Entre el Túria i el Ridaura

Interessant proposta de l’editorial de Lleida, Pagès editors, on de manera clar i breu els autors ens mostre l’evolució i història de la nostra llengua i la seua situació en cada moment i territori. Val la pena llegir-la o recomanar-la a estudiants. Com a conclusió final diria que mentre no tinga’m un estat propi el futur no és gens esperançador com es pot veure cada dia al carrer, instituts o mitjans de comunicació. O fem un cop de puny a la taula o estem perduts.

A l’hivern de 1938 varen arribar a Mallorca dos il·lustres visitants cercant un clima més benigne per la salud d’un d’ells. Eren el compositor polonès Frederic Chopin i l’escriptora Amandine Aurore Dupin, que escrivia amb el pseudònim masculí George Sand.  Amb aquest fet com a pretexte l’escriptor mallorquí, Miquel López Crespí, ens narra la vida, pensaments i contradiccions de la l’escriptora francesa. Malgrat les aparences del títol i de la portada del llibre, no es centra només en la seua estada a Valldemossa, que segurament quedarà millor explicada per l’autora al seu llibre Un hivern a Mallorca, sinó que ens va aportant dades sobre la seua vida, la seua relació amb el compositor polonès, els seus fills i sobretot com ell afronta als grans revolucions de la història francesa dels segle XIX: la caiguda de Napoleó, la revolució del 1830 contra el darrer Borbó, la del 1848 per proclamar al II República i la Comuna de París del 1871. Sobretot el seu ambigu paper en aquesta darrera on es criticà al revolucionaris i es posa del costat del govern de Versalles. L’autor ens planteja el dubte si ella, després de veure la brutal repressió del govern de la II República contra els Comuners, l’escriptora no canviaria la seua opinió sobre els fets abans de morir una anys més tard.

Abans del confinament per la Covid-19, en un consell escolar municipal del poble on treballe, el regidor responsable va informar-mos d’un projecte que tenia per col·laborar amb les escoles i els instituts i fomentar entre els nens el respecte cap als animals. Podria fer visites al centre, portar gossets per a que els nen aprengueren a tractar-los amb respecte i aprengueren a estimar-los i no maltractar-los. Quan va acabar el seu discurs, vaig fer una senzilla pregunta: quan parles de respecte cap als animals, parles de tots els animals? L’interpel·lat no va entendre la pregunta, va contestar-me que no sabia a que em referia. Evidentment li vaig aclarir el dubte amb una altra pregunta: tots els animals inclou als bous? Ja podeu imaginar la resposta: “això és un altre tema”. Aquesta resposta vos pot donar una idea del que alguns entenen per respecte cap animals i també de quin partit era aquest senyor.

Han passat els anys, i entre ahir i avui s’ha muntat una pista per fer Tir i arrossegament.I sabeu on? enfront d’una escoleta infantil, una escola de primària i l’institut de secundària. Potser entre els animals que volia defensar el regidor tampoc entraven els cavalls? volen fomentar l’amor als animals, posant una pista d’un esport que abusa i maltracta animals enfront dels centres escolars? doncs no sé si és la manera adient de fer-ho.

Fa uns anys la societat edetana inspirada per unes quantes persones que estimen el poble es va mobilitzar creant la campanya Meravelles llirianes amb l’objectiu de donar a conèixer el patrimoni cultural de la vila. Han passat els anys i sembla que els que tenien que haver recollit el testimoni i continuar amb aquesta tasca no ho han fet. O no han volgut o potser no els interessa i es conformen en anar una vegada a l’any a Madrid a una fira que no sé jo quins resultats dona i que a més fa la competència a la ja quasi desapareguda Fira de Mostres València.

Hui, i també inspirats per un home que s’estima la seua feina i el poble hem fet una petita visita a l’Hospital del Bon Pastor a la Vila Vella , explicant pel camí curiositat històriques del poble i del mateix monument. Acabant amb un poc de tertúlia sobre el tema turístic i sobre la història del poble. Abans, i com s’ha de fer quan visites algun lloc, hem esmorzat en un bar del poble, dels molts que hi ha per escollir. Potser aquesta seria una idea: esmorza o dina a Llíria i visita les seues meravelles! Però mentre els monuments continue la política actual, crec que no arribaren enlloc: monuments tancats en dies de festa, i alguns mig abandonats.

Per tant, iniciatives com la d’avui són benvingudes. Altra vegada la societat civil sembla que ha de tornar a fer la feina d’altres. Segurament em replicaran i em diran que no hi ha recursos a l’ajuntament. Ja ho sé, però mentre continuem dins d’Espanya ni tindrà recursos l’Ajuntament ni la Generalitat, però això és un altre tema que molts tenen por a enfrontar-s’hi.

