Un recordatori per a JuntxCat, ERC i altres, abans de cedir una vegada més davant els feixistes espanyols i els seus aliats quintacolumnistes.
Un jove filipí torna d’estudiar d’Europa (i dic Europa, no només Espanya) i se n’adona de com es maltractat el seu país pel que en teoria és la “mare pàtria”. La corrupció sobretot de l’església i la guàrdia civil permesa pels representants del govern de Madrid (o potser no tenen recursos per eliminar-la) empobreix i manté la població en la ignorància més extrema. Una vegada allà, intenta canviar la situació i veu que les forces vives no li deixen fer res que faci prosperar la vida del poble i que aquest deixe d’estar sota el control del clergat i dels guàrdies corruptes fins a arribar al dramàtic final que tindrà una continuació en una segona novel·la.
Rizal escriu aquesta novel·la per denunciar la situació del seu país i el poc de cas que fa la “mare pàtria” d’aquest. Com sembla que li va anar passant a ell, al principi el protagonista encara confia en la que a Madrid se n’adonaran de la situació i actuaran per canviar la situació. Però poc a poc es va fent a la idea que això és impossible i va radicalitzant les seues posicions fins acostar-se a l’independentisme, de l’autonomisme a la secessió definitiva. No vos sona la situació? Cuba i Filipines fa més de cent anys, ara a Catalunya.
Com sempre Espanya enlloc d’afrontar la situació de manera civilitzada, opta per afusellar a l’autor de l’obra, convertint en màrtir de la independència filipina a un que només cercava l’entesa amb la metròpoli per obtenir un futur millor per a tots dos.
Personalment vaig recordar una anècdota que vaig llegir fa anys. Quan després de guanyar la guerra els americans s’apoderaren de les illes, varen intentar educar al país i varen portar molts llibres i material escolar en espanyol. La sorpresa que es varen portar va ser que la majoria de la gent, no en sabia d’espanyol, ja que al contrari del que havia passat a Amèrica del Sud i centra, el clergat no s’havia dedicat a ensenyar la llengua als indis, sinó simplement a explotar-los, i evidentment quan més incultes, més fàcil per ells de viure a la seua costa. L’espanyol només era la llengua de les elits i potser per això allà ara l’espanyol no és ni llengua oficial, ho són l’anglès i el modern filipí.
Ja sé que està repetit però l’actualitat mana:
Sí, vull ser maleducat, no m’han donat una altra opció. Més de 30 anys treballant al món de l’ensenyament defensant la meua llengua a les dues ribes del riu Sénia, per a que ara vinguen uns fills de putes de polítics que no volen caure de la poltrona i en uns minuts llencin per terra tota la feina feta per molts professionals durant molts anys. Jo, com diu l’aforisme, no puc tenir educació amb aquests penques, que han demostrar que són uns traïdors al seu país i a la seua llengua: dimitiu i torneu-se’n a casa, fills de putes.
Les fronteres, tal com s’entén avui aquest concepte, no són naturals, són creades per l’home. El problema és que estan tan malt fetes en la majoria de casos, que en lloc de solucionar problemes en creen més. Potser la solució a molts problemes actuals seria replantejar-nos aquest concepte tan rígid que tenim del concepte frontera i fer-les més flexibles, i assumir que aquestes poden canviar i no ser eternes, com ens volen fer creure des del segle passat.
Basant-se en aquesta premissa i després d’una llarga introducció Vicent Partal ens conta la seua experiència com a periodista a diferents llocs frontereres o altres llocs que es podrien considerar fronteres, però amb el concepte actual, sinó amb un altre més ample que pot separar o unir mons i societats diferents, no estats. I així van sortint conceptes com la frontera de les paraules, del temps, del no-res, de la ràdio, de la música,…..cadascun vinculat a una ciutat del món.
Potser llegint-lo vos passe com a mi i de seguida aneu a cercar la ciutat al google maps per veure millor el que el director de Vilaweb ens està explicant!
“Sempre trobareu una raó o altra -si la busqueu, naturalment- per a penedir-vos de qualsevol cosa; fins i tot de la cosa més noble que mai hàgiu fet.
Ara, penedint-vos-en, tampoc no aconseguireu res.”
Breu resum de la confessió i hipocresia del catolicisme.
Gracies a l’edició que Saó va fer de 30 aforismes de Joan Fuster fa uns anys, hem preparat una ruta pels corredors de l’institut
. 
Al nostre institut anem a la nostra i dissenyen el nostre cartell de l’any fuster, sense paisatges ni paisanatges, ni collonades com deia Josep Pla.
Autora del cartell: Júlia López
Idea: meua
L’altre dia ens varen entrar a la biblioteca del centre uns quants exemplars d’aquest petit volum que recull una conferència que va fer el mestre Gregorio Luri a Barcelona. En ella, com diu el subtítol del llibre analitza en 10 punt i intenta cercar solucions al problema que crec que és el més gran que tenim actualment al món educatiu: la falta de lectura i la poca comprensió lectora que d’açò es deriva. Personalment em quede quan parla sobre la meua especialitat:
“Estoy convencido de que buena parte de la ansiedad matemática de nuestros jovenes -causa principal de los pobres resultados en esta àrea de conocimiento – pone de manifiesto sus dificultades lingüísticas para diferenciar entre la estructura profunda y la superficial de un enunciado.”
