab, en aquesta zona segura, amb reserves, que és Tel Aviv, meta de persones queer de totes les procedències. L’única protagonista que apareix amb un vincle regular amb la seva família biològica és una àrab-cristiana, una forma d’immunitzar el film contra possibles intents d’apropiació per part dels discursos d’odi contra qualsevol de les comunitats representades. Sanda Onana, a la crítica per a ‘Libération’: Yolande Zauberman generalment tria els llocs més perillosos per anar a passejar-se amb una càmera. On hi ha fractura, tabú, por, tapadora del silenci, estanquitat comunitària, religió contra religió, violència contra la llibertat. Les preguntes íntimes que cap persona raonable s’atreveix a fer, que cada cop desencadenen rialles d’incredulitat, les mirades nervioses per veure qui és probable que estigui escoltant, aquestes són les que ella decideix formular. (..) Cinc anys després de “M”, el retrat d’un nen violat a la seva comunitat hassídica de Bnei Brak, “La Belle de Gaza” posa fi a la seva “trilogia de la nit”. Un projecte documental on la resplendor de les cares sempre se l’atrapa en la foscor, les paraules flueixen lliurement cap a llocs on sabem que són limitades o impossibles, llum contra foscor. Aquí una altra vegada, “T’agradaria parlar-me de plaer?”, adreçat a dues amigues, dones trans, que potser només esperaven poder parlar dels seus orgasmes, indica alguna cosa del mètode Zauberman, la falsa innocència desarmadora. Sempre és una barreja de precaucions, però sense disculpar-se per ser-hi, la negativa a considerar que un tema així sigui intocable. Som aquí en un lloc públic de Tel Aviv, i Talleen Abu Hanna, Miss Trans Israel 2016, escolta el relat de la seva recent sobrietat sexual, després de diversos anys de gaudi matrimonial al costat d’un home, un rabí ortodox, que es pensava que era dona. Si va acabar sabent la veritat va ser perquè ella ho va voler, tenint en compte que era hora de desfer-se del marit problemàtic. Als que tenen alguna cosa a dir, explica de bon grat la història gravada en la memòria jueva, d’un rabí del segle XIII que somiava amb ser dona. Altres preguntes? La pel·lícula deu el seu nom a la investigació que li serveix de tema central, construïda al voltant d’un mite, una dona fantasma que va arribar a Tel Aviv a peu des de Gaza. Al barri de les prostitutes, carrer Hatnufa, Yolande Zauberman busca aquesta figura que va desaparèixer a la nit uns anys abans, filmada durant les localitzacions per a “M” (atzar sublim, aquesta silueta captada per la càmera per accident, com si no fos pas Zauberman que hagués escollit el tema de la seva propera pel·lícula, sinó la protagonista d’aquest seu proper film que l’escollís). Foto en mà, la cineasta s’acosta a les que s’haurien pogut creuar amb “la bellesa de Gaza” a la vorera. Com que tots neguen ràpidament la llegenda urbana, la recerca pren molt ràpidament l’aparença d’un pretext, un McGuffin documental. I és menys per aquest eix amb potencial sensacionalista (l’esperança que al final es reveli una èpica “increïble però certa”) que per la força de les seves trobades que la pel·lícula aconsegueix la gràcia de la qual és capaç. Dempeus a la desfilada de cotxes, l’escenografia de les escales i carrerons, Nathalie, Danielle, Nadine, expliquen els ponts tallats amb les famílies, les emboscades al fons dels carrerons, la violència dels fonamentalistes que les volen mortes. Quan la càmera s’hi acosta, les veiem mesurar la situació amb els seus ulls, sospesant la informació que estan disposades a donar sobre la jove irrecercable, a la qual coneixen més o menys, però que estan preparades per protegir de la curiositat d’aquells que poden desitjar-li mal. (..) I hem d’escoltar l’emoció en la veu d’aquella que, amagada sota un vel de mil i una nits, acabada d’entrar a la religió i només movent-se sota un hijab de perles, s’acabarà reconeixent a la foto que sosté Zauberman, articulant en un to d’afirmació i de pregunta alhora (..): “Ho juro, sóc jo?” És difícil distingir entre el misteri inherent a la nit i el dels plans gairebé sobrenaturals que compon la cineasta (..). Yolande Zauberman diu que filma deixant-se portar per “la següent intuïció”, “el que necessitarà el projecte”, abstenint-se de parlar massa del projecte per construir, amb els seus personatges, “un territori que no és del tot seu, que tampoc és meu. És el gran èxit de la pel·lícula materialitzar aquest lloc de trobada, com un lloc de l’esperit, secret com una pregària feta a un mateix, després compartida davant del món. Altres reaccions: Siddhant Adlakha, ressenya per a ‘Variety’. Lovia Gyarkye, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

