Club 7 Cinema

Creada fa pocs anys, no s’acaba d’entendre ben bé quin sentit té la secció Cannes Première del Festival de Canes. Els organitzadors diuen que n’estan molt satisfets, que els films que s’hi projecten van molt bé al mercat i en les respectives estrenes comercials, que tenen molta demanda de productors perquè els hi encabeixin les seves pel·lícules i que els directors que hi participen hi volen ser per tenir les seves obres a Canes sense haver de passar per les complexitats de la Competició. Però, per exemple, l’any passat Víctor Erice es va queixar públicament que li haguessin programat “Cerrar los ojos” aquí i no pas a la secció competitiva: o sigui, no tots els que hi són hi volen estar. I enguany, sense anar més lluny, Cannes Première sembla que presenta pel·lícules no ja diverses, sinó d’uns nivells molt diferents, signades per autors de bagatge ben diferenciat els uns i els altres (francament, barrejar el veterà i profund Rithy Panh amb el, per cert, ja no tan jove i sembla que repescat, Gaël Morel té tan poc sentit, com haver posat aquí l’últim treball d’Alain Guiraudie -avalat pel català Albert Serra-, a qui ja no deuen gosar de programar a Un Certain Regard, però tampoc valoren prou com per tenir-lo a la Competició, així com pinta que no han sabut trobar un altre lloc on ficar la mena d’autoretrar en format de migmetratge que ha fet Leos Carax…). Sí, té l’aire d’un autèntic calaix de sastre!

Cannes Première.

De Nabil AYOUCH, “Everybody Loves Touda” / “Touda”. Producció: Marroc, França, Noruega, Bèlgica, Dianamarca, Països Baixos. Durada: 1h42. Guió: Nabil Ayouch, Maryam Touzani. Repartiment: Nisrin Erradi (Touda), Joud Chamihy (Yassine), Jalila Tlemsi (Rkia). Nota sinòptica: Una ‘sheikha’ (cantant tradicional antigament respectada), apassionada pel seu art, brega per garantir un futur millor al seu fill sordmut. Sinopsi: Al poblet Sidi Bennour, la Touda, una mare de 35 anys, cria sola el seu fill sord-mut, en Yassine. La Touda és una sheikha que actua en bars de mala mort per arribar a final de mes. Però la Touda té una passió. Ella lluita perquè el seu art sigui reconegut i per garantir un futur millor al fill. És així que, també per a donar-li més oportunitats a la vida a aquesta criatura, se’n va amb ell a Casablanca on s’enfronta a contratemps. Informació: És una pel·lícula sobre el cant, la dansa i aquestes poetesses ferotges conegudes com Shaeirat, que van sorgir al segle XIX de les muntanyes del Marroc i van començar a arribar a les grans ciutats als anys 60 i 70, ha explicat Nabil Ayouch, en unes declaracions recollides per ‘Variety’, en què afegeix: Les poetesses de Shaeirat van ser les primeres dones que es van atrevir a cantar en públic sobre l’amor, els seus cossos i els plaers en una època on només els homes podien cantar; eren cançons de resistència i emancipació que encara són tan universals (..) unes cantants tradicionals que van desfermar sentiments complexos al Marroc, reverenciades per alguns i menyspreades per d’altres que les veuen com a prostitutes perquè són lliures i independents. Segons aquesta mateixa publicació nord.americana, Ayouch [ha dit] que aquestes dones que desafien les normes dins d’una societat conservadora l’han inspirat i estan presents en gairebé totes les seves pel·lícules des d’”Ali Zaoua: Prince de la rue” (2000). Nabil Ayouch, productor de “El caftán azul” / “Le bleu du caftan” (2022, Un Certain Regard), -que va coescriure amb la directora del film, Maryam Touzani, que és també la seva dona i amb qui porten treballant conjuntament en una sèrie de pel·lícules- va debutar amb l’òpera prima “Mektoub” (1997) -una noia que va a una conferència a Tànger amb el marit és segrestada i violada, però reconstrueix la seva relació amb el marit en un viatge al sud del Marroc.