Entre el Túria i el Ridaura

Sembla ser que això de mentir, adular i per dir-ho en una terminologia més moderna, ser maquiavèl·lic ve de lluny i ja ho deixa per escrit el germà de Marc Tul·li Ciceró
“En efecte, tot i que una campanya és en general empipadora, té, si més no, un avantatge: pots acceptar,sense faltar al decòrum, l’amistat de qui et vingui de gust, cosa que no series capaç de fer en la vida normal.”
“Ara bé, la paraula amic, en una campanya electoral, té un significat molt més ampli que en la vida normal.”

Aprofitant la figura del lider anarquista Buenaventura Durruti l’autor ens conta la història de l’anarquisme espanyol fins al final de la guerra civil: les seus il·lusions, lluites, encerts i errades fins arribar a la seua total desfeta amb la fracassada revolució iniciada durant la guerra civil i derrotats pels comunistes i burgesos durant els fets de maig del 37 a Barcelona.
La manera en que està escrit el llibre és diferent al que estem acostumats. La història es contada a base de testimonis de molts personatges que es van ordenant cronològicament en diferent capítols, cadascun iniciats amb una mena de pròleg explicatiu. Així el lector pot reconèixer les diferents opinions que produïa el moviment anarquista espanyol i els seus dirigents en diferents persones que varen viure aquells anys que l’autor anomena “el vesper espanyol”. Opinions favorables o d’admiració, amb altres contràries.
Crec que independentment de la ideologia de cadascú, aquest llibre agrada i el recomane per llegir. He trobat alguns paral·lelisme amb l’època que vivim actualment a l’Estat espanyol: els rics terratinents i alta burgesia que no vol perdre els seus privilegis, amb les “400 famílies” que dominen el món dels negocis des de Madrid amb la complicitat dels governs de torn.

Per cert, al món de l’anarquisme no tot és blanc o negre, hi han molts grisos i matisos, inclòs dins d’una mateixa persona, i més si considerem d’on provenien la majoria de protagonistes. També en comentaren que l’autor és actualment assessor d’Angela Merkel. Si és cert, és una anècdota un poc peculiar.

Al facebook una persona d’aquelles que diuen defensar les senyes valencianes escriu el següent:

“………………, no cal que TÚ et creguis que la culpa es TEUA, no cal que pensis que la gent del TEU poble no et vol, no cal que digues que et dequalifiquen a TÚ, perquè NO ES AIXÌ. LA CULPA ES DE LES PERSONES QUE NO HAN PENSAT AMB TOT EL TEU POBLE, SÍ AMB TOTES I TOTS, LA CULPA ES DE LA GENT QUE HA TRIAT QUE FORES TÚ la persona triada per aquest tipus d’acte. Salut!

Analitzem un poc el llenguatge usat:
– “LES PERSONES QUE NO HAN PENSAT AMB TOT EL TEU POBLE”. Potser ells, amb la seua gran saviesa si que que ho saben el que vol TOT el poble? Són posseïdors de la veritat suprema? Jo humilment, no m’atreviria a parlar en nom de TOTS. Em recorda certs tots feixistes: partit únic, pensament únic, …..
– “LA GENT QUE HA TRIAT QUE FORES TÚ la persona triada per aquest tipus d’acte”. No és la persona idònia? i qui ho decideix? ja comencen a fer “llistes negres” de qui pot fer unes coses i qui no? Això sí que es pot dir obertament feixisme, no?
– “No et desqualifiquen a TÚ”. I després en contradicció flagrant, tu no pots fer aquest acte, Algú ho entén?
– Per no parlar de les faltes d’ortografia.
Si no és feixisme el que defensa aquesta gent, es sembla massa perillosament.

