Entre el Túria i el Ridaura

Mentre els conseller de governació, el manrasano Serafí Castellano, prepara el seu acte d’homenatge a la tauromàquia, el nodo9 treu de la programació els dos programes sobre el mon dels bous, el de punt2 i el de la ràdio. I és que com diuen al nord del Sènia: la pela és la pela.
La notícia és del diari Levante-emv:
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/09/13/rtvv-suprime-programas-taurinos-parrilla/738510.html

Avui he estat veient a Teledeporte el final de l’etapa dels llacs de Covadonga de la volta ciclista del país veí. M’he trobat al cap de l’oposició al govern, D. Mariano Rajoy, fent de comentarista invitat per la cadena pública. Supose que l’han invitat per la seva afició a l’esport de la bicicleta. La pregunta seria: vos imagineu que el NODO9 invite a Jorge Alarte a fer de comentarista aficionat en alguna retransmisió esportiva? O qualsevol altre polític de l’oposició en les Corts valencianes?

Un dels desavantatges de la TDT és que quan, per culpa del impresentables del NODO9 tallen l’emissió de la TV3 per culpa del futbol o la Formula 1, et tallen els 4 canals i no només el que fan el futbol o els cotxes. La meva paciència amb Telecamps ja s’està acabant: ahir no vaig poder acabar de vore la pel.lícula de la tarda (la nova versió de El tren de les 3 i 10) per culpa d’un partit de 2a B, i no vaig poder vore el partit de l’Athletic club (malgrat que el NODO9 no el feia, ja que tenen vedada l’entrada als camps de 1a divisió). Mal comencem la temporada esportiva si hem de tragar-se els partits per la sexta o el NODO9 ( si els deixen entrar als camps)

Avui he llegit, que el meu professor de geometria a la facultat s’ha jubilat. Tinc un bon record de les seves classes i dels encontres posteriors que he tingut amb ell en diversos llocs del nostre país, del qual els dos desitgem que siga lliure, malgrat algunes diferències de mètode.
Es retira de les classes, però segur que continuarà amb le seva lluita per la llibertat del nostre país. Sort i endavant, Josep!

Notícia a Levante-emv:
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/09/10/adios-politicos-profesores/737828.html

Un article escrit fa uns anys que encara és vigent per desgràcia

Ma mare ja no sap dir bresquilla.

Així és, ma mare ja
no diu ni ambresquilla, ni bresquilla, i molt menys préssec. La
castellanització de la societat valenciana ha arribat, fins i tot a la gent
gran, de tal manera que han perdut les paraules pròpies canviant-les per les
que escolten a la televisió (melocotón en almibar) o veuen a les etiquetes del
productes. Ja no diu suc, sinó “sumo”, o es tradueix directament del castellà:
Bons nadals ( en lloc del singular), menjar torró ( tradicionalment en plural,
menjar els torrons), exemples molt adients per a les festes en que estem.
Cantem “villancicos”, evidentment els castellans o andalusos, i s’oblidem de
les nadales, i celebrem la “nit bona”, i s’oblidem de Sant Esteve (o com ara
diuen “san Esteve”), en lloc de la nit de Nadal Llegim el periòdic, quan jo
crec que és més adient dir diari.

Així, es podrien
citar mils d’exemples de la castellanització que està patint la nostra
societat, gràcies als mitjans de comunicació i a la passivitat dels nostres
governants, que sembla més que no els interessa el tema i han decidit no fer
res perquè la nostra llengua desaparegui en unes quantes generacions. Però
també cal fer autocrítica i recordar una 
cita de Abraham Lincoln: “ no et preguntes que pot Amèrica fer per tu,
sinó que pots fer tu per Amèrica” i aplicar-la al nostre cas., que podem fer els
valencians per la nostra llengua? Fàcil, utilitzar-la, no renunciar a ella. En
aquests temps és una tasca difícil, i molta gent no està disposada a fer-la,
però si no la fem nosaltres, ningú ens ajudarà a mantenir la llengua dels
nostres pares i avis ( o “güelos”).

Una vegada, a Prada
del Conflent, vam estar discutint, sobre la definició de qui era català. Moltes
propostes sobre la taula: la pujoliana “qui viu i treballa a Catalunya”, “qui
té els pares catalans”, “qui es considera català” ,posar un DNI català,… però
ens vam quedar amb que és català qui ensenya als fills a parlar català i a
estimar el que és. Crec que és la mes encertada, i més després de comprovar com
gent valenciana de tota la vida, parla al fills en llengua estranya.

Potser caldria posar-ne uns quants en algunes  carreteres i xalets de Llíria?

A la pàgina 282, del capítol VII de la quarta part de Guerra i Pau, Tolstoi escriu:

…Els diaris, pels quals el vell príncep sabé de la batalla d’Austerlitz, deien amb mots breus i vagues, com sempre, que els russos, després de brillants combats, s’havien vist obligats a retirar-se, i que la retirada s’havia efectuat amb ordre perfecte. El vell príncep, per aquesta notícia oficial, comprengué que els nostres havien estat esclafats………

Que diria Tolstoi si poguès vore un telenotícies de la TVV (més coneguda com NODO9 o TeleCamps)? O vera el que Putin fa la Rússia actual?

Al llibre El carrer estret, a la pàgina 158 del capítol XXIII, Josep Pla escriu el següent:

...Al meu entendre, un dels encants més grans de la vida de poble és la percepció constant de la proximitat de la naturalesa. En les ciutats s’escolten altres sorolls:els motors, els cotxes, la ferralla dels tramvies,els clàxons i la fressa sorda del trepig de la gent sobre les voravies, els crits, a part del soroll que fan els wàters quan els veïns estiren la cadena. El bram d’aquest burret és potent i vigoròs, però quan ja va de baixa hi intervè un matís de tendresa angoixada i greu que produeix una emoció autèntica.

