Entre el Túria i el Ridaura

Calen més arguments a favor de la independència dels Països Catalans?
Jo crec que NO

De quan en quan ens arriben bones noticies de les illes, i aquesta vegada, gràcies a la meua companya de feina a Sant Feliu de Guíxols, ara resident a Mallorca, i autora de les il·lustracions del llibre, he conegut aquest petit i colpidor relat sobre l’odissea que han de passar els refugiats sirians que fugen de la guerra al seu país. Un petit relat que si que recomanaria com a lectura als instituts, molt millor que algunes històries ensucrades entre adolescents que fan llegir en alguns llocs.
“El darrer que recorda l’Abdulà és com li lliscaven les mans d’en Galip i de n’Aylan. En qüestió de segons els va perdre de vista, Egeu endins.”

Les darreres pàgines són un toc a la hipocresia del polítics europeus i a les paraules buides que ixen de les seus boques. Fa poc vaig llegir (potser al llibre, però no estic segur) que el Mediterrani, possiblement no ha estat mai un lloc d’acollida, però que no fem d’ell un cementiri. Doncs sembla que anem per aquest camí.
I Yolanda, continua dibuixant i fes cal que alguns et dèiem a Sant Feliu, vals molt!

Hui hem anat a l’horta nord, a l’ermita dels peixets a la desembocadura del barranc de Carraixet, al Sequer lo Blanc a menjar un bon arrós, i després la xafarderia i recordant a Tomàs de los Santos i Maria Amparo Hurtado em passat pel camí de Farinós per vore la nova destrucció de l’horta que s’està perpetrant a l’entrada de la capital. Ja no està l’alqueria i el forn derruïts fa uns dies, només obres per ampliar un autovia que es va menjant l’horta. I tot això amb un govern “progressista” tant a l’ajuntament com a la Generalitat. Per això vos hem votat!
Com diu el protagonista del vídeo, la destrucció no la paren els polítics, sinó la falta de diners per destruir!

Sí, fart del partits, que no de la gent d’esquerres.
Fart dels partits que diuen que són d’esquerres: PSOE, PSC, PSPV, Compromis, …….
Fart de diguen que són laics i perden el cul per presidir processons catòliques
Fart de que diguen defensar els drets de les dones i després, amb l’excusa “multiculti” no fan res per alliberar a la dona musulmana del tot els que l’oprimeix.
Fart que diguen que són defensors dels drets dels animals, i després organitzen bous i altres espectacles més propis de salvatges.
Fart de que diguen que defensen la democràcia i després permeten, o callen la boca, davant la repressió de l’Estat i l’existència de presos polítics i exiliats.
Fart de que s’omplin la boca amb els valors republicans i després defensen o no obrin al boca davant una monarquia corrupta, o es fa aliances amb altres monarquies corruptes.
Fart del que parlen de despeses socials i després augmenten, o no diuen res, la despesa militar.
Fart del que parlen de donar suport a l’ensenyament i després afonen la moral dels professors amb burocràcia estúpida que no deixa fer la feina que has de fer, i que de pas, augmenta l’us de paper, reciclable o no.
Fart de que vagen d’ecologistes i després permeten la destrucció de l’horta de València.
……….
……………
………………….
i podria continuar, amb més exemples més o d’altres persones.
En definitiva, fart de que donen suport a moltes de la causes del retard d’aquest país.
I després em vindran, vota’ns que si no vindrà la dreta i ja saps com són. Sí, o se, però vosaltres sou igual!
Que fer, anar a votar a la dreta o als que diuen que son d’esquerra? quedar-se a casa? La democràcia no és votar cada cert temps, és alguna cosa més: participar, ni apropiar-se del vot durant 4 anys per fer el que ens done la gana!

En valencià es diu: ANEU A FER LA MA! LA PROPERA VEGADA VOS VOTARÀ LA VOSTRE PUTA MARE!

“Estava preparada per al racisme pur i dur, el de ves-te’n al teu país, el que considera el masclista és el moro i aquí ja fa temps que no ho som, que en diguessin que estic condemnada a la submissió al mascle per la via del racisme, que em tanquessin en l’essencialisme ranci del tòpic “dona musulmana”, però no estava preparada per descobrir que des de l’esquerra em tornarien a tancar dins del mateix reducte,que fossin partits suposadament feministes, laïcistes i universalistes els que, per un grapat de vots, per ingenuïtat o cinisme, m’acabarien dient que la religió de la qual vaig escapar és fantàstica i meravellosa, que portar mocador és modern i subversiu i no sé quantes coses més.
Sembla que els drets de les dones com nosaltres han passat a un segon pla.Les que hem pagat un preu altíssim per encarar-nos amb l’islam ja no comptem si no sortim a defensar-lo.”