Cinema de Mitjanit.

De Lorcan FINNEGAN, “The Surfer“. Producció: Austràlia, Irlanda, EUA. Durada: 1h39. Guió: Thomas Martin. Amb Nicolas Cage, Julian McMahon, Nicholas Cassim. Sinopsi: Un home torna a la platja idíl·lica de la seva infantesa per anar a fer surf amb el seu fill. La seva escapada es converteix en un malson quan una banda de surfistes locals els prohibeix l’accés a l’oceà. Humiliat i amenaçat, el pare haurà de lluitar per recuperar el seu territori i l’estima del seu fill. En aquesta platja d’ambient sufocant comença una lluita que el portarà al cor de la bogeria. Víeo: Tast. Informació: |DF: The Jokers Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Joan Millaret Valls, a X: “The Surfer” de Lorcan Finnegan amb una Nicolas Cage de nou en la seva salsa com a pare de família a qui se li fondran els ploms quan perd la dona, la casa i el seu tros de platja per culpa d’una xulesc clan surfista. Cinema estripat i paroxístic en to de sarcasme. I, a l’article per a ‘cinemacatala.net’, diu: Nicolas Cage, un gènere en si mateix. (..) Una pel·lícula australiana a la mida de Nicolas Cage, “The Surfer’. (..) [Cge] retorna a ‘The Surfer`’ la seva salsa més paròdica. Aquí interpreta un pare de família a qui se li fondran els ploms quan després de perdre la dona i la casa, un grup de surfistes agressius i tòxics li neguen el seu tros de platja. Cinema estripat i paroxístic amb alguns moments extrems prou inspirats i on preval per damunt del tot el sarcasme i el to de broma general, tot i que la incandescència de la seva evolució desesperada apunti a un explosió de violència desfermada. Altres reaccions (només enllaços).- Owen Gleiberman, ressenya per a ‘Variety’.

Un Certain Regard.

De Konstantin BOJANOV, “The Shameless“. Producció: Bulgària, França, Suïssa, Taiwan, Índia. Durada: 1h55. Guió: Konstantin Bojanov. Amb Omara, Anasuya Sengupta, Mita Vashisht. Sinopsi: La Nadira, de 27 anys, s’escapa en plena nit d’un prostíbul de Delhi després d’haver apunyalat fins la mort un agent de policia abusiu. Troba refugi temporal en una comunitat de treballadores sexuals Devadasi al sud de l’Índia, on agafa el nom indi de Renuka. Allà s’enamora de la Devika, una noia de 17 anys emocionalment fràgil. La seva trobada amb la Renuka durà la Devika a enfrontar-se a la seva mare i rebel·lar-se contra la institució secular i opressiva de les consagracions religioses. Vídeo: Tast.  | VI: Urban Sales. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Cineuropa-el projecte (esp).|

Algunes reaccions.

Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Caimán’: (..) un thriller dramàtic ambientat a l’Índia amb la violència sobre les dones com a motiu principal. El film arrenca amb una primera venjança: coneixem la protagonista, Renuka (Anasuya Sengupta), just després que degolli un home i s’escapi del prostíbul on treballava. Com a personatge, Renuka carrega sobre les espatlles bona part de l’atractiu del film mentre encarna una figura insòlita a l’imaginari del cinema indi: una dona en fugida, prostituta lesbiana d’empenta que es refugia en un altre bordell mentre intenta aconseguir els diners suficients per marxar definitivament del lloc. Però allà coneix Devika (Omara Shetty), una jove veïna de qui s’enamora i amb qui inicia una relació. A través de Devika i la seva família només composta per dones, Bojanov introdueix el principal tabú que denuncia la seva proposta, la tradició de vendre la virginitat de les filles menors per part d’algunes famílies hindús. “The Shameless” descriu un país on l’abús sexual forma part de l’estructura familiar des de fa generacions, en una expressió de les moltes que presenta la violència masclista al país. El film també apunta a la creixent islamofòbia als entorns hindús, exaltada a més per certs sectors polítics. Massa assumptes que acaben llastrant la fluïdesa d’una pel·lícula en excés prosaica, que no acaba de quallar ni com a thriller de venjança ni com a drama realista de denúncia. La principal carta de “The Shameless” recau en el carisma i l’atractiu d’Anasuya Sengupta al paper de Renuka, tota una supervivent d’actitud poderosa, veu greu i mirada seductora. Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) Narrada amb solvència pel búlgar Konstantin Bojanov i interpretada amb convicció i sensibilitat per Sengupta i Omara [Anuksha Pushparaj Shetty], “The Shameless” està carregada de bones intencions (exaltar un amor prohibit, exposar les conseqüències de l’addicció a les drogues i denunciar un sistema injust, un destí tràgic que es perpetua de generació en generació), però la mateixa correcció política fa que el film resulti en diversos passatges massa obvi, recarregat, subratllat i alliçonador. Entre els múltiples homes menyspreables amb què elles topen n’hi ha un que d’alguna manera sintetitza i engloba tots els aspectes negatius: un polític que, mentre en els seus discursos de campanya parla de llibertat, respecte, diversitat i lluita contra la corrupció, és capaç de sotmetre les dones a les pitjors condicions imaginables. I és precisament aquesta falta de subtilesa, aquesta compulsió a deixar-ho tot bé en clar, sense matisos, sense grisos, la que fa que un film d’impecable factura tècnica i aportacions actorals resulti massa tendenciós i demagògic. No és difícil empatitzar amb el missatge ni amb la seva moralitat, però en el terreny artístic el saldo final és força menys interessant que el que al principi es podia intuir. La valentia discursiva no sempre es converteix en audàcia artística.

Un Certain Regard.

