Entre el Túria i el Ridaura

Com afrontar el tema del suïcidi sense caure amb els detalls escabrosos i molestar als afectats? és un tema difícil i més si el vols tractar en una novel·la en teoria adreçada al públic juvenil. Però Joanjo agafa aquest repte i crec ho aconsegueix amb aquesta petita narració mantenint la intriga durant tots els capítols, i el que crec més important,  respectant la intel·ligència  del possible lector, sense tractar-lo com a un adolescent estúpid, cosa que pocs autors que s’adrecen a aquest públic saben aconseguir.

Personalment m’ha copsat que els fets transcorrin un un imaginari poble de parla castellana. Un dels molts pobles que estan en perill de desaparició per culpa del despoblament, que a mi em recorda a uns quant pobles de la província de Terol, on durant l’any només hi han quatre rates i durant l’estiu o períodes vacacionals s’omplin de gent originària d’ells que viuen al País Valencià, Catalunya, Saragossa o altres llocs.

Com enguany hem hagut de prescindir de la setmana cultural i totes les activitats relacionades, hui hem fet una petita activitat lúdica a l’aula. Hem marcat el recorregut que fa el vaixell Abraham Lincoln i el submarí Nautilius en un mapamundi xicotet, i després en un de més gran hem anat posant diferents fotografies dels llocs mencionats a la novel·la, intentat que foren de la mateixa època o relacionades amb el text d’aquesta. Ací el resultat:

“- Y como en realidad la presión atmosférica es algo superior al peso de un kilogramo por centimetro cuadrado, sus diecisete mil centimetros cuadrados sufren en este momento una presión de diecisiete mil quinientos sesanta y ocho kilogramos.

-¿Y sin que yo lo advierta?

-Sin que lo note. Y si no le aplasta semejante presión es porque el aire penetra en el interior de su cuerpo con igual empuje. De aquí un equilibrio perfecto entre la presión interior y la exterior, que se neutralizan, lo cual le permite aguantarlas sin esfuerzo. Pero en el agua es otra cosa.

-Si, ya lo comprendo -respondió entonces Ned, que prestaba ya más atención-; porque el agua me rodearia, pero no me penetraria.”

En aquesta petita conversa entre l’arponer Ned Land i el professor Aronnax, Verne ens explica prou bé els problemes de la pressió sota l’aigua i com afecta aquesta als éssers vius. Una interpretació pràctica de les lleis de Boyle-Mariotte i com ens afecten en intentar descendir fins a les profunditats marines.

“Després de guanya el premi em van començar a demanar que anés als llocs a parlar……………………..No em convidaven a parlar del conte que havia escrit ni de llibres, que era el que m’agradava,a tot arreu em demanaven el mateix: explica’ns la teva història.¿Com és el teu país? hi ha semàfors? Tota la meua història estava al barri però el públic volia alguna cosa més exòtica, no volien saber res d’una pobresa tan propera, els fascinava més la que venia del desert.

…………………O encara pitjor: a parlar sobre l’Islam, com si fóssim imams o teòlegs, com si fóssim els predicadors del canal per satèl·lit. No van trigar a adonar-se que no servia per allò, que no era capaç d’explicar res interessant. I com que un mora és igual que una altra mora,van buscar a la filla de la Parabòlica i ella si que els va donar el que volien: el seu enlluernament davant de la civilització occidental, quan havia premut per primer cop un interruptor i s’havia fet la llum. També es va dedicar a repetir els deien els xarlatans a la televisió: que la dona a l’islam estava més protegida, que era més respectada perquè obligaven al marit a fer-se’n càrrec i tot de ximpleries que ja coneixes. I tots se la van creure perquè en realitat era el que volien sentir.”

Aquests paràgrafs de la darrera novel·la de Najat el Hachmi enllacen amb el que ella ja denunciava al seu darrer llibre sobre la dona musulmana als països occidentals. De com sembla que cert progressisme en realitat cau a la trampa de percebre l’islam com una religió moderna respecte al tracte a la dona, com no ho és cap.

En aquesta novel·la Najat ens torna a explicar els seus temes més recurrents, la integració, els problemes amb la família tradicional i el món occidental que a voltes sembla cec, el feminisme, el sexe, …… I per tant no espereu trobar cap novetat si ja heu llegit alguna de les seues novel·les. Ara, gaudireu de la lectura,ja que escriu molt bé i val la pena llegir-la.

