Potser ens caldria anar contestant aquesta pregunta. Però sembla que els polítics l’eviten per no entrar en polèmiques. És un tema complicat, i jo no li havia donat molta importància. Però l’altre dia, llegint el volum I del llibre “Catalunya durant la Guerra de Successió”, de l’editorial ARA LLIBRES, en un text d’Oriol Junqueras i Maria Antònia Martí Escayol, sobre “Les Reials Guàrdies Catalanes”, hi vaig llegir:
Finalment, fou en 1706 quan les Reials Guàrdies i la resta de tropes regulars catalanes tingueren ben a prop l’oportunitat de reforçar-se, quan les autoritats del Principat, València i Aragó proposaren la total administració del seu propi pressupost bèlic, a través de la creació d’un tresoreria militar comuna, per finançar un exercit regular de 12.000 homes. L’objectiu era que els impostos del país servissin per crear un exercit autònom. En el consell de guerra del 7 de desembre, els anglesos i els portuguesos votaren a favor de la proposta; els espanyols, però, s’hi oposaren, i el pla fou desestimat. La negativa suposà que les tropes regulars catalanes no poguessin constituir el nucli d’un exercit estable. Segons l’historiador Santiago Albertí, en no prosperar el projecte “Carles III havia de romandre sempre en inferioritat numèrica i mancat de l’esperit de lluita que només podien aportar els qui defensaven un plet i un país propi”.
Fa 300 anys ja no teníem exercit i així ens va anar. Els aliats no defensarien fins al darrer moment un país i unes lleis que no eren les d’ells. A més, el rei Carles, sempre dependria de la decisió dels aliats, i es queda sense una iniciativa que potser li haguera convingut.
El més significatiu és que els que es varen oposar al pla, sembla ser que varen ser els castellans austriacistes. Això sembla un avançament de l”Antes roja, que rota”, o siga, un “antes borbones, que rotos”; i més si en les pagines anteriors has llegit, que, ja en temps de Carles II, la preocupació de la Cort de Madrid era més la no divisió de l’imperi, que no qui seria els successor, arribant a l’extrem de preferir al francès, malgrat els molts anys de guerra contra Lluís XIV, abans que la divisió, que ja havia estat estudiada a nivell internacional per Rei Sol i els altres monarques europeus.
Potser al segle XXI la siutació és diferent, i no cal tenir un exercit per poder viure tranquils, com hi han països que no el tenen. Però tampoc estaria mal pensar una alternativa, ja que aquests països, potser, no tenen la mateixa situació que nosaltres. És un tema delicat i caldria anar pensant-hi.
