Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

L’Estartit, cala Pedrosa, Cala Ferriol.

L’Estartit, cala Pedrosa, cala Ferriol.
Inauguro el canvi horari d’hivern amb una caminada per la part litoral del Montgrí. He anat des de L’Estartit fins a cala Ferriol. Part d’aquest recorregut ja l’havia fet anteriorment, ja que he visitat cala Pedrosa un parell de vegades, per tant només he allargat un recorregut que ja coneixia, i això vol dir dues pujades més acumulades a les tres que fas fins cala Pedrosa.
Jo surto del poble per la part del port pujant cap al cap de la Barra, des d’on es veuen molt clarament les illes Medes i des d’allà, baixant a la Calella i a després a una altra cala que no té nom, tornes a ascendir per baixar a la Pedrosa, una petita cala molt agradable pel bany. Durant tot el recorregut trobes la vegetació baixa típica de la zona anant per camins molt pedregosos. Com he dit abans, no he tornat al poble, sinó que he continuat cap a cala Ferriol, una cala més al nord, al darrere de la roca Foradada. Allà he esmorzat i he tornat cap a L’Estartit per camins més interiors que et porten a la part de darrere del poble, entrant per la part de Roca Maura.
Es nota la temporada boletaire i m’he trobat prou gent caçant bolets per la part més propera al poble.
La cervesa final llegint el diari del dia, ha entrat molt bé.
IMG_1691

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Havaneres i escriptors a Palafrugell.

Havaneres i escriptors.
A la biblioteca de Palafrugell varen organitzar una taula redona sobre el món de l’havanera amb quatre escriptors: Vicenç Pagès Jordà, Toni Sala, Adrià Pujol Cruells i Rosa Regàs. L’acte estava emmarcat dins de les commemoracions del cinquanta aniversari de la Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell.
Els quatre escriptors varen parlar del seu primer contacte amb el món de les havaneres, i ací es va notar la diferència d’orígens de cadascú, uns del litoral i altres de terra endins. Varen parlar sobre l’estat actual i el futur que preveuen per aquest estil musical tan popular per la Costa Brava. Es va debatre sobre les havaneres més comercials i sobre la tradició oral que les va passant de generació en generació. Distingiren entre les havaneres que parlen de la llunyana Cuba o de les que són una enyorança del món mariner i pescador que es va perdent. En aquest punt ja es va parlar d’un tema més general com són els efectes del turisme de masses al petit país on estem, i en particular en aquest món de l’havanera.
El públic també va participar donant la seua opinió sobre el que havien exposat els quatre escriptors i la moderadora. Un públic on sembla que el més jove era jo i el músic de la Bisbal Sanjosex. Potser a la joventut no els interessa saber res sobre el tema?
Durant la xerrada varen eixir noms que em varen portar records: Quercus, l’última havanera, Jacomet, Josep Pla, Hermòs, cançó de taverna, Lucas, gent del nord que jugaven amb l’amor, Port-bo, Lola, el meu avi, Ortega, vestida de nit, cremats …….. Potser cadascú tindrà les seues preferències, però com varen dir algunes de les veus d’ahir, m’agrada escoltar havaneres, no sé la raó, però m’agrada i em relaxa. Ara, no levito com diuen alguns, ni crec que les havaneres siguin el súmmum de la música, però m’agraden i crec que el futur d’elles no està en repetir tant les velles cançons, sinó en fer-ne noves com les darreres dues que ha fet la valenciana Eva Dènia als seus dos darrers discs: l’havanera de Vicent, en homenatge a Vicent Andrés Estellés i Besades de sal, al darrer disc amb Merxe Martínez, Quan abril era abril. També incorporant noves maneres de tocar i instruments i sobretot a la dona, com he dit abans amb les dues artistes valencianes o amb Sílvia Pérez Cruz. Els clàssics mai es perdran, la tradició oral els ha fet sobreviure i els farà viure molts més anys.
IMG_1644

