Entre el Túria i el Ridaura

Una petita joia com aquesta val la pena llegir-la. Potser m’estime massa el meu país, la meva gent, i no soc objectiu al dir tot açò, però aquestes petites narracions curtes encapçalades amb versos de Vicent Andrés Estellés m’han agradat molt, i m’han recordat, que malgrat les penúries de la dictadura, el meu país continua ben viu. O més recentment, encara continua viu malgrat els darrers governs que han intentat anul·lar-nos com a poble.

Qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència, he he he he.

Recomane aquesta novel·la sobre les trames corruptes a les Illes Balears, amb personatges que semblen eixits dels Telenotícies de qualsevol del canals que podem veure per ací. Agradable i ràpida de llegir, t’enganxa de seguida i com diu Sebastià Alzamoora a la contraportada, una molt bona història d’un gran narrador. Personatges hipòcrites que diuen coses com: “T’ho dec, en sóc conscient. I no pels doblers, sinó per la nostra amistat, que ja saps que aprecio més que cap altra cosa….”, digne de Vito Corleone, he he. O altres que semblen integres, però que també tenen les seves intencions ocultes. En definitiva un bon retrat de la societat illenca dels darrers anys.

Quan el cantant d’un grup tan poc sospitós de vel·leïtats polítiques com el grup Tardor, diu que enguany tenen concerts programats per tot l’estiu, això vol dir que alguna cosa està canviant al País Valencià.
Ara, per alguns, el fet de cantar en la nostra llengua ja sembla ser un fet deplorable.

No recorde si va ser al diari Ara del passat dia 3 de juliol o del dia 4, però en ell vaig veure un anunci d’una agència de viatges, supose que barcelonina, on ens recomanava que amb el TGV podíem visitar la ciutat de Perpinyà, que ara la teníem ben a prop. Ho deia més o menys així: Vine a conèixer França, vine a Perpinyà amb l’alta velocitat. No m’ho podia creure, i més al diari Ara. Però és clar, els diners de la publicitat poden permetre qualsevol aberració.
El dilluns següent a Girona, cosa que ja tenia previst,vaig comprar la “Guia sentimental de Perpinyà” de Joan Daniel Bezsonoff a la llibreria 22 de la ciutat de d’Onyar. Potser hauria d’haver comprat dos exemplars? un per regalar als publicistes de l’agència de viatges.
Joan Daniel fa un recorregut personal per la seva ciutat natal i els pobles del voltant. Potser estareu d’acord amb ell en algunes coses i en altres amb desacord, però ja ho diu el títol, és una guia personal; literatura i no el thomas cook, o sant google, com diu ell. Parla de la situació lingüística i cultural al Rosselló i de les relacions nord-sud dels Pirineus. Recomana:

“Si us trobeu amb un catalanoparlant, recordeu que no sou al Principat, sinó en una altra terra catalana. Parleu a poc a poc. Articuleu i eviteu les castellanades de cada dia. Tracteu a la gent de vos i bandegeu el vostè.”

I amb bon criteri que ho recomana, ja que coneix les reaccions de molts principatins quan escolten un català diferent al d’ells. Quantes vegades catalans, de Barcelona sobretot, han canviat al castellà en escoltar el meu accent del Camp del Túria?

