Club 7 Cinema

Les ‘Sessions Especials’ del Festival de Canes són majoritàriament dedicades a documentals (híbrids o no), tot i que -enguany, si més no- també s’hi cola una ficció -tanmateix, inspirada en fets reals-.

Sessions Especials.

De Daniel AUTEUIL, “Le fil“. Producció: França (Zazi Films*). Durada: 1h55. Guió: Steven Mitz, Daniel Auteuil, adaptació de la col·lecció de relats breus ‘Au guet-apens: chroniques de la justice pénale ordinaire‘, de l’advocat penalista de Lille Jean-Yves Moyart. Amb Daniel Auteuil, Grégory Gadebois, Sidse Babett Knudsen, Alice Belaïdi, Suliane Brahim.S inopsi: Com que va exonerar un assassí reiterat, el senyor Jean Monier (Daniel Auteuil) ja no s’encarrega de casos penals. La trobada amb Nicolas Milik (Grégory Gadebois), pare acusat de l’assassinat de la seva dona, el toca i li sacseja les certeses. Convençut de la innocència del seu client, està disposat a fer qualsevol cosa per ajudar-lo a guanyar el judici, redescobrint així el sentit de la seva vocació. Informació: Thriller policíac.  L’actor Daniel Auteuil torna a posar-se darrere de la càmera, després de les diverses adaptacions de Marcel Pagnol (“La Fille du Puisatier“, “Marius“, “Fanny“) i l’obra de teatre de Florian Zeller ‘L’Envers du décor’ (“Amoureux de ma femme“) (SortirÀParis). | DF: Zinc Cinema. DI: Bim Distribuzione*. EF: 25.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Sortir à Paris (esp).|

De Claude BARRAS, “Sauvages“. Producció: Suïssa, França, Bèlgica. Durada: 1h27. Guió: Claude Barras, Catherine Paille, Morgan Navarro, Nancy Huston. Film d’animació. Repartiment: Pierre-Isaïe Duc (Along Sega),  Michel Vuillermoz (el contramestre),  Gaël Faye (Mc Outang), Sailyvia Paysan (la mare de Selaï),  Nelly Tungan (l’àvia), Komeok Joe (el pare de Selaï), Babette De Coster (Kéria), Martin Verset (Selaï), Laetitia Dosch (Jeanne), Benoît Poelvoorde (el pare de Kéria -Mutang-). Sinopsi:  A Borneo, a la vora del gran bosc tropical, la Kéria acull un nadó d’orangutan trobat a la plantació d’oli de palma on treballa el seu pare. Al mateix temps, Selaï, el seu cosí jove, ve a buscar refugi amb ells per fugir del conflicte entre la seva família nòmada i les empreses de fustes. Junts, Kéria, Selaï i la cria de mico lluitaran contra la destrucció del bosc ancestral, més amenaçat que mai. Però per a Kéria, aquesta lluita també serà una oportunitat per descobrir la veritat sobre els seus orígens. Informació: Segon llargmetratge del realitzador suís, especialitzat en films d’animació, Claude Barras, conegut per la seva òpera prima “La vida d’en Carbassó” / “Ma vie de Courgette” (Quinzena dels Realitzadors 2016). | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

D’ Arnaud DESPLECHIN, “Spectateurs !” / “Filmlovers!”. Producció: França (CG Cinema, Arte, Scala Films, Chanel…). Durada: 1h28. Guió: Arnaud Desplechin. Amb Louis Birman, Dominique Païni, Clément Hervieu-Léger de la Comédie Française, Françoise Lebrun, Sandra Laugier, Olga Milshtein, Milo Machado-Graner, Sam Chemoul, Marilou Poujardieu, Salomé Rose Stein, Micha Lescot, Soshana Felman, Kent Jones, Salif Cissé, Mathieu Amalric. Sinopsi: Què és això d’anar al cinema? Per què hi anem des de fa més de 100 anys? Volia celebrar els cines, la seva màgia. A més, vaig seguir el trajecte del jove Paul Dédalus, com el relat iniciàtic d’un espectador. Hem barrejat records, ficció, investigacions… Un torrent d’imatges que se’ns emporta. Informació: Un assaig fílmic d’homenatge al cinema. Per al seu quinzè llargmetratge, Arnaud Desplechin retroba el seu alter ego Paul Dédalus, protagonista del seu treball autobiogràfic iniciat el 1996 amb “Comment je me suis disputé… ma vie