Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: política

Greece, The Whole Story, by Francis Noel-Baker. (1946)

El MP (member of Parliament) Francis Noel-Baker gran coneixedor del país helènic va escriure aquesta breu història de Grècia, des de la dictadura feixista de Metaxas, fins al l’inici de la guerra civil grega (el que es coneix actualment com a segona fase de la guerra). L’autor és molt crític amb el paper del govern del seu país, al que crítica haver ajudat a polaritzar les posicions dels dos bandols en litigi, els comunistes de l’EAM per un costat i els nacionalistes i monàrquics per l’altre:

The Greek civil war might never have happened if the policy in Cairo and London during the occupation had aimed at unifying the resistance movement rather than building up a `nationalist’ opposition to the E.A.M. That policy was largely based on a fear of the extreme left wing. But its result was to make the left (which in Greece, as elsewhere, was bound to be the core of resistance) more extreme, to eliminate the moderates, and to push the `nationalists’ into the arms of the Germans.

Sembla que les errades comeses amb la guerra civil a Espanya es varen tornar a cometre un anys després, i aquesta vegada ja sabien que era el feixisme. Posteriorment, l’autor va entrar a Espanya d’incògnit per fer un informe sobre la situació de l’oposició interior a Franco pel Parlament Britànic, editat en 1948 sota el nom de Spanish Summary.
Una frase que m’ha agradat i que, en la meva opinió, explica la situació actual d’Espanya és la següent:

Fascism and Nazi occupation are a disease. Liberation is not the end of the cure—it is the beginning. It will be years, in Greece and in all the liberated countries, before the process of rehabilitation—material, political, and moral—is finally complete.

Si això ho diu d’un país que només va tenir feixisme des del 1936 fins 1944, que es podria dir d’Espanya? Algú es pot creure ara tantes mentides sobre la transició democràtica?
Finalment, una cosa estranya: posteriorment, l’autor no va ser tan crític com d’ell s’esperava amb la dictadura del coronels grecs, i va deixar el partit laborista.

In April 1967, the democratic west was shocked by a military coup in Greece. The regime established by “the colonels” was widely condemned, but not by Francis, who knew more about politics in Athens than most. He maintained that the colonels’ rule represented reform from the prevalent political corruption, and a way forward for ordinary Greeks. (Obituary at The Guardian ,1-10-2009)

Publicat dins de política | Deixa un comentari

El segle d’August, de Pierre Grimal. Un petit gran llibre.

Com es pot veure, l’acció de Mecenes s’exercí d’una subtil i diversa; no fou una mena de “dictadura de les lletres”, intransigent i autoritària, que imposava consignes com ho faria un modern “ministre de propaganda”. Els seus amics estigueren sotmesos a la seva influència, això és innegable; però potser sovint sense adonar-se’n.

He tornat a llegir aquest llibre d’edicions de 1984, que en només 139 pàgines fa una explicació prou amena de l’època de la Pax Romana de l’emperador Octavi August. M’ha agrada molt la part de com utilitza als poetes de l’època per donar una solidesa a la seva obra, que no fora només la militar, i que aquesta obra es poguera llegar als seus successors, dels que pocs varen estar a la seva alçada.
Modernament, ja no són els poetes els que ajuden als governs. Aquests mitjans ara són altres, poden agradar més o menys, o ser més o menys efectius, però és el que tenim. Evidentment, jo continue preferint llegir L’Eneida, que no pas veure el NODO9 que tenim ací, al sud del Sènia.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

La segunda muerte de Ramón Mercader, de Jorge Semprún. Ser comunista a la RDA.

“Escúchame padre! No me voy con el el enemigo. Al contrario, estos últimos meses me he hecho comunista . Es extraño, pero me he hecho comunista!” Rudy continuaba, febrilmente: “Me he hecho comunista, ¿me comprendres? Por mi, para hacer que coincidan ideas y actos, ¿me comprendes? No para hacer carrera en la Universidad, en la administración o en la policía.Perdóname, padre! Pero ¿qué acción comunista se puede hacer en nuestro país? Aquí no hay práctica política posible, sobre todo para un comunista” Rudy seguía hablando, con la cara encendida las manos moviles: !Aquí si actuo como comunista, acabaré en la carcel dentro de más o menos tiempo ¿Qué se gana con estar en la carcel?….”

