Dissortadament, el projecte de la independència no és pas el centre de la campanya electoral en curs, ans al contrari, els partits que l’aparenten voler estan a la defensiva davant la previsible victòria del PSC-PSOE i el restabliment de l’ordre autonòmic liquidant definitivament el denominat “procés”. Les crides de Junts i ER alertant que ve el llop no tenen cap credibilitat ja que ambdós partits hi han pactat a tots nivells després de l’1 d’Octubre i estan disposats a continuar-ho fent.
Però, a més, hi ha un altre fet que demostra la manca de voluntat per assolir la independència: tractant-se d’un objectiu veritablement històric que hauria d’implicar tot un poble, el sectarisme de la denominada esquerra independentista excloent la ciutadania que no combrega amb les seves rodes de molí (liberals, conservadors, tradicionalistes) la fa inviable. L’estigmatització arbitrària contra la suposada “extrema dreta” catalana menada per ER, Comuns i CUP i els respectius aparells mediàtics impedirà la configuració d’un bloc independentista a les institucions i entre la base social favorable a la República catalana.
Fa uns anys vaig escriure un apunt titulat “Independència per a què ?”, on alertava de les raons quimèriques que alguns argumentaven (viure millor, ser més feliços…) quan la història demostra que no hi ha cap poble que no s’hagi alliberat sinó per garantir la pròpia supervivència. I l’amenaça existencial que plana sobre el que queda de la nació catalana no sembla preocupar la majoria dels partits que es defineixen abstractament independentistes.
Tot sembla indicar que la davallada de l’esquerra independentista, iniciada electoralment l’any passat, s’accelerarà, i probablemet els partits i entitats civilitzacionals (els que prioritzen la supervivència de les societats obertes occidentals) incrementaran la seva presència política i social. Davant aqueixa eventualitat hi ha dos actituds: obcecar-se a deformar la realitat, com fan els (falsos) proscrits de la tertúlia de Vilaweb fent campanya contra Aliança Catalana com si es tractés de Vox, o comprendre les causes de la possible emergència d’un patriotisme de supervivència nacional entre les classes socials autòctones que més pateixen l’espoli econòmic i la dominació política espanyola.
Aqueix 12 de maig, i els seus resultats, permetran constatar que la independència no és una prioritat entre la majoria de partits i els seus terminals mediàtics, i per tant el sectarisme foll i les exclusions antidemocràtiques persistiran. Seran una continuació agreujada de les del 14 de febrer de fa tres anys, que vaig demoninar de l’apartheid contra l’independentisme. Però aqueixa volta, l’apartheid s’aplica al si de l’independentisme, amb els efectes devastadors que comportarà, abocant Catalunya a una fase aguda de desestructuració econòmica, social i cultural amb el vist i plau de l’autonomisme català/espanyol dominant.
Post Scriptum, 7 de maig del 2024.
Xavier Diez pubkica avui a la revista “Mirall” aqueix article clarivident entre tant impostura i boira baixa, “Transversalitat”, del qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs: “Queden pocs dies per a la celebració d’unes eleccions amb resultats incerts. Transcendents, no tant pels resultats en sí com per les conseqüències sobre el país. De fet la campanya electoral, i més enllà, la sensació de tres anys de precampanya permanent i la deriva darwinista de les faccions independentistes ens ha deixat una constatació desoladora: una atomització de l’independentisme, que en certa mesura encobreix una altra atomització encara més preocupant: la d’un país que sembla esfilegassar-se a dia rere dia”.
I aqueix altre: “Més enllà del desig, i enllaçant amb les constatacions crítiques del principi de l’article, l’endemà de les eleccions, sigui quin sigui el resultat, caldrà fer un esforç de reconstrucció nacional. Aquests han estat uns anys difícils en què els nostres enemics malden per desdibuixar-nos, desmoralitzar-nos i que finalment ens rendim. Per a ells, la rendició és la renúncia a la nació, és a dir, deixar d’abraçar el “nosaltres” que ens defineix com a comunitat. Perquè, potser caldria tenir clar que podem ser d’esquerres o de dretes; rics o pobres; de ciutat o de poble; joves o vells; creients o descreguts, tanmateix el “nosaltres” implica una identitat forta que serveix clarament com a un element de protecció mútua, de seguretat, de solidaritat, d’essencialitat que va molt més enllà de les circumstàncies. La nació, com la família, la religió, la comunitat pròxima són institucions fortes que són els nostres escarransits escuts per defensar-nos de les conseqüències dissolvents de la globalització, i dels intents de dissolució que prové d’un mal que bufa des d’Almansa.