sexuelle” (1996) i continuat anys després amb “Trois souvenirs de ma jeunesse”. En aquest projecte, torna a la infantesa del seu personatge llegendari, i explica la història de com es va introduir al cinema: primer com a espectador, després com a cinéfil i finalment com a director. Tanmateix, aquesta nova part adoptarà una inèdita forma híbrida, a mig camí entre la ficció i el documental. Formada en part per arxius (extractes de pel·lícules, fotogrames, etc.) i unes quantes entrevistes a gent que van acompanyar Arnaud Desplechin en el seu viatge com a espectadors, la pel·lícula adoptarà una forma híbrida i atrevida. Des de les superproduccions de Hollywood fins al neorealisme italià, des del cinema primitiu fins a l’avantguarda de l’art contemporani, la pel·lícula ens portarà a un viatge sensible a través de les imatges que van donar forma a la visió d’Arnaud Desplechin i de moltes generacions d’aficionats al cinema –Nota de CG Films (fr) -. Arnaud Desplechin és, amb aquesta, la vuitena vegada que entra a la Competició del Festival de Canes (“Assumptes familiars” / “Frère et soeur” -2022-, “Roubaix, une lumière” / “Oh Merci!”-2019-, “Jimmy P.” -2013-, “Un cuento de Navidad” / “Un conte de Noël” -2008-, “Esther Kahn” -2000-, “Comment je me suis disputé… ma vie sexuelle” -1996-, “La sentinelle” -la seva òpera prima, 1992-), a més d’haver-hi estat seleccionat Fora de Competició, amb “Les fantômes d’Ismaël” -2017-, a Cannes Première amb “Fantasies d’un escriptor” / “Tromperie” / “Deception” -2021- i d’haver participat a Un Certain Regard, amb “En jouant ‘Dans la Compagnie des hommes‘” -2003-: un habitual del certamen, gairebé imprescindible, que tanmateix no hi ha rebut cap premi. A més a més, a la Quinzena dels Realitzadors de 2015 hi va presentar “Tres recuerdos de mi juventud” / “Trois souvenirs de ma jeunesse” / “My Golden Days” -títol pel qual guanyà el César com a Millor Director-. I, de fet, es va donar a conèixer també a Canes, amb el seu migmetratge “La vie des morts” -1991-, seleccionat a la Setmana de la Crítica -que després guanyaria el prestigiós premi Jean Vigo i en el qual ja toca el tema de la família, recurrent a la seva filmografia-. A Venècia, va competir pel Lleó d’Or amb “Reyes y reina” / “Rois et reine” -2004- i va ser a la secció paral·lela Orizzonti amb  “L’aimée” -2007, documental sobre la venda de la seva casa familiar-. Pel·lícules d’Arnaud Desplechin a FilminCat i a Filmin. | VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

D’ Alexis DUCORD i Vincent PARONNAUD, “Dans la forêt sombre et mystérieuse” / “Into the WonderWoods”. Animació en 3D. Guió: Vincent Paronnaud, adaptació del còmic del mateix Paronnaud (escrit amb el pseudònim Winshluss). Nota sinòptica: segueix un nen de 10 anys quan descobreix un món boscós misteriós. Sinopsi (del llibre adaptat): L’Angelo, un aprenent d’aventurer aficionat a la zoologia, va amb la seva família a visitar la seva àvia genial, que ara està molt malalta. Però a la zona de descans de l’autopista on s’aturen, els seus pares l’obliden i se’n van sense ell! Aterrit, l’Angelo decideix tirar pel dret al bosc, on es perd completament… Les seves trobades amb criatures fascinants -des de la cuca obesa fins a l’ogre terrorífic- faran del seu viatge únic una aventura fantàstica. Informació:  Alexis Ducord, autor d’animació, ja va ser al Festival de Canes el 2017, en Sessió Especial, amb la seva òpera prima “Zombillénium” -Zombillenium, parc temàtic de Halloween, és l’únic lloc de la terra on els monstres reals poden amagar-se a la vista, i quan l’Hèctor, un humà, amenaça de revelar la veritable identitat dels seus empleats, el gerent del Vampire Park no té més