Un matí per Girona.
Arribar a Girona i deixar el cotxe ràpidament, no té preu. Feia temps que no em passava. Potser l’haver triat un dilluns per anar a donar una volta per allà ha estat una bona elecció. Com moltes vegades he fet, he pujat al bar de l’Arc a fer-me un cafè; encara tenen la catedral al patí. He vist que al museu d’història tenen una exposició nova sobre la Girona dels segles XIX i XX, sembla que darrerament estan programades de manera cronològica amb el temps. Com el dilluns tanquen no l’he pogut veure. Sí que estava obert el Museu d’història dels jueus on hi havia una exposició sobre Walter Benjamin i l’exili. Allà, al llibre de signatures, un “no-nacionalista” ha deixat la seva queixa ja que l’exposició era bilingüe català-anglès , i sembla que no li ha agradat que no fóra en castellà. Les sales inicials del museu han millorat molt des de la darrera vegada que vaig entrar.
Avui m’han confós dues vegades amb ciutadà israelià. Una al museu i l’altra als banys àrabs. Això de portar la samarreta del Maccabi Tel Aviv FC té les seves coses, he he. M’ha trobat un seguidor de l’equip que dirigeix Jordi Cruyff i hem parlat un poc. Després visita a la llibreria 22 on m’esperava la Perpinyà de Bezsonoff , La senyora Arnoul , Sicília sense morts i he descobert un petit Arquimedes de Huxley.
Al museu del cinema he recordat la infància amb l’exposició sobre els inicis de cinema d’animació al país. Amb el cartell de la pel·lícula “Garbancito de la Mancha” es feia un recorregut pel cinema d’animació fet a Catalunya.
A Girona, sempre trobes alguna activitat cultural, esperem que amb el canvi de govern ací al sud del Sénia, la cosa millori i l’oferta cultura i d’oci siga alguna cosa més que bous al carrer i sopars de jubilats. He acabat amb una visita al banys àrabs, que degut a la calor ha estat agraït, i al jardins on està el memorial a Anna Frank. Quan ja començava a fer més calor, cap a casa a dinar.

“Per què mantenen les diputacions?, es pregunta, una institució del franquisme que l’esquerra manté. Que deuen costar a tot l’Estat? Quinze o vint mil milions, l’informe que vaig llegir. Són una eina que fa un grans servei a la xarxa clientelar dels partits, a les seues dinàmiques internes: tu m’ajudes a guanyar un congrés amb els vots de la teua comarca, jo et faig diputat o assessor de la Diputació. A Itàlia les han eliminat.”

Totalment d’acord amb el que diu Ferran. I encara diria més, aquests diners que mouen les Diputacions no podrien anar directament als ajuntaments o a la Generalitat? Diputacions, que no són elegides de manera directa pel poble. Com pot una institució no electa (almenys directament) tenir tant de poder? Després ens estranyem que en aquests llos manen gent com el Sr. Alfons Rus, o els Sr. Carlos Fabra. Que l’alcalde d’una ciutat petita com Vilablareix ( menys de 3000 habitants), siga president de la Diputació de Girona, que per cert quan militava al seu partit (ERC), crec recordar que les volíem eliminar.
Aquesta és una de les perles que es poden llegir al nou llibre de Ferran Torren, i encara vaig pel capítol 8! La cosa promet. Potser la seva prosa no siga la de Pla o altres autors, però a mi m’agraden les seves històries i m’enganxen. La cosa promet.
Per cert, a l’inici saluda a un arquitecte que no sap distingir entre paràboles i catenàries:
“L’Estació del Nord aviat complirà cent anys d’antiguitat, però el trencadís aguanta ferm (hola, Calatrava).”

Això que la història l’escriuen els vencedors és molt cert. Durant molts anys hem tingut al poble les restes de les trinxeres i línies defensives de l’exercit popular abandonades i derruint-se. Darrerament he llegit sobre algunes d’elles i hem anat redescobrint-les. Fa uns mesos varem anar a una línia defensiva molt derruïda que hi ha entre Sant Vicent i La Pobla de Vallbona, al Safareig. Allà es pot apreciar algun búnquer i la línia de trinxera. La setmana passada varem trobar, darrere del club social i rehabilitades per l’ajuntament la línia defensiva de Sant Gerard, amb un niu de metralladores prou ben conservat. I finalment, aquesta setmana, en un turó al costat de la rambla primera en el camí de Cabeço roig, una construcció formada per tres nius de metralladores, connectats per una xarxa de túnels que van a parar a un pou central per on deurien de baixar la munició i l’aliment pels soldats i així no posar-se enfront de la línia de foc.
La historia la escriuen els vencedors i durant molts anys han intentat que s’oblidarà tot el que feia referència a l’exercit perdedor. Però no ho han aconseguit, hi han coses que són difícils d’amagar i la memòria de molta gent és una d’elles. Ara, trobe malament que en tants anys de “democràcia” (per dir-ho d’alguna manera) tampoc s’haja fet molt sobre el tema. A Vilamarxant o a Riba-roja també s’han restaurat les línies defensives, i si vas per la serra d’Espadà en pots trobar moltes més i en bon estat. Potser, ací a Llíria en tenim més i no ho sabem?