Cap a l’any 1994 el matemàtic Lluís  A. Santaló al seu llibre “La matemàtica: una filosofia y una técnica” ens advertia del perill de les modes matemàtiques i ens descrivia tres. la teoria de catàstrofes, els conjunts difusos  i els fractals. Potser el pas del temps ha decidit si eren modes o no, si valia la pena invertir el temps en elles o no., però el que és clar, és que a part de perdre el temps no causen cap mal pitjor a la investigació matemàtica, o potser l’ha acabat enriquint de manera indirecta.

Tot açò ho he pensat en acabar aquest llibre, que sota la coordinació de Carme Junyent ha editat Eumo i on hi col·laboren 70 dones lingüistes per dir prou a aquesta moda del llenguatge inclusiu, almenys de la manera que s’està plantejant actualment. Elles opinen, i jo també, que la nostra llengua ja està prou atacada i menyspreada per que a més la destrossem amb aquesta moda, que no aportarà res per solucionar el  problema de la societat patriarcal que patim, i que si que pot posar encara més en perill l’ús del català.

Molt recomanable, sobretot per a certs polítics que es diuen “progressistes”.

A Palamós hi ha una taverna que es diu Can Moni i és molt recomanable. A les seues parets hi ha tota mena de quadres, fotografies i diferents objectes decoratius. Entre ells hi ha un parell de fotografies que representen com era la zona del port esportiu abans i després de fer aquesta obra i en la composició hi diu: ERC, nosaltres no ho haguérem fet (o alguna cosa semblant). Tot açò ho he recordat ara que des del govern d’ERC i Junts es manifesten a favor d’ampliar l’aeroport del Prat,  i sembla que alguns han oblidat tot el que varen defensar fa uns quants anys.

M’agrada molt Verne, però calia gastar-se els diners del valencians (any 2005) en aquesta edició adreçada al públic juvenil, del que segurament no s’hauran venut molts exemplars, però si distribuïts de manera gratuïta per centres escolars i altres llocs? Potser no haguera estat millor una edició més  modesta?

Tret d’aquestes qüestions polítiques d’aquella època, la intenció dels autors és molt lloable però crec que utilitzen un llenguatge massa infantil per guanyar-se al públic juvenil. Potser és un defecte d’aquella època al a literatura juvenil? cosa que ja he criticat abans i sembla que en el pas dels anys s’ha millorat molt amb una fornada de nous autors.

Gràcies a un sorteig enguany m’ha tocat ser vocal en les oposicions a professors de secundària en l’especialitat de matemàtiques. Ja a inicis d’any vaig fer una jornada de vaga en protesta per la convocatòria d’aquestes en ple final de curs (mes de maig) i eixint de l’un confinament el curs anterior. L’experiència no ha estat gens agradable per part del tracte rebut des de l’administració (que ingenus els que pensaven que amb Compromís les coses canviarien!), sort dels companys del tribunal, gent competent i treballadora i molt professional que feia fàcil la feina que ens havia tocat fer durant moltes tardes i dissabtes en ple final de curs, havent de compaginar la jornada laboral normal a nostra feina amb la tasques de tribunal d’oposicions. Són uns quants els aspectes a criticar,  i el primer ja l’he dit, un calendari solapat amb el final de curs (sort que enguany no tenia 2n de batxillerat!), però hi ha més:

-Aquest solapament sobre el calendari normal de curs, a nosaltres ens afecta, però perjudica més a la gent que oposita,ja que els lleva temps i forces per presentar-se al concurs en condicions. I indirectament als nostres alumnes, que no ens tenen a l’aula en plenes condicions d’atendre’ls correctament, sobretot al final de curs.

-Sentiment d’haver estat utilitzat políticament pel polític de torn que s’ompli la boca dient que convoca més de 400 places de matemàtiques i després posen un examen per carregar-se a més de la meitat dels aspirant. Tinc la sensació que m’ha utilitzat per fer la feina bruta, els suspendre a tanta gent que quasi la meitat de les places s’han quedat desertes. Sort que la gent que va venir a fer al·legacions tenia clar qui era el culpable de la situació i no ens va culpar a nosaltres, que només es varem dedicar a corregir l’examen que “algú” havia decidit posar. El dia que varem fer les mitjanes entre les dues primeres proves, se’ns va caure el món damunt, de quasi la meitat de gent aprovada a la primera part (20 de 42) varem passar a tenir només 8 aprovats, i tornant a revisar varem recuperar a 5 persones més.Tanta feina per a què? per obtenir aquest resultat! Ets sents inútil total. Aquell tarda isqueren preguntant-se que havíem fet! com era possible aquesta situació! No vaig dormir en un parell de nits! Qui és el responsable d’aquesta barbaritat de prova pràctica! Que pretenia? el que tinc clar és que avaluar els coneixements matemàtics per donar classe en secundària no era aquesta la seua intenció!