remei que contractar-lo, però per a poder veure la seva filla, l’Hèctor ha d’escapar dels seus companys de feina Zombies i Homes Llop-, que va codirigir amb Arthur De Pins,  i Vincent Paronnaud (Winshluss), autor de còmics amb certa carrera al cinema en què va debutar al llargmetratge codirigint “Persèpolis“(2007) -dur al·legat contra la revolució dels aiatol·làs iranians, Premi del Jurat al Festival de Canes– amb Marjane Satrapi, amb la qual també van realitzar “Pollastre amb prunes” (2011), basada en un còmic de Satrapi, però amb actors de carn-i-ossos, com Mathieu Amalric, Edouard Baer i Maria de Medeiros; seleccionada a la Mostra de Venècia, i en la qual un dels músics més reconeguts de la seva època que ha perdut el gust per la vida des que se li ha trencat el seu estimat violí i no ha trobat cap instrument digne de substituir-lo decideix quedar-se al llit per esperar la mort. DF: Le Pacte. EF: 23.10.2024. Enllaços: IMDB 1, IMDB 2, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

De Tudor GIURGIU, Cristian PASCARIU, Tudor D. POPESCU,”Nasty-More Than Just Tennis“ / “Nasty”. Producció: Romania (Libra Films). Durada: 1h47. Guió: Tudor Giurgiu, Cristian Pascariu. Muntatge: Tudor D. Popescu. Documental. Amb Ilie Nastase, Ion Tiriac, Bjorn Borg, John McEnroe, Billie Jean King, Jimmy Connors, Rafael Nadal, Boris Becker, Yannick Noah, Nadia Comaneci. Sinopsi: El 1972 va ser un punt d’inflexió en la carrera d’Ilie Nastase: va guanyar el seu primer US Open, alhora que va arribar a la final de Wimbledon i de la Copa Davis. Anant i tornant en el temps i amb imatges d’arxiu sorprenents i entrevistes exclusives amb atletes de primer nivell, el documental explora els alts i baixos de Nastase, les controvèrsies que l’envolten i l’impacte durador que ha tingut en el món del tennis. Simpàtic, encantador i generós, però temperamental, arrogant i obscè, el Sr. Nice’n’Nasty va interrompre l’antiga etiqueta de l’esport als anys 70 i es va convertir en la seva primera estrella de rock rebel. Vídeo: Tràiler. Informació: Productor i director cinematogràfic romanès, àmpliament reconegut al seu país, Tudor Giurgiu va presentar al Festival de Berlín la seva òpera prima dramàtica  “Love Sick” (2006) i tornaria al certamen alemany el 2015 amb el thriller dramàtic “Historia de un fiscal” / “Why Me?“. És autor també de la comèdia “Of Snails and Men” (2012), del film romàntic “Parking” (2019) -amb Ariadna Gil i Belén Cuesta, presentat al Festival de Sevilla-, del migmetratge documental “Nunti muzici si casete video” (2008), havent realitzat el 2023 el film “Libertate“, ambientat a la revolució romanesa de 1989, en què el protagonista és testimoni d’un atac violent contra una comissaria de policia que es transforma en enfrontaments armats entre soldats, policies, manifestants i policies secretes. En diuen a Filmin: Tudor Giurgiu es va graduar a l’acadèmia de cinema i teatre de Bucarest el 1995. El seu primer treball va ser com a ajudant de direcció de Pintilie i Radu Mihaileanu. També va ser director creatiu a Atòmica TV entre 1998-1999 i després del seu pas per les millors agències de publicitat i bandes musicals de Romania, va destacar com a director de vídeos pop i anuncis publicitaris. El 2000 va dirigir el documental “Hausmeister”, sobre la comunitat Alemanya que encara viu a Transilvània i va ser premiat en diferents festivals de cinema internacionals. El seu curtmetratge “Popcorn Story“, va ser seleccionat per a la Berlinale 2002. Un altre dels seus treballs va ser com a productor a “El gran atracament al banc comunista“, una coproducció amb Les Films d´Ici, BBC, ZDF, France2, seleccionada al festival IDFA de documentals a 2004. Fundador i president del festival internacional de cinema de Transilvània. Des de Juliol de 2005 [fins el 2007], Tudor Giurgiu és director general de la TV Nacional de Romania (TVR).  