-, a la qual van seguir una sèrie de títols, entre les quals, “Les chevaux de Dieu” / “Horses of God” (Un Certain Regard 2012) -inspirat en els atemptats del 16 de maig de 2003 a Casablanca-,  “Much Loved” (Quinzena dels Realitzadors 2015) -a Marràqueix, quatre prostitutes, objectes de desig, vives i còmplices, dignes i emancipades, superen la violència quotidiana d’una societat que les fa servir alhora que les condemna-, “Razzia” (Festival de Toronto, 2017 ) -els carrers de Casablanca hi esdevenen la peça central de cinc narracions separades que xoquen totes en una de sola-, i “Haut et fort” / “Casablanca Beats” (Festival de Canes – Competició, 2021) -un antic raper treballa en un centre cultural i els alumnes, animats amb aquest nou professor, intenten alliberar-se del pes de les tradicions per viure la seva passió i expressar-se a través de la cultura ‘hip hop’-, escrit també conjuntament amb Maryam Touzani, com és habitual. Pel·lícules de Nabil Ayouch disponibles a Filmin. | VI: MK2. DF: AdVitam. EF: 13.11.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).|

De Leos CARAX, “C’est Pas Moi” / “It’s not Me”. Producció: França (coproducció Arte). Durada: 0h40. Guió: Leos Carax. Fotografia: Caroline Champetier. Amb Denis Lavant, Kateryna Yuspina, Nastya Golubeva Carax, Loreta Juodkaite, Anna-Isabel Siefken, Petr Anevskii, Bianca Maddaluno. Nota sinòptica: Pel·lícula de format lliure, que és un autoretrat (està escrita en primera persona): Carax hi repassa més de 40 anys de la seva filmografia (envoltat del seu fidel equip) i qüestiona les principals etapes de la seva vida, alhora que recull els tremolors polítics de l’època. Sinopsi: Per a una exposició que finalment no es va fer, el Museu Pompidou va demanar al cineasta que respongués a la pregunta en imatges: On ets, Leos Carax? Intenta una resposta, plena de preguntes. Sobre ell, el “seu” món. No ho sé. Però si ho sabés, respondria això… (Leos Carax). Informació: Amb el seu anterior film, el musical “Annette” (2021), amb Adam Driver i Marion Cotillard, Leos Carax va guanyar el premi a la Millor Direcció del Festival de Canes, certamen que ja ha visitat en sis ocasions (entre Competició i Un Certain Regard). Formant part del seu equip habitual, a “C’est pas moi” hi apareixen figures, personatges freqüents a la seva filmografia, com Monsieur Merde i, per tant, l’imprescindible Denis Lavant, a més del mateix cineasta. Pel·lícules de Leos Carax disponibles a FilminCat i a Filmin.| VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. EF: 12.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Les Inrock (fr), Unifrance, altres enllaços.|

D’ Emmanuel COURCOL, “En fanfare” / “The Matching Bang“. Producció: França (Agat Films & Cie -Robert Guédiguian). Durada: 1h43. Guió: Emmanuel Courcol, Irène Muscari. Amb Benjamin Lavernhe, Pierre Lottin, Sarah Suco, Jacques Bonnaffe, Clémence Massart, Anne Loiret, Mathilde Courcol-Rozes, Yvon Martin, Isabelle Zanotti, Nicolas Ducron, Charlie Nelson, Marie-Jo Billet, Antonin Lartaud, Rémi Fransot, Johnny Montreuil, Johnny Rasse, Gabrielle Claeys. Nota sinòptica (llarga): En Thibaut és un director d’orquestra reconegut. Patint de leucèmia, busca un donant compatible per a un trasplantament de medul·la òssia. En assabentar-se que ell és un fill adoptiu, descobreix l’existència d’un germà gran al Nord. Aquest, un empleat modest, també és trombonista d’una banda de música municipal en procés de dissolució. Amb el teló de fons del tancament de l’única fàbrica del poble, la seva trobada marca l’inici d’una aventura fraternal, social i musical… Sinopsi: En Thibaut Désormeaux, un dels directors d’orquestra amb més èxit de la seva generació, espera que la seva germana sigui un donant compatible de medul·la òssia per tractar una leucèmia que li progressa ràpidament. A la vista dels resultats de l’ADN i després d’enfrontar-se a la seva mare, no només descobreix que va ser adoptat, sinó que també té un germà petit, en Jimmy, igualment adoptat, però per una família modesta. Empleat d’un menjador escolar, en Jimmy toca a la banda de música local i fins i tot sembla tenir un talent fora del normal. Mentre està en remissió, en