Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: educació

Breu història de la llengua catalana als Països Catalans, de Bernat Joan i Esperança Marí.

Interessant proposta de l’editorial de Lleida, Pagès editors, on de manera clar i breu els autors ens mostre l’evolució i història de la nostra llengua i la seua situació en cada moment i territori. Val la pena llegir-la o recomanar-la a estudiants. Com a conclusió final diria que mentre no tinga’m un estat propi el futur no és gens esperançador com es pot veure cada dia al carrer, instituts o mitjans de comunicació. O fem un cop de puny a la taula o estem perduts.

“Peset, un home bo”, a l’Ateneu de Bétera.

Comença el documental amb la neta de poeta recitant els versos que Estellés va dedicar metge al lloc on el varen assassinar a l’any 41. I després de 45 minuts hem conegut una mica més sobre la figura del metge, rector i polític valencià afusellat pels feixistes i que per molta gent de València és només el nom d’una avinguda. Quina falta fa recuperar la memòria històrica per no repetir les mateixes errades del passat! Molts no saben qui era Peset, qui era Joan Peiró, que va va passar a Paterna, Portaceli, el port d’Alacant o en Albatera, i a les escoles encara no s’ensenya o es passa molt per damunt del tema. Benvingudes aquestes iniciatives que porten a terme organitzacions com l’Ateneu de Bétera i ACPV. Fan falta per superar aquest llarguíssims anys de dictadura i dictadura encobert que ara patim. Una d’aquestes coses, és que els veïns del meu poble hem hagut de suportat durant molts anys una placa de pedra de mida gran en honor a un dels que va denunciar al Dr. Peser, Marco Merenciano. Placa retirada fa pocs anys i que poca gent del poble sabria qui era aquest senyor i que va fer.

Un documental ben fet i molt entenedor. L’única cosa negativa ha estat el comprovar com la burgesia de la capital, per molt liberal o d’esquerres que es declarés ja havia perdut la llengua del poble. Almenys és aquesta la impressió que et dona en escoltar a tots els descendents del rector de la Universitat de València parlar en llengua castellana.

No hi havia a València…….., de Mercè Climent

NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.

……………………….

Sí, però així és com continua el poema. El llibre és una altra cosa, els abraços, els besos, els arraps arribaran al final, quan els amants es trobaran després de cercar-se per la ciutat i només contactant de manera epistolar. Cartes entre els amants que filaran uns història d’amor entre dues persones i al mateix temps ens contaran la seua trajectòria vital d’abans i després de començar aquesta relació tan estranya al món actuals ple de mòbils i altres tecnologies que sembla que ens acosten, per potser no ens acosten tant com pensem. En una escena del llibre queda clar quan la protagonista diu “per whatsapp no t’ho puc dir” i cerca altra solució al problema comunicatiu en que es troben.

Un llibre molt valent pel qual cal felicitar a l’autora. Primer perquè crec que està molt ben escrit i  segon pel tema que tracta, que evidentment no diré per not avançar les sorpreses que vos trobàreu en ell, a part de les referències musicals i cinèfiles que a mi m’encanten. És un llibre dels que dic amb banda sonora incorporada, que et fan sentir ganes de tornar les cançons que menciona en ell.

Molt recomanable, sobretot per la gent jove que puja amb unes idees bastant antiquades sobre el món que ens envolta.

 

Salvem els mots, de Jordi Badia i Pujol.

La veritat és que no tinc res a afegir a l’article que va escriure Núria Cadenes a Vilaweb mentre llegia aquest llibre. Ella ho explica molt millor del que podria fer jo:

El tema que proposa el llibre de Jordi Badia no és cap banalitat, cap debat de capelleta lletraferida, de llepafils de l’idioma, primmirats, erudits, torracollons, etcètera: és clau. Una de les claus que ens obre o que ens tanca els panys

Només dir que gaudireu d’ell, però feu-ho a glops petits, poc a poc.

La estructura de los números, de Gregorio Morales

Aquest llibres porta els subtitol de “Números primos para autodidactas adolescentes”, i amb raó ja que per enfrontar-te a ell s’ha d’estar interessat amb el tema i la veritat és que crec que l’esforç val la pena i pot ser d’utilitat als alumnes que no tenen prou amb el que s’explica a classe amb les 3 o 4 hores setmanals que es dediquen a les matemàtiques.Amb un llenguatge prou clar Gregorio ens va introduint al món de la divisibilitat, els nombres primers i altres conceptes. Alternant activitats matemàtiques amb altres més lúdiques i al mateix temps explicant eines informàtiques que podem emprar, va desenvolupant els capítols fins arribar als darrers on es fa una petita introducció a la criptografia.