Pel·lícules de Tudor Giurgiu disponibles a Filmin.| VI: Goodfellas*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Sergei LOZNITSA, “The Invasion” / “L’invasion”. Producció: Països Baixos, França. Durada: 2h25. Guió: Sergei Loznitsa. Documental. Nota sinòptica: Anàlisi de les conseqüències de la invasió d’un país per part d’un altre. Sinopsi: 10 anys després de l’estrena de la seva èpica pel·lícula “Maidan”, Sergei Loznitsa continua les seves cròniques ucraïneses i realitza un documental sobre la lluita del seu país contra la invasió russa. Filmada durant un període de dos anys, la pel·lícula representa la vida de la població civil a tota Ucraïna i presenta una declaració única i definitiva de la resiliència d’Ucraïna davant d’una invasió bàrbara. A la segona part del seu díptic ucraïnès, Loznitsa pinta un llenç monumental d’una nació decidida a defensar el seu dret a existir. Informació: Documentalista compromès amb la causa humana, sensible a la Història, i autor així mateix de ficcions dotades de la mateixa textura densa, visualment expressives, Sergei Loznitsa ha estat freqüentment al Festival de Canes. Tot i que va nèixer a Belorús, de petit ja va anar a viure a Kíiv, va estudiar cinema a Moscú i va començar a produir documentals a Sant Petersburg: té una posició radicalment contrària a la guerra de Rússia contra Ucraïna i igualment és un gran defensor del dret dels cineastes russos a no patir boicot per aquesta invasió armada (molts amics i col·legues, cineastes russos, s’han posicionat contra aquesta guerra boja. … Són víctimes com nosaltres d’aquesta agressió (..) no [s’ha de] jutjar les persones en funció dels seus passaports sinó pels seus actes, ha declarat). A Ucraïna l’han expulsat de l’acadèmia cinematogràfica, titllant-lo de ‘cosmopolita’ en una decisió que Loznitsa vincula a la poca gràcia que els va fer “Babi Yar. Context” (2021), en què s’exposa la col·laboració ucraïnesa amb la matança de jueus de Babi Yar per part dels nazis. Pel·lícules de Sergei Loznitsa disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: Atoms&Void*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS-només enllaços |

De Raoul PECK, “Ernest Cole, Lost and Found“ / “Ernest Cole, Photographe”. Producció: França (Velvet Film*). Durada: 1h45. Documental. Amb Lakeith Stanfield. Nota sinòptica: Retrat d’Ernest Cole (1940-1990), el primer fotògraf independent negre a Sud-àfrica durant l’era de l’apartheid. Sinopsi: Ernest Cole, un fotògraf sud-africà, va ser el primer a exposar els horrors de l’apartheid al món. El seu llibre ‘House of Bondage’, publicat l’any 1967 quan només tenia 27 anys, el va portar a exiliar-se a Nova York i a Europa la resta de la seva vida, sense trobar mai la seva orientació. Raoul Peck relata els seus vagarejos, els seus turments com a artista i la seva ira diària, davant el silenci o la complicitat del món occidental amb els horrors del règim de l’apartheid. També explica com, l’any 2017, es van descobrir 60.000 negatius de la seva obra a la caixa forta d’un banc suec. Informació: Ernest Cole va ser el primer fotògraf independent negre de Sud-àfrica, les primeres fotografies del qual van posar al descobert les injustícies de l’apartheid per a un públic mundial. Cole es va exiliar als Estats Units, on les seves experiències van quedar lluny de les seves expectatives del somni americà. La recerca de Raoul Peck de l’ànima d’Ernest Cole, aquest gran però ignorat artista, està enclavada en un thriller internacional