Entre el Túria i el Ridaura

Jim, un mariner fill d’un rector anglicà (supose), es passa tota la novel·la intentant expiant la seva culpa (no era l’únic culpable) per l’abandonament d’un vaixell carregat de peregrins musulmans que anàvem a La Meca. Penitència que el portarà a donar la seva vida al final de la novel·la. Aquest fet m’ha fet pensat amb l’hipocresia dels “catòlics” que tenim per ací manant als nostres governs, que amb la confesió davant el rector ja ho tenen tot solucionat, quan, els protestants, sembla que aquest remordiment no se’l curen tan fàcilment. Potser és per això que la paraula dimitir no és tan coneguda al sud d’Europa i si més posada en pràctica al nord?
Per cert, molt recomanable la versió cinematogràfica de Richard Brooks, de 1965, amb Peter O’Toole fent el paper protagonista.