Entre el Túria i el Ridaura

Per motius personals he de passar uns dies de Setmana Santa a Sant Feliu de Guíxols. Normalment sol coincidir amb les festes de Divendres Sant i Pasqua, i allà coincideix amb la Fira de Brunyol que se celebra anualment a l’esplanada del Monestir i del Museu d’història de la ciutat. Doncs aquests dies el Museu fa jornada de portes obertes i es pot visitar lliurement i des de fa uns anys, es pot pujar a les parts altes del monestir, com per exemple la torre del fum. Enguany no he anat, però normalment a Girona, el dia de Divendres Sant la catedral sol estar oberta al públic sense haver de pagar entrada, com la resta de l’any.
Tot açò és el que trobes a pobles que tenen experiència turística. Però què passa a Llíria? Què fem ací? Doncs tot el contrari. El dia 12 d’abril, l’ajuntament publica en facebook que l’oficina de turisme i els monuments d’interès romandran tancats en Dijous Sant, Divendres Sant, Diumenge i Dilluns de Pasqua, algú ho entén? Doncs jo no. Quan poden venir els forasters a visitar el nostre poble i admirar les “meravelles llirianes”, que paradoxalment aquests darrers dies estem promocionant, aquestes “meravelles” o part d’elles, estaran tancades al possible visitant.
Si continuem així, cosa que pensava que amb el nou govern canviaria un poc, de res val totes les promocions turístiques que es facen, tant ací com al famós Fitur, o a qualsevol altre lloc. Quan aprendrem d’altres llocs amb més experiència?

L’holocaust oblidat contat en primera persona per un sobrevivent dels camps de concentració nazis. Només ja de major l’autor es va atrevir a contar les seues experiències en aquest llibre amb anotacions que van molt bé per explicar el context històric de cada capítol i situació narrada. L’auto descriu la situació abans de l’extermini, durant i després. La situació dels gitanos abans de l’arribada dels nazis al poder no era molt agradable, però amb l’arribada d’aquests al poder i sobretot a partir del 1936 quan varen voler donar una imatge “neta” de Berlín, aquesta va anar empitjorant fins a la deportació definitiva als camps d’extermini en 1942, per donar a l’ètnia gitana el mateix tractament que als jueus. L’autor narra el seu pas per diferents camps i com amb sort diversa es va salvant de morir amb la resta de la seua família. Quan es alliberat, durant un temps també ho passa malament fins a instal·lar-se definitivament a Berlín o va morir a l’any 2001. Recordem que només fins al 1982 el govern federal alemany va reconèixer aquest extermini, i molt més tard la resta d’Alemanya amb la reunificació després de caure el mur de Berlín.

Amb l’annexió dels sudets i la partició de l’antiga Txecoslovàquia en dues parts, els nazis comencen a aplicar la seua política racial en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia. Comencen al concentrar en camps al gitanos, jueus en camps per més tard ser deportats als camp d’extermini. Ahir varem tenir la sort de poder escoltar a València a un supervivent d’aquest extermini contra l’ètnia gitana a l’Europa central, el ciutadà txec Karel Holomek. Els gitanos de la zona d’Eslovàquia varen tenir un poc més de sort dins del règim nazi titella que allà manava, ja que varen voler deixar el “problema gitano” per quan acabaren amb el jueu i no els va donar temps a començar l’extermini en massa.
Karel va parlar sobre els esdeveniment anteriors a la guerra mundial donant a entendre que els nazis ja es varen trobar molta feina feta abans per la burgesia txeca que no veia un problema en aquest poble, malgrat la integració que molts d’ells havien fet a la societat txeca. Per exemple, son pare havia estudiat dret i era advocat. Aquesta feina de son pare, li va permetre fugir a Eslovàquia i poder sobreviure a l’extermini quasi total que es va produir a la part txeca. També això els va ajudar molt a sa mare i la resta de la família per poder amagar-se en pobles rurals, ja que son pare havia estat advocat de molts camperols i els havia ajudat en els sues problemes legals.
Després d’un repàs del principals fet ocorreguts durant la guerra: concentració i trasllat de molts a Auschwitz, es va referir al que va passar després. El regim comunista no li va interessar molt saber el que havia passat, inclòs va alliberar a vigilants txecs dels camps de concentració que col·laboraven amb els nazis. Només l’interessava en el sentit que eren resistent antifeixistes, però mai va admetre la part xenòfoba de l’extermini. Cap al 1968 es va iniciar la recuperació de la memòria històrica del poble gitano a l´antiga Txecoslovàquia, tot truncat per l’entrada dels tancs soviètics a Praga a la famosa primavera del Praga del 1968. Han d’esperar fins a la caiguda del poder soviètic i a un president com Václav Havel per començar a recuperar la memòria dels genocidi gitano a al república txeca. A la ciutat de Brno han dedicat un museu a la cultura romaní i en ell s’exposa el tema de l’extermini. Però no són tots flors i violes, com reconeix el mateix Karel, en un país on el 80% de la població declara que els gitanos són un problema. Sembla que els populismes de caire xenòfob i feixista triomfen al centre d’Europa i això no són bones noticies de cara al futur. Hauríem de reflexionar sobre els fets passat per intentar evitar les mateixes errades al present o al futur.