Thibaut decideix donar a en Jimmy l’oportunitat que mai va tenir de nodrir el seu do i ajudar la banda del poble a guanyar un concurs nacional. Informació: Actor, guionista (sobretot de Philippe Lioret) i cineasta -de 66 anys d’edat-, Emmanuel Courcol va debutar en la direcció de llargmetratges amb “Cessez le feu” (2016) -1923. En Georges, heroi de la guerra del 14 que fuig del seu passat, porta quatre anys de vida nòmada i aventurera a l’Àfrica quan decideix tornar a França. Allà troba la seva mare i el seu germà Marcel, un invàlid de guerra reclòs en el silenci. Lluitant per trobar un lloc en aquesta postguerra on la vida continuava sense ell, coneix l’Hélène, una professora de llengua de signes amb qui estableix una relació turmentada..- i va tenir seleccionada a l’edició no nata del Festival de Canes 2020, en l’apartat ‘Comédies’, “El triomf” -produïda, entre d’altres, per Robert Guédiguian, basada en una història real i en la qual un actor en dificultats accepta dirigir un taller de teatre en una presó per arribar a final de mes i, sorprès pel talent interpretatiu dels reclusos, decideix muntar una obra amb ells a l’escenari d’un autèntic teatre-. Després (i abans d’encarar “En fanfare”) va dirigir el documental “Boxer les mots” (2022), telefilm que s’ambienta durant el període de novembre del 2018 al maig del 2019, en què nou presos de llarga durada del Centre Penitenciari de Meaux-Chauconin participen en una creació teatral dirigida pel coreògraf Hervé Sika amb la col·laboració d’artistes professionals i l’Orquestra de Cambra de París: des de sessions de boxa fins a tallers d’escriptura i després assajos de dansa, fins a l’actuació final a l’MC 93 de Bobigny, i malgrat els dubtes i els perills de treballar en un entorn penitenciari, neix un espectacle sorprenent, que impacta profundament els participants. Pel·lícules d’Emmanuel Courcol disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: Playtime. DE: Caramel*. DF: Diaphana. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

D’ Alain GUIRAUDIE, “Miséricorde” / “Misericordia”. Producció: França (CG Cinéma*, Arte), Catalunya (Andergraun*), Portugal (Rosa Filmes*). Durada: 1h42. Guió: Alain Guiraudie. Música: Marc Verdaguer. Amb Catherine Frot, Félix Kysyl, Jean-Baptiste Durand, Jacques Develay, David Ayala. Nota sinòptica: En Jérémie, un home de trenta anys, torna a Saint-Martial, al Massís Central, per assistir al funeral d’un vell amic. En aquest poble ple de paraules no dites, s’enfrontarà a rumors i sospites, fins que comet l’irreparable i es troba al cor d’una investigació policial. Sinopsi: En Jérémie torna a Saint-Martial per al funeral del forner pel qual havia treballat. Es queda amb la Martine, la vídua, durant uns dies, que no el vol veure marxar. En Vincent, el fill de la Martine, no ho veu clar i els dos homes s’acaben barallant. En Jérémie mata en Vincent. Aconsegueix amagar que ell n’és l’assassí, amb la inesperada complicitat de l’abat Grisolles, el capellà del poble, que li proporciona una coartada a canvi del seu amor. Vet aquí que la seva curta estada al poble pren un gir inesperat. Informació: Film ‘noir’. Entre mentides i malentesos, en un joc de llenguatge del qual en té el secret, Alain Guiraudie s’apodera del cinema negre (..) i en recargola els codis (nota de producció). Segons Thierry Frémaux, delegat general del Festival de Canes, a la roda de premsa d’anunci de la Selecció Oficial 2024, quan veurem el film entendrem perquè es titula “Misericòrdia” i va de la circulació dels desitjos de cossos, de mirades, especialment entre els homes. Rodat a l’Aveyron natal d’en Guiraudie. Bregat en els curtmetratges, centrats sovint en la classe obrera, l’Alain Guiraudie té l’honor (diguem-ho així) que en Jean-Luc Godard va dir del seu migmetratge “Ce vieux rêve qui bouge“, presentat a la Quinzena dels Realitzadors, que era el millor film vist al Festival de Canes d’aquella edició (2001). A la Quinzena hi va tornar el 2003 amb “Pas de repos pour les braves” (disponible a Filmin) – les aventures picaresques d’un adolescent francès angoixat que està convençut que morirà si s’adorm, cosa que el porta a un viatge per carretera (realitat o fantasia, trajecte de descoberta, atzar i misteri)  que es converteix en una odissea al·lucinatòria quan Basile es troba amb assassinats, sexe i intrigues- i encara el 2009, amb “Le roi de l’évasion” -un homosexual de 43 anys, venedor d’equips agrícoles, ja no suporta la seva vida de solter i, en topar amb la Curly, una adolescent sense por, canvia, i acaben creant una parella estranya-. Obertament gai, Guiraudie ha tractat frontalment el sexe entre homes al seu cinema, com és el cas d’ “El desconegut del llac“(2013) -disponible a Filmin-, premi a la Millor Direcció d’Un Certain Regard. El fenomenal impacte d’aquest film, que integra natura i cossos, desitjos eròtics i crim, va obrir-li al director les portes de la Competició del Festival de Canes amb “Rester vertical” (2016) -un jove cineasta busca inspiració per a una nova pel·lícula, coneix una dona i hi té un fill, de qui s’ha de fer càrrec quan ella els abandona…-. Des d’aleshores, pràcticament no ha estrenat cap pel·lícula, en Guiraudie, llevat d’”Un heroi anònim” (disponible a FilminCat) / “Viens, je t’emmène” / “Nobody’s Hero” (2022), que va presentar a la secció Panorama del Festival de Berlín, i que, segons els responsables del certamen, té totes les característiques del cinema d’aquest autor: la trama embolica un grapat de personatges -començant per una parella que són al llit quan hi ha un atemptat terrorista a la ciutat, que ho esvera tot i acaba la relació amorosa que aquests dos mantenien en un hotel; ell, aleshores, denuncia a la policia un noi sense sostre d’origen àrab, a qui passa diners i protegeix, com a sospitós de l’atemptat, mentre que ella topa amb la gelosia del seu marit, que ha reaparegut- I així és que el carrusel de personatges animat i de vegades turbulent d’Alain Guiraudie comença a girar. En part seriosa i en part satírica i enginyosa de to, aquesta és una pel·lícula sobre l’amor impossible, la paranoia de la societat i la solidaritat veïnal. També s’aborden temes com la imatge corporal, l’edat, la religió i l’orientació sexual d’una manera meravellosament casual. Com més individus entren en joc, més imprevisible i sorprenent es fa la trama i, tot i que de vegades pot desviar cap a l’absurd, sempre tracta els seus personatges insòlits amb molt d’amor. Catherine Frot és una actriu francesa (present a FilminCat). Nominada deu vegades al premi César, va guanyar els premis a la millor actriu per “Madame Marguerite” (2015) i millor actriu secundària per “Un air de famille” (1996). Félix Kysyl és un jove actor francès, que treballa normalment de secundari i que, a la seva filmografia, ha treballat, entre d’altres, amb Philippe Garrel, a “Amant per un dia” (2017) i amb Michel Hazanavicius, a “Mal geni” (2017). | VI: Les Films du Losange. DE: Filmin. DF: Les Films du Losange.  Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, Les Inrockuptibles (fr). | En aquest blog: Una coproducció catalana, al Festival de Canes 2024 |

D’ Arnaud LARRIEU i Jean-Marie LARRIEU, “Le roman de Jim“ / “Jim’s Story”. Producció: França (SBS Productions*). Durada: 1h41. Guió: Arnaud i Jean-Marie Larrieu, adaptació de la novel·la ‘Le roman de Jim‘, de Pierric Bailly. Amb Karim Leklou, Laetitia Dosch, Sara Giraudeau, Bertrand Belin, Andranic Manet, Eol Personne. Sinopsi: L’Aymeric (Karim Leklou) troba la Florence (Laetitia Dosch), una antiga companya de treball, durant una nit a Saint-Claude a l’Alt Jura. Està embarassada de sis mesos i soltera. Quan neix en Jim, l’Aymeric hi és. Passen uns anys preciosos junts, fins que arriba, després de patir una tragèdia personal, en Christophe (Bertrand Belin), el pare biològic d’en Jim (Eol Personne)… Podria ser l’inici d’un melodrama, també és l’inici d’una odissea de la paternitat: l’Aymeric ja no troba el seu