Josep Arasa i Ferrer

Eren anys grisos, anys de franquisme, de penes de mort, d’exilis, de por, de censures i grans contradiccions socials. Anys  de la teologia de la alliberació, de les revoltes joves amb flaire de maig del 68, de moviments alternatius d’inspiració hippy, amb meditació transcendental i ioga. Europa convivia amb moviments de lluita armada. L’any 1973 ETA fa un atemptat a Madrid contra el vicepresident del govern, l’almirall Carrero Blanco.

Pandora -la xafardera- com a regal de noces, va rebre un misteriosa capsa amb instruccions de no obrir-la sota cap circumstància. Ella va obrir-la i es van escapar del seu interior tots els mals del món. Quan va poder tancar-la, només hi quedava Elpis, l’esperit de l’esperança.

A Catalunya malgrat la guerra civil, l’exili, la repressió franquista, encara ens quedava l’esperança, i l’esperança va arribar de ponent. El dia 25 d’abril de 1974 esclatava a Portugal la revolució dels Clavells,  -“Revolução dos Cravos”-, que va acabar de forma pacífica amb els 48 anys de dictadura de l’Estado Novo i va obrir la porta cap a la transició democràtica del país.  Va ser el final de les guerres colonials i del pedregós camí de la independència per les colònies.

A Portugal havien tingut un parell de dictadors, el primer va ser António de Oliveira Salazar. Entre 1932, i 1968 va dirigir els destins del país, amb un regim feixista de caràcter personalista on feia i desfeia segons els seus interessos.  El seu lema va ser “Déu, Pàtria i Família”. Salazar havia impulsat el moviment dels Viriatos, grups de voluntaris portuguesos que durant la guerra civil espanyola van combatre al costat de Franco, segons algunes fonts van ser 20.000 persones. A Oliveira Salazar el va succeir en Marcelo Caetano. Qualsevol intent de reforma política de la dictadura va ser avortat per la pròpia inèrcia del règim  i el poder de la policia política, la PIDE.

A finals dels 60 el món occidental estava en plena efervescència social e intel·lectual. A les colònies portugueses de Moçambic i Angola, hi havia revoltes que obligaven a la dictadura portuguesa a mantenir per la força de les armes el seu imperi. Portugal era el país més pobre de l’Europa Occidental i conseqüentment molts treballadors portuguesos havien de marxar a d’altres països per subsistir.

L’any 1973 entre els oficials de l’exercit havia nascut el Moviment de la Forces Armades (MFA), primer preocupats per qüestions professionals i polititzats ràpidament degut a les guerres colonials. A principis de l’any 74 ja és un general que demana una solució política i no armada per a la guerra colonial. Portugal era l’any 1974 un camp d’experimentació revolucionari formidable, aquell miracle era possible gràcies a l’estreta unió establerta entre uns soldats i oficials cansats de participar en aquelles sagnants guerres.

La revolució comença a les 22.55 hores del 24 d’abril, amb la molt coneguda cançó “E Depois do Adeus”, transmesa per la ràdio “Emissores Associados de Lisboa”. La cançó havia fracassat a Eurovisió i va ser el senyal que indicava que tot estava a punt per iniciar el cop contra la dictadura. El 25 d’abril, a les 0:25 hores, la Ràdio Renascença transmet Grândola, Vila Morena, una cançó revolucionària de José Afonso, prohibida pel règim. És la segona senyal pactada pel MFA per ocupar els punts estratègics de país, mitjançant una sèrie de coordinacions fixades per un lloc de comandament establert per Otelo Nuno Romao Saraiva de Carvalho, l’estrateg principal d’aquella revolució, de fet, ell mateix havia escollit personalment la cançó Grândola, vila morena.  Saraiva de Carvalho era tinent coronel d’infanteria i veterà de la Guerra d’Angola,

Sis hores més tard el règim dictatorial s’esfondra quan, a partir de les 01:00, les guarnicions de les principals ciutats (Porto, Santarém, Far, Braga) decideixen seguir les ordres de l’MFA, ocupant aeroports i aeròdroms , així com prenent les instal·lacions del govern civil. Aquells moviments militars van ser l’espoleta de la revolució, però la veritable revolució va ser feta pel poble. La revolució la van fer els ciutadans, que van sortir immediatament als carrers i es van ajuntar als militars. Si no és per la força del poble, no es fa la revolució.