Evidentment per poder ser comunista lliurement es necessita llibertat, potser és un poc contradictori, però sembla que el fill d’un dels protagonistes troba més fàcil exercir de comunista en un país democràtic com al RFA, que no en un de “comunista” com la RDA, on el seu pare ja havia estat empresonat per ser “comunista”.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Dr Jivago, de Boris Pasternak. El marxisme.

-¿El marxismo y la ciencia? Discutir estas cosas con una pesona a quien penas se conece es, por lo menos, imprudente. Pero dejémoslo. El marxismo es demasiado poco dueño de sí mismo para ser una ciencia. La ciencias tiene equilibrio. ¿ El marxismo y la objetividad? No conozco corriente más replegada en sí mismo y más apartada de los hechos que el marxismo. Todos tienen la mania de verificar sus ideas en la experiencia, y, en cambio, los hombres de govierno, por mantener la leyenda de la propia infabilidad, hacen qualquier cosa por volverle la espalda a la verdad. Desprecio la política. No me gustan los hombres que no aman la verdad.

No és res d’estranyar que a l’antiga URSS no permeteren al publicació d’aquesta novel·la. No va gens amb la mentalitat Stalinista dominant en aquella època, i es nota el canvi d’opinió que va patint conforme es van traïnt els motius que varen portar a la revolució. Abans havia escrit:

“Mientras el orden de las cosas permitió a los privilegiados cometer rarezas y ser caprichosos a costa de los no privilegiados, !que fácil había sido considerar originalidad y carácter lo que sólo era extravangancia y ese derecho a ser inútil de que gozaba una minoria a costa de la masa!
Pero apenas la masa se levantó y fueron suprimidas las ventajas de los privilegiados de la buena sociedad, todo el mundo perdió el color que lo caracterizaba, y, sin esfuerzo, renunciaron a una originalidad de pensamientp que jamás habian tenido realmente”

Però continua criticant als bolxevics, en el cas de com utilitzen a gent com Strelnikov:

“Los jefes irregulares de la revolución dan miedo, no porque sean capaces de todo, sino porque se mueven sin dirección fija, como locomotoras que hubiesen descrrilado y continuasen en marcha. Strelnikov es uno de ellos: obsesionado, no por los libors, sino por lo que ha vivido y sufrido. No conozco su secreto, pero estoy seguro de que tiene uno. Su alianza con los bolcheviques es ocasional. Lo soportarán mientras lo consideren necesario, porque van juntos por el mismo camino. Però cuando esta necesidad deje de serlo, lo apartarán sin piedad y lo aniquilaran com han hecho ya con muchos otros jefes militares.”

Cal saber que Strelnikov no estava afiliat al partit i ací es veu, en la meva opinió, una clara referència a les purgues dins del partit que es varen fer, sobretot en l’època d’Stalin. Pastenak va viure en un exili interior durant molt anys, i sembla que no podia parlar amb molta gent (Isaiah Berlin ho va poder fer i va escriure sobre aquesta conversa).

“Proletariado mundial, transformación del universo, esto sí: esto lo habría comprendido. Pero un bipedo cualquiera, una mujer como todas, una esposa, !bah! algo tan despreciable, como una chinche o un piojo”

Finalment, en paraules de Lara, es veu com la gent es va desil·lusionant amb la nova situació. Ella, ja no és res pel seu marit, ara convertit en Strelnikov que té ambicions més altes (més irreals, com deia al principi) que no la seva vida familiar.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

La metamorfosi, de Franz Kafka.