lloc i, allunyat del nen, decideix anar-se’n a fer la seva vida a un altre lloc; però al cap d’uns anys, en Jim, de 23 anys (Andranic Manet), trucar a la seva porta. Informació: Nascuts a Lorda, els germans Arnaud i Jean-Marie Larrieu, des de ben jovenets, filmen conjuntament i, de la seva filmografia (en què treballen sovint amb l’actor Mathieu Amalric i que ha estat qualificada com a exemple de cinema francès no parisenc) se’n pot remarcar el migmetratge “La Brèche de Roland” (2000), presentat a la Quinzena dels Realitzadors; “Peindre ou faire l’amour” (2005), seleccionada en Competició al Festival de Canes; “Le voyage aux Pyrénées” (2008), projectada a la Quinzena dels Realitzadors; “Happy End” / “Les derniers jours du monde” (2009), Premi José Luís Guarner de la Crítica al Festival de Sitges, i “Vingt et une nuits avec Pattie” (2015), Premi al Millor Guió del Festival de Sant Sebastià. Diversos mitjans es fan ressó d’unes declaracions dels cineastes a ‘Libération’ en que van afirmar: La nostra idea sempre ha estat filmar cossos en el paisatge o cossos com paisatges.| VI: Pyramide. DF: Pyramide. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Gaël MOREL, “Vivre, mourir, renaître“. Producció: França (ARP, Arte). Durada: 1h49. Guió: Gaël Morel, Laurette Polmanss, Gilles Taurand. Amb Victor Belmondo, Lou Lampros, Théo Christine, Noah Deric, Amanda Lear, Stéphane Rideau, Elli Mederiros. Sinopsi: L’Emma (Lou Lampros) estima en Sammy que estima el Cyril que també l’estima. El que podria haver estat una aventura romàntica a finals del segle passat es veurà dinamitat amb l’arribada de la SIDA. Tot i que esperaven el pitjor, el destí de cada personatge farà un gir inesperat. Informació:  Quan et diuen que moriràs i que la medicina finalment et salva, com pots agafar-te aquesta nova vida? És una pròrroga o un nou començament. (..) Gaël Morel filmarà la urgència de la joventut, l’edat adulta que comença de cop, com una promesa, un vol al qual el destí talla les ales, abans que la vida reprengui els seus drets, però ja no com abans. (MédiasInfo). Fascinat pel cinema i les actrius des de ben jovenet, Gaël Morel volia dirigir pel·lícules, però el seu estimat André Téchiné li va oferir un personatge clau a “Les roseaux sauvages” (1994), el d’un adolescent introvertit i turmentat, entre les conseqüències de la guerra d’Algèria i el descobriment de l’homosexualitat, un personatge en el qual el jove Morel va posar molt de si mateix, que va significar l’inici d’una breu carrera com a actor, i un film que, no tan sols el va donar a conèixer, sinó que l’ha influït fortament en la seva posterior trajectòria com a cineasta, en què els seus companys de repartiment (sobretot Stéphane Rideau) i els temes de la joventut i el desig gai estan molt presents (també hi ha col·laborat sovint amb el guionista d’aquella pel·lícula, Gilles Taurand). Als darrers anys, ha obert la seva filmografia a d’altres qüestions, com és el cas de “Prendre le large” (2017), en què el protagonisme recau en tota una Sandrine Bonnaire, en el rol d’una obrera (Gaël Morel ve d’una família obrera) que es troba amb la deslocalització de la seva empresa al Marroc; o el cas del telefilm, thriller, “Constance aux enfers” (2022), adaptació de la novel·la de Jean-Pierre Ferrière, amb Miou-Miou com la solitària propietària d’una botiga d’antiguitats que ajuda un veí amb passat judicial per a tapar-li la mort de la dona i ambdós son objecte de xantatge. Pel·lícules de Gaël Morel com a director disponibles a Filmin.| VI: Goodfellas*. DF: ARP Sélection. EF: 25.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné,  Sens Critique (fr), MyMovies.|

