Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Nosaltres, els sense nom, de Joan Garcia Oliver. Centralisme republicà espanyol.

Sembla ser que a Espanya només hi havia dues fàbriques de pólvora sense fum (apta per fabricar munició) i estaven a Granada i Toledo. La primera havia caigut en mans dels sublevats. Respecte a la segona, en les notes d’aquest llibre ens diuen el següent:

“Malgrat els precs de Garcia Oliver i Josep Tarradellas, aleshores director gerent de la Comissió d’Indústries de Guerra, aquesta fàbrica no va ser traslladada a Catalunya, com hauria estat lògic, tenint en compte que la ciutat de Toledo acabaria caient en mans dels militars facciosos. Un dels fact0rs que més va pesar en la decisió va ser el temor a què Catalunya s’independitzara de la República i acabés proposant un pau per separat. La realitat és que la caiguda de la fàbrica de pólvora de Toledo en mans dels franquistes va acabar representant un problema greu que explicava la inferioritat armamentística dels repubilcans.” (nota de d’editor, Xavier Díaz)

Més endavant encara denuncia el repartiment d’armes arribades des de fora:

“El govern de Madrid, majoritàriament socialista, no ens atenia les comandes d’armaments i municions. Com que volia fer de Madrid la tomba del feixisme, aplicava a aquest front tot l’armament que rebia de l’estranger, i abandonava la resta de l’Espanya republicana als seus propis recursos.”

 

Tot això ja passava en 1936 i amb un govern “amic”. No aprenen i continuem igual quasi un segle després.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia LI

«Fan la guerra per ofici, torturen per ofici, enganyen per ofici… És que no són capaços de guanyar-se la vida d’una altra manera?».

No, no pensava en els militaristes russos, americans o altres. Sinó en el govern i l’estat espanyol i la seua guerra continua contra el fet català i/o valencià!

Decidim on Twitter: "RT @ca_revolta: Tant de bo l'aforisme de la setmana no continuara vigent ☹ #AnyJoanFuster https://t.co/cPQfgMvS8i" / Twitter

Podríem afegir el que va escriure Joan García Oliver al seu llibre de memòries:

“A Espanya, les repressions, siguin monàrquiques o republicanes, d’esquerres o de dretes, s’han distingit sempre pel seu acarnissament amb els vençuts.”

Llibertat, anarquia i una aforisme cada dia L (El tocadiscos de Fuster)

El passat dissabte, dia de Sant Jordi, es va estrenar al teatre Principal de València l’obra de Pau Alabajos El tocadiscos de Fuster, una combinació de teatre i música que comença quan una periodista en una nit de pluja arriba casa Fuster, com li va passar a Josep Pla la primera vegada que va anar a visitar a l’escriptor suecà, per fer-li un entrevista per una revista musical de la capital, en la que vol plasmar les seus opinions sobre el fet musical. L’excusa és perfecta per poder parlar d’altres temes que afecten al nostre país, entre elles les mentides de la transició i així al mateix temps anar intercalant cançons interpretades pel mateix Pau Alabajos i altres cantants com Mireia Vives, Feliu Ventura i Meritxell Gené..

L’escenari representava la casa on vivia l’escriptor a Sueca i allà l’actor Alfred Picó donava vida a un Joan Fuster ja entrat en anys ( a la meua edat!) que va responent amb els seus tocs irònics a les preguntes d’una nerviosa periodista interpretada per Lara Salvador, mentre al voltant estan els músics que van interpretant les cançons de Raimon, Ovidi, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i altres.Un espectacle que no vos podeu perdre.

Per tant hui no hi ha aforisme, hi ha teatre.

Crist es va atura a Eboli, de Carlo Levi.

