Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

9 de maig de 2024
0 comentaris

Festival de Canes 2024, la Competició

Difícilment, la Competició del Festival de Canes 2024 (14-25 de maig) podrà estar a l’alçada del que va ser la de l’any passat (amb títols com “Anatomia d’una caiguda”, “La zona d’interès”, “Perfect Days”, “Fallen Leaves”, “La Chimera”, etc.); però és que la de Canes 2023 va ser una edició excepcional. En qualsevol cas, la crítica especialitzada enviada al certamen ja ens ho explicarà. De moment, el que tenim és informació sobre els títols que hi participen, que recullo en aquest apunt.

Competició.

D’Ali ABBASI, “The Apprentice”. Producció: Canadà, Dinamarca, Irlanda. Durada: 2h. Guió: Gabriel Sherman, Ali Abassi. Repartiment: Sebastian Stan (Donald Trump), Jeremy Strong (Roy Cohn), Martin Donovan (Fred Trump Sr.), Maria Bakalova (Ivana Trump). Nota sinòptica: Els inicis d’un jove Donald Trump (Sebastian Stan) en el seu negoci immobiliari a Nova York durant els anys setanta i vuitanta i la seva relació amb l’home polític Roy Cohn (Jeremy Strong). Informació: Sembla que es tracta d’un relat mentor-protegit, que documenta l’inici d’una dinastia nord-americana i toca temes com el poder, la corrupció i l’engany. Donald Trump va presentar un ‘reality’ televisiu entre 2003 i 2015 de nom ‘The Apprentice’. Sebastian Stan acaba de guanyar el Premi a la Millor Interpretació a la Berlinale 2024. Ali Abbasi torna a Canes després de “Border” (2018) -Premi Millor Pel·lícula Un Certain Regard- i “Holy Spider” (2022) -Premi Millor Actriu-. Pel·lícules d’ Ali Abbasi disponibles a FilminCat. | DE: Vértigo*. DF: Metropolitan Films*. DI: Bim Distribuzione*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.| RESSONS |

De Karim AÏNOUZ, “Motel Destino“. Producció: Brasil, França, Alemanya. Durada: 1h55. Guió: Wislan Esmeraldo, Maurício Zacharias, Karim Aïnouz. Fotografia: Hélène Louvart. Amb Nataly Rocha, Iago Xavier, Fábio Assunção. Nota sinòptica: L’amor entre un noi desemparat que viu al marge d’un sistema que el vol mort i una dona que aguanta els atacs d’un marit abusiu i violent. Sinopsi: El Motel Destino, de color neó, és un hotel sexual al costat de la carretera, sota el cel blau ardent de la costa del nord del Brasil, dirigit pel boig Elias i la seva frustrada i bella dona Dayana. Quan l’Heraldo, de 21 anys, és al motel, després d’haver fracassat en donar un cop i fugint tant de la policia com de la banda que va defraudar, intriga la Dayana i el deixa quedar. Mentre tots dos naveguen en una dansa de poder, desig i alliberament, sorgeix un perillós pla per la llibertat. En aquest ‘noir tropical’, lleialtats i desitjos s’entrellacen, revelant que el destí té el seu propi disseny enigmàtic. Informació: Els productors l’han definida com un ‘thriller eròtic’ i descrit com el retrat íntim d’una joventut el futur de la qual ha estat robat per una elit tòxica i opressiva, contra la qual la rebel·lió i la violència són sovint l’única sortida possible. Informació: Rodada a Ceará (Brasil), l’estat d’on és originari el director. La idea de la pel·lícula neix d’un Laboratori de Guió de Porto Iracema das Artes, escola pública de la qual és mentor Aïnouz, i està escrita amb el nou talent Wislan Esmeraldo i Mauricio Zacharias, actual guionista d’Ira Sachs, que ja va treballar amb el brasiler a “O céu de Suely” / “Love for Sale” (2006). Karim Aïnouz va encetar la seva participació al Festival de Canes el 2002 amb “Madame Satã” (Un Certain Regard); el 2019 fou premiat en aquesta mateixa secció per La vida invisible d’Eurídice Gusmão” (disponible a FilminCat); el 2021 va ser seleccionat a Sessions Especials amb el documental Marinheiro das montanhas i el  2023 va entrar-hi en Competició amb “Firebrand” / “Le jeu de la reine”. Entre mig, va presentar a la Quinzena dels Realitzadors O abismo prateado (2011). Nota: el cineasta ha començat a rodar un altre film (el seu segon en anglès) “Rosebushpruning”, adaptació de l’òpera prima de Marco Bellocchio, “I Pugni in tasca” (1965), de la mà del guionista de Yorgos Lanthimos i amb Kristen Stewart, Elle Fanning i Josh O’Connor. | VI: The Match Factory. DF: Tandem. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance (fr), Variety (ang).| RESSONS |

D’Andrea ARNOLD, “Bird”. Producció: Anglaterra, EUA, França (Arte a la producció). Durada: 1h59. Amb Barry Keoghan, Franz Rogowski, Nykiya Adams, Jason Buda, James Nelson-Joyce, Frankie Box, Jasmine Jobson, Joanne Matthews, Rhys Yates. Nota sinòptica: Exploració dels marges de la societat. Sinopsi: Als 12 anys, Bailey (Nykiya Adams) viu amb el seu germà, en Hunter (Jason Buda), i el seu pare, en Bug (Barry Keoghan), que els ha criat sol en una casa ocupada al nord de Kent. En Bug no té gaire temps per a ells i Bailey, que s’acosta a la pubertat, busca atenció i aventura en un altre lloc. Informació: Dos dels actors (Keoghan i Rogowski) són ara mateix dels de més renom del panorama interpretatiu europeu, el primer sobretot pels seus treballs al costat de Colin Farrell a “The Banshees of Inisherin” i de Jacob Elordi a l’explotadament eròtica “Saltburn“, i el segon, per títols en què es lliura en cos i ànima, com “Great Freedom“, “Passages“, “Disco Boy” o “Lubo“. Andrea Arnold és molt i molt habitual del Festival de Canes, certamen on se l’ha ben premiada -3 premis del Jurat: “Red Road” (2006), “Fish Tank” (2009), “American Honey” (2016)- i hi va presentar també el seu darrer treball -a Cannes Première-, el gran documental “Cow” (2021). Amb estilització visual (que a vegades voreja la fredor), sol practicar un tractament realista dels entorns socials marginals i dels personatges masegats que converteix en protagonistes. El seu director de fotografia habitual (que també ho és de Yorgos Lanthimos i Ken Loach, entre molts d’altres), Robbie Ryan, va ser premiat a la Mostra de Venècia 2011 pel seu treball al film d’Arnold “Cumbres borrascosas” / “Wuthering Heights“, adaptació de la clàssica novel·la d’Emily Brontë. Pel·lícules d’Andrea Arnold disponibles a FilminCat. | VI: Cornerstone Films. DF: Ad Vitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.| RESSONS |

De Jacques AUDRIARD, “Emilia Pérez”. Producció: França (Why Not Productions, Saint Laurent Prod., Pathe, Page 114, France 2). Durada: 2h10. Guió: Jacques Audriard, amb la col·laboració creativa de Thomas Bidegain. Cançons: Camille. Música: Clément Ducol. Coreògraf: Damien Jalet. Amb Karla Sofía Gascón, Zoe Saldaña, Selena Gomez, Edgar Ramírez, Adriana Paz, Anabel López. Nota sinòptica: A Mèxic, avui en dia. La Rita és una advocada d’un gran bufet que un dia rep una oferta inesperada: ajudar el temut cap d’un càrtel a retirar-se del seu negoci i desaparèixer per sempre convertint-se en la dona que ell sempre ha somiat ser. Informació: Comèdia musical de crim i transexualitat. El personatge principal, que dona nom al film, s’ha inspirat en un capítol de la novel·la ‘Écoute‘, de Boris Razon del 2018. S’havia de rodar a Mèxic, però acaba fent-se a la vora de París, amb interiors molt amexicanats. El 2018, l’actor Carlos Gascón es va declarar transexual i es canvià el nom a Karla Sofia (Karla Sofía Gascón). Jacques Audriard va guanyar la Palma d’Or el 2015 amb “Dheepan“, el Grand Prix el 2009, amb “Un profeta“, i el Premi del Millor Guió el 1996, amb “Un héros très discret“. Amb el seu últim film, “Les Olympiades” / “Paris, distrito 13” (2021) va participar per cinquena vegada a la Competició de Canes (perquè també hi havia presentat “Rovell i os“). El 2018, va guanyar el Premi de Millor Director a la Mostra de Venècia, amb “Els germans Sisters“. El seu és un cinema abocat als personatges. Pel·lícules de Jacques Audriard disponibles a Filmin. | DF: Pathé. EF: 28.08.2024. VI: The Veterans**. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, altres enllaços.| RESSONS | Premis: del Jurat i de Millor Interpretació Femenina (Adriana Paz, Zoe Saldaña, Karla Sofía Gascón, Selena Gomez) |