-El continus canvis al calendari i canvis aleatoris en la part burocràtica. Després d’un parell de setmanes on feia jornades de 8 del matí a 8 de la nit, per tenir tot corregit a temps, decideixen ajornar una setmana la publicació de notes i a tu se’t queda la cara d’idiota! Tanta feina per a què? ara una setmana més d’espera.Aquesta unida a la setmana d’ajornament de  l’inici sumen dues setmanes. No haguera estat millor convocar-les directament quan acabe el curs, al juliol, com es feia normalment!

-El menyspreu de l’administració per la nostra llengua: totes les rúbriques de correcció en castellà, temari en castellà! Normal que la majoria d’opositors utilitzara aquesta llengua en els seus exàmens i exposicions, si l’administració valenciana (I en teoria de Compromís) la menysprea. Com a valencià em fa vergonya aquesta situació i m’he callat per no posar més nervis a la gent que va passar a la segona fase, que ja havien hagut de passar pel cruel filtre de la part pràctica. Ara, a la meua manera si que vaig premiar l’ús del català, però crec que això l’administració ho hauria de promoure d’ofici. De que val demanar als aspirants un cert nivell de llengua catalana si després no l’usen?

-En aquest punt podria afegir el que és una presa de pèl per als valencians: el PEPLI. el meu fill comença enguany el batxillerat en Llíria, de tots els llibres que hi ha a la llista només estan en valencià el de llengua catalana i el de matemàtiques, i en història del món contemporani pots escollir! Un gran avanç o una reculada!

En definitiva, un experiència poc satisfactòria que a més no sé quan la cobraré, segurament amb un any de retard i amb la molèstia de haver de fer declaracions complementàries.

L’únic de profit, haver conegut i treballat amb el altres membres de tribunal: gent competent i professional que m’han ajudat molt en la meua estrena en aquests afer. I també conèixer a alguns dels aspirants que han demostrat estar preparats per afrontar la feina a la que aspiraven. Només els desitge sort en la seua futura feina i als que no han passat sort en futures convocatòries i que no tinguen la mala sort de topar altra vegada en un examen com el que han patit enguany,que si no passen siga perquè hi ha per davant gent millor i no per no saber fer uns problemes gens apropiats per unes oposicions a secundària.

Potser a algú li molestarà el que he escrit i on ho he escrit, però no podia deixar de fer constància de la meua protesta i del quins són els meus sentiments ara que tot ha passat: decepció i molest per haver estat utilitzat. Satisfacció d’haver treballat amb gent professional: Lupe, Neus, Isabel i Xavier. I saber que que no eres l’únic que pensa el mateix.

Sis anys portem amb Compromís a la Conselleria d’Educació i coses com aquestes i altres que patim diàriament al centres ens desmoralitzen i no notem el famós canvi promès fa sis anys.

Una nova visió del com es va gestar el infame Tractat dels Pirineus escrit per uns advocat de Perpinyà que li donen un toc més detectivesc a la investigació.De tota manera, queda clar des d’un principi que els espanyols i els francesos varen fer el que els donà la gana sense consultar als implicats, als catalans, saltant-se les seues pròpies lleis que el rei havia jurat respectar.

Aquesta versió està traduida del francès per Aleix Reyné i Roser Carol.

Si algú vol saber sobre el racisme i les seues conseqüències i de perquè cal acabar amb aquesta lacra per la humanitat, i a més ho vol fer de manera ràpida i entenedora, només ha de llegir aquest petit llibre de l’autor anglès establert al nostre país.

Després de la novel·la sobre el mateix tema De fora vingueren, ara ens acosta el tema del racisme fora de la ficció en aquest petit assaig on ens explica la situació de problema al nostre país i intenta cercar solucions al problema.

“Pinzellades de llibertat és un homenatge als represaliats per la repressió espanyola arran del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un homenatge sentit que pren forma i força a través de vint-i-sis retrats de l’artista Pere Piquer i dels poemes inèdits sobre els procés  d’independència català que acompanyen, escrits per més de trenta poetes….” ( de la contraportada del llibre)

Fa uns anys, a la presentació de la candidatura d’Ara repúbliques a les eleccions europees,varem tenir el gran plaer d’escoltar als Ovidi4 i el seu homenatge al cantant, actor, rapsode  alcoià, que van rodant pels Països Catalans en diferents formats des del seus inicis. Ara han publicat un llibre-CD amb les parts més destacades del recital i un recull d’articles i opinions sobre l’espectacle i sobre l’Ovidi Montllor. Potser mai una gravació podrà reflectir tot l’espectacle, que sol ser cada vegada únic, però ens haurem d’acontentar amb la gravació per recordar-lo a casa o al cotxe.

