Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Rellotge d’emocions

Avui he entrat a la pàgina de FNAC i he vist que el proper dia 7 d’aquest mes eixirà a la venda el nou disc de Raimon amb cançons noves. Supose que les que anàreu al concert de L’Eliana ja haureu escoltat aquestes cançons noves i podeu donar la vostra opinió.

Tots els colors de la terra i de l’aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i aquests ocells que van de branca en branca
i el sol ixent i la llum que em desperta
van parlant-me de tu,
van parlant-me de tu.

Si vols present, t’ompliré de carícies.
Si vols records, t’oferiré els més bells.
Si vols futur, t’ompliré d’esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.

La mar de blau, per moments tan ombrosa,
la mar de verd, tan bella i perillosa,
la mar de gris, que es vol majestuosa,
la mar d’acer, tan entremaliosa
va dient-me el teu nom,
va dient-me el teu nom.

Si vols present, t’ompliré de carícies.
Si vols records, t’oferiré els més bells.
Si vols futur, t’ompliré d’esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.

Tots els colors de la terra i de l’aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i el sol ponent d’aquest dia que es cansa
i el vent llebeig que ha vingut a la tarda
van dient-me el teu nom
van parlant-me de tu.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Contes de l’era del Jazz (F. Scott Fitzgerald)

El Dropo:
….Era un dropo de naixement i fins al moll de l’os, que s’havia criat mandrosament durant la temporada que es crien els dropos, que a la terra dels dropos, bastant per sota de la línea Mason-Dixon, dura tot l’any.
…….Però Jim era alt i prim i caminava doblegat endavant de tant inclinar-se sobre les taules de billar, i era allò que al nord igualitari en dirien un desvagat.
……..
-Un moment – va exclamar en Jim, neguitós- Pobre de tu que em presentis cap noia i després em deixis sol perquè balli!

– Perquè si no em jures que no ho faràs -va continuar en Jim, exaltat- baixo ara mateix del cotxe i me’n torno caminant a Jackon street.

….

Tot un personatge el d’aquest primer conte del recull titulat Contes de l’era del Jazz de F. Scott Fitzgerald (més conegut per El gran Gatsby). També hi ha un altra conte, dut a la pantalla gran recentment, El curiós cas d’en Benjamin Button, i d’altres més que m’han agradat, com el de El diamant que tenia la mida del Ritz i Oh, bruixa pel roja. Però reconec que alguns no m’han agradat o no he arribat a entendre-los. Alguns dels contes, crec que són adaptables a la pantalla gran.
Contes de l’era del Jazz (Edicions 62), de F. Scott Fitzgerald

Molt lluny.

Molt lluny

(Raimon)

Molt lluny,
en les butxaques d’uns pantalons
vells
que ma mare guardava
-ma mare ho guarda tot-,
he trobat
les nits que ens passàvem
caminant, amics,
pels carrers de Xàtiva.
Parlavem de tot
i del bé i del mal.
Amb poques coses clares:
la incertesa del futur,
l’avidesa d’uns infants.
Les caminades nits d’estiu
les tinc avui al davant.
Amunt i avall…

(1972)

Publicat dins de música | Deixa un comentari

López Jaraba: pregó de carnaval.

El Sr. José López Jaraba ha fet el pregó del 750 aniversari de la fundació del poble de Benissanó i sembla que ha confós aquest acte tant solemne amb el pregó del carnestoltes, ja que segons l’edició d’ahir del diari Levante-emv, en el seu discurs es va dedicar a dir coses com aquestes:
– fent referència als homes que han construït i treballat pel poble, el senyor va soltar: “ah, y también las mujeres, no sea que se nos enfade la Pajín”.
-“canalizaron en acequias el agua para regar”….”no como ahora que nos quitan el agua por decreto”.
-“seguro que vendran los imbeciles de siempre que estan en contra”, referint-se al bous al carrer.
Com podeu comprovar tot en castellà i demostrant que el director de RTVV no sap distingir entre un acte institucional, on hauria de predominar l’educació i les bones maneres, i un pregó de Carnaval, on si que es pot permetre la broma i la crítica.

Que han fet els manrasanos per mereixer aquest tracte?

Bauset parla del Nodo9 al Levante-emv.

Home, més val tard que mai, però ja va essent hora de que la gent se n’adone dels objectius del Nodo9: destruir la nostra llengua i substituir-la pel castellà i adoctrinar a la clientela a la veritable fe popular.