Publicat dins de música | Deixa un comentari

El metge del rei, de Joan Olivares

El metge del rei, de Joan Olivares.
“Fuster combregava completament amb aquesta hipòtesi, però intuïa alguna altra cosa que ell mateix no sabia ben bé explicar. Què tenia València que no tenien els altres regnes? O, més ben dit: què li mancava? Feia temps que observava en alguns sectors de la societat una mena de mollesa, de servilisme, una admiració incomprensible cap a tot el que venia de l cort de Castell, que l’inquietava profundament. Potser era només una mania seua…qui sap. La bona qüestió és que quan a Aragó i el Principat encara no se sabia molt bé que passaria, nosaltres ja teníem els inquisidors instal·lats a casa.”
La mollesa que predicava el Comte-Duc d’Olivares ja venia de lluny, a més de les ganes de donar diners a la Corona per no aconseguir res després, per moltes promeses que fera el rei, que enlloc d’agrair l’esforç econòmic del valencians, encara els exprimia més a l’eina cruel de la Inquisició, que d’objectius espirituals no en tenia cap, el principal, quedar-se amb les rendes dels condemnats. No sembla que els temps hagen canviat gaire, els valencians continuem pagant i no reben res a canvi. I el que és pitjor, sembla que a molts els agrada i porten més de cinc-cents anys entropessant amb la mateixa pedra.
Joan Olivares, en aquesta novel·la que vaig comprar a Morella, utilitza la figura del metge d’origen jueu Lluís Alcanyís, cremat per la inquisició, per explicar la societat valenciana del segle XV i les transformacions que va patir amb l’arribada els ambiciosos Trastàmares, que sembla que volien més a la seva Castella d’origen que no a la Corona d’Aragó on regnaven. Potser València a viure la seua edat d’Or en aquest segle, en part deguda a la guerra civil al Principat, però sembla que pagàrem un preu massa alt després, sobretot a partir del virregnat de la segona esposa de Ferran el Catòlic, Germana de Foix.
Per cert, en certs moments, es nota que l’autor ha escrit novel·la eròtica. Recordeu Dies de verema?

CAM05270

El capità Carleton, de Daniel Defoe. Els toros i Felip V de Castella.

A San Clemente, el protagonista assisteix a una cursa de toros, la descriu i opina sobre el tema. Però comença amb una petita sorpresa:
“Aquestes curses ja no són habituals com abans a Espanya perquè al rei Felip no li acaben d’agradar.”
Qui ens anava a dir que la majoria dels catalans coincidim amb Felip V en alguna cosa? he he he…Coincidències de la vida.
L’autor descriu un cursa, els preparatiu i com es desenvolupem aquestes a l’inici del segle XVIII, i semblen més salvatges i bèsties que les d’ara, i no sembla que l’autor es quede amb una bona opinió respecte a aquest espectacle. Finalment acaba altra vegada amb Felip V:
“—crec que no exagero si dic que el toro duia clavats més de cent dards, i estava tant brutalment malferit i mutilat que no vaig poder evitar pensar que el rei Felip tenia raó en dir que aquella era una tradició que no s’havia de fomentar.”
Però sembla que aquesta benignitat de Felip V cap als toros li va faltar amb els habitants d’algunes ciutats valencianes i catalanes que va passar pel foc i l’espasa.
CAM05252

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

El capità Carleton, de Daniel Defoe. Malentesos a Montserrat.

“Tal com és costum del lloc (i que es considera una atenció singular envers el forasters), en acostar-nos a la Verge negra (que, us ho hauria d’haver dit, té als braços al seu Fill, tot i que, si aquest és negre o mulat per part de mare, és un cosa que no vaig intentar esbrinar), el sacerdot, molt gentilment, us en presenta el braç perquè el beseu. En aquesta situació, jo, que soc protestant de soca-rel, vaig mal interpretar les seves indicacions, i vaig cometre l’error de besar la Verge a la cara. La cara de disgust del religiós (perquè es va ofendre més ell que no pas la Mare de Déu) de seguida em va mostrar que m’havia equivocat. Però, com prova de gentilesa, el sacerdot, que no havia deixat passar cap espanyol amb els seus acompanyants i amb mi, ho va deixar córrer, i va manifestar amb les seves atencions que estava disposat a curar-me de la meva ignorància a còpia d’amabilitat.”

En un parèntesi entre batalles, el protagonista visita Montserrat i queda impressionat pel que troba. No tant per la part més catòlica de la muntanya, sinó per la seua natura i espiritualitat. No li agraden els tresors materials, però sí els espirituals que pot trobar caminant per allà: per les ermites, les sendes, les muntanyes o parlant amb ermitans. No troba, com a bon protestant, aquest plaer amb els tresors i donacions a la Verge que hi han al monestir. El que està escrit a dalt, és una anècdota, amb un poc d’humor, respecte a aquesta petita incursió d’un protestant en un temple catòlic.
Més endavant conta un petit acudit en boca d’un Hidalgo manxec:
“És ben cert”, va dir, “que Jesucrist va fer miracles, un dels quals va ser alimentar cinc mil persones amb dos o tres peixos menuts i el mateix nombre de pans. Però Sant Francesc, el fundador dels franciscans, ha aconseguit alimentar cada dia cent mil ganduls sense fer res”.
En clara al·lusió amb el nivell de vida que porten algunes ordres que es diuen pobres, però que no patien el mateix que els pobres del poble.
CAM05252

El capità Carleton, de Daniel Defoe. València

“València era una ciutat situada al centre del litoral espanyol, en un país ric i molt poblat, a només cinquanta llegües de Madrid. Hi abunden els cavalls i les mules gràcies a la gran fertilitat de les seves terres que, per fortuna seva, poden regar tant i tan sovint com volen.La ciutat i el regne eren igual de favorables als interessos del rei Carles que Catalunya, i, així que vam aparèixer, una gran multitud es va acostar a la badia d’Altea no tan sols a oferir-nos les seus serveis, sinó carregats amb tora mena de provisions,i cridant ben fort “¡Viva Carlos IIII, viva!”

