Entre el Túria i el Ridaura

“És d’una claredat meridiana que la política del govern en tot aquest assumpte ha consistit a apostar per la victòria del general Franco i fer tot el possible per ajudar-lo. La comèdia de la no-intervenció, en realitat, ha estat un recurs per impedir que el govern espanyol exercís els seus legítims drets conformement al dret internacional. El govern ha permès que el dret internacional s’infringís de totes les maneres possibles i ha llançat per la borda les doctrines en matèria de dret marítim que havíem respectat generacions de governants del nostre país. El molt honorable diputat és el primer primer ministre que ha mostrat una absoluta indiferència per un dret marítim creat i defensat pels estadistes d’aquest país. Ha passat per alt les dones i els nens que es morien de gana, ha passat per alt el bombardeig de ciutats obertes i l’assassinat d’homes, dones i nens i no combatents, i ara s’afanya amb un precipitació indecent a entaular amistat amb els culpables de tot això. No és en interès de la democràcia. No és en interès de la seguretat de l’Imperi britànic. Els interessos en què pensa constantment el primer ministre són els del capital britànic. Què importa que Gibraltar perilli mentre Rio Tinto Mines pagui dividends? Què importa les dones i els nens mentre Espanya sigui un lloc segur per als autòcrates?

Discurs de Clement Attlee criticant al govern britànic el reconeixement anglès del govern de Franco, a més d’haver-ho amagat durant dies al poble britànic.

“Quan Pascua va rebre la notícia de l’arribada imminent del president de la República a l’ambaixada, es va quedar garratibat. Creia que la presència d’Azaña a París, com ell mateix va explicar al president,seria terriblement perjudicial per a la República i, a la pràctica, anunciaria a les autoritats franceses i angleses que Azaña donava la guerra per perduda, amb la qual cosa s’anorrearia la política de Negrín d’utilitzar la resistència com a base per negociar. Pascua es va sentir irritat pel que va qualificar de “dolce far niente” d’Azaña a París, que consistia primordialment a sortir a fer el turista per París amb el cotxe de l’ambaixada, en companyia del seu amic inseparable cunyat Cipriano Rivas Cherif i a fer tertúlia amb els seus amics de la capital del Sena. El personal domèstic de l’ambaixada, indignat pel que consideraven una traïció a la República,es va arribar a negar a servir a Azaña. En realitat, el president de la República estava més preocupat per la conservació dels tresors artístics del Prado que per la repercussió de la seva decisió de fugir d’Espanya. Tal com havía dit a Álvarez del Vayo, “dentro de cien años habrá mucha gente que no sepa quienes éramos Franco, ni yo; pero todo el mundo sabrá siempre quiénes son Velázquez y Goya”. I també es preocupava de cobrar el seu salari.”

En aquest llibre, que encara estic llegint, Paul Preston explica els darrers fets del guerra civil a la zona republicana. La traïció o abandonament a que van sotmetre al president Negrín altres membres del govern o de l’exercit, que ja mantenien negociacions secretes amb Franco.
En aquest paràgraf que he copiat i altres no deixa molt bé al President de la República, basant-se en les declaracions de l’ambaixador a París. Durant el que porte llegit, sembla que Negrín volia intentar resistir per pactar una pau sense represàlies o tenir temps per evacuar als possibles represaliat, que eren molts. Al front de Catalunya varen poder evacuar l’exercit per per frontera, però quedava la zona centre, i el president Negrín va tornar per poder fer alguna cosa per la gent que havia quedat allà, cosa que altres no vare fer, adduint diferents motiu.
Els militars i polítics que varen donar suport al cop d’Estat de Casado anaven massa moguts per un anticomunisme exacerbat, alguns temes personals i un ingenuïtat alarmant pensant que Franco no faria la repressió brutal que va fer després, i més sabent el que havia passat en moltes ciutats i pobles que havien ocupar al llarg de la guerra.
Potser la figura de Negrín ha estat massa perjudicada per paper del partit comunista durant la guerra, però també s’ha de reconèixer que sense la capacitat del mobilització i disciplina d’aquests, no hi haguera hagut un Exercit Popular per poder fer front als feixistes.

“- Quina mania de dir Petrograd! Què diantre Petrograd! -clamava el català, alçant-se de la seva cadira i passejant la seva figura alta i robusta entre les altres mig-jaients- És Leningrad, senyora Muñiz, Leningrad!

– Ja ho sé, però no m’hi acostumo -replicava la senyora Muñiz, grasseta, bondadosa i insignificant.

– Mal fet. Els joves hem de dir Leningrad sense cap vacil·lació.

-Ai. Miret, És que jo ja no soc de jove.

-Pst! Això no es diu…Rejoveneixi la seva geografia, i es sentirà ,és jove vostè mateixa. Le-nin-grad…Fins sona bé.”

Sembla a l’inici que aquesta burgès s’ha tornat comunista, però ell mateix ho desmenteix explicant que és una qüestió de mantenir-se jove i actualitzat i més amb el que diu més avant:

– ¿Ens negarà que els soviets han abolit la propietat privada?

– No del tot -replica Miret- De més a més, pel que em serveix a mi la propietat privada!