De Sean BAKER, “Anora”. Producció: EUA. Durada: 2h28. Guió i muntatge: Sean Baker. Fotografia: (en 35 mm) Drew Daniels. Amb Mikey Madison, Mark Eydelshteyn, Yuriy Borisov, Karren Karagulian, Vache Tovmasyan, Ivy Wolk. Nota sinòptica: Comèdia dramàtica sobre una treballadora sexual, ambientada entre Nova York i Las Vegas. Sinopsi: Anora, una jove stripper de Brooklyn, es transforma en una ventafocs moderna quan coneix el fill d’un oligarca rus. Sense pensar-s’ho, es casa amb entusiasme amb el seu príncep encantador; però quan la notícia arriba a Rússia, el conte de fades es veu ràpidament amenaçat: els pares del jove fan cap a Nova York amb la ferma intenció d’anul·lar el matrimoni… Informació: A diferència dels títols més coneguts de Sean Baker, “The Florida Project” (2017) –Quinzena dels Realitzadors– i “Red Rocket” (2021) -en Competició, a Canes-, no serà la totpoderosa A24 que li distribuirà el film als EUA, sinó Neon*. “Anora” és, dels seus films, el que ha comptat amb un pressupost més elevat. Ha declarat que ha pres Jess Franco com a gran referent, per a aquesta pel·lícula, i ha revisat el cinema eròtic dels anys setanta. A la filmografia de Sean Baker -especialista en els mons suburbans nord-americans- hi ha diversos títols sobre treballadores sexuals i pornografia. VI: FilmNation* + Focus Features*. DF: Le Pacte. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Entrevista Fotogramas (esp), altres enllaços.| RESSONS | Premis: Palma d’Or |

De Francis Ford COPPOLA, “Megalopolis” / “Megalópolis”. Producció: EUA. Durada: 2h18. Guió: Francis Ford Coppola. Amb Adam Driver, Forest Whitaker, Nathalie Emmanuel, Jon Voight, Laurence Fishburne, Aubrey Plaza, Shia LaBeouf, Jason Schwartzman, Grace VanderWaal, Kathryn Hunter, Talia Shire, Dustin Hoffman, D. B. Sweeney, Giancarlo Esposito. Nota sinòptica: A Nova York, una dona, la Julia Cicero (Nathalie Emmanuel), es divideix entre la lleialtat al seu pare, en Frank (Forest Whitaker), que té una visió clàssica de la societat, i el seu amant, l’arquitecte Caesar (Adam Driver), més progressista i preparat per al futur, que vol reconstruir la ciutat de Nova York com una utopia després d’un desastre devastador. Sinopsi: Epopeia romana ambientada en una Amèrica moderna imaginària en plena decadència. La ciutat de Nova Roma ha de canviar absolutament, la qual cosa crea un gran conflicte entre César Catilina, un artista genial amb el poder d’aturar el temps, i l’alcalde arxiconservador Franklyn Cicero. El primer somia amb un futur utòpic ideal mentre que el segon continua molt lligat a un statu quo regressiu protector de la cobdícia, els privilegis i les milícies privades. La filla de l’alcalde i jet-set Julia Cicero, enamorada de César Catilina, es veu dividida entre els dos homes i haurà de descobrir què sembla millor per al futur de la humanitat. Informació: Drama èpic de ciència-ficció. Projecte de llarga durada de Francis F. Coppola, que als anys noranta ja l’estava preparant (en Jim Steranko, que anteriorment va fer il·lustracions per a “Dràcula de Bram Stoker“, va elaborar-ne un grapat en color per a “Megalopolis” a mitjans dels anys noranta, a instàncies de Coppola, pera  crear “panorames arquitectòniques de contingut i imatges”), el 2001 va començar a fer lectures de textos vinculats al film amb tot d’actors coneguts i fins va filmar algunes imatges de Nova York, però després de l’11-S ho va descartar tot; tanmateix, fins al 2007 no va abandonar-ne el projecte, finalment reprès el 2019. Al febrer de 2022, en Coppola ja hi havia invertit 120 milions de dòlars, procedents de la venda de part del seu imperi del vi, i el juliol del mateix any començava la preproducció de la pel·lícula (al llarg de tot aquest temps, es va contemplar una llarga llista d’actors, molts dels quals s’hi van interessar però van acabar deixant-s’ho córrer). El rodatge va començar l’1 de novembre de 2022 i el gener de l’any següent ja s’hi havien gastat més diners que els 120 milions inicials, cosa que va desfermar els rumors que el cineasta -acusat de megalòman- tornava a sobrepassar-se com a l’època d’ “Apocalypse Now” i la crisi va esclatar amb la fugida de part de l’equip tècnic, inclosos els responsables dels efectes visuals, però es va optar per a tècniques visuals més clàssiques i menys costoses i Adam Driver i el mateix Coppola van desmentir els problemes, tot i l’abandonament de part de la plantilla, assegurant que tot estava dins de termini, al marc del pressupost, i l’actor hi va afegir que estava sent una de les millors experiències de rodatge de la seva vida. El 30 de març de 2023 se n’acabà el rodatge. Francis Ford Coppola ha volgut presentar “Megalópolis” al Festival de Canes, que hi té un vincle important, havent-hi guanyat la Palma d’Or el 1979, amb “Apocalypse Now“, i prèviament el Grand Prix amb “La conversa” (1974), havent-ne estat president del Jurat l’any 1996. “Megalópolis” és la pel·lícula més ambiciosa d’en Coppola (que a l’abril ha fet 85 anys) des que el 1997 va dirigir “Legítima defensa“, havent passat tots aquests anys amb títols molt i molt discrets ( “Youth Without Youth” -2007-, “Tetro” -2009-, “Twixt” -2011-…) que han fet enyorar el cineasta d’ “El Padrí” (1972), “Història d’amor” / “One from the Heart” (1981), “Cotton Club” (1984)… (i “Rebels” -1983-, “Rumble Fish” -1983…-. Pel·lícules de Francis Ford Coppola disponibles a Filmin. | VI: Goodfellas*. DF: Le Pacte. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp cat, altres enllaços.| RESSONS. |

De David CRONENBERG, “The Shrouds” / “Les Linceuls”. Producció: Canadà, França. Durada: 1h56. Guió: David Cronenberg. Repartiment: Vincent Cassel (Karsh), Diane Kruger (Becca / Terry / Hunny),  Guy Pearce (Maury), Sandrine Holt (Soo-Min), Elizabeth Saunders (Gray Foner), Jennifer Dale (Myrna Slotnik), Eric Weinthal (Dr. Hofstra), Jeff Yung (Dr. Zhao), Steve Switzman (Dr. Jerry Eckler), Al Sapienza (Luca Difolco). Nota sinòptica: En Karsh (Vincent Cassel), empresari innovador i vidu de dol, que examina els motius pels quals es fan malbé diverses tombes, inclosa la de la seva dona, en un cementiri, construeix un dispositiu per connectar amb els morts dins d’un sudari. Sinopsi: En Karsh, de 50 anys, és un reconegut home de negocis. Inconsolable des de la mort de la seva dona, inventa un sistema revolucionari i controvertit, GraveTech, que permet als vius connectar-se amb els seus éssers estimats en els seus sudaris. Una nit, diverses tombes, inclosa la de la seva dona, són vandalitzades. En Karsh es proposa trobar-ne els culpables. Informació: Originàriament, havia de ser una sèrie de Netflix i, de fet, en Cronenberg va escriure’n dos episodis abans que la plataforma ho cancel·lés. El cineasta ha dit que la pel·lícula és molt ‘personal i ‘autobiogràfica’ (la qualifiquen com la més personal de Cronenberg). L’actriu Diane Kruger va acabant substituint Léa Seydoux, que inicialment havia d’interpretar el film. Havent entrat novament a la Competició de Canes 2024, és la setena vegada que hi participa (a més d’haver-ne estat president del Jurat el 1999), que és per a ell una vitrina excepcional per a exposar la seva obra i garantir-ne la difusió mundial, éssent la nova carnista “Crimes of the Future” (2022) el seu darrer treball a concursar-hi. El tema de la mort i sobretot del després de la mort ja el va tractar (breument) Cronenberg al curt en vídeo “The Death of David Cronenberg” (2021). La presència d’actors francesos al repartiment es pot vincular al fet que en sigui coproductor el franco-tunisià Saïd Ben Saïd. Pel·lícules de David Cronenberg disponibles a Filmin Cat i a Filmin. | VI: SBS*. DF: Pyramide Distr. EF: 25.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.| RESSONS |