Per això en totes les reunions de transició que fem amb els mestres de primària, quan ens pregunten que han de saber de matemàtiques per passar a 1r d’ESO, quins mínims han de tenir, sempre conteste el mateix: comprensió lectora.
Acaba amb Ramon Llull:
Una vegada es va esdevenir que un filòsof, quan hagué estudiat, anà a distreure’s fora de la ciutat, i va veure un bou que menjava molt de temps en un camp de blat. Quan el bou estigué tip, va sortir del camp de blat i va entrar al desert, i va jeure prop d’un arbre, i va remugar i mastegar allò que havia collit al camp de blat. Aquell filòsof va retornar a la ciutat, i per l’exemple que hagué après del bou, va pujar-se’n a una alta muntanya amb tots els seus llibres. I en aquella muntanya es va estar molt de temps recordant allò que havia après, i va trobar noves ciències…”
(aprender a leer rápido en la escuela para estar en condiciones de practicar la lectura lenta en la universidad)
He guanyat un premi! El tercer lloc compartit al XVIII concurs de fotografia matemàtica de la SEMCV. La fotografia és aquesta:
Histograma bancari.
Ho sent, avui no toca Fuster, toca Feliu Ventura:
El problema actual és que molts fill han de viure a costa dels pares, ja que ho tenen molt difícil per independitzar-se.
“En 1744, Portaceli feia donació a l’església d’Olocau de l’imatge de la Mare de Déu que havia presidit l’altar major de la cartoixa, regal de Margarida de Llúria, filla de l’almirall Roger de Llúria, protectora de la cartoixa. Era una imatge gòtica de l’estil que hi ha al timpà actual de la porta dels apòstols de la Seu de València o de la Seu de Tortosa. Va presidir l’altar major d’Olocau fins al 1808, quan un capellà va pensar que no era prou bonica i amb 15 duros, que pagà la comtessa Simforosa Crespí de Valldaura, encomanà una nova imatge de la Mare de Deu del Roser. Què van fer amb la imatge gòtica de fusta? La van serrar, per encabir-la en la fornícula de la façana de l’església. En 1922 visità Olocau l’arquebisbe de València, Joaquim Reig, que descobrí aquella magnifica talla gòtica, que bescanvià per una nova imatge. Li la van donar amb la part que havien serrat. Després d’exposada 114 anys al sol, al vent i la pluja, imagineu-vos què en quedava. Encara podeu comprovar-ne l’estat de conservació de la que fou primera imatge de Santa Maria de Portaceli i la primera Mare de Déu del Roser d’Olocau, al museu de la Seu de València.”
I així amb tot. La ignorància de molts clergues va fer que es perderen moltes coses, i encara sort que algunes s’han pogut recuperar. Potser alguns de les parròquies aragoneses que tant reclamen ara, haurien d’agrair més als museus catalans, la feina de recuperació del patrimoni que els han fet.
Per altra banda, quantes peces s’han perdut per capritx de “modernitzar o embellir” esglésies o ermites amb diners d’alguna beata rica, perdent o tapant peces que tenien més valor que el que varen posar després? com ens contaren que va passar amb l’ermita de Sant Vicent al Villar? Ací Ferran exposa un cas més proper, però quants hi ha?
Es la conclusio a la que he arrivat: nomès hi ha un pecat mortal, i son les faltes de ortografia.
Joan desFuster.
Crec que estic en pecat mortal, no?
Després d’haver llegir Lluny de qualsevol altre lloc vaig comprar a Morella una novel·la anterior del mateix autor de Vilafranca: El guardià de les trufes. En aquesta novel·la l’autor ens descriu al llarg de sis capítols, un inicial, un de final i quatre més estructurats amb les estacions de l’any, la dura vida als masos del Maestrat i els Ports durant la guerra i la postguerra, ja que si no tenien prou feina en lluitar per sobreviure en un hàbitat prou dur, varen aparèixer els feixistes per posar-ho encara més difícil. Tot plegat va anar condicionant la desaparició d’aquest mode de vida fent que la gent abandonara els masos i anara a viure als pobles i sobretot a les ciutats. Una família masovera és la protagonista, i sobretot el sagal i l’avi, ja que el pare no ha tornat de la guerra. Al llarg dels capítols central veiem les feines al mas de cada estació i els personatges que conviuen entre el mas i els pobles, al mateix temps que veien com la política repressiva de la dictadura va tenint les seus conseqüències sobre la vida dels masovers i fent la seua vida al mas cada dia més dura.
Potser ara quan molta gent va caminant i fent rutes dels senderismes per les comarques de l’Alcalatén, els Ports o el Maestrat i es trobar masos perduts o quasi perduts, s’hauria de plantejar la raó d’aquest abandonament i preguntar-se les causes. Potser si saberen que va fer guàrdia civil i altres repressors per la zona es mirarien l’auge actual de l’extrema dreta d’un altra manera i farien més per aturar aquest bogeria.
O des d’un altre punt de vista, potser ara que es parla tant de productes de proximitat, podrien trobar solucions a aquest problema del despoblament? O continuarem destruint el planeta important menjar de no sé sap on mentre els nostres productors abandonen els seus camps?
Amb els alumnes de dibuix de PMAR hem realitzat un mapa amb l’itinerari de la famosa novel·la de Jules Verne decorat amb fotografies dels llocs o ciutats anomenats en ella.
Quedarà exposat al corredor de la biblioteca.
Donar les gràcies als alumnes implicats i a la seua professora, Júlia López.