Crec que poc es pot afegir més a les paraules de l’escriptora catalana nascuda al Marroc en aquest toc d’atenció davant la reculada que sembla que estem vivint en la defensa dels drets de les dones de famílies de religió musulmana (com ell diu la religió es professa, no sé és), amb la cooperació de certa esquerra “progre”, ja que de la dreta no cal esperar res de bo en aquest tema. Es pregunta de que ha valgut tota la seua lluita anterior i la de les seues mestres i professores “blanques”, i de com haguera reaccionat ella si haguera estat adolescent en aquest època i no als anys 90. El mocador és una excusa per parlar d’uns problemes que semblen tornar, del quals aquesta innocent peça de vestir és només la punta del iceberg.

Ja fa molts anys vaig llegir el llibre de John Carlin “El factor humà” que narra com Nelson Mandela utilitza el món del rugbi per cohesionar a una societat totalment dividida. Evidentment que no es fa tota aquesta feina amb un simple campionat del món i la seua gran final. Hi ha una feina prèvia d’anys enrere, de moltes converses, lluites, avanços i entrebancs. En aquesta llibre l’autor ens conta tots aquests antecedents que varen desembocar en els fets del llibre esmentat a l’inici. Ens fa conèixer la vida i els esdeveniments que varen ocórrer des de l’alliberament de Mandela fins al final de la seua presidència a Sud-àfrica, i com aquest van desembocant amb els fets del Mundial de Rugbi que varen guanyar els sud-africans contra els poderosos All Blacks.
Potser els redactors del diari El País i molts polítics espanyols haurien d’aprendre del que va fer aquest home i que ens conta l’antic col·laborador del diari, al que varen acomiadar pel seu posicionament en el tema de la independència de Catalunya.

El mes passat vaig assistir a la presentació de la candidatura per les eleccions europees d’ERPV i vaig tenir el gust d’escoltar a Diana Riba, parella de Raül Romeva, empresonat i jutjat injustament en aquest país que ens ha tocat viure. Va estar emocionant i crec que ella no va poder contenir l’emoció cal al final de seu parlament. Unes setmanes després acabe de llegir el llibre que Raül a escrit mentre ha estat empresonat per intentar donar al poble, el que aquest li ha demanat: votar.
Al llibre, el conseller d’afers exteriors ens relata les seues experiències a les presons espanyoles, al mateix temps que ens explica la seus feina com a conseller i les seues opinions sobre l’actualitat política (abans de començar la farsa de judici que s’està celebrant a Madrid), a més de les seues esperances de cara al futur, que compartim molta gent, tant al nord com al sud del Sénia.
Potser la compra d’aquest llibre és un acte militant, però val la pena llegir-lo, i si part dels beneficis van per la causa de la independència, endavant!
Llibertat presos i preses polítics i exiliats i exiliades!
In…inde….independència!

Isaiah Berlin afirmava que dins de tota moralitat o codi de conducta com els que utilitzem nosaltres eixiran conflictes entre els valors últims de dita moralitat, que serà difícil de resoldre per raonaments teòrics o pràctics sobre els mateixos. Aquests valors a vegades col·lisionen entre si quan els portem a la pràctica. (Isaiah Berlin, de John Gray, Edicions Alfons el Magnànim).
He recordat totes aquestes lectures que vaig fer anys enrere del filòsof anglès d’origen letó després de l’afer Notre-Dame i de les espontànies donacions milionàries que es varen produir al poc de temps de l’incendi. Ací entren en conflicte valors que tenim assumits com a bons al món occidental: la salvaguarda de les obres d’art, l’ajuda al pobres (de qualsevol part del món, d’ací i d’altres continents), l’ajuda als refugiats, la reconstrucció de països arrasats per les guerres, la salvaguarda dels ecosistemes, i molts més. Com és que aquesta gent, de sobte dóna milions per reconstruir una església i no ha donat aquests diners per altres causes igual de justes o més? Ací cadascú té una opinió, però es veu clarament aquest conflicte que ens avançava Berlin fa molts anys.