De Louise COURVOISIER, “Vingt Dieux!“ / “Holy Cow”. Producció: França (Agat Films & Cie). Durada: 1h30. Guió: Louise Courvoisier, Théo Abadie. Amb Clément Favreau, Luna Garret, Mathis Bernard, Dimitri Baudry. Sinopsi: En Totone (Clément Faveau), de 18 anys, passa la major part del temps bevent cerveses i anant a les sales de ball del Jura amb la colla d’amics. Però la realitat el posa al dia: ha de cuidar la seva germana petita de 7 anys i trobar la manera de guanyar-se la vida. Aleshores se li posa al cap de fabricar el millor formatge comté de la comarca, amb el qual guanyaria la medalla d’or al concurs agrícola i 30.000 euros. Informació: Òpera prima.| VI: Pyramide. DF: Pyramide. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Caimán’ (Nota: posteriorment, n’ha publicar article a ‘Filmtopia’. Aquí mantinc el recull que en vaig fer primer de l’escrit per a ‘Caimán’): L’òpera prima d’aquesta directora (..) encarna amb totes les imperfeccions el que s’espera d’una primera pel·lícula d’Un Certain Regard: una proposta fresca i oberta, divertida i càlida en el seu retrat de la joventut rural al Jura. Rodada amb intèrprets no professionals a la regió originària de Courvoisier, la pel·lícula equilibra, més enllà de la docuficció, l’estètica naturalista d’una història estructurada al voltant de la principal forma de treball de la zona, la fabricació de formatges ‘comté’ per part de petits productors, amb la construcció d’un relat al voltant de Totone (..). La directora dibuixa un univers en què gairebé no intervenen els adults, travessat per l’energia, la vulnerabilitat i el sentit de l’aventura dels seus joves protagonistes. Lluny d’altres cineastes que imposen el seu estil als intèrprets no professionals, Courvoisier deixa respirar amb el batec propi uns joves actors esplèndids en el paper i amb una capacitat innegable per connectar amb l’audiència. Tot i que en alguns moments aguaita a la pel·lícula el perill d’una certa idealització o de convertir-se en una excessiva promoció de la DO Comté, l’encant de la proposta guanya la partida. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) el formatge per si mateix no és l’eix de “Holy Cow”. Si bé Courvoisier mostra de manera detallada i afectuosa els processos manuals de la fabricació del formatge local –hi ha una senyora veïna que els fa ben artesanalment– i és clar a més que el protagonista té l’habilitat per aprendre’n ràpid, no es tracta d’un film que té com a objectiu una competició que ho defineix tot. Només és l’excusa per reorganitzar la vida de Totone, un objectiu que li serveix per sortir dels llimbs que ha quedat després de la mort del seu pare i per la seva complicada relació amb la seva xicota. El film és predictible en molts terrenys i clàssic en el seu format «drama adolescent de poble petit», però la realitzadora i el protagonista aconsegueixen dotar la història de cert encant, un que combina les tradicions artesanals de la fàbrica de formatges amb les complicacions d’altre tipus que vénen lligades a viure avui en un poble que ja no és tan tradicional com ho va ser en algun moment. En aquesta zona mitjana hi ha el protagonista: entre la nostàlgia, el dolor i la necessitat de superar les dificultats i inventar-se una nova vida.

Cannes Classics. La pel·lícula final de Jean-Luc Godard.

“Scénarios“, de Jean-Luc Godard (2024). Producció: França, Japó. Durades: 0h18. Una producció Black Screen en coproducció amb Arte France i Nekojarashi Llp (Roadstead). “Scénarios” és el títol que Jean-Luc Godard va triar per donar a un gest final de 18 minuts, fet, literalment, el dia abans de la seva mort voluntària.

“Exposé du film annonce du film ‘Scénario‘”, de Jean-Luc Godard (2024). Producció: França, Japó. Durada: 0h36. L’octubre de 2021, Jean-Luc Godard va presentar el seu projecte per a “Scenario”, una pel·lícula en 6 parts que barreja imatges fixes i imatges en moviment, a mig camí entre la lectura i la visió.

Algunes reaccions (enllaços).- Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’. Luc Chessel, crítica també sobre “Oh, Canada”, de Schraeder, per a ‘Libération’. Owen Gleiberman, ressenya per a ‘Variety.

Quinzena dels Cineastes.