La dictadura ens obliga a oblidar i a creure-se’n la seua versió oficial. Amb la transició la cosa no millora i ara sembla que la moda de la “memòria històrica” només val per a que alguns munten un negoci editorial per guanyar diners però sense anar al moll de l’os. Aquesta és la denúncia ( i no l’única) que fa Alfons en aquest recull d’articles i conferències sobre la memòria històrica que ens presenta al seu nou llibre. L’autor denuncia que molts autors actuals suavitzen el bàndol franquista ( amb l’excusa del costat humà del monstre, o de l’equidistància o un falsa neutralitat) per equiparar les dues realitats, rebaixant la culpabilitat d’una i augmentant la dels que varen defensar la democràcia. Autors com Javier Cercas o Muñoz Molina no ixen ben parats en aquest llibre, reivindicant l’autor a altres escriptors menys mediàtics, que no són de l’esquerra “progre” que agrada al diari El País.Ja a la presentació del llibre en va avisar que el perill estava en aquests autors i no els vinculats al PP, ja que aquests ja te’ls veus venir des de la distància i els de l’esquerra “Prisa” es camuflen més.
Una de les coses que sorprèn és la denúncia de l’autor de l’ús del llenguatge i dels eufemismes per edulcorar el que va passa (guerra entre germans, transició pacífica, dos bàndols,…) i així posar al mateix nivell les dues parts de la realitat: la dictadura ens va imposar un llenguatge manipulat del que encara no hem sabut eixir.
La majoria dels articles van sobre el mateix tema, per això recomane no llegir-ho de cop i anar intercalant altres lectures.

Al mercat de segona mà o d’intercanvi et trobes petites sorpreses com aquesta recopilació dels pensaments de l’escriptor americà, Mark Twain, ja als darrers anys de la seua vida. Recopilats per Maxwell Geismar i repartits en tres part de nom raça, religió i revolució (d’ací el nom de les tres erres) i una quarta part més variada, l’autor analitza i dóna la seua opinió sobre els temes de moda a la seua època: la recent guerra Cuba, la guerra dels ianquis a Filipines contra els insurgents musulmans (inici de l’imperialisme americà que l’autor critica), la guerra del boers, la revolta boxes, el colonialisme al pacific, les massacres al Congo per part del rei Leopold, el tsarisme i la guerra contra el Japó, el missioners a la Xina, els aborígens australians i els kanacks de Nova Caledònia,….Tot açò narrat amb una ironia brutal i una crítica bestial als que diuen que ells són els civilitzats i els altres els salvatges.
Personalment la part que més m’ha agradat a estat la primera, la reservada a la raça. Potser la segona dedicada ala religió fluixeja més pel meu gust, però després es recupera a les dos darreres parts. M’han entrar ganes de rellegir Un Ianqui a la cort del rei Artur, he he.
Dos perles en versió original:
Our Country, right or wrong! An empty phrase, a silly phrase. It was shouted by every newspaper, it was thundered from the pulpit. …And every man who failed to shout it or who was silent, was proclaimed a traitor. To be a patriot, one had to say, and keep on saying, “Our Country, right or wrong,” and urge on the little war. Have you not perceived that this phrase is an insult to the nation?

The black savage whom the Boer has driven out was brimming over with good nature and comradeship and friendliness, and he was the cheeriest soul, and had the easiest life in the world: and it was always on tap and ready. He went naked; he was dirty; he housed himself like a cow; he was indolent; he worshipped a fetich; he was a savage, and all his customs were savage; but he had a sunny spirit, and at bottom a good disposition.

He was replaced by the Boer, a white savage, who is dirty; houses himself like a cow; is indolent; worships a fetich; is grim, serious, solemn, and is always diligently fitting himself for heaven, probably suspecting that they couldn’t stand him in the other place.