“El Carod havia estat professor meu de català, quan jo era a l’EGB. Recordo que anava amb un cabell llag i rinxolat i amb una barba molt grossa. S’assemblava una mica a Karl Marx, Recordo que quan va morir el general Franco, a la classe, els nens ho celebràvem. Ells ens va renyar, ens va demanar que no ho féssim, deia que no s’ha de celebrar la mort de ningú encara que sigui un dictador tan dolent com Franco. Vist des d’avui, aquell gest l’honora.”

Vaig recordar aquest fragment del llibre-entrevista “Converses amb Xavier Sala i Martín” de Jordi Graupera, quan molta gent es va alegrar de la mort d’un torero i altres varen acusar a la “gent d’esquerres” d’alegrar-se, incloent a tots al mateix sac. Doncs no, no tots som iguals per ser d’esquerres o independentistes. Podrem estar en contra de la salvatjada que representen les corregudes i altres activitats, però no ens alegrem de les desgràcies alienes.
Buscant aquest fragment he trobat d’altres sobre els polítics de l’època:
Josep Piqué: “Brillant i molt ben preparat…….El Piqué és un bon polític, però està en el partit equivocat”. (Jo opine que ningú l’obligava a estar on estava, no?)
Albert Rivera: El tracta de mentider. “Perquè diu mentides. ¿Què vols que li pregunti a un senyor que diu que els castellà està perseguit a Catalunya? Aquesta gent tan populista, que arriba a graus tan còmics, millor ignorar-la” .(Per desgràcia els mitjans de comunicació espanyols no ho han fet i així hem arribat on estem)
I molts més com Joan Saura, Josep Montilla, Artur Mas, Joan Clos,….

Botiflers, d’Ignacio Blanco.
Mala llet! Mala llet és el que tens quan acabes de llegir aquest recull de les intervencions del diputat per EUPV a la darrera legislatura de les Corts Valencianes. Ràbia de vore com uns polítics nefastos han manat en aquest país durant tant de temps i comprovar que encara hi ha gent que els vote. Jo només veig dues raons, o no se n’assabenten de res o són com ells o ho volen ser.
També em fa ràbia l’actitud de certa premsa que diu que és neutral amb el govern d’ara, quan abans s’ha fet de tot el que es podia fer. Els governants d’ara han d’anar amb peus de plom, quan als d’abans, sembla que se’ls permetia tot o quasi tot.
El llibre està dividit en cinc parts temàtiques, agrupant d’aquesta manera els desset discursos escollits. No espereu cap joia literària, ja que aquests discursos són molt improvisats i recollits del diari de sessions, com em va dir l’autor a la presentació del llibre al Casal Jaume I de Llíria. Ara, molts l’haurien de llegir abans d’anar a votar, no per votar a EU, però sí per saber a qui no votar.
Una anècdota sobre el discurs “Botiflers! Cova de lladres!”, que és el més famós a les xarxes socials: molts diputats del PP no sabien el significat de la paraula Botiflers, que poc que coneixen la seua història els valencians!
Després de tota una legislatura fent oposició amb cinc diputats, el grup d’EUPV va quedar fora de les Corts gràcies a la injusta barrera del 5% que marca la llei electoral al País Valencià. Poc premi per tant feina feta. Això hauria de fer pensar en canvis en aquest sistema electoral i fer-lo molt més democràtic. Ara, no veig que cap dels actual polítics tinga ganes d’enfrontar-se amb aquesta feina. Sembla que per molt, la democràcia només és anar a votar cada quatre anys i donar el poder a la partitocràcia actual, quan no uns, altres; i el que és pitjor, el poble no es queixa i es conforma.