Feia temps que no llegia cap llibre de matemàtiques, i aquest ha estat una agradable sorpresa. I això que jo no sóc d’Àlgebra, i menys de Teoria de nombres! ha ha ha.

 

Gossets, bous i cavalls.

Abans del confinament per la Covid-19, en un consell escolar municipal del poble on treballe, el regidor responsable va informar-mos d’un projecte que tenia per col·laborar amb les escoles i els instituts i fomentar entre els nens el respecte cap als animals. Podria fer visites al centre, portar gossets per a que els nen aprengueren a tractar-los amb respecte i aprengueren a estimar-los i no maltractar-los. Quan va acabar el seu discurs, vaig fer una senzilla pregunta: quan parles de respecte cap als animals, parles de tots els animals? L’interpel·lat no va entendre la pregunta, va contestar-me que no sabia a que em referia. Evidentment li vaig aclarir el dubte amb una altra pregunta: tots els animals inclou als bous? Ja podeu imaginar la resposta: “això és un altre tema”. Aquesta resposta vos pot donar una idea del que alguns entenen per respecte cap animals i també de quin partit era aquest senyor.

Han passat els anys, i entre ahir i avui s’ha muntat una pista per fer Tir i arrossegament.I sabeu on? enfront d’una escoleta infantil, una escola de primària i l’institut de secundària. Potser entre els animals que volia defensar el regidor tampoc entraven els cavalls? volen fomentar l’amor als animals, posant una pista d’un esport que abusa i maltracta animals enfront dels centres escolars? doncs no sé si és la manera adient de fer-ho.

 

Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

Cap a l’any 1994 el matemàtic Lluís  A. Santaló al seu llibre “La matemàtica: una filosofia y una técnica” ens advertia del perill de les modes matemàtiques i ens descrivia tres. la teoria de catàstrofes, els conjunts difusos  i els fractals. Potser el pas del temps ha decidit si eren modes o no, si valia la pena invertir el temps en elles o no., però el que és clar, és que a part de perdre el temps no causen cap mal pitjor a la investigació matemàtica, o potser l’ha acabat enriquint de manera indirecta.

Tot açò ho he pensat en acabar aquest llibre, que sota la coordinació de Carme Junyent ha editat Eumo i on hi col·laboren 70 dones lingüistes per dir prou a aquesta moda del llenguatge inclusiu, almenys de la manera que s’està plantejant actualment. Elles opinen, i jo també, que la nostra llengua ja està prou atacada i menyspreada per que a més la destrossem amb aquesta moda, que no aportarà res per solucionar el  problema de la societat patriarcal que patim, i que si que pot posar encara més en perill l’ús del català.

Molt recomanable, sobretot per a certs polítics que es diuen “progressistes”.

L’ampla mar de Jules Verne, acostament biogràfic. Mercè Viana i Josep Vicent Galán.

M’agrada molt Verne, però calia gastar-se els diners del valencians (any 2005) en aquesta edició adreçada al públic juvenil, del que segurament no s’hauran venut molts exemplars, però si distribuïts de manera gratuïta per centres escolars i altres llocs? Potser no haguera estat millor una edició més  modesta?

Tret d’aquestes qüestions polítiques d’aquella època, la intenció dels autors és molt lloable però crec que utilitzen un llenguatge massa infantil per guanyar-se al públic juvenil. Potser és un defecte d’aquella època al a literatura juvenil? cosa que ja he criticat abans i sembla que en el pas dels anys s’ha millorat molt amb una fornada de nous autors.

Tribunal d’oposicions: una experiència poc agradable.

Gràcies a un sorteig enguany m’ha tocat ser vocal en les oposicions a professors de secundària en l’especialitat de matemàtiques. Ja a inicis d’any vaig fer una jornada de vaga en protesta per la convocatòria d’aquestes en ple final de curs (mes de maig) i eixint de l’un confinament el curs anterior. L’experiència no ha estat gens agradable per part del tracte rebut des de l’administració (que ingenus els que pensaven que amb Compromís les coses canviarien!), sort dels companys del tribunal, gent competent i treballadora i molt professional que feia fàcil la feina que ens havia tocat fer durant moltes tardes i dissabtes en ple final de curs, havent de compaginar la jornada laboral normal a nostra feina amb la tasques de tribunal d’oposicions. Són uns quants els aspectes a criticar,  i el primer ja l’he dit, un calendari solapat amb el final de curs (sort que enguany no tenia 2n de batxillerat!), però hi ha més:

-Aquest solapament sobre el calendari normal de curs, a nosaltres ens afecta, però perjudica més a la gent que oposita,ja que els lleva temps i forces per presentar-se al concurs en condicions. I indirectament als nostres alumnes, que no ens tenen a l’aula en plenes condicions d’atendre’ls correctament, sobretot al final de curs.