Per motius personals he de passar uns dies de Setmana Santa a Sant Feliu de Guíxols. Normalment sol coincidir amb les festes de Divendres Sant i Pasqua, i allà coincideix amb la Fira de Brunyol que se celebra anualment a l’esplanada del Monestir i del Museu d’història de la ciutat. Doncs aquests dies el Museu fa jornada de portes obertes i es pot visitar lliurement i des de fa uns anys, es pot pujar a les parts altes del monestir, com per exemple la torre del fum. Enguany no he anat, però normalment a Girona, el dia de Divendres Sant la catedral sol estar oberta al públic sense haver de pagar entrada, com la resta de l’any.
Tot açò és el que trobes a pobles que tenen experiència turística. Però què passa a Llíria? Què fem ací? Doncs tot el contrari. El dia 12 d’abril, l’ajuntament publica en facebook que l’oficina de turisme i els monuments d’interès romandran tancats en Dijous Sant, Divendres Sant, Diumenge i Dilluns de Pasqua, algú ho entén? Doncs jo no. Quan poden venir els forasters a visitar el nostre poble i admirar les “meravelles llirianes”, que paradoxalment aquests darrers dies estem promocionant, aquestes “meravelles” o part d’elles, estaran tancades al possible visitant.
Si continuem així, cosa que pensava que amb el nou govern canviaria un poc, de res val totes les promocions turístiques que es facen, tant ací com al famós Fitur, o a qualsevol altre lloc. Quan aprendrem d’altres llocs amb més experiència?

L’holocaust oblidat contat en primera persona per un sobrevivent dels camps de concentració nazis. Només ja de major l’autor es va atrevir a contar les seues experiències en aquest llibre amb anotacions que van molt bé per explicar el context històric de cada capítol i situació narrada. L’auto descriu la situació abans de l’extermini, durant i després. La situació dels gitanos abans de l’arribada dels nazis al poder no era molt agradable, però amb l’arribada d’aquests al poder i sobretot a partir del 1936 quan varen voler donar una imatge “neta” de Berlín, aquesta va anar empitjorant fins a la deportació definitiva als camps d’extermini en 1942, per donar a l’ètnia gitana el mateix tractament que als jueus. L’autor narra el seu pas per diferents camps i com amb sort diversa es va salvant de morir amb la resta de la seua família. Quan es alliberat, durant un temps també ho passa malament fins a instal·lar-se definitivament a Berlín o va morir a l’any 2001. Recordem que només fins al 1982 el govern federal alemany va reconèixer aquest extermini, i molt més tard la resta d’Alemanya amb la reunificació després de caure el mur de Berlín.

Amb l’annexió dels sudets i la partició de l’antiga Txecoslovàquia en dues parts, els nazis comencen a aplicar la seua política racial en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia. Comencen al concentrar en camps al gitanos, jueus en camps per més tard ser deportats als camp d’extermini. Ahir varem tenir la sort de poder escoltar a València a un supervivent d’aquest extermini contra l’ètnia gitana a l’Europa central, el ciutadà txec Karel Holomek. Els gitanos de la zona d’Eslovàquia varen tenir un poc més de sort dins del règim nazi titella que allà manava, ja que varen voler deixar el “problema gitano” per quan acabaren amb el jueu i no els va donar temps a començar l’extermini en massa.
Karel va parlar sobre els esdeveniment anteriors a la guerra mundial donant a entendre que els nazis ja es varen trobar molta feina feta abans per la burgesia txeca que no veia un problema en aquest poble, malgrat la integració que molts d’ells havien fet a la societat txeca. Per exemple, son pare havia estudiat dret i era advocat. Aquesta feina de son pare, li va permetre fugir a Eslovàquia i poder sobreviure a l’extermini quasi total que es va produir a la part txeca. També això els va ajudar molt a sa mare i la resta de la família per poder amagar-se en pobles rurals, ja que son pare havia estat advocat de molts camperols i els havia ajudat en els sues problemes legals.
Després d’un repàs del principals fet ocorreguts durant la guerra: concentració i trasllat de molts a Auschwitz, es va referir al que va passar després. El regim comunista no li va interessar molt saber el que havia passat, inclòs va alliberar a vigilants txecs dels camps de concentració que col·laboraven amb els nazis. Només l’interessava en el sentit que eren resistent antifeixistes, però mai va admetre la part xenòfoba de l’extermini. Cap al 1968 es va iniciar la recuperació de la memòria històrica del poble gitano a l´antiga Txecoslovàquia, tot truncat per l’entrada dels tancs soviètics a Praga a la famosa primavera del Praga del 1968. Han d’esperar fins a la caiguda del poder soviètic i a un president com Václav Havel per començar a recuperar la memòria dels genocidi gitano a al república txeca. A la ciutat de Brno han dedicat un museu a la cultura romaní i en ell s’exposa el tema de l’extermini. Però no són tots flors i violes, com reconeix el mateix Karel, en un país on el 80% de la població declara que els gitanos són un problema. Sembla que els populismes de caire xenòfob i feixista triomfen al centre d’Europa i això no són bones noticies de cara al futur. Hauríem de reflexionar sobre els fets passat per intentar evitar les mateixes errades al present o al futur.

