La fi de la guerra civil, de Paul Preston. El paper d’Azaña.
“Quan Pascua va rebre la notícia de l’arribada imminent del president de la República a l’ambaixada, es va quedar garratibat. Creia que la presència d’Azaña a París, com ell mateix va explicar al president,seria terriblement perjudicial per a la República i, a la pràctica, anunciaria a les autoritats franceses i angleses que Azaña donava la guerra per perduda, amb la qual cosa s’anorrearia la política de Negrín d’utilitzar la resistència com a base per negociar. Pascua es va sentir irritat pel que va qualificar de “dolce far niente” d’Azaña a París, que consistia primordialment a sortir a fer el turista per París amb el cotxe de l’ambaixada, en companyia del seu amic inseparable cunyat Cipriano Rivas Cherif i a fer tertúlia amb els seus amics de la capital del Sena. El personal domèstic de l’ambaixada, indignat pel que consideraven una traïció a la República,es va arribar a negar a servir a Azaña. En realitat, el president de la República estava més preocupat per la conservació dels tresors artístics del Prado que per la repercussió de la seva decisió de fugir d’Espanya. Tal com havía dit a Álvarez del Vayo, “dentro de cien años habrá mucha gente que no sepa quienes éramos Franco, ni yo; pero todo el mundo sabrá siempre quiénes son Velázquez y Goya”. I també es preocupava de cobrar el seu salari.”
En aquest llibre, que encara estic llegint, Paul Preston explica els darrers fets del guerra civil a la zona republicana. La traïció o abandonament a que van sotmetre al president Negrín altres membres del govern o de l’exercit, que ja mantenien negociacions secretes amb Franco.
En aquest paràgraf que he copiat i altres no deixa molt bé al President de la República, basant-se en les declaracions de l’ambaixador a París. Durant el que porte llegit, sembla que Negrín volia intentar resistir per pactar una pau sense represàlies o tenir temps per evacuar als possibles represaliat, que eren molts. Al front de Catalunya varen poder evacuar l’exercit per per frontera, però quedava la zona centre, i el president Negrín va tornar per poder fer alguna cosa per la gent que havia quedat allà, cosa que altres no vare fer, adduint diferents motiu.
Els militars i polítics que varen donar suport al cop d’Estat de Casado anaven massa moguts per un anticomunisme exacerbat, alguns temes personals i un ingenuïtat alarmant pensant que Franco no faria la repressió brutal que va fer després, i més sabent el que havia passat en moltes ciutats i pobles que havien ocupar al llarg de la guerra.
Potser la figura de Negrín ha estat massa perjudicada per paper del partit comunista durant la guerra, però també s’ha de reconèixer que sense la capacitat del mobilització i disciplina d’aquests, no hi haguera hagut un Exercit Popular per poder fer front als feixistes.