-Sentiment d’haver estat utilitzat políticament pel polític de torn que s’ompli la boca dient que convoca més de 400 places de matemàtiques i després posen un examen per carregar-se a més de la meitat dels aspirant. Tinc la sensació que m’ha utilitzat per fer la feina bruta, els suspendre a tanta gent que quasi la meitat de les places s’han quedat desertes. Sort que la gent que va venir a fer al·legacions tenia clar qui era el culpable de la situació i no ens va culpar a nosaltres, que només es varem dedicar a corregir l’examen que “algú” havia decidit posar. El dia que varem fer les mitjanes entre les dues primeres proves, se’ns va caure el món damunt, de quasi la meitat de gent aprovada a la primera part (20 de 42) varem passar a tenir només 8 aprovats, i tornant a revisar varem recuperar a 5 persones més.Tanta feina per a què? per obtenir aquest resultat! Ets sents inútil total. Aquell tarda isqueren preguntant-se que havíem fet! com era possible aquesta situació! No vaig dormir en un parell de nits! Qui és el responsable d’aquesta barbaritat de prova pràctica! Que pretenia? el que tinc clar és que avaluar els coneixements matemàtics per donar classe en secundària no era aquesta la seua intenció!

-El continus canvis al calendari i canvis aleatoris en la part burocràtica. Després d’un parell de setmanes on feia jornades de 8 del matí a 8 de la nit, per tenir tot corregit a temps, decideixen ajornar una setmana la publicació de notes i a tu se’t queda la cara d’idiota! Tanta feina per a què? ara una setmana més d’espera.Aquesta unida a la setmana d’ajornament de  l’inici sumen dues setmanes. No haguera estat millor convocar-les directament quan acabe el curs, al juliol, com es feia normalment!

-El menyspreu de l’administració per la nostra llengua: totes les rúbriques de correcció en castellà, temari en castellà! Normal que la majoria d’opositors utilitzara aquesta llengua en els seus exàmens i exposicions, si l’administració valenciana (I en teoria de Compromís) la menysprea. Com a valencià em fa vergonya aquesta situació i m’he callat per no posar més nervis a la gent que va passar a la segona fase, que ja havien hagut de passar pel cruel filtre de la part pràctica. Ara, a la meua manera si que vaig premiar l’ús del català, però crec que això l’administració ho hauria de promoure d’ofici. De que val demanar als aspirants un cert nivell de llengua catalana si després no l’usen?

-En aquest punt podria afegir el que és una presa de pèl per als valencians: el PEPLI. el meu fill comença enguany el batxillerat en Llíria, de tots els llibres que hi ha a la llista només estan en valencià el de llengua catalana i el de matemàtiques, i en història del món contemporani pots escollir! Un gran avanç o una reculada!

En definitiva, un experiència poc satisfactòria que a més no sé quan la cobraré, segurament amb un any de retard i amb la molèstia de haver de fer declaracions complementàries.

L’únic de profit, haver conegut i treballat amb el altres membres de tribunal: gent competent i professional que m’han ajudat molt en la meua estrena en aquests afer. I també conèixer a alguns dels aspirants que han demostrat estar preparats per afrontar la feina a la que aspiraven. Només els desitge sort en la seua futura feina i als que no han passat sort en futures convocatòries i que no tinguen la mala sort de topar altra vegada en un examen com el que han patit enguany,que si no passen siga perquè hi ha per davant gent millor i no per no saber fer uns problemes gens apropiats per unes oposicions a secundària.

Potser a algú li molestarà el que he escrit i on ho he escrit, però no podia deixar de fer constància de la meua protesta i del quins són els meus sentiments ara que tot ha passat: decepció i molest per haver estat utilitzat. Satisfacció d’haver treballat amb gent professional: Lupe, Neus, Isabel i Xavier. I saber que que no eres l’únic que pensa el mateix.

Sis anys portem amb Compromís a la Conselleria d’Educació i coses com aquestes i altres que patim diàriament al centres ens desmoralitzen i no notem el famós canvi promès fa sis anys.

 

 

L’anguila, de Paula Bonet.

“Tots els Harvey Weinstein del món creuen que poden estar tranquils perquè el sistema els està fet a mida i saben que poden prendre el que necessiten quan els vinga de gust”

Una gran sorpresa aquest llibre de la pintora Paula Bonet on sense pels a la llengua, però de manera tranquil·la i relaxada posa per escrit el que haurien de llegir i saber tots aquells que neguen o justifiquen la violència contra les dones i de com la societat actual protegeix encara als agressors i discrimina a la víctima. Però no només parla de la violència exercida per alguns homes contra les dones, també de la violència institucionalitzada que afecta al cos de la dona i a la seua vida: com tractar l’avort, l’estètica del cos, la promoció professional, …… Coses que sovint es consideren que no són violències, però que afecten a moltes dones a la seua vida, tan personal com professional.

