Entre el Túria i el Ridaura

Interessant visió general de l’evolució del Homo Sapiens, la seua història i de com afecta a la resta d’éssers vius del planeta. Potser no tots estarem d’acord en algunes de les conclusions final i expectatives per al futur, però almenys ens fa pensar en el que hem fet, el que podem fer i intentar evitar destruir més del que ja hem fet des de que varem eixir de l’Àfrica fa 70 mil anys.
Per cert, és un llibre divulgatiu i per tant, s’han d’utilitzar molts exemples que potser resulten a voltes exagerats. No cerqueu en ell un llenguatge científic molt acurat, ja que no és aquesta la intenció del llibre, si no la de divulgar la ciència, i jo trobe que ho fa prou bé, malgrat alguna discrepància.

A la dècada dels 90 vaig descobrir un gran programa de ràdio, Postres de músic, i amb el al gran Ramon Barnils. Em vaig enganxar a aquest programa i per mi va ser un mala notícia el seu traspàs a l’any 2001, quan encara li faltava molta vida per endavant i havien de succeir esdeveniments que a ell,en la meua opinió, li hagueren agradat i les haguera analitzat amb la seua mala llet i independència característica.
Ara l’editorial 3i4 edita un recull de les seues col·laboracions a la revista el temps durant els anys 80 i 90, i en ells podem veure el poc que ha canviat la situació política, i com ell usava noms per descriure-les que ara ens atrevim a usar, però en aquella eren pocs els que ho feien en nom de certa correcció política que no ens ha portat enlloc.
Uns quants exemples:
– El 27-9-1993 Ramon Barnils escrivia:
“Bé s’ha de distingir l’ABC d’El País, encara que només sigui per la regressió en la tipografia. Si el segon posa aquestes coses en lletra petita i les encarrega a independents a sou, el primer ho posa en titulars, i a portada: Igual que Franco, però al revés: Persecució del castellà a Catalunya.
La lógica no hauria de patir-ne: igual que Franco seria persecució del castellà a Castella, i al revés que Franco seria imposició del català a Castella.”
Sembla que després de tants anys, encara no han aprés.
– El 4-10-1993 Ramon Barnils escriu:
“segons el manuals de Sociolingüística, el bilingüisme no és,ni ha estat ni pot ésser permanent. Perquè,i segona informació solvent, segons els manuals de Sociolingüística la llengua d’un grup humà és una. I tercer, quan un grup humà es troba amb dues llengües al damunt, això només és amb una finalitat,i el resultat, de substituir una per l’altra.”
I encara hi ha animes innocents que defensen “les bondats del vil-lingüisme”?
-“Les fronteres nacionals són punt de contacte, a diferència de les fronteres estatals que són punts de fricció.”
Ramon Barnils, (El temps,19/12/1988)

Als anys noranta del segle passat i primers anys del segle actual vaig descobrir al diari Avui, que aleshores el comprava tots els dies, una secció que em va enganxar de seguida, es deia Planetarium i l’escrivia un tal Alfons Quintà.Jo,aleshores no el coneixia de res, no sabia el seu passat a El País o a TV3 (vaig començar a viure al Principat al 1992). Em va enganxar de seguida i la vaig seguir sempre, fins que la varen tancar els darrers anys del diari (abans de ser fagocitat per El Punt). Vaig aprendre molt, em va descobrir nous autors com Isaiah Berlin o altres, malgrat que algunes vegades no compartia les obsessions de l’autor. Durant aquells anys també es va editar el llibre de Víctor Alexandre, Jo no sóc espanyol, on l’Alfons era entrevistat i deixava clar que no era espanyol a la primera pregunta.Per això em va estranyar la deriva que venir després del periodista empordanès.Va continuar escrivint al Diari de Girona, però notava el seu canvi fins que em vaig fartar de llegir-lo. No entenia a que venia aquest canvi:si feia un anys es declarava no espanyol (vaig pensar que era independentista!) com és que ara escrivia aquests infames articles? I sobretot,com es va arribar al final tan penós que va tenir?
Personalment,una vegada vaig intentar establir contacte amb ell per demanar-li bibliografia sobre el poble amazic, del qual havia escrit en molts articles al diari Avui.L’únic que vaig obtenir va ser un missatge al contestador automàtic que no entendre.No vaig tornar a intentar comunicar-me.
Per tot plegat, quan vaig tenir notícia d’aquest llibre, vaig anar corrent a comprar-lo. Volia saber que era el que havia passat amb un persona a la que vaig admirar pels seus articles. Ara veig l’equivocat que pots estar quan jutges a una persona per una de les seues facetes sense saber més sobre ells. Abans de llegir el llibre de Jordi Amat, ja havia descobert el seu paper a l’afer Banca Catalana i el seu pas per tv3, però després et queda clar les raons del seu comportament posterior al seu pas pel diari Avui, que era el que jo més coneixia. Et quedes defraudat i descobreixes un exemple de que la intel·ligència ha d’anar acompanyada d’un cert humanisme, sinó no val per res, com demostra el cas d’Alfons Quintà, la seua trajectòria professional i el seu trist final, d’ell i de la seua parella, víctima innocent de manies del difunt.