De Coralie FARGEAT, “The Substance“. Producció: Anglaterra ( Working Title*), EUA (Universal Pictures), França (A Good Story*). Durada: 2h20. Guió: Coralie Fargeat. Amb Margaret Qualley, Dennis Quaid, Demi Moore, Hugo Diego García, Gore Abrams, Matthew Géczy, Daniel Knight, Phillip Schurer, Olivier Raynal. Nota sinòptica: El terror corporal, des d’un punt vista feminista. Sinopsi: Heu somiat una millor versió de vosaltres mateixos? Hauríeu de provar aquest nou producte: ‘The Substance’. Va canviar la meva vida. Amb ‘The Substance’, pots generar una altra versió de tu mateix, més jove, més bella, més perfecta… N’hi ha prou amb compartir el temps. Una setmana per una, una setmana per l’altra. Un equilibri perfecte de set dies. Fàcil no? Si seguiu les instruccions, què podria sortir malament? Informació: La guionista i directora francesa Coralie Fargeat presenta a Canes 2024 el seu segon llargmetratge després d’haver debutat amb “Revenge” (2017) –una contundent pel·lícula de supervivència que encaixa a la perfecció dins del subgènere conegut com a ‘Rape and Veangance’: després de ser violada, apallissada i donada per morta en mig del desert, la Jennifer (Matilda Lutz) iniciarà una violenta venjança contra els tres homes culpables. L’apartat audiovisual de la pel·lícula és impressionant. Des del primer moment deixa de banda el to àrid i auster del cinema de gènere dels anys 70 i ens enlluerna amb una fotografia impactant, colors saturats, soroll i efectes de tot tipus… És un videoclip de 100 minuts que, en ocasions sembla un collage de fotos d’instagram (viratges, degradats de color, filtres de tot tipus…). No hi ha dubte que la directora es dirigeix a  una audiència jove, acostumada a aquest llenguatge, i no a espectadors que busquin un cinema més clàssic (Sergi Calle)-, premi a la Millor Direcció i premi Citizen Kane a la Millor Nova Directora al Festival de Sitges. Fargeat enumera David Cronenberg, John Carpenter, David Lynch i Michael Haneke com a cineastes que l’han influït, a més d’acreditar a diversos cineastes sud-coreans com a inspiració estilística (Wkp). És membre del col·lectiu 50/50 que té com a objectiu promoure la igualtat de dones i homes i la diversitat en el cinema i l’audiovisual. Ray Liotta havia d’intervenir en el film; però va morir el 26.05.2022. | D: MUBI.  Enllaços: IMDB, Filmafinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang).| RESSONS | Premis: Millor Guió |

De Miguel GOMES, “Grand Tour“. Producció: Portugal, Itàlia, França. Durada: 2h09. Guió: Miguel Gomes, Telmo Churro, Maureen Fazendeiro, Mariana Ricardo. Amb Crista Alfaiate, Gonçalo Waddington, Teresa Madruga, Jani Zhao, Lang-Khê Tran, Manuela Couto, . Nota sinòptica: Imperi britànic. Una núvia abandonada persegueix el seu promès funcionari fugitiu a través d’Àsia, fent un ‘grand tour’. Sinopsi: Rangún (actualment anomenada Yangon), Birmània (actual Myanmar), 1917. Edward, un civil que serveix per a l’Imperi Britànic, fuig de la seva promesa Molly el dia que hi arriba per casar-se. Durant els seus viatges, però, el pànic deixa pas a la malenconia. Contemplant el buit de la seva existència, el covard Edward es pregunta què ha estat de la Molly… Decidida a casar-se i divertida amb el moviment de l’Edward, la Molly en segueix el rastre en aquesta gran gira asiàtica. Informació: Film multilingüe. Cineasta portuguès, Miguel Gomes va estudiar a l’Escola Superior de Teatre i Cinema de Lisboa, va treballar com a crític de cinema entre 1996 i 2000, període en què va publicar també articles de teoria cinematogràfica; ha dirigit diversos curtmetratges que han estat seleccionats a festivals com Locarno, Rotterdam, Buenos Aires i Viena i el pas al llargmetratge el va fer el 2004 amb la comèdia fantàstica, una mena de conte sobrenatural (Wkp), “A cara que mereces“. Habitual de la Quinzena dels Realitzadors de Canes -hi ha presentat  “Aquele querido mês de agosto” (2008) –els amors contrariats entre una cantant i el seu cosí, ambientats al mes d’agost i ambientat amb llargs trams amb música popular i personatges de la regió de Coïmbra (op. cit.)-, el tríptic “As mil e uma noites – Vol1, Vol2, Vol3-” (2015) –la crisi econòmica que afecta[va] Portugal utilitzant la faula perquè l’espectador gaudeixi del conte [sense] carregar-lo de missatges socials (op.cit.)- i “Diarios de Otsogoda” (2021)-, va guanyar el Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional a un film de la Competició de la Berlinale amb “Tabu” (2012) –uns amors impossibles i dramàtics, en un idíl·lic Moçambic, i les seves seqüeles solitàries a la metròpoli al cap dels anys, mostrant lateralment els efectes adormidors del colonialisme i la violència de la descolonització (..) Fa ús de la música popular de diversos països (..) com a rerefons (op.cit.)- i el 2020 va realitzar “Selvajaria“, adaptació lliure de ‘Os Sertões: campanha de Canudos’, d’Euclides da Cunha, relat d’una guerra obscura a Bahia, el 1897. Enguany debuta a la Competició del Festival de Canes. Pel·lícules de Miguel Gomes disponibles a Filmin. | VI: The Match Factory. DF: Tandem/Shellac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).| RESSONS  | Premis: Millor Direcció |