La reconstrucció nacional ha de buscar aquells elements que ens puguin identificar, la tela que cobreix el nostre refugi. Més enllà de la llengua, potser el més identificable de tots, cal encetar un debat obert, rigorós, i si cal, apassionat, sobre quins han de ser els valors comuns sobre els quals bastir la comunitat, un espai on el màxim de persones se sentin còmodes. Això vol dir discutir sobre quines són les tradicions que conservem i les innovacions que adoptem; quins són els valors morals i els capteniments ètics disposats a compartir, i quins caldrà rebutjar; quins són, a la vegada, els mecanismes d’actualització que caldrà acordar perquè cada generació pugui reinventar-se com a país, sense deixar d’ancorar-se en el llegat de qui ens precedí. Cal també dibuixar les fronteres, si cal internes, per definir qui som els “nosaltres” i qui no. Cal ser el màxim d’inclusius, per descomptat, perquè, efectivament, la catalanitat és, fonamentalment, una identitat fonamentada en la lliure adhesió a la comunitat i a les seves regles del joc. I, per contra, i prenent com a referència la segona part de lema pujolià del “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, cal subratllar clarament “i que no li és hostil!”
Post Scriptum, 8 de maig del 2024.
Avui, a Vilaweb, escampen la bona nova de l’acord antifeixista: “PSC, ERC, Junts, CUP i Comuns signen que no pactaran amb Vox ni Aliança Catalana. Els partits es comprometen a no acceptar “ni per acció ni per omissió” els vots de la ultradreta en una eventual investidura”.
Es tracta d’un greu error estratègic contraproduent per la causa de la independència de Catalunya perquè investeix d’autoritat a una entitat anomenada Unitat contra el Feixisme i el Racisme que promou l’antisemitisme més obcecat fent costat al gihadisme palestí, que és la versió moderna dels genocides que volen destruir Israel. Situant l’islamo-gauchisme com un corrent progressita, inverteixen el caràcter real de l’islamisme en tant que ideologia totalitària i reaccionària, un dels símbols del qual és la indumentària imposada a les dones per demostrar la seva submissió al patriarcat. Des d’aqueixa posició la diputada Najat Driouech es permet presentar-se com l’abanderada de la lluita contra l’extrema dreta catalana, quan de fet el que representa és l’anorreament del republicanisme que hauia d’haver caracteritzat ERC. Finalment, volent aillar Aliança Catalana el que fan és impedir la majoria independentista acusant falsament de feixista a una opció que defensa essencialment les formes de vida i treball autòctones pròpies de les classes populars. La independència no és una qüestió exclusiva de les dites esquerres sinó de supervivència nacional.
Post Scriptum, 13 de maig del 2024.
Abandonant el conflicte Catalunya/Espanya com a prioritat estratègica, buidant de contingut la causa independentista per abraçar les follies del wokisme, l’antisemitisme i l’islamo-gauchisme, supeditant-se a la negociació amb el PSOE, el conjunt de l’independentisme culmina la reculada posterior a l’Octubre del 2017. El factor Puigdemont s’ha esgotat, només ha permès aguantar el resultat de Junts (gràcies a que aqueix cop s’hi ha sumat el post-PDECAT) mentre que l’esquerra independentista (ER i CUP) s’enfonsa per la impostura dels seus plantejaments, el sectarisme de les seves actituds i la mediocritat dels dirigents. No hi ha a curt termini cap projecte de reconstrucció nacional creïble que es proposi la llibertat i la prosperitat del país, la repetició de les eleccions l’octubre vinent tampoc no ho subsanaran per si soles, car no és previsible un canvi radical dels partits procesistes. L’entrada al Parlament d’Aliança Catalana és un senyal positiu que hauria de fer caure la cara de vergonya als seus múltiples boicotejadors però no és suficient per capgirar el declivi independentista, caldrà teixir noves aliances comptant amb els seguidors de Sílvia Orriols.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!