Més fotos

Un matí per Girona. 20-3-2015.

Per què cada vegada és més difícil aparcar a Girona? Avui, he hagut d’anar al pàrquing pagant ja que al de la devesa era materialment impossible trobar-hi lloc.

Caminar sense rumb prefixat per Girona té els seus avantatges. Vas al teu ritme, tranquil, malgrat que de quan en quan et trobes algun grup de turistes pel camí. Com és que avui hi havia tants italians? Seguint aqueta improvisació he passat per davant de Sant Pere de Galligants per veure si hi havia alguna exposició temporal al Museu d’Arqueologia, però no hi havia res. D’allà he continuat pujant pel costat del la catedral cap a la part de fora de Torre Gironella, on he descobert uns racons pels quals mai havia passat. He trobat un santuari petit molt modern que segon diu allà, és d’un miracle que va passar al 1970. No tenia ni idea que allà hi haguera aquesta , en la meva opinió, solemne tonteria. Com és que encara hi ha gent que creu en miracles de l’estil “marques de sang al terra”? També he vist una entrada a una espècie de cisterna on he vist unes pintures al fons, però com no hi havia lluny, no he pogut veure bé que era. He caminat per dalt de Torre Gironella i després ha baixat ca la part de darrere de la Universitat, on estan els jardins Joan Fuster. La veritat és que com a valencià, m’he quedat un poc despagat, ja que de jardins res, sembla més un  pàrquing per al professor i treballadors d’allà que un jardins en honor de l’assagista de Sueca.

Amb la intenció de beure alguna cosa he baixat cap al bar L’Arc, però era ple de turistes i sense cap taula lliure. Al Museu d’història del la ciutat hi havia una exposició sobre la ciutat als segles XVI-XVIII, que sembla continuació de que hi  havia l’any passat sobre l’edat mitjana. Anys negres pel nostre país: Inquisicions, contrareformes,…i finalment Borbons. La noia de l’entrada m’ha ofert un guia en francès, malgrat parlar el meu català de València. Després m’he adonat que portava el meu polar de l’USAP de Perpinyà, he he. L’exposició sembla tenir continuïtat amb la que hi havia al Museu d’Història dels jueus sobre com el catolicisme oficial perseguia a les altres religions o esglésies cristianes durant els mateixos segles: “La Girona dissident, segles XVI-XVIII” Per cert, hi havia vigilància policial extra avui al museu. L’atemptat a Tunis d’ahir es nota de seguida.

A la Fontana d’Or hi havia una exposició sobre el romànic, però massa interactiva pel meu gust. Potser a les noves generacions els agradi més. I al Museu del Cinema, una exposició pels amant de les estrelles del cinema i la música, una exposició de fotografies del fotògraf Terry O’Neill.

Com sempre visita les llibreries Les Voltes i Llibreria 22, amb la collita de Vicenç Pagès Jordà, Esther Blanco Ribot, Josep Pla i Fernando Pessoa. Ferran Torrent va caure a la Roldòs de Sant Feliu de Guíxols.

Com és que hi trobe tantes coses a fer a Girona, que no trobe al sud del Sènia? Tan de mal han fet els anys de govern popular per aquestes terres? Al meu poble hi ha un museu d’arqueologia, però no conec ni sé que haja fet cap exposició temporal per, almenys, atraure al públic local. Les restes antigues tenen uns horaris de visites estranys per al visitant que pot venir a visitar-les, o algunes possiblement ni les obrin. I després a passar caps de setmana en FITUR els responsables d’aquest desgavell, per a què? Potser no som Girona, o la costa brava, però la manera amb que es porta ara la promoció turística i cultural del poble, no crec que siga l’adient per un poble que se les dona de tenir una gran història i una gran tradició musical. O més, quantes llibreries hi han al poble? Cap, només alguna papereria que ven llibres i la majoria en castellà; i els que són en català, són infantils. A tots els pobles que he viscut o conegut al nord del Sénia hi havia alguna llibreria de referència, ací, el desert cultural. I per rematar-ho més, el 21% del Senyor Wert. No li veig ràpida solució al problema, però esperem que canvie en el futur.