Ja en tinc prou de Canal Nueve

Josep Lluís Bausset

Sí, ja en tinc prou d´una televisió que es diu valenciana i que
menysprea, es burla i margina la nostra llengua. No en vull saber res
més d´una televisió que no és sinó escombraries!! Per a mi, s´ha acabat
eixa televisió que vomita un odi atroç contra la nostra llengua i la
nostra cultura! Eixa és la política de RTVV! I eixe és el projecte
d´informació que té el Govern Valencià!
Dic tot això perquè el
dimarts 18 de gener, per casualitat, vaig anar a parar al programa DBT
en el qual tots els anomenats «prestigiosos periodistes» (amb la
pluralitat a que ens té acostumats Canal Nueve: ABC, Periodista Digital,
Las Provincias, El Mundo…) i parlant en castellà debatien (millor
diria que se´n reien i es burlaven) del debat del Senat, en el qual
s´introduïen les llengües oficials no castellanes. Tot el «debat» va
consistir en ridiculitzar la nostra llengua i també el gallec i el basc i
en destacar el preu que costava eixa traducció. En cap moment, ni ho
espere, van parlar dels sous que van cobrar eixa nit els periodistes per
menysprear la nostra llengua. I això en una televisió que es diu
valenciana!! Entre bromes de mal gust i burles sense to ni so, els
periodistes en qüestió només destacaven els diners que costaria «ese
invento».
Sé que a Canal Nueve hi ha bons treballadors, bons
professionals. Però quina llàstima de directius que hi ha! La demagògia,
una parcialitat descarada, l´insult, el menyspreu per tot allò que és
valencià, és la tònica de Canal Nueve!! D´una TV que es diu valenciana!!
Quin sarcasme!! I quina llàstima i quina vergonya de televisió! I en
els diners que costa mantindre uns periodistes que ni tan sols van
tindre el detall de parlar en valencià!! Per a què, pensarien, si el
mateix president Camps utilitza ben poc la nostra llengua!!
La
demagògia, la mentida i la falsedat d´aquells «periodistes» en cap
moment van fer menció al fet que a Suïssa hi ha quatre llengües
nacionals (alemany, francès, italià i romanx) amb traducció per a
aquells que no en saben una d´elles, tot i que la major part dels
suïssos en saben parlar més d´una!! O a Bèlgica, amb el neerlandès, el
francès i el való i sense cap problema per a les traduccions!
La
manipulació a què ens té sotmesos als valencians Canal Nueve, que
constantment utilitza l´encenser per riure-li les gracietes al poc
Honorable Camps i als seus consellers, se´n passa de la ratlla! Per a mi
s´ha acabat de vore una cadena que tracta amb menyspreu la llengua que
vaig aprendre dels meus pares i que jo he transmès als meus fills.
Vergonya, Canal Nueve, vergonya!!!

Com es gasten els diners de la diputació?

Aquest matí a l’institut m’he trobat uns tríptics fets amb aquest paper que no saps si és paper o plàstic (llavors no saps en quin contenidor de reciclatge l’has de llençar), editat per l’àrea de cultura de la diputació de València. Aquest paper és molt car i supose que s”hauran enviat aquests tríptics a tots els instituts públics. El tríptic parlava sobre un tema “super-interessant” per l’educació: les places de bous, i en concret de la de la capital del Túria. Explicava la seva història i hi havia un mapa d’aquesta i explicava el significat dels mocadors que treu el president de la plaça en un espectacle d’aquests que allà es cel·lebren. Com ja he dit un tema de gran aplicació a les aules.
Doncs si, en aquestes xorrades es gasten els diners de la diputació que paguen tots els ajuntaments d’aquesta província. Una part d’aquest tríptic el podeu vore a la foto. Pot ser que diexem de llençar els diners dels ciutadans, Sr Rus?

Els catalans, Patrick O’Brian (La verema).

….La tia Margot no ho entenia: igual que no entenia la importància primordial de les veremes. No comprenia que la verema era una treva de Déu, o, més ben dit, no coneixia el déu que concedia aquesta treva;……
… Encara els duren els efectes de l’esmorzar, va pensar. Aquell colossal esmorzar que havien pres al costat del petit casot, blanc i quadrat: salsitxes a la graella damunt de les brases d’una foguera feta amb les branques dels ceps que havien tallat l’any anterior, ous durs i anxoves, sardines, pernil, costelles fredes, botifarres i llonganisses, i olives, rocafort a les nou del matí i no podia faltar el benvigut codonyat; pa, pa, més pa, i una dotzena de bótes de vi. Potser aquesta festa de bon matí sobre le terra marró era l’últim tret hel·lènic que perdurava en els catalans.