De Jessica PALUD, “Maria” / “Being Maria”. Producció: França. Durada: 1h42. Guió: Jessica Palud, Laurette Polmanss, basat en el llibre ‘Tu t’appelais Maria Schneider‘, de Vanessa Schneider . Repartiment: Anamaria Vartolomei (Maria Schneider), Yvan Attal (Daniel Gélin), Matt Dillon (Marlon Brando, per “L’últim tango a París“), Céleste Brunnquell (Noor),  Marie Gillain (Marie-Christine), Stanislas Merhar (l’agent), Giuseppe Maggio (Bernardo Bertolucci), Alexis Corso (Nathan). Sinopsi: 1969. Maria és lliure i salvatge. Increïblement bella. Ja no és una nena, encara no és adulta, quan inflama la pel·lícula d’un jove i prometedor director italià, una sessió a porta tancada de sexe i violència, al costat d’una estrella nord-americana. Es fa famosa. No estava preparada per a res, ni per a la glòria ni per a l’escàndol… Informació: La pel·lícula, en part, tracta de la controvertida producció i de les conseqüències tremendes de l’obra mestra de Bernardo Bertolucci de 1972, una fita que va convertir Schneider en una icona mentre la tancava en una imatge sexualitzada de la qual mai va poder escapar (Variety). Jessica Palud va treballar al plató de “The Dreamers” (2003), de B. Bertolucci, i, com a ajudant de direcció, a diversos films, entre els quals, “Marie Antoinette“, de Sofia Coppola. Autora de diversos curtmetratges -entre els quals “Marlon” (2017), multipremiat i nominat als Cesar, sobre una noieta de 14 anys que visita la mare a la presó i segueix creient que és la bona dona de la seva infantesa-, va presentar el seu llarg “Revenir” (2019) a la Mostra de Venècia -premi al Millor Guió de la secció Orizzonti, protagonitzat per Nils Schneider i Adèle Exarchopoulos, parla d’un home d’uns trenta anys que torna a la granja rural de la seva infància i es reincorpora a la lluita familiar per a sortir-se’n. Pel·lícules de Jessica Palud disponibles a FilminCat. | VI: Orange Studio. DF: Haut et Court. EF: 19.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).|

De Rithy PANH, “Rendez-vous avec Pol Pot” / “Meeting with Pol Pot”. Producció: França (CDP Productions*), Cambodja (Anupheap Production*), Taiwan, Qatar, Turquia. Durada: 1h53. Guió: Rithy Panh, Pierre Erwan Guillaume, inspirat en el llibre ‘When the War Was Over: Cambodia and the Khmer Rouge Revolution‘, de la periodista nord-americana Elizabeth Becker. Amb Irène Jacob, Grégoire Colin, Cyril Gueï, Bunhok Lim, Somaline Mao. Sinopsi: Cambodja el 1978, els khmers rojos conviden tres francesos (una periodista familiaritzat amb el país, un reporter gràfic i un intel·lectual simpatitzant amb la ideologia revolucionària) perquè entrevistin en exclusiva el líder del règim, Pol Pot. El país sembla ideal. Però darrere del poble de Potemkin, el règim dels Khmers Rojos està en declivi i la guerra amb Vietnam amenaça d’envair el país. El règim està buscant culpables, duent a terme en secret un genocidi a gran escala. Davant els ulls dels tres francesos, ‘la bella imatge’ s’esquerda, revelant l’horror. El seu viatge es converteix de mica en mica en un malson. Informació: El cineasta cambodjà Rithy Panh, que de ben jove hagué de fugir del règim comunista dels Khmers Rojos i exiliar-se a París, centra la seva filmografia, en gran part, al genocidi dels de Pol Pot i a la memòria de les seves víctimes, sigui en documentals o en llargmetratges de ficció. Membre del Jurat de la Cinéfondation i dels Curtmetratges el 2001 i president del Jurat de la Càmera d’Or el 2019, ha estat freqüentment seleccionat al Festival de Canes, sigui a la Competició -“Les gens de la rizière” (1994)-, Fora de Competició -“S21, la machine de mort khmère rouge” (2003), “Les Artistes du Théâtre Brûlé” (2005)-, a les Sessions Especials -“Exil” (2016), “Duch, le maître des forges de l’enfer” (2011)- o a Un Certain Regard -“L’image manquante” (2013, Premi Un Certain Regard), “Un soir après la guerre” (1998)-. En dues ocasions ha estat guardonat a la Berlinale (Millor Documental, amb “Irradiés” -2020-, i Millor Contribució Artística, amb “Everything Will Be OK” -2022-). A Venècia, va presentar “Les tombeaux sans noms” (2018) al marc de les Giornate degli Autori. | VI: Playtime. DF: Dulac Distribution. EF: 05.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS-només enllaços |

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!