que recorre els passos de la seva agitació i el llegat de les seves imatges atemporals i poètiques. A través de la lent i la vida de Cole, Peck explora les complexitats i contradiccions de la raça (Mk2). Raoul Peck és director, guionista i productor. Nascut a Haití, criat al Congo, Estats Units, França i Alemanya, Peck va obtenir un màster en enginyeria econòmica a la Universitat de Berlín i després va estudiar cinema a l’Acadèmia de Cinema i Televisió de Berlín (DFFB). El 1995, va crear la Fundació Forum Eldorado, centrada en el desenvolupament cultural a Haití. Va exercir com a ministre de Cultura d’Haití de 1996 a 1997, després de dos anys com a professor de guió i direcció al programa de postgrau de l’escola d’arts de la NYU Tish. El 2010 va ser nomenat president de La Fémis de París, la prestigiosa escola nacional de cinema francesa. L’any 2001, l’Organització Human Rights Watch li va concedir el premi Irene Diamond a la trajectòria. Peck va fundar Velvet Film l’any 1989, que ara opera als Estats Units, França i Haití, i a través de la qual ha produït o coproduït totes les seves pel·lícules. Va ser membre del jurat del Festival de Cannes 2012, així com membre del jurat de la Berlinale el 2002, així com de Sundance i Tribeca. És un dels cineastes més significatius i prolífics del nostre temps, ricament recompensat pel seu treball històric, polític i artístic. La seva complexa obra inclou pel·lícules com [“L’homme sur les quais”” /] “The Man by the Shore” (Competició, Canes 1993); “Lumumba” (Quinzena dels directors, Canes 2000, HBO); va produir i dirigir “Sometimes in April” per a HBO sobre el genocidi de Ruanda (Competició, Berlinale 2005), “Moloch Tropical” (Toronto i Berlín) i “The Young Karl Marx” (Berlinale 2017). Les seves pel·lícules documentals inclouen: “Lumumba: Death of a Prophet“; “Fatal Assistance” (Berlinale i Hot Docs 2013). La seva darrera pel·lícula documental, “I Am Not Your Negro“, va ser nominada a la millor pel·lícula documental als 89è Premis de l’Acadèmia i ha guanyat el Premi del Públic tant als Festivals Internacionals de Cinema de Toronto com a Berlín, el premi al millor documental de la crítica de LA i el millor documental als BAFTA (Regne Unit) i el Premi Nacional de Cinema francès el César, entre molts altres. (Velvet Film). Pel·lícules de Raoul Peck disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: Mk2. DE: Avalon. DF: Condor Films*. EF: 25.12.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Claire SIMON, “Apprendre“. Producció: França (Les Films Hatari*). Durada: 1h45. Documental. Nota sinòptica i informació: Un film sobre els mestres i el seu compromís amb els nens. La pel·lícula ofereix una mirada íntima a la vida quotidiana d’aquests professionals dedicats, destacant els reptes i les recompenses de la seva professió essencial per formar les generacions futures. [A la roda de premsa de presentació de la Selecció Oficial,] Thierry Frémaux ha declarat: “Claire Simon, una gran documentalista, ha fet una pel·lícula anomenada “Apprendre”. És una pel·lícula sobre l’educació, és una pel·lícula sobre professors, sobre nens, però sobre professors. Ja havia fet pel·lícules sobre l’hora del pati, segueix amb aquest fil i és una pel·lícula molt forta i commovedora”(SortirÀParis). Sinopsi: APRENDRE, aixeca el dit, no t’equivoquis. Voler que la mestra o el mestre ens digui: “això està bé”. Saber llegir, escriure, comptar: no sempre és fàcil… ENSENYAR als nens, detectar què passa als seus ulls, animar-los, ajudar-los. Fes-los llegir, cantar… Al pati, APRENDRE a parlar entre companys en lloc de barallar-se.  APRENDRE: té lloc en una escola primària de la República, en un poble dels suburbis de París. Pel·lícules de Claire Simon disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: Films Boutique*. DF: Condor Films*. Enllaços: Web de la cineasta, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