Aquest és un dels llibres que em vaig trobar en un parada de llibres de segona mà a les darreres festes de Reis del meu poble. Em va atreure llegir alguna cosa del Blasco periodista, i aquest és un recull d’articles que va publicar en 1920 a la premsa nord-americana sobre la revolució a Mèxic. Ell va a Mèxic a preparar un propera novel·la sobre aquest país, però es troba amb un ambient previ a una revolta que es produirà una vegada ell ha abandonat el país.
Intentant seguint el seu idearia republicà, en aquesta articles no es salva ningú. Critica a tothom, en la seua opinió els dos (o a vegades tres) bàndols que han participat, i encara hi participen, a la revolució són uns militaristes que no portaran la llibertat ni la democràcia al país. Dels dirigents famosos d’aquesta, l’únic que no rep moltes crítiques és Emiliano Zapata, la resta rep bastonades per tots els costats. A vegades es noten certs tics racistes cap a la població original del país, i sobretot als mestissos, als quals atribueix la major part dels problemes actuals del país. Es considera un amant d’un país i creu que la gent, el poble, pot tirar endavant aquest, una vegada es lliure del poder d’aquests militars creats per la revolució.
Alguns extractes:
“Resulta natural en todos los paises de la tierra que una parte de la opinión se indigne contra un visitante que ha visto los defectos nacionales y los dice públicamente, Cuando mayor es la verdad, más doloroso resulta el choque y más ruidoso el clamoreo.”
“Su actuación no fue brillante. Ni siquiera llegó a general, que es a lo que llega cualquiera en Méjico”
“Hay que saber lo que son las generales mejicanos creados por las revoluciones: muchachos agresivos y medio locos que la guerra civil hizo personajes, y para ir de la sala al comedor de su vivienda creen necesario ceñirse antes una canana cargada y una pistola-ametralladora.”
“Lo malo es que don Venustiano ha hecho escuela. Todos los que le sucedan están enterados de que hay que “Cultivar el incidente”. Conviene tener de vez en cuando un conflicto con los Estados Unidos, y prolongarlo todo lo que sea possible para darse aire de salvador de la patria.”
Per cert en aquella època la premsa mexicana no tenia res a envejar en manipulació a l’actual premsa madrilenya.

Poc a poc anem recuperant a història que ens han amagat entre un i altres. La vida dels republicans que lluitaren al costat dels aliats durant la II Guerra Mundial i el seu paper en aquesta lluita. “Garbo”, Granell, i altres més renaixen dels cendres de l’oblit per reivindicar el seu paper a la història europea recent.
L’autor francès ens conta la vida del primer soldat que va entrar a París i es va reunir amb les autoritats de la resistència que l’esperaven a l’ajuntament. Durant anys han intentat no dir-nos la veritat camuflant la verdadera nacionalitat d’aquest soldat i dels altres que l’acompanyaven a la novena companyia del tercer batalló del regiment de marxa del Txad, soldats republicans la majoria. Inclòs, ja de major Granell, va haver un intent franquista d’apropiar-se de la seua figura en un entrevista a la revista Pueblo.
Amado Granell va morir en un accident de cotxe prop de Sueca al 1972, però sembla que quedarà per sempre el dubte si veritablement va ser un accident o la seua figura molestava al regim? s’ha investigat? Potser no, com tantes coses no investigades fins ara, com ens recorda el traductor de llibre, Francesc Bayarri, al seu recent “Matar Joan Fuster”!

Rellegint Isaiah Berlin en aquests temps que ens acusen als independentistes de tots els mals del món té n’adones de com de gran és la ignorància del qui t’acusa de nacionalista radical, quan en realitat el nacionalista radical és ell. I hui, precisament m’he trobat a una persona (la que menys esperava) que ho admet: la Sra. Isabel Bonig declara a la revista El temps, en un entrevista que tinc els meus dubtes si calia fer, que ella és una nacionalista espanyola. Supose que encara no s’atreveix a usar l’adjectiu radical, hi hi hi.

A vista do Finisterre, recibe, pobo galelgo o saudo garimoso dos que nistre intre dooroso van care o exilio.Non perdades esperanzas, mantede o esprito ergueito que non tardará en cair o treidor que perante tres anos encheu de mortos Galiza e de loito os seus fogares.
Viva Galiza ceire. Viva Repubrica. Abaixo Franco.

Camí de l’exili,a bord de vaixell Ipanema, el mariners gallecs llegeixen aquest text en passar per les costes del seu país. No es compliran el seus somnis, ni aleshores, no quan va morir el dictador. Potser algun dia Galícia serà lliure de veritat, com també desitgen altres nacions oprimides pels espanyols?
Per altra banda, l’autora es capaç, i ho fa sense cap problema, d’escriure fragments en català i gallec. Potser molts intel·lectuals d’ara haurien de prendre exemple del respecte cap a les altres llengües de l’Estat. I després es pregunten com és que els moviments independentistes han crescut tant darrerament!