“El Carod havia estat professor meu de català, quan jo era a l’EGB. Recordo que anava amb un cabell llag i rinxolat i amb una barba molt grossa. S’assemblava una mica a Karl Marx, Recordo que quan va morir el general Franco, a la classe, els nens ho celebràvem. Ells ens va renyar, ens va demanar que no ho féssim, deia que no s’ha de celebrar la mort de ningú encara que sigui un dictador tan dolent com Franco. Vist des d’avui, aquell gest l’honora.”

Vaig recordar aquest fragment del llibre-entrevista “Converses amb Xavier Sala i Martín” de Jordi Graupera, quan molta gent es va alegrar de la mort d’un torero i altres varen acusar a la “gent d’esquerres” d’alegrar-se, incloent a tots al mateix sac. Doncs no, no tots som iguals per ser d’esquerres o independentistes. Podrem estar en contra de la salvatjada que representen les corregudes i altres activitats, però no ens alegrem de les desgràcies alienes.
Buscant aquest fragment he trobat d’altres sobre els polítics de l’època:
Josep Piqué: “Brillant i molt ben preparat…….El Piqué és un bon polític, però està en el partit equivocat”. (Jo opine que ningú l’obligava a estar on estava, no?)
Albert Rivera: El tracta de mentider. “Perquè diu mentides. ¿Què vols que li pregunti a un senyor que diu que els castellà està perseguit a Catalunya? Aquesta gent tan populista, que arriba a graus tan còmics, millor ignorar-la” .(Per desgràcia els mitjans de comunicació espanyols no ho han fet i així hem arribat on estem)
I molts més com Joan Saura, Josep Montilla, Artur Mas, Joan Clos,….

Botiflers, d’Ignacio Blanco.
Mala llet! Mala llet és el que tens quan acabes de llegir aquest recull de les intervencions del diputat per EUPV a la darrera legislatura de les Corts Valencianes. Ràbia de vore com uns polítics nefastos han manat en aquest país durant tant de temps i comprovar que encara hi ha gent que els vote. Jo només veig dues raons, o no se n’assabenten de res o són com ells o ho volen ser.
També em fa ràbia l’actitud de certa premsa que diu que és neutral amb el govern d’ara, quan abans s’ha fet de tot el que es podia fer. Els governants d’ara han d’anar amb peus de plom, quan als d’abans, sembla que se’ls permetia tot o quasi tot.
El llibre està dividit en cinc parts temàtiques, agrupant d’aquesta manera els desset discursos escollits. No espereu cap joia literària, ja que aquests discursos són molt improvisats i recollits del diari de sessions, com em va dir l’autor a la presentació del llibre al Casal Jaume I de Llíria. Ara, molts l’haurien de llegir abans d’anar a votar, no per votar a EU, però sí per saber a qui no votar.
Una anècdota sobre el discurs “Botiflers! Cova de lladres!”, que és el més famós a les xarxes socials: molts diputats del PP no sabien el significat de la paraula Botiflers, que poc que coneixen la seua història els valencians!
Després de tota una legislatura fent oposició amb cinc diputats, el grup d’EUPV va quedar fora de les Corts gràcies a la injusta barrera del 5% que marca la llei electoral al País Valencià. Poc premi per tant feina feta. Això hauria de fer pensar en canvis en aquest sistema electoral i fer-lo molt més democràtic. Ara, no veig que cap dels actual polítics tinga ganes d’enfrontar-se amb aquesta feina. Sembla que per molt, la democràcia només és anar a votar cada quatre anys i donar el poder a la partitocràcia actual, quan no uns, altres; i el que és pitjor, el poble no es queixa i es conforma.