D’ Oliver STONE i Rob WILSON, “Lula“. Producció: EUA, Brasil. Durada: 1h30. Guió: Kurt Mattila, Alexis Chávez. Documental. Nota sinòptica: Sobre el president brasiler Luiz Inácio Lula da Silva que se centra en “la persecució judicial, què va passar quan era un president admirat i va ser empresonat per corrupció”. Sinopsi: Un retrat íntim i evocador d’una de les figures polítiques més influents i populars del món, “Lula” explora l’ascens, la caiguda i el retorn triomfal d’un líder extraordinari, Luiz Inácio “Lula” da Silva. Aquesta pel·lícula també torna, immersa, en la seva extraordinària epopeia del 2022 que el portarà, un cop més, a la presidència del Brasil després de dinou mesos passats a la presó. Beneficiant-se d’un accés privilegiat sense precedents a Lula i als seus assessors més propers, Oliver Stone aporta una nova llum sobre la personalitat del carismàtic líder polític durant una sèrie d’entrevistes sense filtres i revela la part inferior de l’operació anticorrupció “Lava Jato” (Lavada expressa), amb l’ajuda del pirata informàtic i el periodista d’investigació autor dels “Arxius Snowden” les revelacions dels quals van portar a l’alliberament de Lula. Contemporània i contundent, aquesta pel·lícula ens alerta del perill creixent que el ‘lawfare’ “l’explotació política de la justícia” suposa per a les nostres democràcies i destaca com la història impressionant d’un dels més grans retorns de la polític del nostre temps. Informació: Guionista i director, Oliver Stone atresora un bagatge molt gran de ficcions, sovint tenyides d’una posició política esquerranosa i en les quals la política nord-americana dels anys seixanta i setanta i la guerra del Vietnam (que ell va viure en primera persona) i la seva època tenen una presència important. És autor també de diversos documentals: Stone va fer tres documentals sobre Fidel Castro: “Comandante” (2003), “Looking for Fidel” [2004] i “Castro in Winter” (2012). Va realitzar “Persona Non Grata“, un documental sobre les relacions israelo-palestines, entrevistant diverses figures notables d’Israel, com Ehud Barak, Benjamin Netanyahu i Shimon Peres, així com Yasser Arafat, líder de l’Organització per l’Alliberament de Palestina. El 2009, Stone va completar un llargmetratge documental, “South of the Border” , sobre l’ascens dels governs d’esquerres a Amèrica Llatina, amb set presidents: Hugo Chávez de Veneçuela, Evo Morales de Bolívia, Rafael Correa de l’Equador, Raúl Castro de Cuba, els Kirchners d’Argentina, el brasiler Lula da Silva i el paraguaià Fernando Lugo, tots ells crítics amb la política exterior dels Estats Units a Sud-amèrica. Stone esperava que la pel·lícula aconseguís a la resta del món occidental repensar les polítiques socialistes a Sud-amèrica, sobretot quan l’estava aplicant el veneçolà Hugo Chávez. Chávez es va unir a Stone per a l’estrena del documental al Festival Internacional de Cinema de Venècia al setembre de 2009. Stone va defensar la seva decisió de no entrevistar els opositors de Chávez (..). El 2012, la minisèrie documental ‘Oliver Stone’s Untold History of the United States‘ es va estrenar a Showtime, Stone va coescriure, dirigir, produir i narrar la sèrie, després d’haver-hi treballat des del 2008 amb els coguionistes, l’ historiador de la Universitat Americana Peter J. Kuznick i el guionista britànic Matt Graham. (..) El 5 de març de 2014, Stone i teleSUR van estrenar el documental “Mi amigo Hugo” (“El meu amic Hugo”), un documental sobre el difunt president de Veneçuela, Hugo Chávez, un any després de la seva mort. La pel·lícula va ser descrita per Stone com una “resposta espiritual” i un homenatge a Chávez. A finals de 2014, segons una publicació de Facebook , Stone va dir que havia estat a Moscou per entrevistar (l’antic president ucraïnès) Viktor Ianukóvitx, per a un “nou documental en anglès produït per ucraïnesos (WkpCat). Pel·lícules d’Oliver Stone disponibles a Filmin.