……

En el fons a Rússia, com a qualsevol país capitalista, hi ha la fal·lera de produir, de racionalitzar, d’electrificar…És la religió el que distingeix els pobles…I ara tots professen la mateixa religió..

– No digui barbaritats, per l’amor de Déu!

-A Rússia domina l’ateisme, tothom ho sap.

– Paraules que inventen per dissimular la veritable fe………………Al començament, els homes creien en un Déu que era una mena de savi, com si diguéssim un intel·lectual sublim…. Després varen creure en un Déu que era un formidable militar, un super-Napoleó. I avui, d’anys ençà, s’han posat a creure en un Déu fabricant, en un Déu enginyer, en una mena de Ford elevat a l’enèsima potència. I davant aquesta divinitat s’inclinen amb el mateix fervor els alemanys que els americans, que els japonesos i que els russos……

Va sospirar profundament i abans que pogués llevar-se cap objecció, va concloure amb energia:

-La veritat és aquesta.

O siga que per ells tots, els comunistes i els altres, en el fons, cerquen el mateix. Doncs sembla que no es va equivocar gaire, ja que tot açò va ser escrit al 1933, i sembla que, ja anys després de caure el comunisme, encara només pensem en produir, produir, produir……però, amb quin objectiu?

Quin sentit té fer primàries, com fan alguns partits per donar una imatge de més democràtics, si a l’hora de la veritat et presentaran una llista tancada sense cap opció per escollir?

“Era fill d’un funcionari que havia fet diversos ministeris i departaments, a Petersburg, la mena de carrera que porta la gent a aquelles situacions en què, encara que resulti ben evident que no serveixen per exercir cap càrrec important, tanmateix, pel llarg temps de servei i pel seu grau no poden ser acomiadats, per aquest motiu inventen per a ells càrrecs ficticis, de sis a deu mil rubles, amb els quals viuen fins a una edat ben avançada.”

Sembla que aquesta descripció del pare d’Ivan Ilitx encara és d’actualitat. Però ara, a més tenen altres maneres de col·locar a la gent, com empreses energètiques, consells d’antigues caixes d’estalvi, … a més dels ja coneguts assessors de l’administració pública.

Potser, hem d’escoltar als americans.

Com deia el príncep de la novel·la “Il Gattopardo”,  canviar-ho tot per no canviar res, així queda el final de la novel·la de Puzo, tot continua en mans dels “amics del amics”, com abans de la dictadura feixista i al guerra amb la invasió aliada que sembla que va donar certes esperances al sectors més pobres  (o romàntics de l’illa):

“En los dos años que siguieron al la muerte de Giuliano, quinientos sicilianos, casi todos ellos varones jovenes, emprendieron el camino de la emigración. Se fueron a Inglaterra……………………. Y, de este modo, Sicilia se convirtió en una tierra de viejos, de niños y de viudas producto de la vendetta económica. Las aldeas con sus casas de piedra ya no proporcionaban jornaleros para las fincas de los ricos y los ricos se resentian de la situació. El único que propesraba era Don Croce.”

Però aquesta vegada, als aristòcrates i rics també els toca rebre un poc. No molt, és clar.

Evidentment per a la Màfia, el feixisme de Mussolini era un enemic. I pel feixisme, la Màfia també, un odi recíproc, que porta als mafiosos a col·laborar amb els americans per poder “alliberar” l’illa, es dir, tornar ells a controlar-ho tot.

“Los fascistas no creian en la democracia, en el imperio de la ley en la sociedad. Hacían lo que els venia en gana, en nombre de lo que ellos consideraban que era el bien del Estado. En resumen, utlitzaban los mismos métodos que Don Croce Malo.”

…

“Por otra parte, gobierno italiano tampoco tenia demasiado interés en reclutar a los sicilianos, lo cual había resultado visible sobre todo durante el último año. Los sicilianos tenían demasiados parientes en América, los sicilianos eran unos criminales natos y unos renegados, los sicilianos eran demasiado estúpìdos para que se les pudiera adiestrar en la guerra moderna y causaban difilcutades dondequiera que estuviesen.”

Una altra refència sobre el tema, al llibre del Sr. Carod Rovira, La passió italiana.

Los jefes de la Mafia, o los “amigos de los amigos” tal como ellos mismos se llamaban, jefes de los pequeños clanes locales de las muchas aldeas de Sicilia, acudian vestidos con sus mejores galas para defender la causa de alumnos que eran hijos o parientes de amigos o de acaudalados  terratenientes y que estaban fracasando en sus estudios universitarios y no podrian conesguir el titulo a no ser que se adoptaran medidas energicas. Porque aquellos titulos eran de mayor importancia. ¿De que otro modo le hubierna podido liberar a las familias de los hijos que carecían de ambición, talento e inteligencia? Los padres habrían tenido que mantenerlos toda la vida. En cambio, con un título, con un trozo de pergamino de la Univesidad, aquellos inútiles podían convertirse en profesores, médicos, mienbros del Parlamento o, en el peor de los casos, funcionarios de la administració pública.”

Bé, ara s’utilitzen altres mètodes: Universitats privades, retallades amb les beques, augmentar les taxes, …….. Però el resultat, el mateix.