Després, el protagonista explica que, segons els seu admirat comte de Peterborough, haguera estat millor marxar directament cap a la conquesta de Madrid, que segons ell estava més desprotegida, que anar cap a Barcelona, més protegida i més lluny, d’acord amb l’opinió del rei Carles i el príncep de Hesse. L’opinió de l’autor ( o del protagonista) és que la guerra de Successió s’haguera pogut guanyar ràpidament i sense tant patiment si hagueren anat directament cap a la capital on semblava que el rei Felip no estava molt protegit, ja que les tropes estaven a la frontera amb Portugal o a Barcelona i ho comparar amb les dificultats que varen tenir per poder prendre Barcelona als filipistes (on va morir el príncep de Hesse) i els fets posteriors, que tots sabem. Tenia raó Dafoe? això és història-ficció. A més es nota que és un apologeta del comte de Peterborough, per tant potser no són molt fiables les seues opinions i més si recordem que va ser un dels que una vegada Anglaterra havia obtingut els guanys que volia va fer propaganda per abandonar el conflicte, deixant a valencians i catalans abandonats davant els exercits borbònics.
CAM05252

Res no és perfecte a Hawaii, de Màrius Serra.

Després de “Plans de futur” he llegit aquesta nova novel·la de Màrius Serra. La veritat és que m’esperava molt més, però crec que és difícil superar la narració de la vida del matemàtic Ferran Sunyer, i en aquest tema no puc ser objectiu, soc matemàtic.
La novel·la està molt bé, malgrat les expectatives que tenia abans de començar i durant el transcurs de la seua lectura. Una trama amb un personatge principal, que no és el que sembla al principi (ja ho veureu) i molts altres secundaris que van fent unes trames paral·leles a la que es la trama principal de la novel·la, que es descobreix més tard del que es pensa. Potser el fer mots encreuats i coses semblants li ajuda a l’autor a amagar la trama principal darrere altres que van perdent importància al llarg dels capítols. Potser és en aquest aspecte on decep un poc, al no saber o tancar d’una manera molt ràpida les altres trames secundàries.
Per cert, genial la invenció de la hulateràpia per poder criticar tantes modes supèrflues que ens invadeixen en aquest món actual amb tanta informació i tan poca cultura, i així poder escriure contra l’edició de molts llibres que no valen per res:
“Qualificar de literària una obra com Els secrets de la hulateràpia, escrita amb frases escrupolosament mesurades perquè no ultrapassin els 140 caràcters, li sembla un insult a la intel·ligència. Que ja se n’hagi venut un milió d’exemplars a tot el món, un crim de lesa humanitat. Probablement el llibre de Kameha Nuha deu de constituir els rècord mundial de punts suspensius en la història de l’edició moderna.”
CAM05230

Puntal de Llops. Olocau guanya a Llíria de golejada.

Sembla que en promoció turística, sobretot en la promoció del patrimoni iber, el poble d’Olocau li guanya per golejada a la capital edetana, i de golejada. Potser és impressió meua, però cada vegada que visite el poblar iber del Puntal dels Llops, no puc deixar de comparar amb el que fan a Llíria. Durant molts anys l’alcalde d’abans ha fet molts viatges a FITUR, però algú ha vist les conseqüències d’aquests viatges? Ara mateix, ha fet obres per fer un plaça cèntrica per vianants i els darrers dies ja estaven desmuntant objectes d’ella per passar les entrades de bous. A mes de que amb tant de cadafal a la plaça major, queden tapats i poc visibles alguns dels edificis més emblemàtics del poble, a més dels talls de carrers que això provoca que maregen a la gent del poble o al possible visitant.
Definitivament, la capital de la comarca es pot quedar endarrere respecte als pobles que l’envolten i que en teoria tenen menys patrimoni que nosaltres. O els governs d’ara i futurs s’espavilen o malament anem. Hem de recuperar el temps perdut els darrers anys.
IMG_1592

Begís, Fonts del Palància.