Però el que voldria destacar més sobre aquest llibre, és extern a ell. El llibre ha estat escrit en dues llengües a la vegada, en castellà i català.No és cap traducció d’una llengua a l’altra. Demostra que una persona que ve de fora de petita, i s’educa al sistema educatiu d’immersió lingüística català, acaba dominant les dues llengües, fins al punt d’escriure bé i guanyar premis literaris en les dues llengües. Potser tota aquest gent que diu que el castellà està en perill a Catalunya o València, hauria de callar la boca d’una vegada. O el govern valencià repensar-se això del plurilingüisme i passar directament a la immersió, almenys a les zones valencià-parlants, ja que amb aquesta llei les línies que abans eren PEV , a perden hores de català per passar-les al castellà o l’anglès. I donada la situació social de la nostra llengua respecte al castellà no crec que siga una bona idea.

Com pot ser que un món tan quotidià i al que normalment no fem cas o si de cas els menyspreem pugui servir de base per aquest meravellós llibre? Doncs la resposta està en qui l’ha escrit que té les dues condicions necessàries per poder dur a terme aquest objectiu. Un és saber escriure, evidentment, i l’altre conèixer i estimar el món dels insectes i altres artròpodes que ens trobem quan caminem pels pobles, camp i muntanyes del nostre país.

Amb l’excusa de les cuques, com diu el títol, l’autor intenta evadir-se dels darrers anys de vida familiar, que per culpa d’una malaltia de la seva parella, els ha mantingut tancats a la capital, sense poder exercir una de les grans passions de la família, eixir i caminar per la muntanya, observant i gaudint de tot el que els envolta, sobretot el món en miniatura de les cuques. Ens conta de manera fragmentada i sense seguir cap ordre temporal, els seus records d’infantesa, joventut i de la recent vida familiar amb la parella i el fill per les terres, sobretot, de Barcelona, Llançà i Arbúcies, apareixent en un capítol el poble de Toga, origen de família paterna de l’autor. Sempre, cada record,relacionat amb una cuca, que la podem conèixer pel seu nom científic, el popular o el nom literari amb que l’autor la bateja al títol de cada capítol.

No sé si l’autor ha aconseguit això d’evadir-se i oblidar un poc aquest anys tan dolorosos per la malaltia de la seua parella, però als lectors ens ha deixat una molt bona narració amb la que gaudir de literatura i de natura. Espere que l’autor i tota la seua família ja puguen estar grimpant per les muntanyes del Montseny o de l’Albera marítima tot el temps que aquesta maleïda pandèmia ens deixe. I que puguen també anar al poble de Toga i gaudir de la seua natura. Un poble, origen de molta immigració valenciana cap al Principat.

El llibre té a dins dues lamines amb les cuques que protagonitzen cada capítol per a guia del lector. Potser en llisca algun dels capítols a classe de 1r d’ESO properament, quan arribem a l’apartat dels insectes.

Aquesta és la segona novel·la que llegisc de l’escriptor mallorquí. En aquesta retrocedeix en el temps per explicar-nos com era la vida quotidiana en un seminari durant la dictadura franquista, un veritable descens als inferns on les criatures eren tractades de manera brutal, estant aquestes permanentment exposades als atacs de qualsevol pederasta amb sotana.

Aquesta és una reedició d’una novel·la del 1977 que ja va haver de patir la censura franquista com explica l’autor en un epíleg final. Sembla ser que un dels censors es va sentir massa identificat en un dels personatges de la narració, un frare amb males intencions cap al menors que intentaven estudiar per “cantar missa”.

Fa anys vaig comprar un regal en una botiga del poble. La dependenta em va fer un descompte del 20% i per calcular el que havia de pagar va agafar una vella calculadora i va fer les operacions que ella sabia: va multiplicar per 20 i dividir entre cent i va calcular el descompte, després va restar l’import inicial, i evidentment li va eixir el que havia de pagar pel regal, però amb signe negatiu. Aleshores, com a mestre de matemàtiques que sóc, li vaig voler ensenyar una manera més fàcil i ràpida: li vaig dir que calculara directament el 80% que era l’import que havia de pagar i aleshores només hauria de fer una multiplicació per 0,8 ( ja que mentalment havia fet la resta fàcil de 100-20). li vaig ensenyar com fer-ho amb la calculadora per a que comprovara que no l’enganyava.  Resulta:això era massa “complicat” per ella i ho faria com sempre ho havia fet!

Si en una cosa tan clara com un petit càlcul ja no ens volen fer cas a la gent que hi entenem o intentem facilitar les coses, com volen que la població o el polític de torn faci cas a científics com l’Oriol Mitjà o altres quan fan les seues recomanacions sobre el tractament de la pandèmia?

A “La finestra indiscreta”, James Stewart postrat en una cadira de rodes espiava als seus veïns i intentava resoldre un crim amb l’ajuda de Grace Kelly. En aquesta novel·la de Carme Miquel, un escriptor que també va en cadira de rodes espia per la finestra a un dona que viu en una pensió enfront de sa casa. Però enlloc de resoldre cap crim, el que intenta fer és saber, amb l’ajuda del seu editor i amic,que ha portat a aquesta dona a aquella pensió i les raons del seu comportament,a més de les seues intencions d’ajudar-la d’alguna manera.
Al mateix temps que ens descriu aquests fets, la protagonista ens conta en una llarga entrevista feta pels familiars de l’escriptor anys després dels fets,la seua vida marcada per la dictadura franquista, i com des de la seua València natal arriba a la ciutat de Montpeller, on viu l’escriptor.

El llibre el vaig comprar a la papereria Miquel de Llíria, una bona notícia,ja que van arribant al poble llibres en català que no van dirigits al públic juvenil obligats per les lectures dels instituts. I aquesta vegada sense demanar-lo prèviament!

No sé si aquesta peça teatral es podrà portar als escenaris (crec que encara no s’ha fet) i si pot tenir èxit, ja que vaig massa personatges i no sé com es vincularien entre si les escenes que la formen part per donar-li un certa continuïtat facilitant la comprensió a l’espectador. Ara, com a reflexió sobre el que va suposar la matança de Srebrenica és tot un encert i crec que molt bé desenvolupat. Un encert del cantant de Torrent.

Interessant visió general de l’evolució del Homo Sapiens, la seua història i de com afecta a la resta d’éssers vius del planeta. Potser no tots estarem d’acord en algunes de les conclusions final i expectatives per al futur, però almenys ens fa pensar en el que hem fet, el que podem fer i intentar evitar destruir més del que ja hem fet des de que varem eixir de l’Àfrica fa 70 mil anys.
Per cert, és un llibre divulgatiu i per tant, s’han d’utilitzar molts exemples que potser resulten a voltes exagerats. No cerqueu en ell un llenguatge científic molt acurat, ja que no és aquesta la intenció del llibre, si no la de divulgar la ciència, i jo trobe que ho fa prou bé, malgrat alguna discrepància.

Quan ja vivia a Tunis i s’havia convertit a l’Islam (no sé si per creença o conveniència) el frare mallorquí Anselm Turmeda escriu les seues obres dirigides al public català. Un d’aquestes és aquesta espècie de faula on ell mateix,com a personatge té un pugna dialèctica amb un ase que representa a la resta dels animals sobre qui té la superioritat al món, si els humans (els fills d’Adam) o els animals. El frare dóna 19 raons per explicar la pretesa superioritat dels humans sobres la resta d’espècies i l’ase va rebatent-les totes fins la darrera, on l’ase ja reconeix definitivament la superioritat humana, però no sense advertir a l’home que haguera estat més llest si haguera començat per aquesta, ja que ell ja la sabia i l’esperava, estranyant-se que no l’haguera utilitzat des d’un inici.Potser des del punt de vista religiós, i més a l’Edat mitjana,l’home pot guanyar aquesta batalla dialèctica amb l’excusa de que Déu baixa a la Terra en forma d’home i no en forma de qualsevol altre ésser. Ara això hauria de ser considerat un conte infantil i no cap prova veraç de superioritat. O potser, com escriu Yuval Noah Harari, al seu llibre Sapiens, és aquesta facilitat per crear mites i veure coses que no existeixen el que ens ha donat aquesta superioritat respecte a la resta d’éssers vius?

