Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

J’attendrai, de José Ramón Fernández.

La setmana passada feren una petita fira del llibre al meu poble i vaig trobar un petita editorial de Riba-roja de Túria i entre les seues obres vaig trobar aquesta edició d’una obra de teatre sobre els presoners espanyols al camp de concentració de Mauthausen. És una obra petita però molt colpidora i crec que reflexa bé els patiments dels que varen passar per allà, patiments al mateix camp i que els acompanyaran després al llarg de la seua vida. El títol de l’obra és el d’una cançó d’amor que s’havia fet famosa abans de la guerra, i que els nazis que governaven el camp obligaven a tocar i a escoltar als presoners durant les desfilades prèvies a les execucions del presoners rebels o que havien intentat escapar. S’ha de ser molt maquiavèl·lic per obligar a passar als que anaven a morir i a la resta de presoners a escolar (i alguns a interpretar-la) aquesta tendra cançó en aquestes circumstàncies. Ací està uns dels absurds de l’obra, mentre un presoner escolta aquesta cançó, per a ell convertida en cançó de mort, la seua parella l’escolta amb l’esperança d’un retorn.
Ara,sobre el que volia incidir més on es va estrenar l’obra, a França i traduïda al francès. Un autor espanyol, de Madrid, per estrenar una obra sobre els presoners republicans a Mauthausen, ha d’anar a estrenar-la a La Rochelle! Això diu molt sobre la mena de país que és Espanya i no es de d’estranyar que molts no vulguem continuar en ella.

https://www.youtube.com/watch?v=UWKUkuv8KLU&feature=share

El fill del coronel, de Joan-Daniel Bezsonoff.

Joan-Daniel Bezsonoff sempre diu que deixa això d’escriure, però sembla que la diabòlica passió d’escriure planiana pot més que la seua voluntat de deixar-ho. Els seus seguidors agraïm que l’escriptor de Nils sucumbeixi a aquesta passió i ens haja alegrat la nostra diabòlica passió lectora amb una altra part de les seues peculiars vivències per la França jacobina. Aquesta vegada ha tocat contar el seu pas obligatori per l’exercit francès per fer el servei militar.
Amb sucoses anècdotes ben trenades i recordant els seus personals gustos musicals i cinematogràfics (dels quals compartisc uns quants), l’autor ens narra un any de la seua vida amb petits flasbacks d’altres èpoques. Una delícia que quan la comences no la pots deixar. Ací vos deixe una mostres dels seu humor, humor Bezsonià,i una crítica molt millor que la meua, la de Joan Garí al diari Ara:

-El brigada Clerc em presentà al tinent de vaixell Leroux, amb cabell blancs i la talla ideal per servir en un submarí.

– Vostè és una nul·litat militar, però és molt simpàtic.
– Només recordaré la segona part del compliment,senyor brigada.

Com a bon militant, en Miquel disposava d’un pot de pintura al cotxe i va començar a pintar “Ni França, ni Espanya, Països Catalans” quan una furgoneta de la Gendarmerie va interrompre’l en plena feina.
En Miquel, molt pet, no pogué engegar. Els digué:
– Aneu-vos-en a cagar a la vinya!
Els gendarmes van advertir-lo:
– Vous serez fiché comme terroriste catalan.


Crítica de Joan Garí

Per cert, Joan-Daniel, jo si he llegit L’Hereu Noradell i el recorde, hi hi

Ara que estem junts, de Roc Casagran.

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.
………………….
No, aquesta no. Aquesta és de Raimon. És aquesta:
Ara que estem junts, encara,
i que et puc sentir l’olor
i el somriure de la pell
protegint-me de la por,
……
Petites confusions a part, aquesta és una bonica novel·la de l’autor de L’amor fora de mapa. Una visió de l’exili republicà diferent, la visió que té un nen que ha de fer-se gran abans d’hora. Un xiquet que és pensa que és un animal, un salvatge en oposició al seu bessó, més sensible, culte, però més dèbil, però que al llarg de la narració anirà descobrint que no és així, que les persones no són o blanc o negre, que tenen matisos, i ell no se n’escapa.

La confusió inicial tampoc és cap confusió. El relat dels fets al camp d’Argelers, amb molts tocs d’humor negre, també ens recorda les coses a les que hem de dir un NO Raimonesc ben gran, com els fets d’aquests dies al nostre maltractat país.

Nobody is perfect. Billy Wilder amb Hellmuth Karasek

Sí ja compartia la famosa sentència de Fernando Trueba sobre la divinitat de Billy Wilder, llegir la seua biografia a mode de conversa encara m’ha convençut més d’ingressar a l’església “Wilderiana de la picor del setè any”, i seguir les indicacions del Déu Wilder i del seu profeta, Trueba.
A Hollywood haurien de plantejar-se com és que aquest gran director i guionista només va dirigir una pel·lícula des de 1980 fins la seua mort a ‘any 2002; 22 anys! com pot ser! Alguna cosa falla, no?

Samuel Goldwyn: ¿En que estàs trabajando actualmente?
Billy Wider: En mi autobiografia.
Samuels Goldwyn: ¿Y de que trata?
……………….
My English is a mixture between Arnold Schwarzenegger and Archbishop Tutu.
………………..
L’accent austríac de Wilder:
-¿Realmente mi acento es tan terrible? -pregunté a Wilder.
-Decir terrible sería una delicadeza -respondió el- pero no té preocupes. Hace poco volé a Nueva York i cuando pedí un cóctel la azafata me preguntó:
-¿Sabe usted a quien me recuerda? A Arnold Schwarzenegger,
-¿A Schwarzenegger? -pregunté yo halagado- ¿Por mis músculos?
-No, por su acento.
……………………..
“Los estudiantes aplaudian este romance este-oeste, en el que, por medio del terrorismo de consumo, se convierte a un joven y convencido comunista en un convencido novio capitalista de la hija del director general de la Coca-cola en Atlanta, a quin había dejado embarzada. Y todo -uno, dos, tres- de la noche a la mañana. La película es profética: ahora se sabe que de este modo pueden transformarse o reunificarse países enteros.”
A propòsit de “One, two, three” de Billy Wilder a Nobody is perfect, de Hellmuth Karasek

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari