Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

“115 Dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó”, d’Assumpta Montellà. Actualitat.

“I després veus com aquesta terra s’ha venut per fer un parc èolic…Això no passa enlloc a Europa, només aquí, perqué els governs de torn et prometen molt però al final es venen per un plat de llenties.
Allà dalt a Punta Targa, o al Cucut, si algú vol fer una fotografia del lloc on va morir un avantpassat seu, no pot, perquè hi ha molins de vent arreu…
I quan aquestes famílies volen recordar porten un ram de flors a les Campisones, al Cucut, a la cota 705 de Pàndols, a Punta Targa.
Tothom té la seva història aquí a la Terra Alta, i els que vivim hem de ser molt curosos amb el territori.” 

Josep Maria Àlvarez Clua (nascut a Corbera).Sense comentaris.

 

?115 Dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó?, d’Assumpta Montellà.

“115 Dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó”, d’Assumpta Montellà.

 

“Franco que era molt superior militarment, no havia de patir per continuar la guerra, malgrat el nombre de baixes, que començaven a provocar crítiques internes.

Anaven guanyant la batalla però a costa de moltes vides. Alguns dels seus generals discrepaven d’aquesta manera de fer la guerra, tan sanguinària i per un territori sense cap valor estratègic.

Encara cuejava l’afer de la interrupció de l’ofensiva de Llevant, i no entenien perquè Franco s’entestava en aquella batalla. Però ell tenia molt clar que com més llarga fos la guerra, més enèmics aniquilaria. I també era la seva particular manera d’imposar la seva autoritat davant dels generals crítics.”

 

En aquests parràgrafs es fa un resum bastant clar de les intencions de Franco, no només durant la batalla de l’Ebre, sinò durant tota la guerra i els que va venir després. Aquest llibre explica la batalla de l’Ebre en un llenguatge prou entenedor i senzill i a més, dòna veu a alguns dels protagonistes del fet.  Després de llegir aquest llibre, i molts altres més, tinc més clar que Franco, sense el suport de les forces de l’eix i amb la no-intervenció dels aliats no haguera arribat on va arribar, sobretot després del vegonyòs Tractat de Munic. També, personalment, m’ha coincidit el final de llibre amb la meva darrera visita a Argelers i Cotlliure, amb el que això significa i els testimonis finals d’alguns dels protagonistes t’arriben molt a dins. Ara, entre els testimonis, destaque un del bàndol nacional, d’un integrant del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, als que sembla, pels fets, que el mateix Franco també volia exterminar. Llegiu, i cadascú que trega les seves conclusions. Les meves no són molt bones:

 

“Veia la quantitat de soldats republicans fets presoners. Molts d’ells havien desertat; per tant, ja pot imaginar quins ideals tenien els soldats de la República. Venien afamats, i això moltes vegades els havia empès a creuar les línies enemigues. Els feien dir “Viva Franco!” . I aleshores menjaven calent.

Era pobra gent. La majoria d’ells no sabien ni resar un Parenostre. A mi en feien pena.”

 

A mi em fa pena altra classe de gent.

La meua ruta de l’exili. 1939-2014

La meva ruta de l’exili.

 

Aquesta vegada  si que he trobat l’emplaçamanent de camp d’Argelers, on va passar una temporada el meu avi al 1939. He trobat una placa informativa de l’any 2009. Buscava una altra, més antiga, que havia vist en una fotografia, però no l’he trobada. A part d’aquesta placa, res recorda el que va passar allà fa 75 anys. Segur que si preguntes als banyistes que hi havia allà, molts, et mirarien amb cara de circunstàncies.

La segona parada, és Cotlliure, amb el record del poeta Antonio Machado, enterrat al cementiri d’aquesta poble català (mireu el noms de les tombes i entendreu l’adjectiu). Encara no he trobat la tomba de l’escriptor Pat O’Brian. A l’ajuntament m’han dit que estava al cementiri no, però no l’he vist tampoc per allà.

Després d’unes compres, continuem el camí cap al sud, per una carretera que s’enfila entre la muntanya i el mar, envoltada de ……….vinyes verdes vora el mar……que cantava Segarra. Així s’arriba a l’antiga frontera del coll de Belitres, entre Portbou i Cervera de la Marenda, on, ara, ja hi ha informació sobre els fets de 1939.

Al poble de Portbou, he visitat el Memorial Walter Benjamin, un exemple dels que varen fugir un any després, però en direcció sud, fugint d’altres bàrbars. Després de dinar en un agradable restaurant davant de la platja (Paratges, crec que es deia), retorn cap a Sant Feliu de Guíxols.

“Totes les cançons parlen de tu”, de Xavi Sarrià.

“……com aquell catxirulo que per a volar lliure necessita un fil que el lligue al punt d”origen.” No he trobat res millor que per parlar d’aquest llibre que escoltar la cançó del grup Obrint Pas, “La vida sense tu”, des seu disc Coratge. Escolteu-la i llegiu el llibre, que s’acaba amb una “patada” als c…., com les cançons que volen tocar els protagonistes.
Al començament de 1992 vaig creuar el Sénia en direcció nord per motius de feina, i fins al 2006 no vaig retornar. Tots aquests canvis a la ciutat de València els vaig viure des de lluny, des del Vallès i, sobretot l’Empordà. Però ja els notava quan baixava a casa algun cap de setmana o en vacances, i no es que em feren molta gràcia. Ara els he llegit i, no veig cap senyal de canvi, a curt termini. Haurem de seguir lluitant per salvar el poc que ens queda.

 

Cal un exercit català en un futur estat independent?

Potser ens caldria anar contestant aquesta pregunta. Però sembla que els polítics l’eviten per no entrar en polèmiques. És un tema complicat, i jo no li havia donat molta importància. Però l’altre dia, llegint el volum I del llibre “Catalunya durant la Guerra de Successió”, de l’editorial ARA LLIBRES, en un text d’Oriol Junqueras i Maria Antònia Martí Escayol, sobre “Les Reials Guàrdies Catalanes”, hi vaig llegir:

Finalment, fou en 1706 quan les Reials Guàrdies i la resta de tropes regulars catalanes tingueren ben a prop l’oportunitat de reforçar-se, quan les autoritats del Principat, València i Aragó proposaren la total administració del seu propi pressupost bèlic, a través de la creació d’un tresoreria militar comuna, per finançar un exercit regular de 12.000 homes. L’objectiu era que els impostos del país servissin per crear un exercit autònom. En el consell de guerra del 7 de desembre, els anglesos i els portuguesos votaren a favor de la proposta; els espanyols, però, s’hi oposaren, i el pla fou desestimat. La negativa suposà que les tropes regulars catalanes no poguessin constituir el nucli d’un exercit estable. Segons l’historiador Santiago Albertí, en no prosperar el projecte “Carles III havia de romandre sempre en inferioritat numèrica i mancat de l’esperit de lluita que només podien aportar els qui defensaven un plet i un país propi”.

Fa 300 anys ja no teníem exercit i així ens va anar. Els aliats no defensarien fins al darrer moment un país i unes lleis que no eren les d’ells. A més, el rei Carles, sempre dependria de la decisió dels aliats, i es queda sense una iniciativa que potser li haguera convingut.
El més significatiu és que els que es varen oposar al pla, sembla ser que varen ser els castellans austriacistes. Això sembla un avançament de l”Antes roja, que rota”, o siga, un “antes borbones, que rotos”; i més si en les pagines anteriors has  llegit, que, ja en temps de Carles II, la preocupació de la Cort de Madrid era més la no divisió de l’imperi, que no qui seria els successor, arribant a l’extrem de preferir al francès, malgrat els molts anys de guerra contra Lluís XIV, abans que la divisió, que ja havia estat estudiada a nivell internacional per Rei Sol i els altres monarques europeus.

Potser al segle XXI la siutació és diferent, i no cal tenir un exercit per poder viure tranquils, com hi han països que no el tenen. Però tampoc estaria mal pensar una alternativa, ja que aquests països, potser, no tenen la mateixa situació que nosaltres. És un tema delicat i caldria anar pensant-hi.

Josep Guia, l’independentisme complet, un llibre entrevista de Núria Cadenes.

I què n’opines, d’aquella transició?”
Que la dita democràcia que en va resultar va ser un nyap. És un nyap.”

Més clar aigua. Després explica més coses i com hem arribat a aquest estat de corrupció generalitzada en el que semblem viure actualment.

Acabe de llegir aquest llibre entrevista que la periodista Núria Cadenes fa al que va ser un dels millors mestres que vaig tenir a la facultat. Les seves classes eren aire fresc al costat dels “Bourbakistes” del departament d’anàlisi, i això era d’agraïr, sobretot quan feies 1r de ciències matemàtiques. A més era dels pocs que ens feia les classes en la nostra llengua, malgrat que estàvem en el grup de línea en valencià. Ell ens donava Geometria (als meus amics de la facultat de Físiques, l’Àlgebra lineal), i recorde la seva preocupació pel país i la llengua i recorde que el professor d’Àlgebra ens contava que el millor que podia fer Josep per la llengua era escriure el millor llibre d’Àlgebra del món i fer-ho en llengua catalana. Bé, n’ha escrit d’altres que tenen més públic, que no pas el petit món dels matemàtics. Després, he tingut altres trobades amb ell, però ja pel tema polític i no matemàtic.
També parla, al llibre, sobre la facultat i sembla que es va trobar amb els mateixos individus que jo em vaig trobar els darrers anys de carrera:

 “Sé que determinats sectors de l’Opus Dei de l’àrea de Geometriaia i Topologia, on jo investigava inicialment, em barraren el camí.”

Pel que vaig comprovar anys després no va ser l’únic en tropesar amb aquesta pedra.

M’ha agradat l’explicació sobre la deserció nacional de molts valencians i de com això ho varen aprofitar els espanyols per fer-los creure que aquesta deserció era un acte patriòtic, espanyol és clar, però amagat amb la paraula “valensiano”. També l’optimisme que després cap al final del llibre.
Hi ha molt més en aquestes 120 pàgines, però més val que vos apropeu a una llibreria i el compreu, com ja vaig fer a la Les Voltes, de Girona.

Sembla que els temps no canvien.

La clase media, en cambio, que aumentó sus ingresos con la expansión de la actividad económica después de 1962, se convirtió en una clase de “nuevos ricos” que consumian con avidez todo lo que la sociedad de consumo podia ofrecer a cambio de dinero: automóviles, vacaciones, casas de campo, ete. No estrañó, por tanto, que esta clase social se mantuviera fiel al orden y que combatiera con bríos todo tipo de demagogia obrera o falangista que pudiera poner en peligro su nivel de vida y posición.

Shlomó Ben Amí, “La revolución desde arriba: España 1936-1979”.

Actualment podria ser, la recent bombolla inmobiliària en la que molts es volien enriquir ràpidament? La ráo que el PP guanye a València una i altra vegada malgrat la seva poca qualitat democràtica? Molts, quan guanyaven diners a cabassos amb la construcció, pensarien: “a mi, que manen aquests, ja em va bé”. Potser en aquell moment sí, però i després, quan tot va esclatar?

Els països del tallamar, de Joan-Carles Martí i Casanova. Parlez français.

La primera visió que el va sobtar és que hi havia un rétol pintat desgastat, en una vella paret del pati on els distribuïen per aules: “Soyez propres parlez français”. En Gabre que sabia llegir i escriure no lligava bé els seus sintagmes. Va pensar que hi havia un problema de puntuació o de coherència interna. Hauria d’haver posat: “Soyez propres. Parlez français”. Va creure, ingènuament, que eren dues frases diferents. En la primera se’ls demanava que fossen nets. En la segona que parlaren francès. Una cosa no tenia res a veure amb l’altra i podien ser complementàries…..

No va saber, fins molts anys després, que aquest rétol tan curiós havia estat pintat alguns decennis abans, per tot Occitània, per fer desaparèixer una llengua que parlaven, a la primeria dels anys 1960, alguns anciansdel barri quan es reunien al “Cercle” o jugaven a la petanca: altrament dit patois o provençal.

M’està encantant aquest llibre del periodistà il·licità, nascut a Marsella pels designis del destí, en que narra la vida d’una família valenciana que emigra a Marsella i Austràlia durant la darrera dictadura feixista. Un llibre en el que es veu la passió de l’autor per les diferents llengües que coneix i que recomane llegir a la gent valenciana que encara li queda un poc de sentit de país. Sobre aquesta passió lingüstica hi ha una frase on apareix el mateix concepte amb tres noms diferents:

Així i tot, l’alcalde li diria patates i no pas pommes de terre a les creïlles”.

Personalment, en alguns capítols trobe un record personal del que porte viscut fins ara i això emociona.

Done les gràcies al gran Joan Daniel Bezsonoff per la seva recomació de llegir aquesta novel·la que vaig comprar a la llibreria 22 de Girona aquestes festes de Nadal.

Una jornada a Girona.

Una jornada a Girona.

Arribar

pel costat de riu Onyar,

cap a la catedral pujar

i el cafè a l’Arc no pot faltar.

Pel carrer de la força

la cultura jueva retrobar

i la Girona medieval

poder revisitar.

Primera collita:

Shlomó Ben Amí i Flavio Josefo.

I, potser jueu un cognom?

El dubte sembla més clar.

Uns minuts després

un tast de El Prado

per mirar.

Cap a les Voltes, a fer país

amb Josep amb Núria parlant,

un Deú coix de nom Lluís

i un KL Reich trobar.

Ramblejar i

al pont de pedra,

jazz escoltar.

Al museu del cinema,

la infància recordar,

amb el cinema que

ens va acompanyar.

A la 22, anar-se’n a Tallamar,

de Marsella a Elx,

amb un guia de Perpinyà.

Quina plaça més lletja

al gran Pla li ha tocat.

Sort de l’olivera que

té a tocar.

Adéu a la llibreria-cafeteria,

en super es convertirà

Adéu Excalibur, Angelot

i altres llos de bon recordar.

Amb fotografies,

prop de Santa Caterina,

a Javier Cercas retrobar

i un poc perdonar.

Per dinar,

a Le Bistrot retornar

però a l’Ariadna

no vaig trobar.

Pujant per escales,

cap al pla de la Catedral

l’estelada encontrar

i per la força baixar,

per ramblejar

i la Geli admirar.

Cinema Truffaut,

prop la muralla,

a l’Ariadna vaig trobar,

d’uns quants Orfeus acompanyada.

Allen i Jasmine el final han posat.

Una jornada molt animada,

amb versos dolents contada.

Potser en alguna falla

els poden publicar.

Una mostra més del menyspreu del PP cap a la nostra llengua: l’IVAJ.

Avui, passejant pel poble, m’he trobat un tríptics de l’IVAJ  (Institut valencià de la joventut) per fomentar el carnet jove. Aquests tríptics estaven tots escrits en castellà, com podeu veure a la foto. Només em faltava trobar-me açò, dos dies després de que el Consell anunciès que vol tancar la RTVV. Coses que es van acumulant i ens porten només cap a un camí: eleccions anticipades JA.
Per altra banda, ens estan dient que no hem de gastar, i llavors, com és que reparteixen tríptics de manera indiscriminada en totes les cases, independentment de qui visca o no visca en aquesta casa? No seria millor repartir-los d’altra manera més eficient? s’han de repartir com si fòra la propaganda d’ofertes d’un hipermercat?

La passió italiana,de Josep-Lluís Carod-Rovira. Terra d’oliveres

“És, en canvi, un arbre d’una noblesa colossal, d’una elegància discreta, que genera confiança, amara el paisatge de placidesa i transmet una certa afabilitat, lluny de tota altivesa. Perdersi nel bigio ondoso miei ulivi era buono nel tempo andato…”

La passió italiana, de Josep-Lluís Carod-Rovira.

“La Mediterrània acaba on l’olivera deixa de nèixer”

                                Diuen que
                        tot el món és país
                                però no crec
            que tots los països de la terra tenguin
                          boscos d’oliveres
                                així verds
                              i perfumats
                        com los nostres.

Rafael Caria, poeta alguerès

Aquest llibre d’En Carod-Rovira és molt recomanable pels que els agrada la seva terra.