Entre el Túria i el Ridaura

Ambició, sempre l’ambició. Però salvant les distàncies, no hem canviat gaire. Pocs  polítics actuals es volen conformar amb 4 o 8 anys de mandat, sempre volen més. I sinò ja els busquen bones jubilacions d’or en les que no hauran de patir molt per assegurar-se els ingressos mensuals.

 El que més reprotxo al govern democràtic, tal com s’ha organitzat als Estats Units, no és, com molta gent pretén a Europa, la seva feblesa, sinò al contrari la seva força irresistible. I el que em repugna més a Amèrica no és l’extrema llibertat que hi regna, és la poca garantia contra la tirania.

(L’autor dòna uns quants exemples i fa unes quantes preguntes sense resposta sobre el tema)

No dic que en el temps actual es faci a Amèrica un ús freqüent de la tirania; dic que no s’hi descobreix cap garantia contra ella, i que cal cercar les causes de la benignitat en les circumstàncies i en els costums, més que en les lleis.

A aquests parràgrafs els segueixen uns quant més sobre els efectes d’aquesta exaltació de la majoria en l’administració, la cúltura, els pensament, el caràcter americà i el perill que suposa aquesta exalatació per als Estats Units.
Recordem, que tot açò es va escriure en 1835, quan els Estats Units encara no eren la superpotència que esdevindria després i encara eren pocs estats els que formaven la Unió, i amb notables diferències entre els estats del nord i el sud, i els nous que s’estaven formant cap a l’Oest.

( Jo diria corrupció)

A Amèrica, els funcionaris d’ordre secundari són més ben pagats que enlloc, però els alts funcionaris ho són molt menys.
Aquests efectes contraris són produïts per la mateixa causa; el poble, en els dos casos, fixa el salari dels funcionaris públics; pensa en les seves pròpies necessitats; i aquesta comparació l’il·lumina. Com que ell mateix viu en una gran comoditat, li sembla natural que els qui li serveixen la comparteixen. Però es tracta de fixar la sort del gran funcionaris de l’Estat, aquesta regla falla, i procedeix l’atzar.
El poble no té una idea precisa de les necessitats que poden experimentar les classes superiors  de la societat. Allò que semblaria una suma mòdica a un ric, li sembla una suma prodigiosa, a ell que es conforma amb el necessari; i considera que el governador de l’estat, amb els dos mil escuts, encara s’ha de sentir feliç i provocar enveja.
………
Sota l’imperi de l’aristocràcia, passa el contrari, que els alts funcionaris reben emoluments molt grans, mentre que els petits sovint a penes tenen per viure.

(En una nota a part dòna les dades del que cobren alguns funcionaris als Estats Units i a França de 1835)

….
En general, la democràcia dóna poc als governants i molt als governats. El contrari es veu en les aristocràcies en què els diners de l’Estat beneficien sobretot la classe que dirigeix els afers públics.

( Molts polítics que es fan dir liberals actualment, sembla que han oblidat tot açò)

Sembla que els redactors de les notícies del NODO9 ja tenien avantpassats a la Sícilia acabada de conquerir per Garibaldi. I, evidentment, del sufragi femení, tothom en contra, per molt liberal que un fòra. Encara faltaven molts anys per al 1893, data en que les dones de Nova Zelanda varen poder votar per primera vegada. A Sicília, crec que haurien d’esperar fins al 1946.

Res, que sembla que Plutarc, que va escriure aquest tractat a inicis del segle II dC, es podria considerar ben actual i en aquestes terres de la Tarraconense que el coneixia (supose?) més encara.

Nota: demane disculpes a Montserrat Nogueras, ja que li he plagiat prou el pròleg i he utilitzat gran part de les seves paraules.

Això ho he llegit avui al nou llibre de Jaume Cabré, “Jo confesso”. Però el curiós del cas, és que després he vist l’entrevista que li fa Núria Cadenes a la revista El temps on l’autor respon: “Europa és  pau i guerra, és progrés científic i humanístic i és barbàrie, és Isaiah Berlin però també Berlusconi”

Com és que a Berlin el coneix tanta gent i com és que li fan tan poc de cas?