| VI: Gersh Agency*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Lou YE, “An Unfinished Film”. Producció: Singapur, Alemanya. Durada: 1h46. Guió: Lou Ye, Yingli Ma. Documental filmat durant el confinament sobre la pandèmia de COVID a la Xina. Amb Qin Hao, Qi Xi, Mao Xiaorui, Huang Xuan, Zhang Songwen. Sinopsi: Gener de 2020. Un equip de filmació es reuneix en un hotel prop de Wuhan per reprendre la producció d’una pel·lícula interrompuda deu anys abans. A mesura que circulen els rumors sobre una malaltia estranya, l’equip es veu confinat amb les seves pantalles com a únic contacte amb el món exterior. Informació (extreta d’un apunt anterior d’aquest blog): Al cineasta xinès Lou Ye el vaig seguir amb molt d’interès quan aconseguí entrar a la primera fila dels autors seleccionats pels grans festivals, en particular, pel Festival de Canes, quan (i on) li vaig veure “Purple Butterfly” (2003), “Summer Palace” (2006) i “Nits d’embriaguesa primaveral” / “Spring Fever” (2009). Després, li vaig perdre una mica la pista, en presentar pel·lícules que, si les hi he vistes, ja m’han resultat menys interessants: “Love and Bruises” (2011), “Mystery” (2012). De fet, el seu film que més em va impactar fou l’intricat, caòtic, fascinant, absorbent “Purple Butterfly” (2003), després, la cosa anà baixant, pel·lícula rere pel·lícula, en perdre força d’expressió visual i deixar-se anar pels arguments (inclòs el seu valent treball sobre els fets de la plaça de Tian’anmen). (..) El títol que el va revelar internacionalment fou “El riu Suzhou” / “Suzhou River” / “Suzhou he” (2000). Lou Ye va néixer a Xangai l’any 1965. Va estudiar animació a l’Escola de Belles Arts de Xangai i després cinema a la Beijing Film Academy. La seva pel·lícula debut, “Weekend Lover” (1994), va ser prohibida durant dos anys a la Xina. Va atreure l’atenció internacional amb el seu segon llargmetratge “El riu Suzhou” / “Suzhou River” / “Suzhou he” (2000), que va guanyar el premi Tiger al Festival Internacional de Cinema de Rotterdam. També estava prohibit a la Xina. La pel·lícula, considerada ara un clàssic del cinema xinès modern, va ser restaurada en 4K el 2021, sota la supervisió del mateix Lou Ye, treballant a partir del negatiu original de 16 mm A-B. Les seves tres pel·lícules següents: “Purple Butterfly” (2003), “Summer Palace” (2006) i “Nits d’embriaguesa primaveral” / “Spring Fever” (2009) van ser seleccionades a la Competició de Canes. La seva pel·lícula ambientada a París “Love and Bruises” (2011), es va estrenar al Festival Internacional de Cinema de Venècia. Ye va tornar a Cannes amb “Mystery” (2012), que va ser seleccionat per Un Certain Regard. “Blind Massage” (2014) es va estrenar en Competició a Berlín i va guanyar l’Ós de Plata per Contribució Artística destacada. “The Shadow Play” (2018) es va estrenar al Festival de Cinema del Cavall d’Or de Taipei. “Saturday Fiction” (2019) va ser seleccionat al Concurs de Venècia. Pel·lícules de Lou Ye disponibles a FilminCat.| VI: Coproduction Office. DF: Bac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS-només enllaços |