De Tyler TAORMINA, “Christmas Eve in Miller’s Point“. Producció: EUA (Omnes Films*). Durada: 1h46. Guió: Tyler Taormina, Eric Berger. Repartiment: Matilda Fleming (Emily), Michael Cera (agent Gibson), Francesca Scorsese (Michelle), Gregg Turkington (sergent Brooks), Elsie Fisher (Lynn), Sawyer Spielberg (Splint), Maria Dizzia (Kathleen). Sinopsi: La nit de Nadal, una família es reuneix per a les que podrien ser les últimes vacances en aquella seva casa ancestral. A mesura que avança la nit i sorgeixen les tensions generacionals, una de les adolescents s’escapa amb les seves amigues per a reivindicar aquell indret hivernal. Text de presentació de la Quinzena: Hi haurà si més no una pel·lícula de Nadal a Canes aquest any. Per al seu tercer llargmetratge, Tyler Taormina torna a interessar-se per les alegries d’una cerimònia. Aquí, una Nit de Nadal en què es reuneixen membres d’una família italoamericana de classe mitjana. Productor però també actor, Michael Cera hi interpreta un improbable agent de policia directament eixit de “Superbad” o ‘Twin Peaks‘. Anotar també la presència de Francesca Scorsese i Sawyer Spielberg. | VI: Magnify. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) En aquesta ocasió la pel·lícula transcorre a mesura que avança la nit i vol ser un homenatge als que s’han perdut a les plàcides nits nadalenques. A la reunió familiar no hi ha cap cop d’afecte i, quan s’acaba el sopar, els adolescents s’escapen fins que acaben veient clarejar mentre han format noves parelles. Com sol ser habitual sempre hi ha els que es queden sols i els que intenten trobar una mica de calor a les penes. Una pel·lícula simpàtica que no ofereix gaires particularitats amb l’excepció de veure actuar juntes la filla de Martin Scorsese, Francesca Scorsese, i el fill de Steven Spielberg, Sawyer Spielberg. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) “Christmas Eve in Miller’s Point” és una pel·lícula coral (..). Hi ha també al film una manera d’observació àcida, crítica, distanciada i alhora afectuosa cap a tots aquests personatges que accepten els codis socials impostats en què, tanmateix, ens col·loquem sempre sense més qüestionament quan es tracta d’una cerimònia (Nadal, casaments, batejos i altres celebracions). Un dels elements més personals de la proposta és la capacitat per jugar amb els tons i combinar l’humor, la felicitat i la tristesa, però també la poesia (aquests plans gairebé abstractes de les llums), la tendresa (..) o fins i tot el cinisme. I no obstant, és probable que sigui la nostàlgia l’element que es troba al centre de “Christmas Eve in Miller’s Point” (amb el que això té de bo i de dolent) que inclou una seqüència en què veiem les cares emocionades de cadascun dels membres de la família il·luminats per la projecció dels vells vídeos VHS que miren tots plegats. La pel·lícula de Taormina proposa una confrontació amb el temps que està més enllà de l’edat i que afecta qualsevol generació, de l’àvia ja malalta als nens que juguen. “Christmas Eve…” és un film sobre la comunitat i la família (i en això, com tantes altres ja vistes), però també sobre la manera com cadascú, malgrat estar acompanyat, travessa en solitud el seu particular procés d’assumpció del pas del temps i de tot el que guanya i perd mentre envelleix (,,). Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) nostàlgica, càlida i episòdica crònica d’una llarga nit nadalenca a un poble dels Estats Units. (..) Entre àpats, regals, abraçades, petons enganxosos i altres costums i ritus, veiem ancians, avis, adults, pares més joves, adolescents i molts nens. La taula dels grans i la dels nois. Les personalitats més remarcades: el bromista, el rondinaire, l’anciana simpàtica, el que li agrada cuinar i així. És difícil trobar una cosa com ara una trama: tots són petits moments, impressions, el més semblant a haver-se colat a aquesta festa, escoltar converses en passar, veure alguns intercanvis i emportar-se una idea de què és el que passa i va passar aquí, en aquesta família. Fonamentalment, el que flueix és afecte i bon humor. De sobte la pel·lícula canvia ja que decideix, ben entrada la nit, deixar els adults i els nens a la casa (..) per passar a la part més clarament «Linklater» de la nit. Sense abandonar el tema nadalenc –la música rarament escapa als estàndards del gènere–, Taormina decideix seguir els joves que eren a aquella casa i altres de la zona mentre compleixen amb els seus propis ritus: mirar de comprar cerveses, córrer veloçment amb cotxes, explicar històries, fer acudits banals i, fonamentalment, muntar «parelles» perquè cadascuna conclogui la nit a la seva manera. (..) [La pel·lícula] posa en escena, al llarg de potser excessives dues hores, tots aquests moments capturats alhora, com un àlbum de diapositives amable i tendre d’allò que vam ser alguna vegada i potser ja no som. Els ancians, van ser adults. Els adults, adolescents. Els adolescents, nens. Cada espectador hi haurà o estarà travessant alguna d’aquestes etapes i segurament sentirà sensacions similars a les dels seus protagonistes, més enllà d’alguns costums específics nord-americans que formen part del cabal global de les festes gràcies a (o per culpa de) les pel·lícules. (..) Potser no té gaire per explicar més enllà de fer la sensació que aquest món tard o d’hora anirà a desaparèixer, però el to que transmet és reconfortant i lleugerament malenconiós sense arribar a ser trist. La de Taormina és, a més, una de les poques pel·lícules que aconsegueixen convèncer que les festes nadalenques valen la pena de ser viscudes, ja que no hi ha aquí mai la sensació que en algun moment tot es farà malbé, que sortirà una dura acusació, un retret o un enuig. Potser són a l’aire, però no exploten (..). Sandra Onana, a la crítica per a ‘Libération’: (..) És una Nit de Nadal filmada per Tyler Taormina, un jove nord-americà emergent descobert amb “Ham on Rye”, que va filmar l’adolescència avorrida dels suburbis, en el moment d’un ritu de pas ple de misteris. (..) La sorpresa d’aquest nou llargmetratge ve del fet que Taormina intercanvia la cadència del ball lent amb la fúria elèctrica total de les celebracions familiars. Situada de manera imprecisa durant la dècada del 2000 (després de l’11 de setembre), en un suburbi residencial de Long Island, la pel·lícula sembla existir només pel plaer de restaurar sensacions, submergint l’espectador en un bany d’estímuls visuals i sonors. Orgia de carn al so dels CD de crooner nadalencs, una allau de caramels als ulls enlluernats dels nens, una sarabanda de pantalles amb serrells a casa de l’àvia, quincalles de plàstic i estris individuals als lavabos. (..) La imminent venda de la casa familiar ens convida a considerar aquest darrer Nadal com un moment sagrat que només es pot viure en els records. La intensa ebullició dels esdeveniments que es presenten a la pantalla il·lumina així el repte que la pel·lícula es planteja com a dispositiu de memòria, transfigurant cada incident trivial a nivell d’esdeveniment còsmic (..) En el repartiment (resolutament coral), no hi ha caps de cartell famosos, a part del cameo astorat de Michael Cera (que fa de productor), sinó fills de lluminàries del cinema, des de Francesca Scorsese fins a Sawyer Spielberg. Els adolescents rebels, que deixen enrere els seus pares borratxos abans de la missa per viure la seva pròpia nit de Cap d’Any al restaurant local, hereten el segment més somiador de la pel·lícula. Els seus flirtejos sota la neu, a la llum dels fars dels cotxes, componen una coreografia de gestos incòmodes i fascinants. Altres reaccions (només enllaços).- Sheri Linden, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