L’any 1971 al nostra país s’havia creat l ‘Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària de l’antifranquisme que agrupava l’oposició catalana política i social contra la dictadura. El programa de reivindicació de l’Assemblea de Catalunya tenia quatre grans eixos d’acció: la reivindicació de llibertats socials i polítiques, l’amnistia per als presos polítics de la dictadura, el restabliment de l’Estatut d’Autonomia de 1932  com a pas previ per a l’autodeterminació, i la coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

A la primera reunió s’havien trobat un grup d’unes tres-centes persones lligades a partits polítics, entitats culturals, sindicats i associacions més o menys clandestines. Ràpidament va agrupar la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país: des de la dreta nacionalista demòcrata fins a alguns sectors de l’extrema esquerra, amb la participació de destacats intel·lectuals independents i dels sectors progressistes de l’església. S’hi van anar sumant altres organitzacions no específicament polítiques: centres culturals, entitats excursionistes, associacions de veïns, col·legis professionals, sindicats… L’Assemblea de Catalunya es va organitzar, també, en l’àmbit comarcal i local constituint assemblees democràtiques, fet que va permetre la participació de la ciutadania compromesa amb la lluita antifranquista, incorporar sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals. Malgrat tot, condicionada per la repressió del regim, la implicació política va ser minoritària entre els ciutadans.

A les nostres comarques -Alt, Baix Penedès i Garraf- ultra les organitzacions locals es va crear un secretariat intercomarcal per a la planificació de les accions, l’assistència a les reunions del secretariat i la difusió del programa de l’Assemblea.

En aquest context minoritàriament polititzat i compromès ens va arribar el cop d’estat dels militars portuguesos com una bafarada d’aire nou. El dia 29 d’abril de 1975 tres penedesencs de l’Assemblea de Catalunya travessàvem la península amb un 2CV per viure a Lisboa la festa del Treball i entrar en contacte amb aquells militars i els altres moviments populars democràtics. El viatge va ser plaent i el pas de la frontera per Extremadura no va tenir gaires dificultats, malgrat les preguntes i els registres policials.

La primera impressió d’aquell Portugal, que encetava revolució, era l’aire gris que perdurava a les zones rurals. Portugal respirava tristor de fado, dones de faldilla llarga i mocador al cap, desllustrades amb el negre, pobles plens de persones grans sense jovent on els homes havien marxat a treballar lluny, mainada descalça, treballadors emmorenits pel raig de sol que els batia, carreteres amb clots, cançons tristes cantades a tavernes i mercats …..

Des dels primers turons des d’on s’albira Lisboa, cansats pel viatge i il·lusionats per l’aventura política, traçàvem un mapa imaginari de la ciutat, comptàvem els set turons, buscàvem el barri d’Alfama o la Praça do Comércio. Volíem ubicar la caserna de la Pide, o el barri de Belém i resseguir el pas de les unitats militars .

A l’àrea metropolitana de Lisboa ens donava la benvinguda el riu Tajo  que travessarem per l’espectacular Pont 25 d’abril, abans anomenat Pont Salazar. Lisboa i la seva àrea en aquells moments ja era la zona més rica de Portugal i on gairebé vivia un terç de la població. Lisboa desprenia somriures.

Trobar un càmping no va ser difícil, la passejada d’aquella primera nit va ser obligada, volíem engolir revolució i ciutat en un cluculls. Embriacs de somnis democràtics tot ens semblava espectacular. Soldats passejant amb uniforme de campanya ens portaven la imatge dels fusells amb clavells. Grup de joves cantant animadament ens recordaven les censures i els recitals prohibits a casa nostra. Els cartells revolucionaris que empaperaven façanes i els murals que exhalaven consignes polítiques esdevenien bíblies inabastables.

Aquell 30 d’abril, des de moltes finestres sortia el Grândola Vila Morena, que va esdevenir l’himne antifeixista de Portugal, equiparable al Bella Ciao dels partisans italians. La cançó protesta va desbancar el domini del fado, la música tradicional portuguesa que erròniament s’havia associat amb la dictadura i que va quedar desterrada de les cases lusitanes durant dècades.