Avui volíem fer una ruta curta. La previsió era de 6 km d’anada i 6 de tornada, però la cosa s’ha complicat. Volíem anar a les Fonts del Palància des del poble de Begís pel PRV-275. D’inici la cosa sembla fàcil i ho ha estat tret de les errades de camí per la falta d’indicacions a la senda que hem agafat a la dreta del riu Palància (pujant). Com és possible que per la senda no hi haja indicacions de les coses a veure (evidentment no les hem vist) i al tornar per la carretera si que hi havien? la gent camina per sendes no per carreteres.A més ens hem passat de llarg a la zona del Molinar i hem hagut de recular. Al final hem arribat a les espectaculars gorges on neix el riu Palància. Llàstima de la poca aigua deguda a la falta de pluja dels darrers mesos.
IMG-20161002-WA0010

IMG-20161002-WA0008

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Josafat, de Prudenci Bertrana.

“-Covard, hipòcrita, ¿qui t’ha aconsellat, qui t’ho ha manat que en traguessis?…….
….
-Pesen,pesen, són del teu tremp, Josafat, però fas bé de no fiar-te’n, a tu te’n traurien, del campanar, però a mi en ficarien de bona gana al seu llit. Creu-los, Josafat, creu-los, sigues bon home. Dejuna, que ells ja s’afarten.”

No m’estranya que a aquesta novel·la no li donaren cap premi o l’acceptació que va tenir després amb “Nàufrags”. En 1906, a Girona, no estaven preparats per tant cruesa. Curta, però molt més crua i directa que la història del rector de Sant Martirià, aquesta història de l’amor (o atracció sexual masoquista?) entre el campaner de la catedral de Girona (no ho diu, però es veu clarament) i una prostituta gens satisfeta sexualment malgrat la seua feina.
No sé quina seria la intenció de l’autor, si escandalitzar a les classe bé de Girona o denunciar la hipocresia religiosa de la cúria, però crec que ho aconsegueix: crec que és el paper clau del jesuïta confessor el que desencadena el drama final.
Si has visitat alguna alguna vegada la catedral de Girona pels seus voltants, potser gaudisques més llegint i descobrint els llocs que has vist, i potser et sorprèn que el riu Galligants (el torrent,a la narració) puga portar tanta aigua. Personalment, és el que anava pensant conforme avançava amb la lectura. Al mateix temps també he descobert una adaptació teatral que va fer TVE quan encara feien cultura a la televisió, protagonitzada per l’Ovidi Montllor. Ara quan passe per sota el campanar de la catedral, potser el miraré de manera diferent, pensant amb el nostre “Quasimodo” local,he he.
L’edició que tinc a les mans intenta recuperar la versió original de la primera edició feta a Palafrugell, amb el lèxic que s’utilitzava aleshores, per tant potser costarà més de llegir a lectors moderns.
CAM05217

“Los cuatro jinetes del Apocalipsis”, de Vicent Blasco Ibañez.

“La República no es una cosa perfecta, amigos míos, pero representa algo mejor que vivir bajo un monarca irresponsable por la gracia de Dios”.

Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Blasco Ibañez i he triat aquesta novel·la que descriu els anys anteriors i inicis de la Gran Guerra. En ella es nota el republicanisme de Blasco i la seua opinió sobre la religió. Ara, en ella també és nota el seu clar suport als aliats en contra dels alemanys. És un aliadòfil convençut, però sembla oblidar que els francesos tampoc feren molt per evitat una guerra, quan ja feia anys que fomentaven el revengisme pel tema d’Alsàcia i Lorena. Té raó en part, l’imperi alemany té molt part de culpa de la guerra, però tampoc cal oblidar la responsabilitat dels altres: Rússia tsarista, Imperi austre-hongarès, la sacrosanta república francesa uniformitzadora i colonialista, o la ja decadent Anglaterra.
El llibre es va publicar en 1916, abans d’acabar la guerra, per tant no parla de com va acabar. Però al final fa un anàlisi de la intel·lectualitat alemanya, donant-li la culpa del militarisme i expansionisme alemany de principis de segle XX, al·legant que aquest eren més perillosos que el pobre soldat analfabet, carn de canó, que està a les trinxeres. Potser aquest paper no va ser tan clar a la Gran Guerra, però després i fins la II Guerra Mundial si que va ser molt decisiu.
El llibre va ser un best-seller de l’època i sobretot als països del bàndol aliat. Ara, personalment, m’esperava més, però tampoc deixa defraudat, val la pena el realisme i la cruesa de certs passatges per veure que és una guerra i tractar d’evitar-les. Hi han descripcions que m’ha transportat al film de Kubrick, “Paths of glory”, amb el gran Kirk Douglas. Les versions cinematogràfiques no les he vist.
CAM05216