Avui hem pogut gaudir de la presentació del llibre del ex-diputat a Les Cort Valencianes per EUPV Ignacio Blanco. Durant la seua xerrada i les intervencions i preguntes del públic hem recordat els fets més destacats de la darrera legislatura a les nostres Corts. Fets, anècdotes, petits secrets han anat succeint-se al llarg de la tertúlia, fets que parlaven del paper d’uns i altres durant els darrers anys de govern del PP. Després de tot, encara em quede més sorprès de com Ignacio i els seu grup no han repetit escó a les Corts. Potser alguns mitjans de comunicació que reien les gràcies als Ciutadans o als de Podemos tenen alguna cosa a dir en el perquè un dels diputats més bel·ligerants contra el corrupte PP no estiga ara representant als valencians a les Corts? Potser els polítics que encara mantenien la barrera del 5% també tenen alguna cosa a dir? Per cert, des de les eleccions, algú ha escoltat alguna cosa sobre reformar la llei electoral?

Fa molts anys vaig descobrir el llibre d’Alexandre Deulofeu “La matemàtica de la història” i em va apassionar la seva lectura. En aquell moment em va agradar la seva interpretació cíclica sobre la història de les civilitzacions. Però era escèptic amb les seves previsions. No crec que si una cosa ha passat una o moltes vegades, tinga que tornar a passar altra vegada. Potser és que soc més optimista que ell i pense que la humanitat ha d’evolucionar i no cometre altra vegada les mateixes errades.Com deia Eudald Carbonell i Robert Sala al llibre “Encara no som humans”, encara hem d’acabar l’evolució, però ara a nivell social i potser així podem eixir dels bucles cíclics i les seves catastròfiques conseqüències tal com els descriu Deulofeu.
Recentment en varen regalar el llibre del net del pensador empordanès, en el que l’autor posa al dia les teories del seu avi. Sembla que es van complint les prediccions de Deulofeu i l’autor defensa que cal conèixer la teories del seu avi, ja que si sembla que “la humanitat no avança”, que l’evolució de les cultures ve donada per una llei matemàtica, que almenys,sabent que va a passar, els canvis no siguen tant traumàtics. Per exemple, Deulofeu prediu la fi de l’imperi espanyol pel 2029 i amb això la independència de Catalunya, aleshores, si és inevitable, fem-ho bé, sense causar víctimes i de la manera més pacífica possible. Ara, sembla que hi han gent que està per aquesta feina, però altra que no.

Ja fa temps,vaig llegir “Mèxic insurgent” del periodista americà John Reed i em vaig proposar llegir quan poguera la seva visió de la revolució d’Octubre a Rússia. Després de llegir la seva crònica, ben detallada i crec que prou imparcial malgrat la seva predilecció pels revolucionaris, crec que ningú pot negar que els bolxevics varen fer un cop d’estat amb totes les seves conseqüències. Que potser els govern provisional no va saber captar el suports que necessitava per evitar-ho? Sí, cosa que els bolxevics sembla que si que ho saberen fer. Va valer la pena? Potser en aquells moments d’optimisme, molta gent pensara que sí, però els fets posteriors, a mi en diuen el contrari, ja que els principals motius de la revolució varen ser traïts de seguida. Reed no va poder veure tot el que va passar després, va morir en 1920. Només va veure la dissolució de l’Assemblea Constituent i l’inici de la guerra civil, no va poder acabar un llibre sobre més extens sobre el tema.