Avui hem pogut gaudir de la presentació del llibre del ex-diputat a Les Cort Valencianes per EUPV Ignacio Blanco. Durant la seua xerrada i les intervencions i preguntes del públic hem recordat els fets més destacats de la darrera legislatura a les nostres Corts. Fets, anècdotes, petits secrets han anat succeint-se al llarg de la tertúlia, fets que parlaven del paper d’uns i altres durant els darrers anys de govern del PP. Després de tot, encara em quede més sorprès de com Ignacio i els seu grup no han repetit escó a les Corts. Potser alguns mitjans de comunicació que reien les gràcies als Ciutadans o als de Podemos tenen alguna cosa a dir en el perquè un dels diputats més bel·ligerants contra el corrupte PP no estiga ara representant als valencians a les Corts? Potser els polítics que encara mantenien la barrera del 5% també tenen alguna cosa a dir? Per cert, des de les eleccions, algú ha escoltat alguna cosa sobre reformar la llei electoral?

Fa molts anys vaig descobrir el llibre d’Alexandre Deulofeu “La matemàtica de la història” i em va apassionar la seva lectura. En aquell moment em va agradar la seva interpretació cíclica sobre la història de les civilitzacions. Però era escèptic amb les seves previsions. No crec que si una cosa ha passat una o moltes vegades, tinga que tornar a passar altra vegada. Potser és que soc més optimista que ell i pense que la humanitat ha d’evolucionar i no cometre altra vegada les mateixes errades.Com deia Eudald Carbonell i Robert Sala al llibre “Encara no som humans”, encara hem d’acabar l’evolució, però ara a nivell social i potser així podem eixir dels bucles cíclics i les seves catastròfiques conseqüències tal com els descriu Deulofeu.
Recentment en varen regalar el llibre del net del pensador empordanès, en el que l’autor posa al dia les teories del seu avi. Sembla que es van complint les prediccions de Deulofeu i l’autor defensa que cal conèixer la teories del seu avi, ja que si sembla que “la humanitat no avança”, que l’evolució de les cultures ve donada per una llei matemàtica, que almenys,sabent que va a passar, els canvis no siguen tant traumàtics. Per exemple, Deulofeu prediu la fi de l’imperi espanyol pel 2029 i amb això la independència de Catalunya, aleshores, si és inevitable, fem-ho bé, sense causar víctimes i de la manera més pacífica possible. Ara, sembla que hi han gent que està per aquesta feina, però altra que no.

Ja fa temps,vaig llegir “Mèxic insurgent” del periodista americà John Reed i em vaig proposar llegir quan poguera la seva visió de la revolució d’Octubre a Rússia. Després de llegir la seva crònica, ben detallada i crec que prou imparcial malgrat la seva predilecció pels revolucionaris, crec que ningú pot negar que els bolxevics varen fer un cop d’estat amb totes les seves conseqüències. Que potser els govern provisional no va saber captar el suports que necessitava per evitar-ho? Sí, cosa que els bolxevics sembla que si que ho saberen fer. Va valer la pena? Potser en aquells moments d’optimisme, molta gent pensara que sí, però els fets posteriors, a mi en diuen el contrari, ja que els principals motius de la revolució varen ser traïts de seguida. Reed no va poder veure tot el que va passar després, va morir en 1920. Només va veure la dissolució de l’Assemblea Constituent i l’inici de la guerra civil, no va poder acabar un llibre sobre més extens sobre el tema.