Quinzena dels Cineastes.

De Yôko YAMANAKA, “Desert of Namibia” / “Namibia no sabaku”. Producció: Japó. Durada: 2h17. Guió: Yôko Yamanaka. Repartiment: Yuumi Kawai (Kana), Daichi Kaneko (Hayashi), Kanichiro (Honda), Yuzumi Shintani (Ichika), Keisuke Horibe (Koichiro), Makiko Watanabe (Mari). Sinopsi: La Kana és una japonesa de 21 anys, esteticista poc implicada en la seva feina i sense cap desig concret real, que de vegades pot ser cruel i agressiva, potser una noia salvatge… ella simplement està viva! Els metges poc convincents li diagnostiquen un trastorn bipolar. Sigui com sigui, el cas és que per ella la vida és un seguit de moments sense gust. Fins i tot enamorar-se només li serveix per a passar el temps. El seu xicot, l’Honda, amb qui viu, intenta complaure-la pagant-li el lloguer i cuinant-li. Però ella comença a sentir que és una càrrega i insatisfeta amb aquesta relació, el deixa per en Hayashi, un jove més excèntric. Entre tribulacions professionals i sentimentals, la Kana es busca a si mateixa. Text de presentació de la Quinzena: En aquest segon llargmetratge, la directora Yôko Yamanaka fa mans i mànigues. “Namibia no sabaku” s’enganxa a les sabatilles esportives d’una dona jove bipolar que estira més el braç que la màniga. Retrat d’una generació Z de Tòquio sense ideals, aquesta pel·lícula japonesa sorprèn per la seva increïble energia i irreverència. Una posada en escena molt física menada per una actriu extraordinària. Un cinema que no deixa de tenir química amb les primeres pel·lícules de Nobuhiro Suwa. (..) Mitjançant el muntatge i els zooms lents, “Namibia no sabaku” transmet la consternació d’una dona que lluita amb una societat que encara és terriblement rígida i patriarcal. | DF: Eurozoom*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: Explica la mateixa Yoko Yamanaka que estava preparant una altra pel·lícula quan va descartar aquest projecte per a rodar, gairebé sobre la marxa i es pot dir que sense guió, “Desert of Namíbia”. I és probable que vingui d’aquí aquest caràcter expressionista que el film té però que també fa que avanci sense saber gaire bé cap a on. (..) Yamanaka  segueix [la protagonista], càmera a l’espatlla, mentre camina pels carrers o deixa caure el cos al llit sense res més a fer. I durant la primera part del film el tedi, la resignació, un cert nihilisme i la manca de perspectives de la protagonista, podrien ser llegits, a més de com a retrat de personatge, com a possible extrapolació de l”angst’ de tota una generació o fins i tot d’una societat , la japonesa, malalta. Però un altre assumpte, el de la repressió de les emocions en el silenci contingut de la ràbia de Kana, acaba sobreeixint, a la segona meitat, en forma de violència, ferides i dolor (físic i emocional). I llavors la pel·lícula acaba per perdre’s, vagarejant sense rumb com la seva protagonista. Més fins i tot quan s’aventura amb alguns jocs d’experimentació amb les imatges (..) que, de nou, no arriben enlloc. Olivier Lamm, a la crítica per a ‘Libération’: (..) “Desert of Namibia” –un títol preciós en forma de misteri, justificat per aquest ‘livestream’ del desert africà que ella ausculta de tant en tant– seria aleshores un documental sobre un tema bipolar? Res és menys clar en el llargmetratge ple de pistes i mentides falses de Yôko Yamanaka, una jove cineasta de Nagano amb un llinatge artístic indecidible (les dues actrius que identifiquem, Makiko Watanabe i Ayaka Shibutani, són habituals respectivament de Nobuhiro Suwa i Hamaguchi, cosa que no hi ajuda) i que aterra amb una pel·lícula decididament original, de tant en tant indecisa però constantment sorprenent pel seu to, i la seva forma de balena blanca naturalista vençuda regularment per les fantasies visuals i les irrupcions electròniques de l’excel·lent Takuma Watanabe. Inevitablement, ens aferrem a la Kana i a l’actriu que l’interpreta, Yûmi Kawai (vista a l’esgarrifosa “Pla 75”),foc follet de personatge de rèplica espatarrant, d’una fúria no només contagiosa, sinó catàrtica. Un personatge com aquest, no l’havíem vist mai al cinema japonès. Una pel·lícula com “Desert of Namibia”, tampoc, i és apassionant.

Setmana de la Crítica.

De Nada RIYADH i Ayman EL AMIR, “The Brink of Dreams” / “Les Filles du Nil” / “Rafaat einy Il sama”. Producció: Egipte, França, Dinamarca, Qatar, Aràbia Saudí. Durada: 1h42. Guió: Ayman El Amir, Nada Riyadh. Documental. Amb Majda Masoud, Haidi Sameh , Monika Youssef. Sinopsi: En un poble del sud d’Egipte, una colla de noies es rebel·la formant una companyia de teatre de carrer. Somiant convertir-se en actrius, ballarines i cantants, desafien les seves famílies coptes i els residents locals amb les seves actuacions atrevides. Filmada durant 4 anys, la pel·lícula segueix el viatge d’aquestes noies que esdevenen dones. Comentari de la Setmana: Segona pel·lícula de la directora egípcia Nada Riyadh i el director egipci Ayman El Amir, fascinant documental sobre un grup de dones artistes decidides a viure els seus somnis i desitjos sense el consentiment dels homes. El caràcter d’aquestes dones rebels es reflecteix de la manera més bonica en aquesta pel·lícula autèntica i dinàmica que gaudeix d’una forma lliure i estimulant.| VI: The Party Film Sales. DF: Dulac Distribution. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, My Movies.|

Setmana de la Crítica.