“L’altre aspecte -diria que negatiu- és que la gent està acostumada que les coses siguin fàcils. No ha patit, no ha hagut de lluitar massa i potser hi ha una certa concepció excessivament light del que és la militància política. Quan la vida política és desenvolupa en ermes molt tranquils i molt pacífics, tot bé. Però si s’arriba, com sembla que podria arribar, a una fase de confrontació política important amb l’Estat espanyol -no sé fins a quin punt-, em temo que falta i faltarà capacitat -parlo en termes generals- de resposta. Entenc que hi ha una minoria que ho ha entès i ho té assumit.Però hi ha una amplia quantitat de gent que es considera interessada en la vida política -i això és un canvi enorme i molt positiu- que no ha assumit la possibilitat que això sigui també una activitat de risc.”

A la entrevista final del llibre sobre la seua vida que han escrit David Fernández i Anna Gabriel, l’August Gil Matamala deixa aquest premonició que sembla que s’esta complint actualment al procés d’independència que s’està intentant dur a terme. Potser no sabem respondre amb la contundència que es necessitat davant de les agressions de l’Estat espanyol? Practiquem massa el bonisme mal acostumats a la relativa “tranquil·litat” que hem passat als Països catalans si ho comparem al País Basc?
A part d’aquest extracte i altres que he destacat en altres mitjans el llibre ens conta la vida de l’advocat laborista que va defensar molts obrers i gent d’esquerres durant la dictadura i durant la mal anomenada transició, que cada vegada més s’està demostrant que en realitat és una continuació de la dictadura (“El 4 de gener de 1977 se suprimeix per reial decret el Tribunal de Orden Público; el mateix dia, un altre reial decret, correlatiu, crea l’Audiencia Nacional; al mateix edifici i amb els mateixos jutges intactes.”)
El llibre l’agafe com un homenatge a la gent que com l’August, han lluitat a la seua manera contra les injustícies d’aquest país, d’una manera més o menys anònima, i sense voler treure profit per pujar graons en aquesta societat, havent de pagar un preu massa alt a la seua vida familiar, i vivint amb el temor de que el següent podria ser ell. Potser una mica massa llarg, però val la pena llegir-lo i de pas potenciar a aquesta nova editorial, Sembra llibres, que arrisca amb les seues edicions.
Per cert, la passada setmana va venir David Fernández a València a signar i presentar el llibre a la Fira dels Vivers. Evidentment, la coautora, l’Anna Gabriel, no va poder venir, degut al que tots ja sabem. Una abraçada cap a Suïssa.

Fa uns mesos, la cooperativa Consum feia un pas endarrere en la normalització del català.La setmana passada denunciava l’oferiment per part de la Universitat de València d’una conferència sobres estadística als centres de secundària, només en castellà. Hui, vaig a donar sang i la tercera en poc de temps.Després d’una certa normalitat després dels anys governant el PP, hui ha anat a donar sang i em trobe la sorpresa de que el regal és una motxilla amb el lema escrit en castellà, i evidentment, m’han informat que només tenien aquestes. Ara, li toca a la conselleria de sanitat o a la federació de donants, el menysprear als valencians? quina serà la següent? Per això està Compromís formant part del govern dels valencians? Per favor, JA HI HA PROU!

Fa poc vaig rebre un mail de l’ETSE de la Universitat de València sobre unes xerrades per promocionar l’Estadística entre el alumnat de secundària, especialment el de batxillerat. La xerrada semblava molt lúdica que estava inspirada amb les pel·lícules d’Star Wars. La conferència portava l’atractiu títol d’Stat Wars. Vaig enviar un mail, demanant més informació per poder fer-la al centre i avui he rebut la resposta en un mail on se’ns adreçava a una pàgina web amb tota la informació que necessitàvem, i quina sorpresa quan he vist el següent:

* ¿En qué idioma será la actividad?En castellano.
Que la Universitat de València, i en aquest cas, l’ETSE, no saben que la majoria de centres fem les classes en valencià? que som PEV? que no veuen les noticies sobre el nou decret de plurilingüisme? que no saben que és Escola valenciana i les Trobades? o definitivament, quina idea de la promoció de la llengua tenen alguns dels que treballen allà? Evidentment els he contestat dient que amb aquests condicions no ens interessa cap xerrada.