“És d’una claredat meridiana que la política del govern en tot aquest assumpte ha consistit a apostar per la victòria del general Franco i fer tot el possible per ajudar-lo. La comèdia de la no-intervenció, en realitat, ha estat un recurs per impedir que el govern espanyol exercís els seus legítims drets conformement al dret internacional. El govern ha permès que el dret internacional s’infringís de totes les maneres possibles i ha llançat per la borda les doctrines en matèria de dret marítim que havíem respectat generacions de governants del nostre país. El molt honorable diputat és el primer primer ministre que ha mostrat una absoluta indiferència per un dret marítim creat i defensat pels estadistes d’aquest país. Ha passat per alt les dones i els nens que es morien de gana, ha passat per alt el bombardeig de ciutats obertes i l’assassinat d’homes, dones i nens i no combatents, i ara s’afanya amb un precipitació indecent a entaular amistat amb els culpables de tot això. No és en interès de la democràcia. No és en interès de la seguretat de l’Imperi britànic. Els interessos en què pensa constantment el primer ministre són els del capital britànic. Què importa que Gibraltar perilli mentre Rio Tinto Mines pagui dividends? Què importa les dones i els nens mentre Espanya sigui un lloc segur per als autòcrates?

Discurs de Clement Attlee criticant al govern britànic el reconeixement anglès del govern de Franco, a més d’haver-ho amagat durant dies al poble britànic.

“Quan Pascua va rebre la notícia de l’arribada imminent del president de la República a l’ambaixada, es va quedar garratibat. Creia que la presència d’Azaña a París, com ell mateix va explicar al president,seria terriblement perjudicial per a la República i, a la pràctica, anunciaria a les autoritats franceses i angleses que Azaña donava la guerra per perduda, amb la qual cosa s’anorrearia la política de Negrín d’utilitzar la resistència com a base per negociar. Pascua es va sentir irritat pel que va qualificar de “dolce far niente” d’Azaña a París, que consistia primordialment a sortir a fer el turista per París amb el cotxe de l’ambaixada, en companyia del seu amic inseparable cunyat Cipriano Rivas Cherif i a fer tertúlia amb els seus amics de la capital del Sena. El personal domèstic de l’ambaixada, indignat pel que consideraven una traïció a la República,es va arribar a negar a servir a Azaña. En realitat, el president de la República estava més preocupat per la conservació dels tresors artístics del Prado que per la repercussió de la seva decisió de fugir d’Espanya. Tal com havía dit a Álvarez del Vayo, “dentro de cien años habrá mucha gente que no sepa quienes éramos Franco, ni yo; pero todo el mundo sabrá siempre quiénes son Velázquez y Goya”. I també es preocupava de cobrar el seu salari.”

En aquest llibre, que encara estic llegint, Paul Preston explica els darrers fets del guerra civil a la zona republicana. La traïció o abandonament a que van sotmetre al president Negrín altres membres del govern o de l’exercit, que ja mantenien negociacions secretes amb Franco.
En aquest paràgraf que he copiat i altres no deixa molt bé al President de la República, basant-se en les declaracions de l’ambaixador a París. Durant el que porte llegit, sembla que Negrín volia intentar resistir per pactar una pau sense represàlies o tenir temps per evacuar als possibles represaliat, que eren molts. Al front de Catalunya varen poder evacuar l’exercit per per frontera, però quedava la zona centre, i el president Negrín va tornar per poder fer alguna cosa per la gent que havia quedat allà, cosa que altres no vare fer, adduint diferents motiu.
Els militars i polítics que varen donar suport al cop d’Estat de Casado anaven massa moguts per un anticomunisme exacerbat, alguns temes personals i un ingenuïtat alarmant pensant que Franco no faria la repressió brutal que va fer després, i més sabent el que havia passat en moltes ciutats i pobles que havien ocupar al llarg de la guerra.
Potser la figura de Negrín ha estat massa perjudicada per paper del partit comunista durant la guerra, però també s’ha de reconèixer que sense la capacitat del mobilització i disciplina d’aquests, no hi haguera hagut un Exercit Popular per poder fer front als feixistes.