La Praça do Comérço era un festival, un atac de cor revolucionari servit amb un somriure, grans i joves cantant, organitzacions socials i polítiques amb els seus amplificadors emeten consignes i músiques que nosaltres tan sols podíem escoltar quan sortíem nord enllà. En un racó de la plaça un grup d’encaputxats mantenien una parada amb llibres i publicacions en castellà, una pancarta de la Junta Democràtica d’Espanya i un Seat sense matrícula.

La Junta Democràtica d’Espanya era una organització unitària clandestina impulsada l’any 1974 pel Partit Comunista d’Espanya a imatge de l’Assemblea de Catalunya. S’havien adherit a la Junta el Partit Carlí, Comissions Obreres, el Partit del Treball i el Partit Socialista Popular que llavors liderava qui, anys més tard, seria alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galvan.

Nosaltres que, innocents, anàvem amb la cara descoberta, les seves precaucions en el vestuari i en el vehicle ens van semblar exagerades. Més tard, quan després de parlar amb ells i amb d’altres, uns individus ens van fer unes fotografies i seguir durant una llarga passejada, vam poder comprovar la importància que tenien les seves mesures de seguretat.

Aquella nit vam saber com una cambrera va ser la culpable de l’altre símbol de la revolució portuguesa, els clavells. El matí del 25 d’abril, una noia de servei es va acostar amb un cistell de clavells, del local on treballava, a la plaça del Rossio de Lisboa, per veure si els rumors de la insurrecció contra la dictadura eren certs. Allà s’hi havien congregat uns quants militars i un soldat li va demanar un cigarret. Ella, que no en tenia, li va donar a canvi un clavell, que el soldat va col·locar a la boca del seu fusell. Molts dels companys el van imitar per donar el missatge que la revolució que estaven fent era pacífica. Les imatges amb els soldats i els clavells van donar la volta al món i així és com el cop d’estat contra la dictadura va ser batejat com la Revolució dels Clavells.

El dia 1 Lisboa era una manifestació. Els tancs ocupats pel poble pla obrien la comitiva, darrera d’ells els comandants revolucionaris encapçalats pel comandant Otelo Saraiva de Carvalho amb uniforme de gala, repartint somriures i salutacions i rebent aclamacions emocionades. Els acompanyaven el líder socialista Mário Soares -qui temps més tard trairia la revolució-, els comunistes d’Álvaro Cunhal i d’altres representants dels grups polítics. Els soldats amb clavells i els camions militars plens de treballadors i treballadores esdevenien el gran símbol democràtic que complementàvem les delegacions estrangeres.

En aquell acte vam poder saludar militars i líders polítics retornats de l’exili que maldaven per consolidar aquella revolució. L’endemà vam tenir la possibilitat de retrobar-ne alguns i mantenir-hi reunions de treball polític.

El dia 4 deixarem Lisboa després d’haver enviat plecs de documentació, agendes, apunts, discs i cartells a Perpinyà. La sortida de Portugal, per raons de seguretat, la férem plàcidament per Galicia tot explicant a la policia espanyola que havíem anat a buscar hotels per una agencia de viatges. Els paquets enviats a Perpinyà mai van arribar.

Amb les vivències d’aquells dies vam creure que -ni que fos per contagi- el canvi democràtic a l’estat espanyol era possible. Pocs mesos més tard, el 27 de setembre de 1975, ens caigueren les esperances, aquell dia Franco va fer executar cinc joves, tres militants del FRAP i dos d’ETA a Barcelona, Madrid i Burgos. Aquesta morts van aixecar una onada de protestes i condemnes contra el govern d’Espanya dins i fora del país, tant a nivell oficial com popular. El dia 20 de novembre moria Franco al llit, després d’haver repetit “lo dejo todo atado y bien atado”.

L’any 1977 en el míting final de la Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme CUPS -una coalició electoral que es presentà a les eleccions generals espanyoles de 1977- vaig tenir la possibilitat de tornar a saludar al comandant Otelo Saraiva de Carbalho que hi va participar.

Aquella esperança portuguesa, que amb els anys també s’ha perdut, va esdevenir, tan sols, un miratge a casa nostra.