Les aigües turbulentes

A les acaballes de la campanya electoral, no em puc estar de ficar-hi cullerada. Vagi per endavant un aclariment: actualment no soc català administrativament parlant i per tant em veuré privat d’exercir el meu dret a votar però, d’altra banda, això també em deslliura d’alguns dels dilemes que segurament envaeixen les ments dels atabalats electors catalans de diumenge que ve. Dilemes, per aquí va la cosa. El meu en concret era, fins fa pocs dies, ¿votaria per Puigdemont o bé em decantaria per Alhora, la nova aposta de Jordi Graupera i Clara Ponsatí?

El sorgiment d’Alhora, fa unes setmanes, va representar un revulsiu en el sistema de partits independentistes, sotmesos si us plau per força a la lògica autonomista, domesticats per una ja llarga etapa repressiva i insensatament enfrontats entre ells a vegades per nimieses. Era i és una suggerent proposta, fresca i engrescadora, capitanejada (de fet, també ideada i muntada) per Jordi Graupera, un indispensable maître à penser de la galàxia sobiranista que formula brillants preguntes i respostes que il·luminen el desorientat panorama independentista, gairebé set anys després dels fets d’octubre. El plantejament de base d’Alhora, com el seu nom indica, és que pretén conjuminar el fer efectiva la DUI de 2017 amb el govern del país, és a dir, fuig de solucions màgiques immediates sense unes bases que li donin solidesa però també de circumscriure l’acció de la política a una simple solució dels problemes del dia a dia, com excusa per diferir in aeternum la culminació d’un procés que encara continua. En aquest sentit, Alhora ha fet forat a la campanya electoral amb algunes estimables propostes en matèria de llengua, economia, turisme o normativa electoral, és a dir, s’ha entretingut en preparar la lletra petita de la governabilitat malgrat el curt espai de temps de què ha disposat per fer-ho. I encara una altra aportació a tenir-li en compte: es presenta com una formació nova, completament neta d’hipoteques de tot ordre, legitimada doncs per denunciar (i no admetre per a ella) els defectes que lastren els actuals partits, amb el seu clientelisme i repartidora de càrrecs i favors.

I malgrat tot, crec que s’ha de votar Junts i Puigdemont. M’agradaria explicar el perquè i espero saber fer-ho. El resultat final de l’octubre de 2017 constituí un fracàs, i amb això tothom està d’acord. Bàsicament per dues raons: primera, perquè no s’aconseguí la independència de Catalunya, com per llei havia de ser, com els líders havien donat a entendre que farien i com la ciutadania desitjava o ja tenia coll avall. I segona, perquè les conseqüències d’aquella inacció foren un llarg període de repressió personal que comportà imputacions, empresonaments, exilis, embargaments i inhabilitacions, a més d’intervencionisme de les institucions, amb tribunals decidint qui podia ser president o eurodiputat i qui no. Doncs bé, sis anys i mig després seguim igual pel que fa a cap concreció sobre com i quan fer efectiva la independència i la confluència d’estratègies entre partits i entitats continua brillant per la seva absència, però en canvi s’ha aconseguit revertir la situació de repressió. Una pacient i eficaç política aquests anys a càrrec bàsicament de les dues grans formacions independentistes (també amb alguna dosi de fortuna, en forma d’aritmètiques parlamentàries) ha donat com a resultat indults i reformes del codi penal espanyol primer i una llei d’amnistia després. Soc dels que valoro aquests avenços pel que tenen de fer net després de tant de temps de patiments personals i col·lectius. Veure condemnats, processats i exiliats podent reiniciar la seva de ciutadans normals és, es miri com es miri, una victòria enfront dels qui volen, a vegades amb sadisme, proseguir insistentment la persecució judicial com si fos la cosa més normal del món. Se’m dirà que després d’aplicar-se la llei d’amnistia sorgiran noves accions per part dels tribunals: si és així, voldrà dir que estic equivocat, però fins llavors prefereixo valorar el moment actual i concedir el benefici del dubte al que està per venir.

En resum, la possible victòria (o en tot cas el bon resultat) de Puigdemont el proper diumenge, tancarà definitivament una de les dues carpetes obertes l’octubre del 2017, el de la repressió. Possibilitarà la tornada del president legítim i, si els números ho possibiliten, la formació d’un nou govern de base sobiranista que hauria d’abordar de nou l’altra carpeta pendent, la de completar el procés d’independència. Quan i com? Està per veure, però en tot cas podrem comptar amb tots els aprenentatges d’aquests anys, tots els encerts i tots els errors comesos.

Votar l’opció de Junts suposa també una mena de reconeixement, d’agraïment fins i tot, a la feina feta a l’exili. No comparteixo la visió d’Alhora (i de molts altres actors polítics) posant Puigdemont al mateix sac que altres líders i acusant-lo de pactisme, d’entreguisme, fins i tot de traïdoria. No és cert: s’ha empassat sis anys lluny de casa, driblant escomeses judicials de tot ordre, treballant intensament al Parlament Europeu i liderant la poc cridanera però molt estratègica activitat diplomàtica. Ha aconseguit a més iniciar i continuar una veritable mesa de negociació amb el govern espanyol, a l’estranger i amb mediador internacional, ben lluny d’aquelles tristes taules de diàleg, que el vent s’endugué. Només quan aquesta mesa doni símptomes de fracàs reconsideraré la meva opinió favorable a apostar per Junts.

Qui dubti de la conveniència de votar Junts i Puigdemont el diumenge 12 de maig té encara un bon motiu per convèncer-se’n: la llista de personalitats que donen suport al president desposseït per l’article 155. Francament, veure personalitats com Lluís Llach, Valtònyc, Blanca Serra, Julià de Jòdar o fins i tot Eudald Carbonell a l’esmentada llista, entre molts més, a mi em va produir una barreja de sorpresa i satisfacció: trajectòries ideològicament ben allunyades del que la formació de Puigdemont representa donant-li públic suport. La nació per sobre de la ideologia, com ha de ser fins que no siguem lliures.

I si, malgrat totes aquestes consideracions, l’actual plantejament puigdemontista fracassa o simplement decep, si encalla en les seves incoherències o impotències, si acaba convertint-se en l’enèsim dia de la marmota independentista, ho reconeixeré sense problema i consideraré que haurà començat el moment d’Alhora, del seu enfortiment com a formació política i del triomf de les seves tesis.

[Imatge: beteve.cat, foto Jordi Borràs/ACN]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!