A més de la biografia del malaguanyat periodista al llibre es reflecteixen les lluites pel poder al Principat durant els darrers anys de la dictadura i això que anomenen “modèlica transició”, ja que l’autor, i sobretot el seu pare, varen ser testimonis privilegiats.

Després d’uns quants anys i un quants esdeveniment que han fet canviar l’actualitat sobre la problemàtica del terrorisme al País Basc, torne a llegir un llibre d’Antoni Batista sobre aquest tema tan delicat. En aquest cas fa una síntesi històrica del problema però només de la part més relacionada amb el Principat. Si el primer ja em va sorprendre i agrada molt, aquesta encara més, i si el primer en va obrir els ulls sobre el tema i em va fer fugir de la versió “oficial” dels fets, en aquest m’ha confirmat tot els que he anat deduint sobre ell,els darrers anys,amb alguna sorpresa que no sabia.
Val la pena anar a periodistes rigorosos per informar-se sobre el terrorisme d’ETA i el de l’Estat i no fiar-se de la versió que et volen vendre des de la televisió o alguns mitjans de la capital o de províncies (en el sentit despectiu).

Cap a l’any 1968 i en resposta a les protestes de la població civil contra la guerra de Vietnam i a favor dels drets civils de la població negra, un jutge del tribunal suprem, Abe Fortas, escriu un llibre on vol desacreditar la desobediència civil utilitzada per la gent que protestava, deslegitimar-la i deixar en entredit els seus resultats. No tardarà molt Howard Zinn en contestar-li amb aquesta llibre que porta com a subtítol, nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre.
L’autor destaca la sacralització de la llei i l’ordre que defensa el jutge, com si fora un nova religió i que moltes vegades el mitjans legals que l’Estat posa a l’abast del ciutadà no són suficients per poder corregir les injustícies que hi ha a la societat. No defensa l’ús de la violència, però recorda que a vegades és aquesta la que ha fet aconseguir acabar amb moltes injustícies (esclavatge) i que l’Estat si que l’utilitza sense cap mania i sense donar comptes a ningú, per tant el que l’Estat demana als individus particulars, també s’ho hauria de demanar a ell mateix. Al mateix temps denuncia les imperfeccions dels sistema democràtic americà i els seu estancament en el sentit de no evolucionar per donar millors recursos a tota la població, no corregir les diferències entre rics i pobres, i critica obertament la seua política exterior, on clarament no compleix el que ell demana als seus ciutadans.
Evidentment hi ha referències als llibres de Henry David Thoreau, el gran defensor de la desobediència civil al segle XIX, però la lectura és molt més clara i entenedora que als llibres de l’autor del Walden.

Potser alguns partits independentistes podrien aprendre alguna cosa sobre el tema i no obeir tant a aquests aprenents de dictadors que hi ha a Madrid.