Un escriptor, pintor i metge es confinat pel regim feixista italià en un poble perdut pel sud de la península. Un poble deixat de la mà de Déu, com suggereix el títol del llibre, i del que ningú és preocupa si no és per treure algun benefici electoral o d’alguna renda. El xoc cultural entre el confinat, un italià del nord i la gent que l’habita va desenvolupant-se al llarg dels capítols i la mateix temps va criticant el regim feixista (populisme, guerra inútil a Etiòpia, burocràcia, corrupció, abandonament i falta d’inversions als pobles del sud, malària…..). Els habitants del poble no creuen en la política, ja que aquesta els ha defraudat massa vegades, independentment del qui mane a Roma. No és que no els revolten o vulguen intervenir, és que sempre han perdut i tot es fa des de Roma o des d’altres llocs. Un clar exemple del que Joan Fuster deia: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

L’escriptor que ja pensa que passar uns quants anys en aquest poble perdut serà una creu que haurà de portat al damunt, veu com paradoxalment la guerra d’Abissínia li comporta un indult avançat en un clar acte propagandístic de les autoritats feixistes i torna cap a casa, sabent que possiblement mai tornarà al poble on ha estat confinat, però amb una lliçó de vida ben apresa.

Crist es va aturar a Eboli, de Carlo Levi. Guerra d’Abissínia.

“Aquesta guerra no interessava als pagesos. La ràdio retronava, i a totes les hores de classe que don Luigino no passava al balcó fumant, les esmerçava fent discursos als nois amb un veu altíssima (se’l sentia de tot arreu) i fent-los cantar “Facceta nera, bella abissina”, i explicava a tothom, a la plaça que Marconi havia descobert uns raigs secrets i que aviat tota la flota anglesa volaria pels aires…………………….Però ai! els dos mestres parlaven massa de la grandesa de Roma perquè els pagesos es poguessin empassar tota la resta. Brandaven els caps desconfiats, silenciosos i resignats. Els de Roma volien fer guerra, i els la farien fer a ells.”

Als pagesos del pobre sud italià tant els feia la guerra d’Abissínia. Ells sempre eixien perdent. Era cosa dels del nord, de Roma, aquesta que sempre s’oblida d’ells. A més, això feia que una de les seus fonts d’ingressos, els dòlars americans de l’emigració americana, cada vegada s’allunyaren més. I si el govern de Roma tenia diners per fer la guerra a l’Àfrica, perquè no l’usava invertint en les infraestructures que necessitaven les províncies del sud? I així des de sempre, italians de segona.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia XLIV

Hui ens toca rebre a nosaltres:

El seu amic Josep Pla va fer una barreja:

Ai, Reparada, que és trista la vida
quan es comença de tenir cabells blancs
i es descobreix que aquestes formes fines
seran d’un distret menestral!

Tu, Reparada, tens unes aparences
plenes de secrets i d’encants,
llargues, plenes, vives,
com les corbes d’un corball.
Ai, Reparada, si sabessis
les combinacions que es podrien fer
amb les teves el·lipses concretes
i el meu pensament…!

Si tu i jo, Reparada, poguéssim
anar un vespre carretera avall,
et dibuixaria les premisses
de la geometria elemental.
Tu hi posaries les corbes
i jo el càlcul integral,
i passaríem llargues estones
fent equacions de segon grau.
Et convenceries, Reparada,
que la geometria és important,
que per treure el suc de les coses
s’ha d’haver llargament meditat.

El corball és un peix negroide
que, sobre el llom esquitxat de blau,
hi té la rojor del crepuscle
entelat per un gris suau.
Però tot això són somnis i quimeres
de la cuina de Mon Amador.
Tu seràs una excel·lent carnissera
i jo un enze sense to ni so.
Però si la menestralia et fatiga algun dia
i vols una sensació rutilant,
jo vindré a ensenyar-te geometria,
mentre el retard no sigui exagerat.
Posa la direcció ben exacta,
escriu-me una postal!

Molts i ningú, de Clara Ponsatí.

Llegint aquest relat que fa la consellera d’ensenyament hom arriba a entendre el paperot que estan fent alguns darrerament, ja que sembla que ja el feien aleshores. Un poc desmoralitzant, però millor saber de quin peu coixeja cadascú i així saber que fer en un futur. Potser alguns han decepcionat, però segur que eixiran altres que lluitaran per la llibertat del nostre país.