Gregor Samsa es desperta transformat en un insecte i algunes de les coses que li passen pel cap, és que ha d’anar a treballar, agafar el proper tren, com és que no ha escoltat el despertador? Més tard, quan ve el gerent de l’empresa, el vol convèncer que el que li passa és passatger, que de seguida estarà al peu de canó, que parle bé d’ell al seu cap. No vol acceptar la realitat?
Una realitat que, sense les exageracions fafkianes, estem patint últimament. Quanta gent està anant malalta a treballar per por a perdre la feina? o que li mosseguen una bona part de la nòmina? quanta gent està propagant virus i bacteris pel llocs de feina, com em va dir a mi el metge de capçalera? Potser al final, els diners que s’estalvien en substituts, se’ls hauran de gastar en medicaments, no És aquesta una situació fafkiana?

Publicat dins de política | Deixa un comentari

?L’exercici, segons Marc Aureli?, de Maite Larrauri-Max.

L’exercici, segons Marc Aureli”, de Maite Larrauri-Max.

La felicitat -diu Marc Aureli- és tenir un daimon bo: en grec “felicitat” és eudaimonia, és a dir “bon daimon”. No és, tanmateix, una frase redundant, perquè el daimon bo és el daimon que no està malalt, el daimon, com diu en altres ocasions, de bon humor, content perquè tu estimes tan sols allò que et passa, les coses que formen la trama de la teva vida. I Marc Aureli, va acabar estimant el seu destí d’emperador!

L’emperador Marc Aureli es debat entre el que li agrada, la filosofia, i el seu futur com a emperador de l’imperi romà, i per ajudar-se a ell mateix, aplica la seva particular filosofia estòcia per alleugerir-se d’aquesta carrega que li ha portat el destí. A diferència d’altres estoics, que haurien fugit, o arribat fins al suïcidi, ell accepta el seu destí i es prepara per arribar a ser un governant just i estar bé en el seu càrrec amb una sèrie d’exercicis que li ajuden a afrontar la seva faceta d’emperador. No accepta, com altres que un puga ser totalment insensible al que passa al seu voltant. Considera que un individu insensible és un farsant o una persona quasi inhumana, i no és partidari de cap de les dues. Un d’aquests és l’escriptura d’aforismes que li ajuden en aquesta feixuga feina d’estar bé o de bon humor, com diu ell, a la cort. Tasca, que troba més cansada que defensar les fronteres del Danubi davant els bàrbars.

Recorda que no és el futur o el passat el que t’oprimeix, sinó sempre el present. I aquest s’empetiteix fins a l’infinit, si l’aïlles i fas retrets a la teua intel·liència cada vegada que pensa que no pot afrontar-lo.”

La intel·ligència lliure de passions és una acròpolis.”

Publicat dins de política | Deixa un comentari

“Diari” d’Anna Frank. La guerra.

“Jo no crec que la guerra només sigui cosa del grans homes, governants i capitalistes. Res d’això! A l’home petit també li agrada; si no, els pobles ja s’haurien alçat en contra. És que hi ha en l’home un afany destructiu, un afany de matar, d’assassinar i ser una fera, mentre tota la humanitat, sense excepció, no hagi patit la metamorfosi, la guerra continuarà fent estralls, i tot el que s’ha construït, cultivat i desenvolupat fins ara quedarà estroncat i destruït, per deprés tornar a començar.”

Des del 3 de maig de 1944, sembla que les coses no han canviat massa i aquesta metamorfosi no arriba. 

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Darrera les barricades, de John Langdon-Davies. No-intervenció.

Evidentment, com passa de vegades, quan un posició de molta importància militar està amenaçada, com ara la zona entre Saragossa i Osca, hi té lloc una lluita real i s’hi produeix un nombre terrible de baixes. És llavors quan t’arriba la imatge humiliant dels lleials a la República, desarmats pel pacte de no-intervenció, combatent amb fe, l’artilleria, les metralladores i les bombes i els avions, subministrats per la Internacional Feixista. També hi veus les poques infermeres i els pocs cirurgians voluntaris vinguts d’Anglaterra, que proporcionen l’única ajuda que la democràcia de fora d’Espanya ha enviat a la democràcia espanyola.

