Fa uns quants dies vaig rebre un correu d’una lectora d’aqueix bloc que em deia: “vull agrair-te els teus escrits són un llum entra tanta foscor. El passat Pesah vaig enviar als meus familiars i amics i coneguts una carta personal que vull, permete’m, compartir-la amb tu”. Avui amb el seu permís la faig pública amb el propòsit que els altres compatriotes que comparteixen els seus sentiments vegin que no estan del tot sols entre tanta miseria moral i covardia política d’una Catalunya incapaç d’independitzar-se però que gosa menysprear Israel per defensar-se.
Els estudiants ignorants que es manifesten a les nostres universitats disfressats de palestins, imitant les consignes i l’odi que professen contra els jueus, no llegiran pas aqueixes ratlles i si algun ho fa serà per abraonar-s’hi sense reflexionar sobre la realitat històrica i els reptes estratègics realment en joc. En tot cas, ignoren el patiment silent dels milers de catalans jueus que se senten marginats al seu propi país per racistes, com Benet Salellas (entre molts d’altres), que gosen tractar-los de forasters indesitjables.
Crec un deure de solidaritat el suport als catalans jueus amenaçats per l’antisemitsme generalitzat que amara tots els nivells de la vida pública del país. Heus aquí les seves paraules:
“Un altre Péssah al sarró. Aquest any he tingut la necessitat d’escriure-us després que el passat 7 d’Octubre tot esclates pels aires. Deixaré de banda els fets, ja que tots els coneixeu de sobres. Només vull fer-vos, si em permeteu, cinc cèntims de com em sento com jueva i compatriota.
Visc amb molta tristesa i preocupació, la perplexitat la vaig deixar enrere ja fa un temps, la reacció general i sobretot institucional davant uns fets que ens afecten a tots. Sobretot veient l’antisemitisme deixat anar per una part dels meus compatriotes, em recorda la dels anys trenta a Alemanya. Un odi atàvic desfermat fins arribar a extrems de voler esborrar la nostra presència i existència d’arreu. No se’n parla mai de nosaltres com a part d’aquesta societat i fins hi tot s’intenta esborrar mitjançant el presentisme històric, el nostre llegat comú; Jesús de Nazaret era un líder jueu (no palestí) que va néixer, créixer i morir a la província de Judea, durant l’imperi Romà al regne de Judea, no Palestina.
Un antijudaisme que entra a les nostres cases a diari en Primetime amb un NODO, migdia i nit, a càrrec de “la nostra”, on es tracta esbiaixadament i tendenciosament la informació del conflicte. Mercadejant fastigosament amb la comptabilitat dels morts, això si, només d’una part, com si fos el marcador de la Super Bolw de la veritat absoluta.
Deshumanitzant-nos fins arribar a una discriminació tal, que ens ha portat a prendre mesures per la nostra seguretat personal. I tot amb el beneplàcit dels nostres polítics, que complau a una comunitat, excloent i discriminat a un altre, per un bon grapat de vots prominents de l’extensa comunitat musulmana. Ja que es dona malauradament per descomptat la suposada incompatibilitat social mútua. A Israel, el 20% de la població és musulmana i viuen totalment integrats a la societat i fins i tot formant part de l’exèrcit i de la vida política. L’àrab com idioma és cooficial juntament amb l’anglès i l’hebreu.
Un conflicte que no hauria d’haver començat mai. Com tampoc el fet que no hagués tingut de passar mai, l’assalt sanguinari de matinada contra les cases de civils i als joves del festival de Reim per la Pau, deixant un rastre de 1400 morts i 200 segrestats, cristians, musulmans i jueus que apostaven i treballaven dia a dia per una Pau i la solució dels dos estats, com molta gent vàrem apostar al seu dia. I ara que ens queda de tot allò?
Res no queda, ni per nosaltres ni per ells, nomes milers de morts, dolor i odi. Per acabar, us dono les gracies per llegir-me, i em pregunto: I si aquest atac tant esgarrifós hagués passat a casa nostra?”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!