De Michel HAZANAVICIUS, “La plus précieuse des marchandises” / “The Most Precious Of Cargoes”. Producció: França. Durada: 1h21. Guió: Michel Hazanavicius, Jean-Claude Grumberg, adaptat de la novel·la homònima de Jean-Claude Grumberg. Música: Alexandre Desplat. AnimacióAmb les veus de Jean-Louis Trintignant, Dominique Blanc, Denis Podalydès, Grégory Gadebois. Nota sinòptica: Drama de la Segona Guerra Mundial, sobre un nen jueu que anava amb la seva família en un tren amb destinació a Auschwitz, el llancen fora i acaba criat per la dona d’un llenyataire, polonesos sense fills. Sinopsi: Hi havia una vegada, en un gran bosc, un pobre llenyataire i una pobra llenyataire. El fred, la fam, la misèria i pertot al voltant seu la guerra, els feien la vida ben difícil. Un dia, el pobre llenyataire acollirà un nadó. Un nadó llançat des d’un dels molts trens que passen constantment pel seu bosc. Protegit costi el que costi, aquest nadó, aquesta petita mercaderia capgirarà la vida d’aquesta dona, la pobra llenyataire, del seu pobre marit llenyataire, i de tots el que creuaran el seu destí, fins l’home que el va llençar del tren. La seva història revelarà el pitjor i el millor del cors dels homes. Informació: Michel Hazanavicius, que va debutar a la televisió com a guionista i realitzador d’esquetxos (a Canal+), va realitzar un munt d’espots publicitaris i, al cinema, va començar a ser conegut per les seves paròdies de films d’espies (“OSS 117 : El Caire, niu d’espies” -2006- i “OSS 117 : Perdut a Rio” -2009-) i va fer un salt a la fama mundial -certament, meteòrica…- amb la pel·lícuda muda en banc-i-negre, sobre l’impacte de l’arribada del cinema sonor en una estrella del silent, “The Artist” (2011), en Competició al Festival de Canes -amb premi al seu inseparable Jean Dujardin- i guanyadora de 5 Oscar -entre els quals, el de Millor Pel·lícula i el de Millor Director-. Aquell èxit, però, va ser un miratge previsible, com ho testimonia el fet que Canes li seleccionés fins a tres de les seves pel·lícules següents (“The Search” -2014-, que va entrar en Competició i és el remake d’una obra de Fred Zinnemann; “Mal geni”” -2017-, també en Competició i amb Louis Garrel fent de Jean-Luc Godard, i “Talleu!” -2022-, sobre el rodatge desgavellat d’una de zombis i que es va convertir en una de les més galdoses inauguracions del Festival de Canes, Fora de Competició), amb resultats desastrosos, quan no discrets, anticipant la feble rebuda que obtindrien de públic i (gairebé sempre) de crítica quan es van estrenar. El Festival hi insisteix, amb Hazanavicius, tornant a programar-lo en Competició amb la que és també la seva primera incursió en el cinema d’animació. Pel·lícules d’Hazanavicius disponibles a FilminCat i a Filmin. | DF: StudioCanal*. EF: 20.11.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS |

De Christophe HONORÉ, “Marcello Mio” (“Près des yeux, près du coeur”, anteriorment “O Sole Mio” i inicialment “Actors’ Studio”). Producció: França (Les Films Pelléas, France 2 Cinéma), Itàlia (Lucky Red*, BiBiFilm*). Durada: 2h. Guió: Christophe Honoré. Amb Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Benjamin Biolay, Melvil Poupaud, Nicole Garcia, Fabrice Luchini, Hugh Skinner. Nota sinòptica: La Chiara Mastroianni (filla de Marcello Mastroianni i Catherine Deneuve), pressionada per totes bandes per la figura del seu pare, decideix retornar-lo a la vida a través d’ella mateixa. Es fa dir Marcello, es vesteix com ell i demana que la considerin ara un actor, no pas una actriu. La gent que l’envolta creu que és una broma passatgera, però la Chiara està decidida a no renunciar a la seva nova identitat… Sinopsi: És la història d’una dona anomenada Chiara. És actriu, és filla de Marcello Mastroianni i Catherine Deneuve i durant un estiu, sacsejada en la seva pròpia vida, es diu a si mateixa que hauria de viure la vida del seu pare. Ara es vesteix com ell, parla com ell, respira com ell i ho fa amb tanta força que els altres al seu voltant s’ho acaben creient i comencen a dir-li “Marcello”. Informació: Prolífic director i guionista de cinema (ocasionalment, actor), dramaturg i director teatral, escriptor de novel·les i literatura juvenil, polemista, persona pública i home obertament gai que ho reflecteix sovint directament o indirectament a la seva obra (tant a films dirigits com en la tasca de guionista per altri), Christophe Honoré té tanmateix i malgrat reconeixements obtinguts, una personalitat cinematogràfica diguem-ne tebiona, no és pas cap gran autor, però ja ha estat anteriorment cinc vegades al Festival de Canes, com a director (el 2002, a Un Certain Regard, amb “17 fois Cécile Cassard” -amb una explossiva Béatrice Dalle, protagonista dels 17 retrats de la noia que malda per refer la vida-; el 2007, en Competició, amb “Les chanson d’amour” -amb Louis Garrel, actor freqüent dels seus films, Grégoire Leprince-Riguet i Chiara Mastroianni, evocant la història que expliquen totes les cançons d’amor, i és que l’ombra de Jacques Démy és llarga en la formació i els gustos d’Honoré-; el 2011, Fora de Competició, amb “Les Bien-Aimées” -els amors respectius d’una mare i una filla, en uns anys i indrets diferents, romàntica comèdia dramàtica musical-; el 2018, novament en Competició, amb “Viure de pressa, estimar a poc a poc” -de ressonàncies autobiogràfiques, la relació amorosa entre un noi de la Bretanya i un escriptor de París- i el 2019, altre cop a Un Certain Regard, “Habitació 212” -una dona deixa el marit i se’n va a l’habitació 212 de l’hotel del davant de casa seva, des d’on ‘revisa’ aquella llar, el seu home, el seu passat, els delits perduts…-, que valgué a Chiara Mastroianni el Premi com a Millor Actriu de la secció); a Venècia només hi ha estat en 1 ocasió (i encara a les Giornate degli Autore), el 2014, amb l’arriscada (pretenciosa?) “Metamorphoses” -fantasia que ‘adapta’ les Metamorfosis, d’Ovidi. El seu darrer film, “Dialogant amb la vida” (2022), el va presentar al Festival de Sant Sebastià, on s’endugué el Premi al Millor Actor (per al jove Paul Kircher -en el rol d’un noiet ‘de províncies’ que, a la mort del pare, deixa enrere l’adolescència i comença una vivència salvatge del sexe amb homes, a París-). Amb “Marcello Mio” són ja set vegades que Chiara Mastroianni ha treballat al cinema amb Christophe Honoré, que també l’ha dirigida al teatre. Pel·lícules de Christophe Honoré a Filmin Cat. | VI: MK2. DF: AdVitam. EF: 22.05.2024. DI: Lucky Red. EI: 23.05.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, UnifranceWkp (fr), Les Inrockuptibles (fr).| RESSONS |

De JIA Zhang-Ke, “Caught by the Tides” (“We Shall Be All”) / “Feng Liu Yi Day”. Producció: Xina. Durada: 1h51. Guió: Jia Zhang-Ke, Wan Jiahuan. Fotografia: Lik Wai YU. Amb Zhao Tao, Zhubin Li. Nota sinòptica: La pel·lícula està ambientada durant les dues primeres dècades del segle XXI i explica la història de com una dona xinesa viu sola en silenci, celebrant la pròspera Belle Epoque amb cançons i danses. Sinopsi: Xina principis dels anys 2000. Qiaoqiao (Zhao Tao) i Guao Bin (Zhubin Li) viuen una història d’amor apassionada però fràgil. Quan Guao Bin desapareix per provar sort en una altra província, Qiao Qiao decideix anar a buscar-lo. Seguint el destí romàntic de la seva heroïna de tota la vida, Jia Zhang ke ens ofereix una epopeia cinematogràfica única que abasta totes les seves pel·lícules i 25 anys d’història d’un país en plena transformació (Ad Vitam). Informació: El rodatge ha durat 22 anys: va començar el 2001 i s’ha acabat el 2023 (imatges que en Jia i un petit equip han aturat, començat i recuperat en diverses ocasions). Vaig viatjar amb actors i un càmera per rodar, sense guió, sense cap història òbvia, i no vaig pensar realment què fer-ne fins a la pandèmia, que em va donar temps, explica Jia a ‘Variety’ i hi afegeix: Aquesta és una obra de ficció, però hi he aplicat molts mètodes documentals. En reunir els diferents incidents que havíem filmat, vaig començar a descobrir-ne la història i, posteriorment, he tornat enrere i hi he afegit l’estructura necessària. Des de l’extraordinària “La cendra és el blanc més pur” (2018) -història d’amor amb, al refons, les transformacions de la Xina, en Competició a Canes– que Jia no feia una ficció. Ell mateix descriu “Caught by the Tides” com el desmantellament de la distòpia. Tal i com remarca Patrick Frater, a ‘Variety’, en sengles articles: [a la seva filmografia, Jia Zhang-Ke ha] narrat el ràpid desenvolupament econòmic de la Xina i el seu impacte en les persones i la societat (..) Gairebé totes les seves obres, llargmetratges i documentals, mostren algun aspecte de l’enfrontament de la Xina a la modernització i les seves conseqüències. (..) [Va declarar] a Variety que li interessa el record que es pugui transmetre a les generacions més joves. Ha buscat la juxtaposició de records tant d’agricultors més incults com d’escriptors molt eloqüents que “junts podrien donar una imatge de l’experiència completa de la societat xinesa. Guanyador del Lleó d’Or de la Mostra de Venècia amb “Still Life” (2006) -festival en què ha participat en diverses ocasions, com va ser el cas de “Platform” (2000)-, Jia Zhang-ke va començar la carrera amb “Pickpocket” (1998) -presentada amb èxit a la Berlinale-, ha sovintejat pel Festival de Canes en unes quantes edicions, havent-hi guanyat el Premi del Millor Guió amb “A Touch of Sin” / “Un toque de violencia” (2013) i també hi ha estat president del Jurat de la Cinéfondation i dels Curtmetratges el 2007 i membre del Jurat de llargmetratges el 2014. El tàndem de guionistes de “Caught by the Tides” ja van treballar junts en el documental “Swimming Out Till The Sea Turns Blue” (2020) -presentat a la Berlinale i  en el qual el cineasta parla del festival de literatura local a Shaanxi, la Xina, que inclou una llista multigeneracional dels escriptors més estimats del país-. L’actriu Zhao Tao està casada amb el director, de les ficcions del qual n’és protagonista habitual d’ençà que hi treballà per primer cop a “Platform” (2000). Pel·lícules de Jia Zhang-ke disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: MK2. DF: AdVitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang), WorldOfReel (ang), MUBI (ang), altres enllaços.| RESSONS |

