Podem tornar a tenir tres Papes?
Sembla que com a finals dels segles XIV i inicies del XV podem arribar a tenir tres Papes a la vegada.
Els dedique aquesta cançó d’un grup “gaúcho” de fa molt de temps, de l’època de Joan Pau II:
Sembla que com a finals dels segles XIV i inicies del XV podem arribar a tenir tres Papes a la vegada.
Els dedique aquesta cançó d’un grup “gaúcho” de fa molt de temps, de l’època de Joan Pau II:
Aquests no poden anar separats:
“Les guerres haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys oneroses.”
ja que:
“De més a més, sempre són el vells els que declaren les guerres.”
Recuperant velles narracions que havia llegit en còmic quan era jove gràcies a l’editorial Bruguera, ara toca aquest relat ambientat al riu Danubi cap al 1876. Verne s’aparta de la ciència ficció i en delita amb una mena de novel·la policíaca que recorre el riu Danubi des del seu naixement a la Selva Negra fins a la seua desembocadura al mar Negre, aprofitant l’autor per a descriure la situació política dels països i imperis que hi havia al llarg del riu.
Quan era xicotet vaig veure a TVE un adaptació cinematogràfica, però no és molt coneguda, una film hongarès dels anys setanta.
“La dictadura intoxica.”
I les “pseudodemocràcies” encara ho fan més.
“Compara i començaràs a entendre.”
Sobretot si compares democràcies amb el que diuen que són democràcies.
Una petita mostra de la literatura angolesa en portuguès són aquesta dos autors: José Luandino Vieria i José Eduardo Agualusa. Del primer he pogut llegir Luuanda, novel·la composta per tres relats (Estórias) que es desenvolupen a la capital d’Angola, Luanda, als darrers anys del període colonial portuguès. Costa més de llegir ja que barreja moltes paraules d’origen africà.
El llibre d’Agualusa és més fàcil de llegir, el portuguès que utilitza no està tan pla d’africanismes i costa menys d’entendre. La novel·la està ambientada a finals dels segle XIX i inicis del XX quan els angolesos, vist el que passa a altres llocs, comencen a tenir consciència de nació i intenten separar-se de la metròpoli, sobretot quan les polítiques d’aquesta són destinades a afavorir als colons portuguesos respecte a la societat criolla que està ocupant llocs importants a la societat urbana angolesa (el món rural és una altra cosa). A més de lluitar contra la metròpoli, hauran de fer-ho contra els col·laboradors autòctons que no volen perdre els privilegis concedits des de Lisboa, que amb monarquia o amb república, no sembla que la seua política respecte a les colònies canvia substancialment. Potser als catalans i valencians en hauria de sonar aquesta situació!
“Necessites un rival per afirmar-te. No el destruesques! Preserva-te’l, subvenciona’l, si cal!”
Em recorda el paper que fa el PP amb el terrorisme, el franquisme amb l’extinta URSS, o el blaverisme amb qualsevol cosa que sone a català. I segur que trobaríeu més exemples.
“Només els rics tenen l’ànima immortal.”
Una visita a qualsevol cementiri ho demostra. O si no ves a Egipte i ho veuràs més clar.
“Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil·la.”
Sobretot els que obliden que va passar en aquest país al segle XX.
Si bé es mira, el fet de mentir ja ens obliga a tenir present la veritat.”
Aquesta és la segona novel·la negra que llegisc de l’autor cubà. El títol em va atreure i no decepciona, tant com als que han llegit alguna novel·la de l’autor com als fans o no tan fans de Hemingway. L’autor barreja dues èpoques, les inicis del segle XXI i el final dels anys 50 per contar una investigació en el present d’un fets (un assassinat en l’entorn de l’escriptor) que varen ocórrer en 1958. En la investigació dels fets es mostra l’admiració cap al Hemingway escriptor, però també les decepcions que provoca amb el seu comportament cap a altres persones, tot entre al·lusions a les seues obres, a les seues activitats com a periodista, el seus deliris d’aventures exòtiques, les seues relacions amb altres escriptors i la món del cinema, en particular la gran Ava.
“Tal com va el món, vindrà un dia en què ser jove serà un mèrit.”
I tant, sembla que ho va encertar de ple. Quan costa independitzar-se avui en dia?
“L’engany consisteix a fer creure a algú allò que ell precisament desitja creure.”
Al mes de febrer o març, no recorde, em vaig trobar aquest llibre al quiosc del carrer Cavallers de Palafrugell, i segurament influït pel lloc i per l’actualitat informativa sobre la guerra a Ucraïna el vaig comprar. En aquest volum, a més de la narració que li dona títol, també està el seu homenots dedicat a Andreu Nin i unes Notes sobre Lenin.
No és del millor que he llegit de Pla, potser el relat principal és massa periodístic i no tant literari com hom esperaria. Crec que Pla descriu millor els ambients i costums mediterranis (Empordà, Itàlia,…) que no pas el món eslau al que viatja en 1925, un anys de transició entre Lenin i el començament de les purgues estalinistes.
El Pla més escriptor ja es veu més a la seua semblança sobre Andreu Nin, però potser li falta més informació sobre el personatge a la que potser ell no podia tenir accés en 1959 quan la va escriure.
“En última instància , som allò que els altres ens deixen ser, i sovint, allò que els altres volen que siguem.”