“És d’una claredat meridiana que la política del govern en tot aquest assumpte ha consistit a apostar per la victòria del general Franco i fer tot el possible per ajudar-lo. La comèdia de la no-intervenció, en realitat, ha estat un recurs per impedir que el govern espanyol exercís els seus legítims drets conformement al dret internacional. El govern ha permès que el dret internacional s’infringís de totes les maneres possibles i ha llançat per la borda les doctrines en matèria de dret marítim que havíem respectat generacions de governants del nostre país. El molt honorable diputat és el primer primer ministre que ha mostrat una absoluta indiferència per un dret marítim creat i defensat pels estadistes d’aquest país. Ha passat per alt les dones i els nens que es morien de gana, ha passat per alt el bombardeig de ciutats obertes i l’assassinat d’homes, dones i nens i no combatents, i ara s’afanya amb un precipitació indecent a entaular amistat amb els culpables de tot això. No és en interès de la democràcia. No és en interès de la seguretat de l’Imperi britànic. Els interessos en què pensa constantment el primer ministre són els del capital britànic. Què importa que Gibraltar perilli mentre Rio Tinto Mines pagui dividends? Què importa les dones i els nens mentre Espanya sigui un lloc segur per als autòcrates?

Discurs de Clement Attlee criticant al govern britànic el reconeixement anglès del govern de Franco, a més d’haver-ho amagat durant dies al poble britànic.

“Quan Pascua va rebre la notícia de l’arribada imminent del president de la República a l’ambaixada, es va quedar garratibat. Creia que la presència d’Azaña a París, com ell mateix va explicar al president,seria terriblement perjudicial per a la República i, a la pràctica, anunciaria a les autoritats franceses i angleses que Azaña donava la guerra per perduda, amb la qual cosa s’anorrearia la política de Negrín d’utilitzar la resistència com a base per negociar. Pascua es va sentir irritat pel que va qualificar de “dolce far niente” d’Azaña a París, que consistia primordialment a sortir a fer el turista per París amb el cotxe de l’ambaixada, en companyia del seu amic inseparable cunyat Cipriano Rivas Cherif i a fer tertúlia amb els seus amics de la capital del Sena. El personal domèstic de l’ambaixada, indignat pel que consideraven una traïció a la República,es va arribar a negar a servir a Azaña. En realitat, el president de la República estava més preocupat per la conservació dels tresors artístics del Prado que per la repercussió de la seva decisió de fugir d’Espanya. Tal com havía dit a Álvarez del Vayo, “dentro de cien años habrá mucha gente que no sepa quienes éramos Franco, ni yo; pero todo el mundo sabrá siempre quiénes son Velázquez y Goya”. I també es preocupava de cobrar el seu salari.”

En aquest llibre, que encara estic llegint, Paul Preston explica els darrers fets del guerra civil a la zona republicana. La traïció o abandonament a que van sotmetre al president Negrín altres membres del govern o de l’exercit, que ja mantenien negociacions secretes amb Franco.
En aquest paràgraf que he copiat i altres no deixa molt bé al President de la República, basant-se en les declaracions de l’ambaixador a París. Durant el que porte llegit, sembla que Negrín volia intentar resistir per pactar una pau sense represàlies o tenir temps per evacuar als possibles represaliat, que eren molts. Al front de Catalunya varen poder evacuar l’exercit per per frontera, però quedava la zona centre, i el president Negrín va tornar per poder fer alguna cosa per la gent que havia quedat allà, cosa que altres no vare fer, adduint diferents motiu.
Els militars i polítics que varen donar suport al cop d’Estat de Casado anaven massa moguts per un anticomunisme exacerbat, alguns temes personals i un ingenuïtat alarmant pensant que Franco no faria la repressió brutal que va fer després, i més sabent el que havia passat en moltes ciutats i pobles que havien ocupar al llarg de la guerra.
Potser la figura de Negrín ha estat massa perjudicada per paper del partit comunista durant la guerra, però també s’ha de reconèixer que sense la capacitat del mobilització i disciplina d’aquests, no hi haguera hagut un Exercit Popular per poder fer front als feixistes.