En aquest assaig l’autor ens descriu com l’experiència de la guerra civil espanyola influeix de manera diferent, a l’obra de dos escriptors anglesos: George Orwell i W.H. Auden. En els diferents capítols i alternativament ens va fent apunts autobiogràfics dels dos escriptors per remarcar come eren abans i després de la seua experiència bèl·lica. Sobre Orwell ja coneixia més, ja que he llegit alguns dels seus llibres, però l’altre autor, Auden, per mi és una novetat. Ara, també reconec, que malgrat haver-lo conegut en aquest llibre, continuaré més proper a l’autor d’Homenatge a Catalunya o a altres escriptors estrangers que també visitaren el nostre país, com John Langdon-Davies.
Molt interessant, sobre tot per la gent que vol saber més sobre Orwell i recomane especialment el darrer capítol on l’autor relaciona l’obra d’Orwell amb el que està passant a l’actualitat amb el món de la política i el periodisme trampós que s’està estenent massa per tot el món. I ací en Espanya, són especialistes en la manipulació informativa, com han fet i fan encara amb la informació relativa als Països Catalans.

Fa temps que vaig donant-li voltes a aquest tema i no he dit res ja que no sóc cap expert en l’obra del poeta granadí, però aquest dies de record del seu assassinat molta gent ha tornat a penjar aquest vídeo d’un sèrie de TVE que es diu El ministerio del tiempo per homenatjar la memòria del poeta. A mi, i altra gent amb la que he parlat,en sembla tot el contrari. No veiem a Lorca conformant-se amb aquest “dejemos las cosas como estan”. Ja fa molt de temps, des l’època d’Aznar que TVE, i altres canals, produeixen sèries d’emblanquiment de la dictadura, i donen veu a la l’extrema dreta més retrograda. I en les períodes que han manat els socialistes no han fet res per revertir la cosa. Però per mi, aquesta escena ja és fer un gra massa. Que opinen els experts en l’obra lorquiana?

Després de no tenir èxit a la política Sal·lusti es dedica a la feina de recopilar els fets que ha viscut o altres anteriors, entre ells la conjuració de Catilina, que va viure quan era jove. Intenta ser imparcial en la redacció dels fets, però se li nota la seua enemistat amb Ciceró un dels principals protagonistes de l’afer i potser el més recordat, reduint el seu paper i donant més importància a les errades dels conjurats que al mèrit del aleshores consol de la República. De pas ens explica la seua situació de la política i la societat romanes d’aquella època, que segons ells està en decadència per culpa de la corrupció i la luxúria des de la caiguda del Cartago: desaparegut l’enemic exterior més important, apareix l’enemic interior en forma de males costums que corrompen els vells costums i els ha portat a la situació actual.

Evidentment és més imparcial que les famoses Catilinàries que després va publicar Ciceró.

Aquest és,en la meua opinió, el millor llibre que ha escrit el periodista i científic valencià. Novel·lar la vida d’un biòleg que estudia el comportament animal i de com utilitza els seus coneixement per col·laborar amb el regim nazi durant la II Guerra Mundial, és un tema atractiu i que en aquesta cas no decep. En tot el relat no diu mai el nom del protagonista, però tot fa sospitat amb l’austríac Konrad Lorenz, que a més va guanyar el premi Nobel de medicina en 1973. La novel·la reflexiona sobre el motius que varen dur a ell,i a molts més científics i intel·lectuals a col·laborar i a justificar “científicament” el genocidi engegat pels nazis, sobretot a l’Europa de l’est. L’excusa de que era l’esperit dels temps no és bona, podrien haver fet alguna cosa? com si que feren altres científics? i la qüestió més preocupant, tots els que després de la guerra tornaren a les seues feines habituals, estaven veritablement penedits del que feren?

Potser el títol d’aquest llibre no és del tot correcte i hauria de tenir un complement com “Materialisme dialèctic: Marx i Engels”, ja que està tot encaminat a explicar, això sí d’una manera molt clara, la corrent filosòfica i política que defensaven aquesta dos autors, comparant-la amb altres. Primer distingint entre materialisme i idealisme i perquè es decanta pel primer, i després entre metafísica i dialèctica, i les raons per les quals es decanta per la segona. Tot fins a arribar a la seua conjunció en el materialisme dialèctic de dos autors de Manifest Comunista.
Potser m’esperava un visió més global de la història de la filosofia i no tant una defensa d’una de les seues corrents, però crec que és un dels llibres millor escrits des del punt de vista pedagògic i que et fa entendre els conceptes d’una manera més clara que altres llibres de filosofia que he llegit.