De Yolande ZAUBERMAN, “La belle de Gaza“. Producció: França (Unité, Phobics*, Arte France Cinéma). Durada: 1h16. Guió i fotografia: Yolande Zauberman. Documental. Amb Talleen Abu Hanna, Israela, Nadine, Danielle, Nathalie. Nota sinòptica: Van ser una visió fugaç a la nit. Em van dir que una d’elles havia vingut a peu de Gaza a Tel Aviv. Al meu cap la vaig anomenar ‘La belle de Gaza’. Sinopsi: Segueix persones trans palestines que fugen de Gaza i fan cap a Tel Aviv per viure obertament. El seu perillós viatge entre aquests mons ofereix una visió de la seva lluita per l’autoafirmació enmig del conflicte i l’opressió.Vídeo: Tràiler. Informació: Nascuda a París, Yolande Zauberman va començar en el cinema amb el director Amos Gitaï. L’any 1987, signa un primer documental, sobre l’apartheid a Sud-àfrica, “Classified People” (1988), que va guanyar nombrosos premis entre ells el Gran Premi del Festival París. El 1989, “Caste Criminelle“, filmada a l’Índia, va ser seleccionada al Festival de Canes-Perspectiva del Cinema Francès. Tres anys després, va fer la seva primera ficció, en yiddish, “Moi Ivan, tu Abraham“, seleccionada a la Quinzena dels Realitzadors 1993 –perquè no els separin, dos amics, l’Ivan, de 13 anys, i l’Abraham, de 9, jueu i no jueu, decideixen fugir i això els porta per la Polònia dels anys 30, en un món ple d’aventures, emoció i perill…–. Després ha dirigit una trilogia documental sobre la nit israeliana: “Would you have sex with an Arab?” (Festival de Cinema de Venècia 2011); “M” (premiat a tot el món sencer, César al millor documental 2020) i per acabar “La belle de Gaza” (2024). També és autora de “Clubbed to Death (Lola)” -1996, ficció amb Élodie Bouchez, Roschdy Zem i Béatrice Dalle, en què una noia que és de visita a París perd l’autobús nocturn i, perduda als afores de la ciutat, fa cap a un club on coneix un drogadicte problemàtic-, “La guerre à Paris” -2002, drama amb Élodie Bouchez, Jérémie Renier i Grégoire Colin, ambientat a París, l’any 1943, on un jueu de dinou anys que viu sense ideals, adaptant-se a les circumstàncies, esdevé ara un traïdor ara un heroi, mentre que son germà de quinze anys, vol, per la seva banda, actuar i lluitar a la resistència, i tots dos estimen una resistent espanyola disposada a sacrificar-se per alliberar la França ocupada-, el documental “Paradise now – Journal d’une femme en crise” -2004, del qual la directora n’ha dit: La podria haver titulat “El que vaig veure al voltant del meu llit”.Vaig filmar gent mig despullada, tremolant, semblant a punt d’ensorrar-se. La pel·lícula és un musical. És com una festa. Però quina mena de festa? Sempre he somiat amb lliscar-me sota la pell dels altres per robar el que és meu. Les multituds m’espanten. Les generalitats m’espanten. M’aferro primer a una cara i després a l’altra. Així és com viatjo-. I encara el 2005 va realitzar “Un juif à la mer” -documental sobre un individu del qual Zauberman explica és una mica com el \”Zelig\” de Woody Allen a l’Orient Mitjà, jueu entre els jueus, àrab entre els àrabs, libanès entre els palestins, sirià per als sirians, feminista entre les dones, emmascarat entre màscares, iranià amb Hezbollah, francès a França. Dormíem a una terrassa de Jaffa, era estiu, jo el filmava, no s’ho creia gens, discutíem, parlava per calmar-me, li vaig demanar que em parlés concretament de totes les seves trobades amb els palestins. És en aquest caos on es va desenvolupar el relat de les seves històries a la Lord Jim, les aventures d’un home amb una identitat complicada que entra a tot arreu perquè tothom el pren per un dels seus i que es troba jugant a un dels terrats del món.| VI: Pyramide. DF: Pyramide. EF: 29.05.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS. |

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!