Al viatge per anar des de Barcelona a Madrid, es para prop del front d’Aragó i davant de la impossibilitat d’anar per Saragossa, baixa cap al sud i per València, puja a Madrid. L’autor continua explicant els efectes de la no-intervenció als seus compatriotes per veure si pot fer-los canviar d’opinió i forçar un canvi de política del Foreign Office. Evidentment sense èxit.
 

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Juli Cèsar, de William Shakespeare. (relectura d’estiu)

Càssius: …….I jo tal com Eneas. 
el nostre avantpassat, va rescatar 
de les flames de Troia el vell Anquises,
vaig salvar el pobre Cèsar de les ones del Tíber.
I ara aquest home és com un Déu, i Càssius
un miserable que ha d’inclinar el cos
quan ell discretament el saluda amb el cap.
…………………
…..Ah, Déus!
Em sorprén que aquest home tan feble posseixi
el lideratge d’aquest mon majestuós
i porti el sol la palma.

Ai!, el que fan les enveges personals i el gust pel poder. Ací Càssius tracta de convèncer a Brutus per participar en el complot contra Cèsar. A Brutus li plantegen un dilema, quin és més gran, els seu amor a Cèsar o els seu amor a la República romana, ja prou corrupta per aquell temps.
Vos deixe a Marlon Brando fent els discurs davant el cadàver de Cèsar i l’estàtua de Pompeu, enèmic anterior de Cèsar.
  

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Ricard III, de William Shakespeare. (Relectura d’estiu)

Ricard: Poseu-vos tots a part. Cosí de Buckingham!
Buckingham: Altesa i sobirà?
Ricard: Ajudeu-me amb la mà.
   (Puja la tron. Toc de trompetes)
          Tan alt, pel teu consell i ajut
          està assegut el Rei Ricard.
          Però ¿quant duraran aquestes glòries?
          ¿Un sol dia, o per sempre?
Buckingham: Que visquin sempre i que durin per sempre! 

Ambició, sempre l’ambició. Però salvant les distàncies, no hem canviat gaire. Pocs  polítics actuals es volen conformar amb 4 o 8 anys de mandat, sempre volen més. I sinò ja els busquen bones jubilacions d’or en les que no hauran de patir molt per assegurar-se els ingressos mensuals.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

La democràcia a Amèrica, de Alexis de Tocqueville. III (no tot és tan bònic!)

Al capítol 7 (volum 1, segona part), titulat “La omnipotència de la majoria” ja no es veu tot tan bònic. L’autor ens alerta del que anomena “La tirania de la majoria”.

 El que més reprotxo al govern democràtic, tal com s’ha organitzat als Estats Units, no és, com molta gent pretén a Europa, la seva feblesa, sinò al contrari la seva força irresistible. I el que em repugna més a Amèrica no és l’extrema llibertat que hi regna, és la poca garantia contra la tirania.

(L’autor dòna uns quants exemples i fa unes quantes preguntes sense resposta sobre el tema)

No dic que en el temps actual es faci a Amèrica un ús freqüent de la tirania; dic que no s’hi descobreix cap garantia contra ella, i que cal cercar les causes de la benignitat en les circumstàncies i en els costums, més que en les lleis.

A aquests parràgrafs els segueixen uns quant més sobre els efectes d’aquesta exaltació de la majoria en l’administració, la cúltura, els pensament, el caràcter americà i el perill que suposa aquesta exalatació per als Estats Units.
Recordem, que tot açò es va escriure en 1835, quan els Estats Units encara no eren la superpotència que esdevindria després i encara eren pocs estats els que formaven la Unió, i amb notables diferències entre els estats del nord i el sud, i els nous que s’estaven formant cap a l’Oest.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Els salaris dels funcionaris segons Tocqueville.

Hi ha una gran raó que porta les democràcies, en general, a economitzar en els salaris dels funcionaris públics.
En les democràcies, com que els que institueixen els salaris són molt nombrosos, tenen poques oportunitats  d’arribar mai a tocar-los.
En les aristocràcies, al contrari, els qui institueixen els gran salaris tenen sempre la vaga esperança de beneficar-se’n. Son cabals que es creen per a ells mateixos, o almenys recursos per al seus fills. 

