Entre el Túria i el Ridaura

No és res d’estranyar que a l’antiga URSS no permeteren al publicació d’aquesta novel·la. No va gens amb la mentalitat Stalinista dominant en aquella època, i es nota el canvi d’opinió que va patint conforme es van traïnt els motius que varen portar a la revolució. Abans havia escrit:

“Mientras el orden de las cosas permitió a los privilegiados cometer rarezas y ser caprichosos a costa de los no privilegiados, !que fácil había sido considerar originalidad y carácter lo que sólo era extravangancia y ese derecho a ser inútil de que gozaba una minoria a costa de la masa!
Pero apenas la masa se levantó y fueron suprimidas las ventajas de los privilegiados de la buena sociedad, todo el mundo perdió el color que lo caracterizaba, y, sin esfuerzo, renunciaron a una originalidad de pensamientp que jamás habian tenido realmente”

Però continua criticant als bolxevics, en el cas de com utilitzen a gent com Strelnikov:

Cal saber que Strelnikov no estava afiliat al partit i ací es veu, en la meva opinió, una clara referència a les purgues dins del partit que es varen fer, sobretot en l’època d’Stalin. Pastenak va viure en un exili interior durant molt anys, i sembla que no podia parlar amb molta gent (Isaiah Berlin ho va poder fer i va escriure sobre aquesta conversa).

“Proletariado mundial, transformación del universo, esto sí: esto lo habría comprendido. Pero un bipedo cualquiera, una mujer como todas, una esposa, !bah! algo tan despreciable, como una chinche o un piojo”

Finalment, en paraules de Lara, es veu com la gent es va desil·lusionant amb la nova situació. Ella, ja no és res pel seu marit, ara convertit en Strelnikov que té ambicions més altes (més irreals, com deia al principi) que no la seva vida familiar.

“L’exercici, segons Marc Aureli”, de Maite Larrauri-Max.

“La felicitat -diu Marc Aureli- és tenir un daimon bo: en grec “felicitat” és eudaimonia, és a dir “bon daimon”. No és, tanmateix, una frase redundant, perquè el daimon bo és el daimon que no està malalt, el daimon, com diu en altres ocasions, de bon humor, content perquè tu estimes tan sols allò que et passa, les coses que formen la trama de la teva vida. I Marc Aureli, va acabar estimant el seu destí d’emperador!

L’emperador Marc Aureli es debat entre el que li agrada, la filosofia, i el seu futur com a emperador de l’imperi romà, i per ajudar-se a ell mateix, aplica la seva particular filosofia estòcia per alleugerir-se d’aquesta carrega que li ha portat el destí. A diferència d’altres estoics, que haurien fugit, o arribat fins al suïcidi, ell accepta el seu destí i es prepara per arribar a ser un governant just i estar bé en el seu càrrec amb una sèrie d’exercicis que li ajuden a afrontar la seva faceta d’emperador. No accepta, com altres que un puga ser totalment insensible al que passa al seu voltant. Considera que un individu insensible és un farsant o una persona quasi inhumana, i no és partidari de cap de les dues. Un d’aquests és l’escriptura d’aforismes que li ajuden en aquesta feixuga feina d’estar bé o de bon humor, com diu ell, a la cort. Tasca, que troba més cansada que defensar les fronteres del Danubi davant els bàrbars.

“Recorda que no és el futur o el passat el que t’oprimeix, sinó sempre el present. I aquest s’empetiteix fins a l’infinit, si l’aïlles i fas retrets a la teua intel·liència cada vegada que pensa que no pot afrontar-lo.”

“La intel·ligència lliure de passions és una acròpolis.”

Des del 3 de maig de 1944, sembla que les coses no han canviat massa i aquesta metamorfosi no arriba. 

