Entre el Túria i el Ridaura

“Everything is possible in Nigeria”.
Aquesta frase, que sembla més d’un conte de fades que d’una altra cosa, pot ser un bon resum del llibre escrit per Xavier Muntanyà. El que passa és que s’ha d’entendre pel costat negatiu: qualsevol cosa, per dolenta que et pugues imaginar, és possible a Nigèria. Al llibre descriu totes les males pràctiques que les empreses petrolieres i el govern del país fan a la zona de delta del riu Níger. Aquestes són tantes, que seria llarg d’enumerar-les, però quedeu-vos amb una, el govern del país tracta al sud com si fòra una colònia més (vos sona?). Els beneficis del petroli van a les multinacionals i al govern corrupte de nord, de majoria musulmana. Val la pena llegir-lo i adonar-se’n de com els mitjans de comunicació d’ací ens amaguen el que passa a l’Àfrica i sobredimensionen altres informacions (cal parlar del Barça tots els dies? -i soc soci del club).
 El llibre acaba amb un article de la Carta Africana dels Drets Humans i dels Pobles de 1981, que evidentment no es compleix, però a Europa tampoc li fan molt de cas:
“Tots els pobles dispondran lliurement de les seves riqueses i recursos naturals. Aquest dret s’exercirà en interès exclusiu del poble. En cap cas no podrà cap poble èsser privat d’aquest dret”.

Un llibre molt xicotet, però molt fàcil de llegir i molt entenedor. L’autor defèn que els conceptes de dreta i esquerra encara són útils a l’actualitat i no cal abandonar-los com prediquen alguns “moderns”, que, i açò és opinió personal, el que crec que busquen és que  fem cas a ideologia que ells defensen, que normalment sol ser de dreta.
Al llarg dels capítols del llibre l’autor explica les tesis dels que volen abandonar aquesta distinció, diferència entre extremistes i moderats i defensa que aquesta distinció, entre dreta i esquerra, encara existeix. Després parla d’altres criteris de dsitinció i dels binomis, que ell entén claus, alhora de distingir entre dretes i esquerres (en plural), la igualtat i la desigualtat, la llibertat i l’autoritat. Finalment, el darrer capítol és el més personal i probablement el que més crítiques ha rebut sobretot  tenint amb compte els anys en que va ser escrit i el context polític italià d’aquell temps.