Jo diria corrupció)

A Amèrica, els funcionaris d’ordre secundari són més ben pagats que enlloc, però els alts funcionaris ho són molt menys.
Aquests efectes contraris són produïts per la mateixa causa; el poble, en els dos casos, fixa el salari dels funcionaris públics; pensa en les seves pròpies necessitats; i aquesta comparació l’il·lumina. Com que ell mateix viu en una gran comoditat, li sembla natural que els qui li serveixen la comparteixen. Però es tracta de fixar la sort del gran funcionaris de l’Estat, aquesta regla falla, i procedeix l’atzar.
El poble no té una idea precisa de les necessitats que poden experimentar les classes superiors  de la societat. Allò que semblaria una suma mòdica a un ric, li sembla una suma prodigiosa, a ell que es conforma amb el necessari; i considera que el governador de l’estat, amb els dos mil escuts, encara s’ha de sentir feliç i provocar enveja.
………
Sota l’imperi de l’aristocràcia, passa el contrari, que els alts funcionaris reben emoluments molt grans, mentre que els petits sovint a penes tenen per viure.

(En una nota a part dòna les dades del que cobren alguns funcionaris als Estats Units i a França de 1835)

….
En general, la democràcia dóna poc als governants i molt als governats. El contrari es veu en les aristocràcies en què els diners de l’Estat beneficien sobretot la classe que dirigeix els afers públics.

( Molts polítics que es fan dir liberals actualment, sembla que han oblidat tot açò)

Publicat dins de política | Deixa un comentari

El Gatopardo. El sufragi femení i la premsa.

Antes de la puesta del sol las tres o cuatro putillas de Donnafugata -también las había allí, no agrupadas, sino actuantes en sus haciendas privadas- comparecieron en la plaza, el cabello adornado con cintitas tricolores, para protestar contra la exclusión de la mujeres en el voto. Las pobrecillas fueron expulsadas incluso por los más exaltados liberales y obligadas a meterse de nuevo en sus casas. Esto no impidió que el Giornale di Tinacria, cuatro dias después, hiciera saber a los palermitanos que en Donnafugata “algunas gentiles representantes del bello sexo habían querido manifestar su fe inquebrantable en los nuevos y resplandecientes destinos de la patria amantisima, y desfilaron por la plaza entre la general aprobación de aquella población patirótica”.

Sembla que els redactors de les notícies del NODO9 ja tenien avantpassats a la Sícilia acabada de conquerir per Garibaldi. I, evidentment, del sufragi femení, tothom en contra, per molt liberal que un fòra. Encara faltaven molts anys per al 1893, data en que les dones de Nova Zelanda varen poder votar per primera vegada. A Sicília, crec que haurien d’esperar fins al 1946.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

La democràcia a Amèrica, de Alexis de Tocqueville. II

Però és en les prescripcions relatives a l’educació pública on es revela, des dels principi, en tota la seva claredat el caràcter original de la civilització americana.
“Atès”, diu la llei, “que Satan, enemic del gènere humà, troba en la ignorància dels homes les seves armes més poderoses i que és important que els coneixements que ens han donat els nostres pares no restin enterrats en les seves tombes; atès que l’educació dels infants és un dels primers interessos de l’Estat, amb l’assitència de Senyor…”. Segueixen les disposicions que creen escoles en tots els municipis, i imposen als habitants, sota la pena de sancions, l’obligació de sostenir-les. Es funden escoles superiors de la mateixa manera en els districtes més populosos. Els magistrats municipals han de vetllar perquè els pares enviïn els fills a les escoles; tenen el dret de sancionar els que s’hi neguin; i si la resitència continua, la societat, posant-se llavors en el lloc de la família, s’empara de l’infant i lleva als pares el drets que la natura els ha donat, però dels quals fan mal ús. El lector haurà observat, sens dubte, el preàmbul d’aquestes ordenances: a Amèrica és la religió qui porta a la il·lustració; és l’observança de les lleis divines qui condueix l’home a la llibertat. (Volum 1, 1a part, capítol II, pàgina 49)

Publicat dins de política | Deixa un comentari