“- Quina mania de dir Petrograd! Què diantre Petrograd! -clamava el català, alçant-se de la seva cadira i passejant la seva figura alta i robusta entre les altres mig-jaients- És Leningrad, senyora Muñiz, Leningrad!

– Ja ho sé, però no m’hi acostumo -replicava la senyora Muñiz, grasseta, bondadosa i insignificant.

– Mal fet. Els joves hem de dir Leningrad sense cap vacil·lació.

-Ai. Miret, És que jo ja no soc de jove.

-Pst! Això no es diu…Rejoveneixi la seva geografia, i es sentirà ,és jove vostè mateixa. Le-nin-grad…Fins sona bé.”

Sembla a l’inici que aquesta burgès s’ha tornat comunista, però ell mateix ho desmenteix explicant que és una qüestió de mantenir-se jove i actualitzat i més amb el que diu més avant:

– ¿Ens negarà que els soviets han abolit la propietat privada?

– No del tot -replica Miret- De més a més, pel que em serveix a mi la propietat privada!

……

En el fons a Rússia, com a qualsevol país capitalista, hi ha la fal·lera de produir, de racionalitzar, d’electrificar…És la religió el que distingeix els pobles…I ara tots professen la mateixa religió..

– No digui barbaritats, per l’amor de Déu!

-A Rússia domina l’ateisme, tothom ho sap.

– Paraules que inventen per dissimular la veritable fe………………Al començament, els homes creien en un Déu que era una mena de savi, com si diguéssim un intel·lectual sublim…. Després varen creure en un Déu que era un formidable militar, un super-Napoleó. I avui, d’anys ençà, s’han posat a creure en un Déu fabricant, en un Déu enginyer, en una mena de Ford elevat a l’enèsima potència. I davant aquesta divinitat s’inclinen amb el mateix fervor els alemanys que els americans, que els japonesos i que els russos……

Va sospirar profundament i abans que pogués llevar-se cap objecció, va concloure amb energia:

-La veritat és aquesta.

O siga que per ells tots, els comunistes i els altres, en el fons, cerquen el mateix. Doncs sembla que no es va equivocar gaire, ja que tot açò va ser escrit al 1933, i sembla que, ja anys després de caure el comunisme, encara només pensem en produir, produir, produir……però, amb quin objectiu?

Quin sentit té fer primàries, com fan alguns partits per donar una imatge de més democràtics, si a l’hora de la veritat et presentaran una llista tancada sense cap opció per escollir?

“Era fill d’un funcionari que havia fet diversos ministeris i departaments, a Petersburg, la mena de carrera que porta la gent a aquelles situacions en què, encara que resulti ben evident que no serveixen per exercir cap càrrec important, tanmateix, pel llarg temps de servei i pel seu grau no poden ser acomiadats, per aquest motiu inventen per a ells càrrecs ficticis, de sis a deu mil rubles, amb els quals viuen fins a una edat ben avançada.”

Sembla que aquesta descripció del pare d’Ivan Ilitx encara és d’actualitat. Però ara, a més tenen altres maneres de col·locar a la gent, com empreses energètiques, consells d’antigues caixes d’estalvi, … a més dels ja coneguts assessors de l’administració pública.

Potser, hem d’escoltar als americans.

Com deia el príncep de la novel·la “Il Gattopardo”,  canviar-ho tot per no canviar res, així queda el final de la novel·la de Puzo, tot continua en mans dels “amics del amics”, com abans de la dictadura feixista i al guerra amb la invasió aliada que sembla que va donar certes esperances al sectors més pobres  (o romàntics de l’illa):

“En los dos años que siguieron al la muerte de Giuliano, quinientos sicilianos, casi todos ellos varones jovenes, emprendieron el camino de la emigración. Se fueron a Inglaterra……………………. Y, de este modo, Sicilia se convirtió en una tierra de viejos, de niños y de viudas producto de la vendetta económica. Las aldeas con sus casas de piedra ya no proporcionaban jornaleros para las fincas de los ricos y los ricos se resentian de la situació. El único que propesraba era Don Croce.”

Però aquesta vegada, als aristòcrates i rics també els toca rebre un poc. No molt, és clar.