Em sembla que no tinc gaires coses a dir d’aquest llibre escrit per l’escriptor americà un poc abans de l’execució a la cadira elèctrica d’aquests dos anarquistes italians, innocents del crim del qual estaven acusats. Només en adonar-se’n del paral·lelisme amb la situació actual de la justícia espanyola i la seua policia ja hi ha prou per saber que ens està contant l’autor en aquest relat. La sort que tenim ara, és que ací no hi ha cadira elèctrica com si que hi havia a Massachusetts als anys 20 del segle passat.

No anaven molt equivocats Ben Hecht i Charles MacArthur quan varen escriure aquest diàleg per a The Front Page per denunciar la paranoia que patien molts americans en aquells anys contra els comunistes o qualsevol que pensara un poc diferent a la bona societat de l’època:
Xèrif: No ho enteneu? Els comunistes ho estan envaint tot. Surten de les clavegueres com a rates, grimpen pel pal de la bandera i estan rosegant les nostres barres i estrelles.
Walter: Algú té una camisa de força.

Val la pena llegir aquest llibre per dos motius. El primer és trencar amb molts dels tòpics que ens ensenyaven a l’escola sobre la revolució burgesa i la revolució industrial, ja que sembla que l’escola no tinguera moltes ganes de qüestionar la història oficial per no molestar molt als burgesos i als empresaris que dominen l’estat. La segona, per poder relacionar i entendre millor la situació actual, almenys des de l’aparició dels neoconservadors a Anglaterra i els EUA, fent un paral·lelisme amb els inicis del sistema capitalista i de com aquest es va imposant. També per adonar-se’n que el capitalisme ni és, ni era, l’única solució o com els apologetes posteriors diuen l’evolució natural, si no que hi havien alternatives, que els poders dels estats no varen afavorir tant amb les seues lleis i decisions com al sistema capitalista.

Com deia Howard Zinn, el 1970: “la desobediència civil no és el problema. El nostre problema és l’obediència civil.Les persones que obeeixen les ordres dels seus governs i que, per tant, han sostingut guerres. Milions de persones han mort a causa d’aquesta obediència. El nostre problema és l’obediència de la gent quan la pobresa, la fam, l’estupidesa, la guerra i la crueltat sacsegen el món”.
Rosa Parks: “Quan més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven”.
Potser aquestes dues cites que trobàreu en aquest llibre resumeixen prou bé el que Jordi Cuixart ens vol transmetre en ell i a més, la segona, ens descriu perfectament el que ens està passant amb alguns dels polítics que estant en primera línia dels partits independentista o al govern, van cedint i cada vegada es troben que això no val per res o és per a pitjor. Quant trobem a faltar a alguns i algunes que estan tancats o exiliats!

Henry David Thoreau: “Sota un govern que empresona injustament, el veritable lloc per a un home just és la presó”.

Palamós, dissabte 13 de març de 2004, la gent esclata de tanta mentida i passejant pels carrers de la ciutat ho notem. Dos dies abans varen produir-se a Madrid els atemptats del 11-M i el govern encara insistia en l’autoria d’ETA per poder guanyar les eleccions al dia següent. Mesos més tard, es publica aquest llibre-conversa analitzant sobre tot el paper de la premsa i més concretament del grans mitjans. Ara, en temps de quarantena l’he tornat a llegir, per constatar que molts dels defectes que ja aleshores Vicent i Martxelo denunciaven, encara continuen i no sembla que es vulgui fer res per canviar la situació. Els tractament del procés català i la crisi del coronavirus així ho certifiquen.

Recuperant llibres aquests dies de quarantena, torne a llegir aquest comprat a El cau ple de lletres de Terrassa. Una diversió humorística però que et fa pensar i passar una estona divertida. L’autor ens dona la seua opinió del que és l’humor i després ens descriu un boja història econòmica de l’edat mitja i un estudi sociològic sobre l’estupidesa humana i com aquesta afecta negativament a la societat, desenvolupant les cinc famoses lleis fonamentals de l’estupidesa humana.