Ai!, el que fan les enveges personals i el gust pel poder. Ací Càssius tracta de convèncer a Brutus per participar en el complot contra Cèsar. A Brutus li plantegen un dilema, quin és més gran, els seu amor a Cèsar o els seu amor a la República romana, ja prou corrupta per aquell temps.
Vos deixe a Marlon Brando fent els discurs davant el cadàver de Cèsar i l’estàtua de Pompeu, enèmic anterior de Cèsar.
  

Ambició, sempre l’ambició. Però salvant les distàncies, no hem canviat gaire. Pocs  polítics actuals es volen conformar amb 4 o 8 anys de mandat, sempre volen més. I sinò ja els busquen bones jubilacions d’or en les que no hauran de patir molt per assegurar-se els ingressos mensuals.

 El que més reprotxo al govern democràtic, tal com s’ha organitzat als Estats Units, no és, com molta gent pretén a Europa, la seva feblesa, sinò al contrari la seva força irresistible. I el que em repugna més a Amèrica no és l’extrema llibertat que hi regna, és la poca garantia contra la tirania.

(L’autor dòna uns quants exemples i fa unes quantes preguntes sense resposta sobre el tema)

No dic que en el temps actual es faci a Amèrica un ús freqüent de la tirania; dic que no s’hi descobreix cap garantia contra ella, i que cal cercar les causes de la benignitat en les circumstàncies i en els costums, més que en les lleis.

A aquests parràgrafs els segueixen uns quant més sobre els efectes d’aquesta exaltació de la majoria en l’administració, la cúltura, els pensament, el caràcter americà i el perill que suposa aquesta exalatació per als Estats Units.
Recordem, que tot açò es va escriure en 1835, quan els Estats Units encara no eren la superpotència que esdevindria després i encara eren pocs estats els que formaven la Unió, i amb notables diferències entre els estats del nord i el sud, i els nous que s’estaven formant cap a l’Oest.

( Jo diria corrupció)

A Amèrica, els funcionaris d’ordre secundari són més ben pagats que enlloc, però els alts funcionaris ho són molt menys.
Aquests efectes contraris són produïts per la mateixa causa; el poble, en els dos casos, fixa el salari dels funcionaris públics; pensa en les seves pròpies necessitats; i aquesta comparació l’il·lumina. Com que ell mateix viu en una gran comoditat, li sembla natural que els qui li serveixen la comparteixen. Però es tracta de fixar la sort del gran funcionaris de l’Estat, aquesta regla falla, i procedeix l’atzar.
El poble no té una idea precisa de les necessitats que poden experimentar les classes superiors  de la societat. Allò que semblaria una suma mòdica a un ric, li sembla una suma prodigiosa, a ell que es conforma amb el necessari; i considera que el governador de l’estat, amb els dos mil escuts, encara s’ha de sentir feliç i provocar enveja.
………
Sota l’imperi de l’aristocràcia, passa el contrari, que els alts funcionaris reben emoluments molt grans, mentre que els petits sovint a penes tenen per viure.

(En una nota a part dòna les dades del que cobren alguns funcionaris als Estats Units i a França de 1835)

….
En general, la democràcia dóna poc als governants i molt als governats. El contrari es veu en les aristocràcies en què els diners de l’Estat beneficien sobretot la classe que dirigeix els afers públics.

( Molts polítics que es fan dir liberals actualment, sembla que han oblidat tot açò)

Sembla que els redactors de les notícies del NODO9 ja tenien avantpassats a la Sícilia acabada de conquerir per Garibaldi. I, evidentment, del sufragi femení, tothom en contra, per molt liberal que un fòra. Encara faltaven molts anys per al 1893, data en que les dones de Nova Zelanda varen poder votar per primera vegada. A Sicília, crec que haurien d’esperar fins al 1946.

Res, que sembla que Plutarc, que va escriure aquest tractat a inicis del segle II dC, es podria considerar ben actual i en aquestes terres de la Tarraconense que el coneixia (supose?) més encara.

Nota: demane disculpes a Montserrat Nogueras, ja que li he plagiat prou el pròleg i he utilitzat gran part de les seves paraules.