En un dels escrits del llibre, Josep-Lluís Carod-Rovira conta que en eixir del concert a Tarragona algú va protestar: “no sabia que venia a un míting”. El mateix Carod diu que tampoc, però acaba dient agraint el haver-hi anat i gaudit d’ell.  Crec que sabent que si pel mig estava  en David Fernàndez, militant de la CUP, i Borja Penalba i Mireia Vives, músics valencians que han que tingut que lluitar de valent i contra el poder per poder cantar en valencià, i un poeta com David Caño, era esperable trobar-se amb moltes reivindicacions al concert, o siga,una espècie de míting.I més si es tracta de recuperar la figura de l’Ovidi.

Anècdota: sabíeu que Borja Penalba havia esta baixista del Inhumanos? el que hi ha que fer per guanyar-se el pa!

El terme Mugalaris és el que a l’altra banda del Pirineu anomenàvem passadors, gent que ajudava a passar la frontera a fugitius i represaliats,  i també es dedicava al contraban. En aquesta novel·la l’autor basc ens narra la història d’ETA fins a l’any 1992 aproximadament a través de les vivències d’uns mugalaris de la comarca del Bortziri, a la frontera amb Iparralde.

Evidentment la narració no és gens imparcial, ja que l’autor és un ex-pres d’ETA i està vista des del seu punt de vista, però crec que queda prou clar l’enganyifa de la transició que ells saberen veure molt abans que altres. Potser no estic d’acord amb la manera de reaccionar contra aquesta mentida, però amb que la transició ha estat una gran estafa estic totalment d’acord. L’autor també es mostra crític en certs moments amb la direcció o direccions del grup terrorista, però jo trobe un poc més d’autocrítica en alguns dels atemptats brutals que varen fer, sobretot Hipercor. Potser aquesta absència per estar escrit abans del 2000 i de tota la fase de desarmament i dissolució posterior?

Amb la seua personal manera de narrar l’escriptora bielorussa ens acosta al paper sempre oblidat de les dones, en aquest cas les soviètiques, durant la II Guerra Mundial. Un paper que no se li ha donat la importància que caldria i que ha estat a vegades tapat de manera intencionada.

Les dones que varen anar a la lluita,a fer “feina d’hòmens”, ens expliquen les seues experiències abans, durant i després del conflicte. I sobretot és aquest després el que sembla que no va agradar gens a les autoritats estalinistes del moment. Moltes reberen medalles, però les medalles només són trossos de ferro, i  només valen per lluir els dies de festa si després la societat a la que tornes no valora el que has fet o en alguns casos, arriba a insultar-te per haver anat a “follar-te” als marits de les que s’havien quedat a casa (és un exemple), o no acceptant cap critica que poses en qüestió les errades de Stalin abans i durant la guerra. Potser per això aquest llibre tardà tant de temps en editar-se? com diuen algunes de les protagonistes: ara ja es pot parlar d’això!

Aquest llibre només parla de les dones soviètiques, però es podria fer extensible a molts més altres llocs i èpoques, com les milicianes durant la Guerra civil o les dones revolucionàries a Mèxic.

Fa anys vaig comprar un regal en una botiga del poble. La dependenta em va fer un descompte del 20% i per calcular el que havia de pagar va agafar una vella calculadora i va fer les operacions que ella sabia: va multiplicar per 20 i dividir entre cent i va calcular el descompte, després va restar l’import inicial, i evidentment li va eixir el que havia de pagar pel regal, però amb signe negatiu. Aleshores, com a mestre de matemàtiques que sóc, li vaig voler ensenyar una manera més fàcil i ràpida: li vaig dir que calculara directament el 80% que era l’import que havia de pagar i aleshores només hauria de fer una multiplicació per 0,8 ( ja que mentalment havia fet la resta fàcil de 100-20). li vaig ensenyar com fer-ho amb la calculadora per a que comprovara que no l’enganyava.  Resulta:això era massa “complicat” per ella i ho faria com sempre ho havia fet!

Si en una cosa tan clara com un petit càlcul ja no ens volen fer cas a la gent que hi entenem o intentem facilitar les coses, com volen que la població o el polític de torn faci cas a científics com l’Oriol Mitjà o altres quan fan les seues recomanacions sobre el tractament de la pandèmia?