De Saïd HAMICH BENLARBI, “La mer au loin” / “Across the Sea”. Producció: França, Marroc, Bèlgica, Qatar. Durada: 1h52. Guió: Saïd Hamich Benlarbi. Amb Ayoub Gretaa, Anna Mouglalis, Grégoire Colin, Omar Boulakirba, Rym Foglia, Sarah Henochsberg, Ali Mehdi Moulai. Sinopsi: En Nour, de 27 anys, va emigrar il·legalment a Marsella. Amb els seus amics, viu del tràfic a petita escala i porta una vida marginal i festiva… Però la seva trobada amb en Serge, un policia carismàtic i imprevisible, i la seva dona Noémie, li capgirarà la vida. Del 1990 al 2000, en Nour estima, envelleix i s’aferra als seus somnis. Comentari de la Setmana: Segon llargmetratge del director francomarroquí Saïd Hamich Benlarbi. Un elegant melodrama ambientat amb música Raï, que té lloc als anys 90 i que relata, al llarg d’una dècada, la vida clandestina d’un immigrant marroquí a Marsella. Després de “Retorn a Bollène”, Saïd Hamich Benlarbi confirma la força del seu cinema polític i social amb aquesta pel·lícula generosa i commovedora que narra una altra història de França. Al repartiment: Grégoire Colin, Anna Mouglalis i la revelació Ayoub Gretaa.  | VI: Indie Sales*. DF: The Jokers Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| Sessió Especial de la Setmana de la Crítica.|

Cannes Classics. 100 anys de la Columbia.

“Gilda“, de Charles Vidor ( 1946). Durada: 1h50. Una presentació de Sony Pictures Entertainment. Restauració del negatiu original de nitrat de 35 mm i un internegatiu de nitrat de 35 mm. Escaneig 4K i restauració d’imatges digitals Cineric, Inc. Restauració d’àudio John Polito a Audio Mechanics a partir de la banda sonora del negatiu original de nitrat de 35 mm. Correcció de color, conformació, restauració d’imatges addicionals, creació d’un DCP per Motion Picture Imaging i la colorista Sheri Eisenberg. Restauració supervisada per Grover Crisp. 

Cannes Classics. Còpies restaurades.

“Shanghai Blues” / “Shang Hai zhi yen”, de Tsui Hark (1984). Durada: 1h42. Presentació de Film Workshop amb motiu del 40è aniversari de la companyia. Restauració en 4K del negatiu original supervisada per Tsui Hark i Nansun Shi, en col·laboració amb L’Immagine Ritrovata, banda sonora remezclada per One Cool Sound.

Cannes Classics. Còpies restaurades.

“Manthan“, de Shyam Benegal (1976). Durada: 2h14.

Una presentació de Film Heritage Foundation. Restauració del negatiu original de la càmera de 35 mm conservat a NFDC-National Film Archive of India i àudio digitalitzat d’una impressió de treball conservada a Film Heritage Foundation, Gujarat Co-operative Milk Marketing Federation Ltd, operada per Film Heritage Foundation a Prasad Corporation Pvt. Ltd.’s Post – Studios, Chennai i al laboratori L’Immagine Ritrovata en associació amb Gujarat Co-operative Milk Marketing Federation Ltd., el director de fotografia Govind Nihalani i el director Shyam Benegal.

FOTO DE L’APUNT: Richard Gere i Uma Thurman, a “Oh Canada”, de Paul Schrader

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!