El recomane, la llàstima és que qui se l’hauria de llegir no ho farà.

La partició de Catalunya, de Michel i Annie Bougain

Una nova visió del com es va gestar el infame Tractat dels Pirineus escrit per uns advocat de Perpinyà que li donen un toc més detectivesc a la investigació.De tota manera, queda clar des d’un principi que els espanyols i els francesos varen fer el que els donà la gana sense consultar als implicats, als catalans, saltant-se les seues pròpies lleis que el rei havia jurat respectar.

Aquesta versió està traduida del francès per Aleix Reyné i Roser Carol.

 

No sóc racista, però….., de Matthew Tree.

Si algú vol saber sobre el racisme i les seues conseqüències i de perquè cal acabar amb aquesta lacra per la humanitat, i a més ho vol fer de manera ràpida i entenedora, només ha de llegir aquest petit llibre de l’autor anglès establert al nostre país.

Després de la novel·la sobre el mateix tema De fora vingueren, ara ens acosta el tema del racisme fora de la ficció en aquest petit assaig on ens explica la situació de problema al nostre país i intenta cercar solucions al problema.

L’illa misteriosa, de Jules Verne.

Sempre és agradable recuperar les novel·les de Jules Verne, en aquest cas la traducció que va fer a la nostra llengua l’escriptor de Mequinensa, Jesús Moncada. Reviure els temps d’adolescent on el que més  t’atreia eren les aventures, però ara amb l’educació científica que posseïxes és un veritable plaer. Poc a poc estic recuperant algunes d’aquestes novel·les, la llàstima és que poques estan en la nostra llengua.

Regal de sant Jordi d’enguany.

L’illa misteriosa, de Jules Verne. Triangles semblants.

“-Doncs, bé, fill, jo acabo de construir dos triangles semblants, tots dos rectangles. Els costats del primer, el més petit, són: la perxa perpendicular, la distància que separa l’estaca de la base de la perxa i com a hipotenusa, la meua mirada. Els costats del segon són: la muralla perpendicular, de la qual volem saber l’altura,la distància que separa l’estaca de la base d’aquesta muralla, i la meua mirada,que en constitueix la hipotenusa, prolongació del primer triangle.

-Jo ho he entès, senyor Cyrus -va exclamar Harbert-. De la mateixa manera que la distància de l’estaca a la perxa és proporcional a la distància de l’estaca a la base de la muralla, l’altura de la perxa és proporcional a la muralla.”

Els protagonistes es posen a fer les mesures assequibles i amb una simple regla de tres calculen l’altura de la muralla:

15/500=10/x, i per tant x=500·10/15=333,33…., es a dir 333 peus aproximadament.

En aquest novel·la Verne, només en la primera part ja ens ha ensenyat a utilitzar la semblança de triangles per a calcular altures, a calcular la latitud i la longitud del lloc on són i el concepte de progressió geomètrica o d’optimització de recursos. A més ens parla de química aplicada, de com fer ferro amb la farga catalana, o un bon tractat de biologia natural (molt fantasiós, degut al fet d’agrupar en una illa espècie d’altres parts del món). Per tant, li perdonarem la incoherència temporal de la trobada amb el Capità Nemo, protagonista d’una novel·la anterior (Vint  mil llegües de viatge submarí).

 

Els adéus del Jaguar, de Joanjo Garcia.

Com afrontar el tema del suïcidi sense caure amb els detalls escabrosos i molestar als afectats? és un tema difícil i més si el vols tractar en una novel·la en teoria adreçada al públic juvenil. Però Joanjo agafa aquest repte i crec ho aconsegueix amb aquesta petita narració mantenint la intriga durant tots els capítols, i el que crec més important,  respectant la intel·ligència  del possible lector, sense tractar-lo com a un adolescent estúpid, cosa que pocs autors que s’adrecen a aquest públic saben aconseguir.

Personalment m’ha copsat que els fets transcorrin un un imaginari poble de parla castellana. Un dels molts pobles que estan en perill de desaparició per culpa del despoblament, que a mi em recorda a uns quant pobles de la província de Terol, on durant l’any només hi han quatre rates i durant l’estiu o períodes vacacionals s’omplin de gent originària d’ells que viuen al País Valencià, Catalunya, Saragossa o altres llocs.