De Payal KAPADIA, “All We Imagine As Light“. Producció: Índia, França, Països Baixos, Luxemburg. Durada: 1h54. Guió: Payal Kapadia. Amb Kani Kusruti, Divya Prabha, Chhaya Kadam, Hridhu Haroon. Sinopsi: El trajecte de la Prabha, una infermera de Bombai enredada en un matrimoni concertat amb un home que se’n va anar a viure a l’estranger i de qui rep un regal que li capgira la vida diària. L’Anu, la seva jove companya d’habitació, busca un lloc on per fi pugui fer l’amor amb el seu xicot. Les dues dones van a un poble costaner balneari. Allà una selva mística es convertirà en el lloc on els seus somnis i desitjos es faran realitat. Informació: És la primera pel·lícula índia que participa a la Competició des de fa dècades. La cineasta índia Payal Kapadia va tenir seleccionat a la Cinéfondation el curtmetratge “Afternoon Clouds” (2017) i el seu documental “A Night of Knowing Nothing” (2021), programat a la Quinzena dels Realitzadors, va guanyar l’Oeil d’Or, el guardó al Millor Documental de Canes 2021. Amb “All We Imagine As Light” debuta en el llargmetratge de ficció. Pel·lícules de Payal Kapadia disponibles a Filmin. | VI: Luxbox. DF: Condor Distribution EF: 02.10.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS | Premis: Grand Prix |

De Yorgos LANTHIMOS, “Kinds of Kindness”. Producció: Anglaterra, EUA, Irlanda (Element Pictures*, Film4). Durada: 2h45. Guió: Yorgos Lanthimos, Efthymis Filippou. Música: Thomas Newman. Fotografia: Robbie Ryan. Amb Emma Stone, Jesse Plemons, Willem Dafoe, Margaret Qualley, Hong Chau, Joe Alwyn, Mamoudou Athie, Hunter Schafer. Sinopsi: Faula en forma de tríptic que narra tres històries: la d’un home atrapat que intenta agafar les regnes de la pròpia vida; la d’un policia aterrit perquè la seva dona, que havia desaparegut al mar, ha tornat i sembla una altra persona i, finalment, la història d’una dona decidida a trobar una persona amb un do especial destinada a convertir-se en una prodigiosa líder espiritual. Nota: Un film contemporani, ambientat als Estats Units, que explica tres històries diferents amb el repartiment interpretant personatges diferents en cadascuna. Vídeos: Promocional,Tràiler en VE, Tràiler en VOSF. Informació: Inicialment, la pel·lícula es deia “And”, però a final del 2023 la van rebatejar. Rodada a Nova Orleans mentre “Poor Things” / “Pobres criaturas” (2013) era en postproducció. És la quarta col·laboració de la gran actriu Emma Stone amb el cineasta, després de “The Favourite” / “La favorita” (2018), “Vlihi” (2022) -un curtmetratge- i “Poor Things” / “Pobres criaturas” (2013). Tot i que va debutar a diversos certamens i, amb cert èxit de crítica, al Festival de Berlín, amb “Kinetta” (2005), el grec Yorgos Lanthimos és en bona mesura  fill del Festival de Canes, on va destacar amb el seu segon llargmetratge en solitari “Canino” / “Kynodontas” – Premi Un Certain Regard 2009– i que hi ha presentat en Competició el seu primer film en anglès, “Langosta” / “The Lobster” (2015) –Premi del Jurat de Canes– i “The Killing of a Sacred Deer” / “El sacrificio de un ciervo sagrado” (2017) –Premi del Millor Guió a Canes-; però ha obtingut guardons importants també a la Mostra de Venècia -Gran Premi Especial del Jurat amb “The Favourite” / “La favorita” (2018) i Lleó d’Or amb “Poor Things” / “Pobres criaturas” (2013)-.  La seva filmografia va carregada d’històries de món reclòs, amb personatges ‘presoners’ (ho siguin de la família, de la situació heredada, per un nou ‘pare’ protector i mentor… ) en què aquests mateixos personatges malden per a alliberar-se i hi sovintegen les fantasies fantàstiques. Pel·lícules de Yorgos Lanthimos disponibles a FilminCat i a Filmin. | D: Searchlight Pictures. EE: 28.06.2024. EF: 26.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, IndieWire 1 (ang), IndieWire 2 (ang), altres enllaços.| RESSONS. | Premis: Millor actor (Jesse Plemons) |

De Gilles LELLOUCHE, “L’amour ouf” / “Beating Hearts”. Producció: França (Trésor Films, Chi-Fou-Mi Productions), Bèlgica. Durada: 2h46. Guió: Gilles Lellouche, Ahmed Hamidi, Audrey Diwan, Julien Lambroschini, adaptació de la novel·la de Neville Thompson, ‘Jackie Loves Johnser OK?‘, traduïda al francès com  L’Amour Ouf‘. Amb Adèle Exarchopoulos, François Civil, Mallory Wanecque, Malik Frikah, Alain Chabat, Benoît Poelvoorde, Vincent Lacoste, Jean-Pascal Zadi, Elodie Bouchez, Karim Leklou, Raphaël Quenard, Antony Bajon . Nota sinòptica: La relació improbable entre dues persones. Una noia d’una família de classe mitjana alta i un noi d’origen modest s’enamoren però se separen; eventualment ell es converteix en un criminal i passa 12 anys a la presó. Sinopsi: Anys 80, al nord de França. En Jackie (François Civil) i la Clotaire (Adèle Exarchopoulos) creixen entre els bancs de l’institut i els molls del port. Ella estudia, ell passa l’estona. I llavors els seus destins s’entrecreuen i és un amor boig. La vida intentarà separar-los però res no funciona, aquests dos són com els dos ventricles del mateix cor… Informació: Comèdia dramàtica musical i romàntica, definida inicialment com a ultraviolenta. S’hi barreja amor, violència i dansa -El col·lectiu de dansa (La)Horde va ser contractat per crear tres balls per a la pel·lícula, que inclou cançons dels anys 80 i 90 d’artistes com The Cure, New Order, Madonna, Nas i Jay-Z. La pel·lícula està ambientada a les dècades de 1970, 1980 i 1990– (Wkp (ang)). Gilles Lellouche és bàsicament un actor, que ha fet algun curtmetratge, ha codirigit alguns films, i que ha signat sol un únic llargmetratge, la (per mi) desgraciada “Le grand bain” (2018) -en què un home deprimit s’uneix a un equip de natació sincronitzada format per homes de mitjana edat-, tanmateix seleccionada Fora de Competició al Festival de Canes, multinominada als César i gran èxit a la taquilla francesa. | VI: StudioCanal. DF: StudioCanal*. EF: 16.10.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS |

D’ Emanuel PÂRVU, “Three Kilometres to the End of the World” / “Trois kilomètres jusqu’à la fin du monde” / “Trei kilometri pana la capatul lumii”. Producció: Romania (FamArt Production). Durada: 1h45. Guió: Emanuel Parvu. Amb Bogdan Dumitrache, Laura Vasiliu, Ciprian Chiujdea, Valeriu Andriuță, Adrian Titieni, Ingrid Micu-Berescu, Richard Bovnoczki, Alina Berzunțeanu, Vlad Brumaru. Nota sinòptica: Ambientat en una comunitat conservadora del delta del Danubi, l’autodescoberta d’un adolescent gai topa amb els valors tradicionals defensats pels seus pares i veïns. Sinopsi 1: L’Adi és un adolescent de 17 anys d’un poble del delta del Danubi que, gràcies a l’esforç dels seus pares, estudia a Tulcea. Quan els seus pares s’enfronten a una veritat que no poden entendre, l’amor incondicional que n’hauria de rebre desapareix de cop i a l’Adi només li queda una solució. Sinopsi 2: L’Adi, de 17 anys, passa l’estiu al seu poble natal situat al delta del Danubi. Un vespre, l’agredeixen violentament al carrer. L’endemà, el seu món es capgira completament. Els seus pares ja no el miren com abans i l’aparent tranquil·litat del poble comença a enfonsar-se. Informació: L’actor (de teatre i cinema) romanès Emanuel Pârvu (que té un doctorat en Dramatúrgia) signa aquí el seu tercer llargmetratge com a director i el següent després de “Marocco” / “Mikado” (2021), projectat a Sant Sebastià i en el qual una noia regala un valuós collaret a un nen malalt a l’hospital on és voluntària; però el seu pare està convençut que ella menteix i, malgrat que la xicota demostra que és innocent, el pare no s’està a raons, amb una reacció virulenta que desencadena una sèrie d’esdeveniments imprevisibles amb conseqüències irreversibles. Va debutar en el llarg amb “Meda o la parte no tan feliz de las cosas” / “Meda sau Partea nu prea fericita a lucrurilor” (2017) -un home sense ofici ni benefici intenta aconseguir la custòdia del fill que va tenir amb la seva dona, morta en el part-. Ha realitzat també diversos curts, entre els quals “Everything is Far Away” (2018), seleccionat a Rotterdam -l‘amor i la devoció són diferents. No pots dir si és amor o no, si evites dir coses als éssers estimats. Si aquestes coses els poden fer mal, i no hi ha res a fer per a canviar-les, potser és amor no dir-ho-. Pel·lícules d’Emanuel Parvu disponibles a FilminCat. | VI: Goodfellas*. DF: Memento. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS. | Premis: Queer Palm |

De Mohammad RASOULOF, “The Seed of the Sacred Fig“. Producció: Alemanya, França, Iran. Durada: 2h48. Guió: Mohammad Rasoulof. Amb Soheila Golestani, Setareh Maleki , Missagh Zareh, Mahsa Rostami. Sinopsi: Iman, un jutge d’instrucció del Tribunal Revolucionari de Teheran, lluita amb la desconfiança i la paranoia mentre les protestes polítiques a tot el país s’intensifiquen i la seva arma desapareix misteriosament. Sospitant de la implicació de la seva dona Najmeh i les seves filles Rezvan i Sana, imposa mesures dràstiques a casa seva, fent que les tensions augmentin. De mica en mica, les normes socials i les regles de la vida familiar se suspenen. Informació: Mohammad Rasoulof, nascut a Shiraz a l’Iran el 1972, va començar a fer teatre de petit, abans d’escriure i dirigir obres de teatre. Durant els seus estudis superiors, va estudiar sociologia a la Universitat de Shiraz i després muntatge cinematogràfic a l’Institut Sooreh d’Estudis Superiors de Teheran. L’any 2002 va realitzar el seu primer llargmetratge, el documental “The Twilight“. El mateix any, després de les manifestacions posteriors a les eleccions presidencials iranianes de 2009, va ser detingut amb Jafar Panahi, amb qui estava filmant. Acusat d”actes i propaganda hostils a la República Islàmica de l’Iran’, va ser condemnat a sis anys de presó i una prohibició de rodatge de vint anys. Va ser absolt en apel·lació i se li va reduir la pena a un any de presó. No s’aplica però s’acompanya d’una prohibició de sortir del país. Això es va aixecar el 2011, després de la selecció de la seva pel·lícula “Goodbye” [2011] al Festival de Canes, que li va valer el premi al millor director a la secció Un Certain Regard, de la qual es va convertir en un habitual. Les manuscrits ne brûlent pas“, de fet, també es presenta en aquesta secció dos anys després. Al seu retorn al seu país natal, al cineasta li van confiscar el passaport i els seus efectes personals a l’aeroport de Teheran. Quedà en llibertat sota fiança. Va tornar a la Croisette amb el conte moral i polític “A Man of Integrity” el 2017, encara a Un Certain Regard, d’on va sortir amb el Gran Premi. Després va volar al Festival Telluride dels Estats Units per presentar aquesta implacable acusació contra la corrupció a l’Iran. Una vegada més, el seu passaport va ser retirat al seu retorn a Teheran i se li va privar de llibertat per moure’s i treballar. El juliol del 2019 va ser condemnat a un any de presó, seguit d’una prohibició de dos anys d’abandonar el país i una prohibició de participar en qualsevol activitat social i política. La seva següent pel·lícula, “There is No Evil” , es va fer de manera clandestina. Aquest llargmetratge, que reuneix quatre històries al voltant de la pena de mort a l’Iran, va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Cinema de Berlín 2020; un premi atorgat en absència del director, obligat a romandre al seu país. El 9 de juliol de 2022, el cineasta va ser empresonat per haver signat una crida on demanava a les forces de seguretat iranianes que no amenacessin més els civils amb les seves armes, en el marc de les protestes enfurismades que s’han multiplicat des de l’enfonsament d’una torre a Abadan, al sud-oest de la ciutat. país. Els seus compatriotes i cosignataris, Mostafa Aleahmad i Jafar Panahi, també [han estat] empresonats (AC). El 2022 va dirigir el documental “Jenayat-e amdi“, sobre el que va passar amb Baktash Abtin. La pel·lícula narra els esdeveniments de la seva detenció i hospitalització a través de converses amb els seus familiars i companys de cel·la. A continuació, durant una conversa amb experts en l’àmbit de la medicina i el dret, s’explorarà el retard en el tractament d’aquest pres polític, que finalment va provocar-li la mort. L’any passat, Rasoulof havia de ser al Jurat d’Un Certain Regard, però les autoritats del país no ho van permetre. I ara, aquest 2024, els membres de l’equip del film han estat durament interrogats i pressionats perquè retirin la pel·lícula de la Competició del Festival de Canes i gairebé segur que Mohammad Rasoulof no hi podrà assistir, perquè acaba de ser condemnat a 8 anys de presó (aplicables, 5), flagel·lació, multa i confiscació de bens, segons el seu advocat: El motiu principal per dictar aquesta sentència és la firma de declaracions i realització de pel·lícules i documents, que a parer del tribunal, és el seu exemple de conspiració amb la intenció de cometre un delicte contra la seguretat del país. Actualització del 14.05.2024: Rassoulof ha fugit de l’Iran, ran d’aquesta darrera sentència. Pel·lícules de Mohammad Rasoulof disponibles a Filmin. | VI: Films Boutique. DF: Pyramide*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS | Premis: Premi Especial del Jurat, Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional, Premi del Jurat Ecumènic |