I continua Pat O’Brian parlant de la resta de la verema, descrivint els diferents tipus de raïm i de les diferents reaccions dels personatges de la la novel·la. L’esforç de veremar a les vinyes que hi ha a la zona, amb grans pendents i aprofitant qualsevol vessant  o petit pla per plantar quatre ceps. Aquests ceps que va descriure també Josep Maria de Segarra i va musicar Lluís Llach i que es poden vore quan vas per la carretera des de Cotlliure fins a Portbou.

Parla el Sr. González Pons la nostra llengua?

Després de llegir aquestes declaracions d’avui en el diari Levante-emv jo diria que no, o al menys no sembla la seva llengua materna.

“Yo hablo y a veces pienso en valenciano, como mi padre y mi abuelo, y no comparto el espectaculo que se ha producido al senado”

La clau és el “a veces pienso”. Quan una persona parla una llengua, normalment pensa en aquesta i no en una altra. Uns coneixements bàsics de sociolingüística no li anirien malament al Sr. González Pons i com a  consell li diria que fera alguns del cursos CAL que fem els professors del País Valencià, d’on ell va ser conseller, o és que no recorda les lleis d’ací, Sr González?

Innisfree

John Wayne, Maureen 0’Hara, John Ford, Victor Mclaglen, Ward Bond, Michaleen Flyn, Innessfre, Homèric,  Sean Thornton, Ireland, IRA, Black beer, Mary Kate Danaher,…..

THE ISLE OF INNISFREE

(Go to Wikipedia for a fascinating article on this song)

Words & music by Dick Farrelly
Published by The Peter Maurice Music Co. Ltd. 1950

The melody is the theme of the film, The Quiet Man.

I’ve met some folks
Who say that I’m a dreamer
And I’ve no doubt
There’s truth in what they say
But sure a body’s bound to be a dreamer
When all the things he loves are far away
And precious things
Are dreams unto an exile
They take him o’er
The land across the sea
Especially when it happens he’s an exile
From that dear lovely Isle of Innisfree

And when the moonlight
Peeps across the rooftops
Of this great city
Wondrous though it be
I scarcly feel its wonder or laughter
I’m once again back home in Innisfree

I wonder o’er green hills
Through dreamy valleys
And find a peace
No other land would know
I hear the birds make music fit for angels
And watch the rivers laughing
As they flow
And then into a humble shack I wander–
My dear old home–
And tenderly behold
The folks I love
Around the turf fire gathered
On bended knee
Their rosary is told

But dreams don’t last
Though dreams are not forgotten
And soon I’m back
To stern reality
But though they pave
The footways here with gold dust
I still would choose

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

El dimoni de les automies.

Els darrers dies han eixit el Sr. Aznar i el Sr. Rodríguez Zapatero (els dos últims presidents del govern espanyol) posant la veu d’alarma sobre els diners que deuen les autonomies. Se coneix que no miren les dades del Banc d’Espanya i hi ha altres que si que ho fan. Mireu l‘editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb. No deien que no hi havia que alarmar a la població? per que busquen falsos culpables?
Hi ha cafè per tots? o només per alguns?

Vicent Partal

Ja no resta cafè, sembla

17.01.2011

Aznar diu que l’estat espanyol fa fallida i que en tenen la culpa les autonomies. I, per sorpresa meua, tothom en parla, començant pel PP i pel PSOE, és clar. Fan fallida i s’acaba el cafè per a tothom? Bon senyal, pense…

És evident que tot plegat és una trampa. Els nombres del Banc d’Espanya canten. El 2009 l’estat espanyol tingué un dèficit de l’11,1% del PIB. I el repartiment d’aquest dèficit fou, segons el banc, aquest: 9,3%, degut a l’estat pròpiament dit, el 2,0 a les ‘comunitats autònomes’ i el 0,6 als ajuntaments i diputacions.

La resta és mentida i demagògia barata. Per cada euro de dèficit que es puga imputar a les autonomies, sempre n’hi haurà més de quatre que es podran imputar a l’estat. I això que algunes de les partides bàsiques de l’estat del benestar cauen de ple en la governació autonòmica, començant per l’escola i la salut. Per tant, si ningú malbarata recursos, és l’estat (i no cal ni recordar exemples com els de l’excèntrica planificació del TGV o determinats aeroports).

Ahir, responent a VilaWeb, el dirigent del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Morera, deia que, posats a desmuntar organismes ineficaços, l’estat podria començar tancant les províncies i les diputacions’. Morera parla amb una lògica més que comprensible, però no és això que hi ha sobre la taula. Perquè, quan ells diuen que volen racionalitzar en realitat volen dir renacionalitzar, tornar a imposar el projecte de l’Espanya una.