“Al llarg d’aqueix únic passeig ciutadà hi havia les botigues més luxoses, antigues i sòlides: els grans capellers i camisers, els sabaters, els venedors de robes fines, els argenters, els joiers. La missa elegant era a les 12, a Sant Jaume, en ple carrer de Ferran….”

Així descriu Gaziel l’ambient de els rambles cap a finals del segle XIX. Sembla que els temps han canviant molt i les rambles de Barcelona jo no són el que eren. Botigues de souvenirs horrorosos, i altres franquícies poblen la rambla i els votants. I el luxe se n’ha anat més cap al nord, cap al Passeig de Gràcia, però també en forma de franquícia internacional. Tot preparat pels turistes, els pobres a la rambla, i els rics al Passeig. I pels veïns res de res. Fa temps que no vaig per Barcelona, potser 10 anys, però aquesta és la impressió que tinc al llegir al premsa, o el que recorde.

Avui he vist com portaven als alumnes d’una escola privada concertada del meu poble a veure l’exposició religiosa que hi ha a l’església de Sant Francesc. M’he preguntat, si aquesta activitat extraescolar, estaria planificada al PGA del centre o ha estat improvisada. I en aquest cas, si han fet els tràmits que demanen a l’escola pública en aquests casos. I la pregunta final, Sr. Wert i Sra. Català, això no és adoctrinament? I Sra. Català, això és el que proposa l’escola concertada contra el “pensamiento único”?

Ahir va venir Xavi Sarrià a presentar el seu darrer llibre al Casal Jaume I de Llíria. Va ser una presentació molt familiar i entretinguda on es va parlar del llibre, però sobretot de la situació política i social de València a principis dels anys 90, quan el PP va començar a agafar el poder a la ciutat, i un poc més tard a la resta del país. Com ja vaig escriure en un altre post, jo tota aquesta època la vaig viure des del Vallès i no acabava d’entendre com podia passar el que estava passant al meu país. Potser no me n’adonava que el PSPV amb les seves polítiques ja havia plantat la llavor d’aquests canvis. Per això, com li vaig comentar ahir a l’autor, vaig començar a llegir el seu llibre, per veure com ho havien viscut els que s’havien quedat a la ciutat, els que no varen anar-se’n per motius de feina.

També es va parlar de la relació entre la música i el llibre, el títol ja és tota una declaració d’intencions. Però és una relació que jo note molt a la literatura actual, a més incloent el cinema. Llegint novel·les actuals, notes que parlen de cançons que coneixes, pel·lícules que has vist, que podries fer una banda sonora del llibre; situació que no et trobes, per exemple, llegint Tosltoi (o almenys amb tanta freqüència). Estar llegint un llibre, i gràcies a la tecnologia moderna (o siga al youtube), escoltar la cançó o visionar el tros de film del que parla el llibre. Quan vaig acabar el llibre de Xavi, per exemple, el primer que vaig fer va ser veure el vídeo de “La vida sense tu”, a més rodat a la plaça Redona de València, un dels llocs emblemàtics de la ciutat, que s’han encarregat de desvirtuar les autoritats municipals que tenim. Un exemple més de com aquesta dreta que ens governa ens canvia la ciutat per fer-nos perdre les nostres arrels (també parlàrem d’aquest tema).

Un altre debat que hi va eixir va ser sobre l’ensenyament en la nostra llengua, sobre la LUEV, una llei que mai ha arribat a funcionar com ho hauria de haver fet. Però si a més de l’escola, no es fa res per potenciar la llengua en la resta de la societat, aquesta llei no val per res, i això, com li vaig dir a l’autor, quedava ben explicat a l’article que ell havia publicat a Vilaweb aquell mateix dia. Situació o problema que també es té al nord de Sénia.

Potser siga per la proximitat del referèndum escocès, però he tornat a rellegir aquesta novel·la romàntica d’aventures històriques ambientada en la tercera Croada,  amb el Rei Ricard i altres personatges reals com a protagonistes. En ella, l’autor deixa ben clar que Escòcia és una cosa i Anglaterra altra, i cap diplomàtic anglès s’escandalitza, ni intenta boicotejar-la, com recentment ha passat amb la novel·la Victus a Holanda.

