Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: educació

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia LXXX

“Sovint s’ha qualificat el cinema d’art de masses. Fora millor dir-ne art contra les masses. Totes les tiranies del nostre temps -nec nominetur- s’han aprofitat del poder estupiditzant del cinema per tal d’esmussar la sensibilitat social i humana de l’espectador. El cinema capitalista es, exactament, l’opi del poble. Els cinemes de propaganda són una altra mena d’opi: amb idèntics efectes ensopidors, però sense somnis agradables.”

Que diria Fuster de la televisió actual o del contingut de moltes xarxes socials?

I Jornada sobre la memòria històrica a Riba-roja de Túria.

Aquest dissabte es va realitzar al castell de Riba-roja la I jornada sobre la memòria històrica. En aquesta es varen tractar temes, com la repressió franquista al poble i al País Valencià a càrrec de Vicent Gavarda, la construcció de la línia defensiva de la ciutat de València coneguda com la Immediata, el tractament pedagògic del tema exposat pels professors de l’IES El Quint de la ciutat, i testimonis de gent del poble sobre l’època.  A la tarda es va fer una visita a la zona del barranc de les Cabrasses on hi ha restes de fortificacions de la Línia defensiva El Puig-Cara-sols (Immediata) i de pas es va poder fer una visita a les excavacions arqueològiques que s’estan fent a la ciutat visigoda de València la vella.

Durant el matí alguns testimonis varen demanar més implicació de totes les forces polítiques representades a l’ajuntament en aquest tema, objectiu que veig irrealitzable, coneixent el tarannà de la dreta en aquest país.

 

Noli me tangere, de José Rizal.

Un jove filipí torna d’estudiar d’Europa (i dic Europa, no només Espanya) i se n’adona de com es maltractat el seu país pel que en teoria és la “mare pàtria”. La corrupció sobretot de l’església i la guàrdia civil permesa pels representants del govern de Madrid (o potser no tenen recursos per eliminar-la) empobreix i manté la població en la ignorància més extrema.  Una vegada allà, intenta canviar la situació i veu que les forces vives no li deixen fer res que faci prosperar la vida del poble i que aquest deixe d’estar sota el control del clergat i dels guàrdies corruptes fins a arribar al dramàtic final que tindrà una continuació en una segona novel·la.

Rizal escriu aquesta novel·la per denunciar la situació del seu país i el poc de cas que fa la “mare pàtria” d’aquest. Com sembla que li va anar passant a ell, al principi el protagonista encara confia en la que a Madrid se n’adonaran de la situació i actuaran per canviar la situació.  Però poc a poc es va fent a la idea que això és impossible i va radicalitzant les seues posicions fins acostar-se a l’independentisme, de l’autonomisme a la secessió definitiva. No vos sona la situació? Cuba i Filipines fa més de cent anys, ara a Catalunya.

Com sempre Espanya enlloc d’afrontar la situació de manera civilitzada, opta per afusellar a l’autor de l’obra, convertint en màrtir de la independència filipina a un que només cercava  l’entesa amb la metròpoli per obtenir un futur millor per a tots dos.

Personalment vaig recordar una anècdota que vaig llegir fa anys. Quan després de guanyar la guerra els americans s’apoderaren de les illes, varen intentar educar al país i varen portar molts llibres i material escolar en espanyol. La sorpresa que es varen portar va ser que la majoria de la gent, no en sabia d’espanyol, ja que al contrari del que havia passat a Amèrica del Sud i centra, el clergat no s’havia dedicat a ensenyar la llengua als indis, sinó simplement a explotar-los, i evidentment quan més incultes, més fàcil per ells de viure a la seua costa. L’espanyol només era la llengua de les elits i potser per això allà ara l’espanyol no és ni llengua oficial, ho són l’anglès i el modern filipí.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia XLI

Ja sé que està repetit però l’actualitat mana:

https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2017/06/30-fuster.png

Sí, vull ser maleducat, no m’han donat una altra opció. Més de 30 anys treballant al món de l’ensenyament defensant la meua llengua a les dues ribes del riu Sénia, per a que ara vinguen uns fills de putes de polítics que  no volen caure de la poltrona i en uns minuts llencin per terra tota la feina feta per molts professionals durant molts anys. Jo, com diu l’aforisme, no puc tenir educació amb aquests penques, que han demostrar que són uns traïdors al seu país i  a la seua llengua: dimitiu i torneu-se’n a casa, fills de putes.

 

Fronteres, de Vicent Partal.

Les fronteres, tal com s’entén avui aquest concepte, no són naturals, són creades per l’home. El problema és que estan tan malt fetes en la majoria de casos, que en lloc de solucionar problemes en creen més. Potser la solució a molts problemes actuals seria replantejar-nos aquest concepte tan rígid que tenim del concepte frontera i fer-les més flexibles, i assumir que aquestes poden canviar i no ser eternes, com ens volen fer creure des del segle passat.

Basant-se en aquesta premissa i després d’una llarga introducció Vicent Partal ens conta la seua experiència com a periodista a diferents llocs frontereres  o altres llocs que es podrien considerar fronteres, però amb el concepte actual, sinó amb un altre més ample que pot separar o unir mons i societats diferents, no estats. I així van sortint conceptes com la frontera de les paraules, del temps, del no-res, de la ràdio, de la música,…..cadascun vinculat a una ciutat del món.

Potser llegint-lo vos passe com a mi i de seguida aneu a cercar la ciutat al google maps per veure millor el que el director de Vilaweb ens està explicant!