D’ Agathe RIEDINGER, “Diamant brut” / “Wild Diamond”. Producció: França (Silex Films). Durada: 1h43. Guió: Agathe Riedinger. Amb Malou Khebizi, Idir Azougli, Andréa Bescond, Ashley Romano, Alexis Manenti.  Sinopsi: La Liane (Malou Khebizi), de 19 anys, temerària i incandescent, viu amb la seva mare i la seva germana petita sota el sol polsós de Fréjus. Obsessionada per la bellesa i la necessitat de convertir-se en algú, veu en la tele-realitat la possibilitat de ser estimada. Finalment sembla que el destí li somriu quan passa un càsting per a “Miracle Island”. Vídeo: Tast en VOF. Informació: Òpera prima d’Agathe Riedinger que, al seu primer curtmetratge amb imatge real “J’attends Jupiter” (2018) ja parlava d’una dona anomenada Liane, de vint-i-un anys, que acaba de saber que ha estat seleccionada per a participar en un ‘reality show’ i està convençuda que la vida real per fi li començarà. “Eve” (2019), el seu següent curt, va de dues dones que estan esperant l’amor –és un díptic sobre l’excés de l’amor i la set d’immortalitat. L’Eve i la Lili, dues dones tancades al seu Edén, estan esperant amor i reconeixement. Modelades fins a la perfecció, convertides en quasi àngels, desafien el pas del temps i les han oblidat. És una oda a la bellesa, una declaració d’amor a l’anticonformisme i a l’esperança (Christian Wolfgang Barth)-. | VI: Pyramide. DF: Pyramide Distribution. EF: 09.10.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, TroisCouleurs (fr).| RESSONS |

De Paul SCHRADER, “Oh, Canada”. Producció: EUA. Durada: 1h35. Guió: Paul Schrader, basat en la novel·la ‘Los abandonos‘ – ‘Foregone‘, de Russell Banks. Repartiment: Richard Gere (Leonard Fife, de gran),  Jacob Elordi (Leonard Fife, de jove), Uma Thurman (Emma, la dona d’en Fife), Michael Imperioli, Kristine Froseth (Alicia), Zach Shaffer (Cornel Fife). Nota sinòptica: La història de Leonard Fife, escriptor i documentalista, esquerranista canadenc-nord-americà, que, de jove, a finals dels anys seixanta, va fugir al Canadà, desertant, per a esquivar la guerra del Vietnam. Sinopsi: Un famós documentalista canadenc concedeix una última entrevista a un dels seus antics alumnes, per explicar-li finalment tota la veritat sobre com va ser la seva vida. Una confessió filmada davant els ulls de la seva darrera dona… Informació: Al llibre originari (una ficció literària) trobem Leonard Fife que, als setanta-vuit anys, greument malalt de càncer i davant la imminència de la mort, accepta de respondre a una entrevista per a un documental centrat en la seva figura. L’entrevista pren la forma d’una llarga confessió íntima, inesperada i esquinçadora, revelant per fi tots els seus secrets, desmitificant la seva mitificada vida. La filma el seu acòlit i exalumne estrella, Malcolm MacLeod, en presència de l’Emma, la dona de Fife i companya seva durant els últims quaranta anys, i al costat del productor, director de fotografia i tècnic de so de Malcolm, tots els quals admiraven a Fife des de fa temps però que ara han d’absorbir el significat de la seva sorprenent, fosca confessió. Paul Schrader ja va adaptar un llibre de Russell Banks a “Aflicció”, drama que, amb Nick Nolte i Sissy Spacek, gira al voltant d’un xèrif gris i menyspreat per tothom la vida del qual canvia quan mor un sindicalista en una partida de caça, tothom creu que es tracta d’un accident i ell, en canvi, està convençut que es tracta d’un assassinat i resoldre el cas seria l’oportunitat que estava esperant per a demostrar la seva vàlua al pare -un home dominant i alcohòlic- i als veïns. La filmografia de Paul Schrader, tant com a guionista com a director, està molt marcada per la seva estricta educació calvinista i les qüestions que hi toca, amb personatges turmentats, són la religió -i les seves declinacions, culpa, gràcia, perdó, redempció…- (“The Last Temptation of Christ” -Martin Scorsese, 1988-, “Tocat” / “Touch” -1997-, “El reverend” / “First Reformed” -2017-, “El contador de cartas” / “The Card Counter” -2021-, “El maestro jardinero” / “Master Gardener” -2022-), les difícils relacions familiars (“Aflicció” -1997-), les relacions sentimentals marcades per la frustració sexual (“Gent felina” / “El beso de la pantera” / “Cat People” -1982-, “El placer de los extraños” / “The Comfort of Strangers” -1990, film de cloenda del Festival de Canes-), el món dels baixos fons (“Porno dur” / “Hardcore” -1979-), les vides al marge de la llei (“Possibilitat d’escapar” / “Light sleeper” -1992-), els personatges autodestructius (“Taxi Driver” -Martin Scorsese, 1976-, “Toro salvatge” -Martin Scorsese, 1980-, “Mishima” -1985-, “Desenfocado” / “Auto Focus” -2002-) i aquells que intenten canviar o fingir la seva classe social (“American Gigolo” -1980-, “The Walker“-2007-)… Paul Schrader ha participat en dues ocasions a cadascuna de les competicions dels festivals grans -Berlín, Canes i Venècia- i el 2022, va rebre el Lleó d’Or per la seva carrera a la mostra veneciana. “Oh, Canada” és la segona col·laboració de Richard Gere i Paul Schrader, després d’ “American Gigolo”. Pel·lícules de Paul Schrader disponibles a FilminCat i a Filmin.| VI: Arclight Films*. DF: ARP Sélection*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang), altres enllaços.| RESSONS. |

De Kirill SEREBRENNIKOV, “Limonov: The Ballad”. Producció: Itàlia (Wildside-Fremantle i altres), França (Chapter 2 i altres), Espanya (Fremantle Spain). Durada: 2h18. Guió: Pawel Pawlikowski, Ben Hopkins, Kiril Serebrenikov, basat en la novel·la ‘Limonov’, d’ Emmanuel Carrère. Animació: Timofey Gostev, Ekaterina Rubleva. Amb Ben Whishaw, Viktoria Miroshnichenko, Masha Mashkova, Sandrine Bonnaire, Tomas Arana. Nota sinòptica: La història escandalosa d’Eduard Limonov, el poeta soviètic radical que es va convertir en un rodamón a Nova York, una sensació a França i un antiheroi polític a Rússia. Sinopsi: Militant revolucionari, criminal, escriptor clandestí, majordom d’un multimilionari a Manhattan; però també un poeta, un amant de les dones belles, un belicista, un activista polític i un novel·lista que va escriure sobre la seva pròpia grandesa: La història de la vida d’Eduard Limonov és un viatge per Rússia, Amèrica i Europa durant la segona meitat del segle XX. Informació: Kirill Serebrennikov, guionista i director de cinema i teatre, viu actualment exilat del seu país, Rússia, on va ser perseguit acusat de malversació de fons, en una causa finalment sobreseguda i, de fet, motivada per la persecució del poder de Vladimir Putin, contra el qual s’ha manifestat públicament Serebrennikov, qui , essent obertament gai, ha defensat la causa LGTBI, en contra de la doctrina oficial russa. La seva trajectòria (important) al Festival de Canes va començar el 2016, presentant a Un Certain Regard “Le disciple” / “(M)uchenick” -sobre un adolescent en crisi mística que sacseja tot el seu entorn amb qüestions incòmodes que planteja- i va seguir, entrant en competició de manera continuada amb “Leto” (2018) -l’eclosió de la música rock entre el jovent de Leningrad als anys vuitanta, quan encara imperava el règim soviètic-, “La febre de Petrov” (2021) -a l’Iekaterinburg postsoviètic, la família Petrov comença a patir al·lucinacions surrealistes i la línia entre la realitat i les al·lucinacions comença a desaparèixer- i “La dona de Txaikovski” (2022) -l’obsessió d’amor d’Antonina Miliukova, rebutjada pel seu marit, el magistral compositor i homosexual Piotr Txaikovski-. Pel·lícules de Kirill Serebrennikov disponibles a FilminCat i a Filmin.  |DF: Pathé Films. DI: Vision Distribution. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.| RESSONS |