Trenta anys després el pegot del ‘cafè per a tothom’ no s’aguanta, i encara menys el mite de l’Espanya moderna. Espanya ha anat vivint dels diners europeus i ha gastat a la babalà, pensant-se que era rica. I ara, acabada la festa, tornem allà on havíem començat: resulta que Espanya no s’aguanta dreta i que aquests darrers trenta anys no han servir per resoldre la desvertebració deguda. Doncs, això és tot un èxit, no?

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Cinema i Gödel, Els crims d’Oxford (Alex de la Iglesia)

-Shelton: Oh, olvidaba que estoy hablando con el defensor de la lógica universal. Usted y la policia creen que se puede demostrar la verdad. A partir de unos axiomas y con un razonamiento válido se llega a una conclusión válida. ¿no es cierto?
-Martin: Tan cierto como que hoy es miercoles.
-Shelton: ¿Y si yo dijera “Todos los britanicos son mentiros”?¿Verdadero, falso o imposible de demostrar?
-Martin: De acuerdo, hay algunos enunciados que no se pueden afirmar o negar a partir de los axiomas: enunciados indeterminados.
-Sheldon: Exacto. El teorema de imcomplentitud de Gödel. Incluso en su mundo de pureza matemática hay cosas que no se pueden demostrar.
-Martin: Si, lo sé, però éste no es el caso.
– Sheldon: Hay una grieta. Hay un abismo, ¿sabe?, entre lo verdadero y lo demostrable. Nunca sabremos si tenemos los datos acerca de un fenomeno, y la flata de un dato lo cambiaria todo.

Diàleg de la pel·lícula Los crimenes de Oxford (2008) d’Alex de la Iglesia, basada en la novel·la del mateix títol de l’escriptor argentí Guillermo Matínez, editat en català per Columna.
Font: llibre El sueño de la razón, de Javier Fresán (RBA, 2010)

La teoria de conjunts a l’escola.

Durant els anys setanta, un grup de deixebles extremistes de la societat matemàtica francesa Bourbaki, que generalment no eren matemàtics, volgueren dur la teoria de conjunts a l’escola primària. Si el lector va patir a la seva pell aquest excès antipedagògic segur que recordadarà que els nombre naturals s’explicaven com a cardinals de conjunts finits: 0 és els cardinal del conjunt buit, i per sumar 2+3 s’havia d’unir un conjunt de 2 i un altre de 3 elements; donava igual que el resultat fos 5, l’important és que 2+3=3+2, ja que no importa l’ordre en que barregem els conjunts. Com conta Pierre Cartier, secretari de Bourbaki durant aquell època, el resultat d’aquella política educativa van ser nens que eixien de l’escola cridant: “Mare, jo no vull ser un conjunt”

Aquestes paraules són del llibre El sueño de la razón”  de Javier Fresán (RBA 2010) i m’han fet gràcia perquè jo vaig ser un dels nens que en sisé ( i alguns curso inferiors) de primària vaig patir aquesta “novetat educativa”. Vaig passar de treure 10 en matemàtiques a no entendre res. Sort que la moda només va durar una avaluació, a partir de deixar estar els conjunts, torní a aprovar amb bones notes i traurem la llicenciatura en ciències matemàtiques. Quins sàdics varen decidir ensenyar teoria de conjunts a un xiquets de 11 anys? Coses molt abstractes, Venn, injectiva suprajectiva,….. Quan eres més major i has après algunes coses més senzilles, la teoria de conjunts entra fàcil, però abans no. Quants nens han odiat les matemàtiques per raons com aquesta? En el meu cas, per sort, se n’adonaren a temps i no vaig acabar odiant-les sinò  tot el contrari.
Ara tampoc s’ha d’arribar als extrems actuals on alumnes de batxillerat no coneixen ni el símbol de “pertànyer a”, o dibuixar un conjunt.

Cinema i Euclides (Àgora)

A la pel·lícula Àgora hi ha els diàleg següent:

Hipàtia: Sinesi, quina és la primera regla d’Euclides?
Sinesi: Per què aquesta pregunta?
Hip: Tú només contesta’m
Sin: Si dues coses són iguals a un tercera, totes dues són iguals.
Hip: Correcte, i no sou els dos semblants a mi?
Sin: si
Hip:  tu, Orestes?
Orestes: si
Hip: Vull dir-vos açò a tots els que esteu en aquesta cambra: és més el que ens uneix que els que ens separa, i passe el que passe als carrer, som germans. Som germans. Recordeu que les peles són del la gent vulgar i els esclaus.

Àgora, d’Alejandro Amenábar(2009)