Després d’uns quants anys i un quants esdeveniment que han fet canviar l’actualitat sobre la problemàtica del terrorisme al País Basc, torne a llegir un llibre d’Antoni Batista sobre aquest tema tan delicat. En aquest cas fa una síntesi històrica del problema però només de la part més relacionada amb el Principat. Si el primer ja em va sorprendre i agrada molt, aquesta encara més, i si el primer en va obrir els ulls sobre el tema i em va fer fugir de la versió “oficial” dels fets, en aquest m’ha confirmat tot els que he anat deduint sobre ell,els darrers anys,amb alguna sorpresa que no sabia.
Val la pena anar a periodistes rigorosos per informar-se sobre el terrorisme d’ETA i el de l’Estat i no fiar-se de la versió que et volen vendre des de la televisió o alguns mitjans de la capital o de províncies (en el sentit despectiu).

Cap a l’any 1968 i en resposta a les protestes de la població civil contra la guerra de Vietnam i a favor dels drets civils de la població negra, un jutge del tribunal suprem, Abe Fortas, escriu un llibre on vol desacreditar la desobediència civil utilitzada per la gent que protestava, deslegitimar-la i deixar en entredit els seus resultats. No tardarà molt Howard Zinn en contestar-li amb aquesta llibre que porta com a subtítol, nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre.
L’autor destaca la sacralització de la llei i l’ordre que defensa el jutge, com si fora un nova religió i que moltes vegades el mitjans legals que l’Estat posa a l’abast del ciutadà no són suficients per poder corregir les injustícies que hi ha a la societat. No defensa l’ús de la violència, però recorda que a vegades és aquesta la que ha fet aconseguir acabar amb moltes injustícies (esclavatge) i que l’Estat si que l’utilitza sense cap mania i sense donar comptes a ningú, per tant el que l’Estat demana als individus particulars, també s’ho hauria de demanar a ell mateix. Al mateix temps denuncia les imperfeccions dels sistema democràtic americà i els seu estancament en el sentit de no evolucionar per donar millors recursos a tota la població, no corregir les diferències entre rics i pobres, i critica obertament la seua política exterior, on clarament no compleix el que ell demana als seus ciutadans.
Evidentment hi ha referències als llibres de Henry David Thoreau, el gran defensor de la desobediència civil al segle XIX, però la lectura és molt més clara i entenedora que als llibres de l’autor del Walden.

Potser alguns partits independentistes podrien aprendre alguna cosa sobre el tema i no obeir tant a aquests aprenents de dictadors que hi ha a Madrid.

Fa temps que vaig donant-li voltes a aquest tema i no he dit res ja que no sóc cap expert en l’obra del poeta granadí, però aquest dies de record del seu assassinat molta gent ha tornat a penjar aquest vídeo d’un sèrie de TVE que es diu El ministerio del tiempo per homenatjar la memòria del poeta. A mi, i altra gent amb la que he parlat,en sembla tot el contrari. No veiem a Lorca conformant-se amb aquest “dejemos las cosas como estan”. Ja fa molt de temps, des l’època d’Aznar que TVE, i altres canals, produeixen sèries d’emblanquiment de la dictadura, i donen veu a la l’extrema dreta més retrograda. I en les períodes que han manat els socialistes no han fet res per revertir la cosa. Però per mi, aquesta escena ja és fer un gra massa. Que opinen els experts en l’obra lorquiana?

Aquest és,en la meua opinió, el millor llibre que ha escrit el periodista i científic valencià. Novel·lar la vida d’un biòleg que estudia el comportament animal i de com utilitza els seus coneixement per col·laborar amb el regim nazi durant la II Guerra Mundial, és un tema atractiu i que en aquesta cas no decep. En tot el relat no diu mai el nom del protagonista, però tot fa sospitat amb l’austríac Konrad Lorenz, que a més va guanyar el premi Nobel de medicina en 1973. La novel·la reflexiona sobre el motius que varen dur a ell,i a molts més científics i intel·lectuals a col·laborar i a justificar “científicament” el genocidi engegat pels nazis, sobretot a l’Europa de l’est. L’excusa de que era l’esperit dels temps no és bona, podrien haver fet alguna cosa? com si que feren altres científics? i la qüestió més preocupant, tots els que després de la guerra tornaren a les seues feines habituals, estaven veritablement penedits del que feren?