A la novel·la no es deixa molt bé als aliats occidentals que varen participar a la Croada per reconquerir Jerusalem al soldà Saladí. Per altra banda, al Soldà si que el presenten com un personatge integre (pels models d’aquella època) i tolerant, cosa que contrasta molt amb el que fan per aquelles terres certs moviments islamistes, que per desgràcia són notícia darrerament. Potser que siga per la llegenda idealitzada  al llarg del temps de la figura de Saladí? o potser que el seu origen kurd, el diferencie dels musulmans provinents de la península aràbiga o el golf Pèrsic?

Per cert, a Escòcia fan referèndum i ací consulta? que és més vinculant?

La dama anglesa.

Una aristòcrata anglesa recorre Sicília i deixa les seves impressions en un llibre, com tants altres viatgers britànics. Però aquesta és un poc especial, segons l’autor del llibre:

“D’aquesta manera, de Sicília, la dita senyora fabrica sentències tan solemnes i atrevides com aquesta: “Si no hi fossen els seus habitants, aquesta illa podria ser el més bell jardí del planeta”. I la deixava caure, la frase, com si res, després d’haver-los definits, els sicilians, com a “covards, mentiders i desagradables; tant o més que els escocesos”, deia ella, tan anglesa.

L’estupenda pedanteria d’aquesta milady m’havia divertit”.

Com sempre, certa aristocràcia anglesa, fent amics pel món. Per sort sembla que els temps han canviat i ja no queden molts d’aquests. La caiguda de l’imperi després de la II Guerra Mundial, sembla que ha fet que aquesta classe d’anglesos estigui ja en vies d’extinció.

Per cert, l’opinió sobre els escocesos, em recorda la de molts espanyols, respecte al meu país. No ens poden veure, però no ens volen deixar marxar.  I quan dic el meu país, em referisc a tot el país sencer, des de Salses a Guardamar.

Continue amb l’aventura siciliana de Josep Piera, però ara he canviat el camp de Llíria per l’Empordà. Millor això, que no contar-la, com ell, des del llit d’un hospital.

Com no podia ser d’altra manera, parla de les relacions del nostre país amb l’illa:

A Trapani –o Tràpena, segons Muntaner- el 30 d’agost de 1282 desembarca Pere el Gran a fer-se càrrec, en tant que espòs de Constança de Sicília, del tron perdut dels Suabis. Per aquells mateixos dies, a la resta de l’illa, havia esclatat el famós Vespro. Així va començar el nostre llarg domini sobre “la dolça Sicília”, com l’havien cantada els poetes àrabs. També la reina Constança “amava la cultura àrab”, segons l’autor d’aquest llibre, i acostumava a rodejar-se d’escriptors musulmans d’origen ibèric que li cantaven precioses composicions amb les quals gaudir dels joves jardins dels cossos, de les fràgils imatges sonores com cànters de vidre replets de vi roig.

Mes endavant dona més apunts sobre el tema, a més de parlar de la diferencia entre la relació de l’illa amb els castellans (Borbons) i els catalans (Corona d’Aragó).

Però no són tot flors i violes i també comenta alguna decepció:

I em vaig alçar d’aquella confortable terrassa per anar a buscar el goig nocturn de les ruïnes hel·lèniques. Però en compte de trobar-me aquells temples il·luminats per la fosca claredat de la lluna, me’ls vaig veure espectralment encesos d’un ocre elèctric que eixia d’uns potents focus camuflats entre les pedres sagrades. Era com una decoració de cartó-pedra en pla tecnicolor hollywoodià o, millor, una falla valenciana a punt de l’holocaust de les flames.

La lluna, decebuda, em somreia amb la cara resignada d’un pallasso.

Jo crec que també haguera opinat el mateix que ell. Potser algunes vegades, algunes autoritats per potenciar més el turisme, causen l’efecte advers.

I finalment, una picada d’ull al cinema (o a una cançó, no ho tinc clar):

Vaig evocar la tèrbola atmosfera que canta Tatuaje, amb un mariner borratxo, ros, de cabells com cervesa i espatles al gust de Fassbinder

.