De Paolo SORRENTINO, “Parthenope” / “Partenope”. Producció: Itàlia, França. Durada: 2h16. Guió: Paolo Sorrentino, Umberto Contarello. Amb Stefania Sandrelli, Luisa Ranieri, Silvio Orlando, Isabella Ferrari, Gary Oldman, Celeste Dalla Porta, Silvia Degrandi, Lorenzo Gleijeses. Nota sinòptica (llarga): La vida de Partènope , la dona que porta el nom de la seva ciutat, no és ni una sirena ni una criatura mitològica. Des del seu naixement l’any 1950 fins a l’actualitat. La seva llarga vida reflecteix plenament la riquesa de l’existència humana: la lleugeresa de la joventut i la seva decadència, la bellesa clàssica i les seves transformacions inexorables, amors vans i impossibles, idil·lis lleugers i passions vertiginoses, petons nocturns a l’illa de Capri, llampecs d’alegria i continuïtat, patiment, pares reals i inventats, finals i nous inicis. Acompanyats per una multitud de personatges formats per homes i dones retratats amb precisió i amor, els seguim a través de les seves onades de malenconia i les seves decepcions, la seva impaciència i la seva desesperació, i la seva angoixa davant la idea de no riure mai més d’un dandi que ensopega i cau sobre una vorera. El pas del temps, el més autèntic dels amants, fa de teló de fons d’aquesta història, amb la ciutat de Nàpols que t’encisa i t’encanta, que crida i riu, i que sap fer mal. Sinopsi: La vida de Partènope des del seu naixement, a la dècada de 1950, fins a l’actualitat. Una epopeia femenina sense heroisme però apassionada per la llibertat, per Nàpols i per l’amor. Els amors veritables, indescriptibles o de curta durada que et condemnen al dolor però et fan tornar a començar. L’estiu perfecte a Capri per a una joventut despreocupada malgrat un horitzó sense esperança. Al voltant de Partènope, els napolitans. Escrutats, estimats, desil·lusionats i plens de vida, als quals seguim en les seves derivas malenconioses, les seves tràgiques ironies i els seus moments de desànim. La vida pot ser molt llarga, memorable o normal. El pas del temps ofereix tot el repertori de sentiments. I allà, al fons, a prop i lluny, aquesta ciutat indefinible, Nàpols, que encisa, encanta, crida, riu i ens pot fer mal. Vídeo: Tast. Informació: A la mitologia grega, Partènope és una sirena que donà nom inicialment a la ciutat posteriorment anomenada Nàpols. Desena pel·lícula de Paolo Sorrentino, una carta d’amor a la seva ciutat, Nàpols, on s’ha rodat -també a Capri-. De fet, actualment el cineasta està centrant la seva filmografia en Nàpols, on ambientà també “È stata la mano di Dio” (2021) -Gran Premi del Jurat i, entre d’altres reconeixements, Premi Marcello Mastrioianni al Millor Intèrpret Juvenil-, que ve a ser una mena de personal ‘amarcord’ -en la seva dèria d”homenatjar’ tant com pot Federico Fellini, com va fer a tall de ‘dolce vita’ amb “La grande bellezza” (2015), un dels sis títols amb què ha participat a la Competició del Festival de Canes, d’entre els quals, “La juventud” / “Youth” (2015), amb Michael Caine, Harvey Keitel i Rachel Weisz-; després d’haver repassat diversos personatges de la política italiana, com Silvio Berlusconi (“Silvio y los otros” / “Loro” -2018-) o Giulio Andreotti (“Il Divo” -2008-, Premi del Jurat a Canes). Amb un sarcasme agut, un estil granguinyolesc, efectista i barroc, ha explicat històries de personatges foscos, ja sigui en Geremia de’Geremei (Giacomo Rizzo), de “L’amico di famiglia” (2006)  -usurer, de setanta anys, monstruosament lleig, brut, ric i gasiu, cínic i irònic, amb una relació morbosa i obsessiva amb els diners, a qui tot el posa malalt, la seva mare, el seu pare, els diners, les dones, en definitiva, la vida-; ja sigui l’introvertit i misteriós Titta Di Girolamo (Toni Servillo), de “Le conseguenze dell’amore” (2004) -un home del Sud, de cinquanta anys, que des de fa vuit anys mena una rutinària i tediosa vida sense fer res en un hotel de Lugano i, de sobte, tot se li capgira, en sentir-se atret per una cambrera-; ja sigui en Cheyenne (Sean Penn) de “Un lugar donde quedarse” / “This Must Be The Place” (2011) -una antiga estrella del rock que als 50 anys d’edat conserva un decadent, estrafolari, aspecte gòtic, i viu dels seus ingressos a Dublín, fins que la mort del seu pare el fa tornar a Nova York, on descobreix que el seu pare volia venjar-se de l’home que l’havia humiliat durant la Segona Guerra Mundial i és així que, per a trobar-lo, ell decideix continuar-ne la recerca, en un viatge per Amèrica-. Autor de curtmetratges, vídeos, telefilms, sèries (va convertir Jude Law en el primer Papa nord-americà de la Història, a “The Young Pope” -2016-, i, a continuació va entronitzar John Malkovich a la càtedra de Pere, a “The New Pope” -2020-, minisèries que van recollir premis col·laterals a la Mostra de Venècia), Sorrentino va debutar en el llargmetratge amb “Un hombre de más” / “L’uomo in più” (2001), que ja protagonitza el gran actor Toni Servillo, protagonista de la majoria dels films del napolità. Pel·lícules de Paolo Sorrentino disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: Fremantle*. DF: Pathé. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços. | -Nota: autor de la fotografia, adjunta:  Gianni Fiorito-. | RESSONS |

De Magnus VON HORN, “The Girl With the Needle” / “La Jeune fille à l’aiguille” / “Pigen med nålen”. Producció: Dinamarca (Nordisk Film* i altres), Polònia, Suècia. Durada: 1h55. Guió: Line Langebek Knudsen, Magnus von Horn; inspirat en la història real de l’assassina infantil Dagmar Overbye. Amb Trine Dyrholm, Victoria Carmen Sonne, Besir Zeciri, Tessa Hoder. Sinopsi: La Karoline (Victoria Carmen Sonne), una jove treballadora de fàbrica, lluita per sobreviure a la Copenhaguen de després de la Primera Guerra Mundial. Quan es troba a l’atur, abandonada i embarassada, coneix la Dagmar (Trine Dyrholm), una dona carismàtica que dirigeix ​​una agència d’adopció clandestina, en què ajuda les mares a trobar cases d’acollida per als seus fills no desitjats. Sense cap altre lloc on fer cap, la Karoline assumeix el rol d’una dida. S’estableix una forta connexió entre les dues dones, però el món de la Karoline s’esberla quan ensopega amb la veritat impactant que hi ha darrere de la seva feina. És una història inquietant sobre una dona que lluita per trobar l’amor i el sentit de la moral. Informació: Biopic terrorífic que explica la història de la famosa “fabricant d’àngels” danesa Dagmar Overbye (Trine Dyrholm), que va assassinar desenes d’infants a Copenhaguen la dècada de 1910 i va ser condemnada a cadena perpètua el 1921. En una conversa amb membres de l’Institut Polonès de Cinema, el director, Magnus von Horn va comentar: Sempre vaig voler fer una pel·lícula de gènere. Volia explicar la meva història en el context del terror. Però com més intentava desenvolupar una pel·lícula de terror, més drama sorgia. Volíem allunyar-nos una mica del realisme i intentar construir un món estèticament interessant. Per la seva banda, el productor Mariusz Włodarski explica: Volíem fer una pel·lícula que pogués qualificar-se de conte de fades o faula del món dels germans Grimm. Juguem amb el concepte d’una princesa que espera el seu salvador en un cavall blanc, mentre se li sacseja les il·lusions i somnis. La primera pel·lícula de Magnus Von Horn -nascut a Suècia i format a Polònia-, “Después de esto” / “Le Lendemain” / “The Here After” (2015) -un criminal surt de la presó i torna cal seu pare disposat a refer la vida, però la memòria del que va fer és present entre la gent fins al punt que tot en fa preveure un linxament i la violència que ell s’havia domat a presó i li sobreïx de nou- , es va presentar a la Quinzena dels Directors, mentre que la seva segona pel·lícula, “Sweat“, va ser seleccionada en l’edició no nata (per la pandèmia) de Canes 2020 -tres dies a la vida de la motivadora del fitness Sylwia Zajac, una celebritat de les xarxes socials envoltada d’empleats i admiradors lleials, que realment busca la veritable intimitat-. Pel·lícules de Magnus Von Horn disponibles a FilminCat. | VI: The Match Factory. DE: ADSO Films*/Filmin. DF: Bac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS |

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!