Tot açò m’ha fet recordar la polèmica que porta la gent de can fanga quan va a passar uns dies al Pirineu o altres zones rurals. Es queixen del soroll dels esquellots de les vaques i els bous, del soroll d’altres ramats, de la pudor dels porcs i del soroll dels campanars, quan no recorden que els de les ciutats són pitjors. Si no t’agraden aquests sorolls, queda’t a la capital que la gent de camp s’ha de guanyar la vida d’alguna manera.

El carrer estret.
Josep Pla
Destino Jove 165

Davant la propera visita del Papa al Regne Unit , l’esglèsia catòlica britànica cobrarà entre 12 i 30 euros per participar als actes que es faran durant la seva gira. Crec que amb el preu va inclosa la motxilleta que donen als que acudeixen als actes.
Que haguera passat si a València s’haguès pres la mateixa mesura fa una anys en lloc de pagar-ho tot de l’erari públic? s’haguera vist tanta gent per la ciutat del Túria? I en la propera visita a Barcelona? s’ho finançaran els catòlics o ho pagarem entre tots?

Aquest article, publicat en algunes revistes va causar molta polèmica a Sant Feliu de Guíxols, amb moltes rèpliques i contrarèpliques

Gaziel,
Bezsonoff i jo.

He viscut molts
anys a Sant Feliu de Guíxols. El meu fill va néixer allí i he participat
activament en diferents àmbits de la societat ganxona. Durant uns anys vaig
viure davant de l’escola Gaziel, però mai havia sabut qui era aquest senyor,
fins fa poc que va arribar a les meves mans el llibre Quina mena de gent som . L’he llegit i la meva sorpresa va ser
enorme, Gaziel era tot menys el que jo podia esperar. Després de passar un
temps meditant sobre aquest tema i parlant amb altres coneguts, ganxons i no
ganxons, sobre la figura de Gaziel, aquesta setmana, la revista El temps (n.
1303) publica una crítica d’aquest llibre signada per l’escriptor de Perpinyà
Joan Daniel Bezsonoff, en la que confirma totes les conclusions que vaig treure
de la lectura del llibres i de les converses posteriors: Gaziel era el que es
pot dir un assimilat a la cultura castellana, té molt d’autoodi envers els seu
país i una admiració malaltissa per tot el que és castellà. Castellà és la gran
creadora d’Espanya i els catalans (supose que també els valencians) anem a
remolc. Ells són els quixots i nosaltres el sanxos que sempre perdem, des de
Muret fins als nostres dies. Beszonoff el descriu com un nacionalista espanyol en llengua catalana. Gran escriptor, personatge
simpàtic, però un botifler que anunciava el cosmopolitismo sano y vien
entendido actual .

Després de tot açò
i de tant anys viscuts a Sant Feliu em pregunta, com es que li posarem el nom
d’aquest senyor a una escola, quan hi ha molts escriptors exiliats  que ho mereixen més que ell? Com els que hi
ha bona gent ganxona que perd el temps fent un any Gaziel? És que no l’han
llegit? O és que jo he de llegir més llibres seus? La veritat és que la primera
lectura d’un obra seva no invita a altres. Pot ser a molta gent de Sant Feliu
no li agrade aquesta carta, però crec que hi ha ganxons que han fet més mèrits
que ell per rebre aquests homenatges.

Recupere un article de fa uns anys, però d’actualitat gràcies al constitucional

L’hereu Noradell  (
i la política actual)

Aquest passat mes
d’agost he anat a Girona, i un diumenge després de dinar en un restaurant
cèntric de la ciutat vaig fer una passejada per la rambla de la ciutat. Allà
sempre es posa, sota les arcades, un home venent llibres vells, i vaig
aturar-me una estona per dotorejar 
alguns llibres i algun pins o clauers. Al final vaig comprar-me la
novel·la de Carles Bosch de la Trinxeria (Prats de Molló, 1831- La Jonquera1897)que
du per títol aquest escrit, editada a l’any 1979 per Edicions 62 i La Caixa,
dins de la col·lecció Les millors obres de la literatura catalana.

Tornat ja a Llíria
durant el que quedava d’estiu l’he llegida. És un novel·la costumista que
descriu la vida d’una família de propietaris rurals de l’Empordà durant la
crisi de la fil·loxera al segle XIX. Conta com l’hereu es fa diputat a Madrid i
com li afectat la crisi agrícola del moment. Pel meu gust no m’agrada la manera
d’acabar-la, massa de novel·la rossa, però m’ha agradat algunes descripcions de
la política del moment que m’han recordat els moments actuals i l’ús d’articles
salats, que en aquella època encara s’utilitzaven molt a l’Empordà.

A la pàgina 62 i
63  descriu l’efecte que fa en el nou
diputat la política madrilenya amb aquestes paraules:

 Mes
prompte comprengué la política madrilenya. Sos nobles sentiments no podien
avenir amb l’engany i l’astúcia d’aquells homes 
de partit que sacrifiquen la nació a llur interès personal….Comparava
els discursos eloqüents, si, més buits, de nostres oradors, amb los discursos
sensats, pràctics dels diputat inglesos que havia tingut l’ocasió d’oir vàries
vegades durant sa estada a Inglaterra.

…aquell parlar atractiu, superficial pel qual la
llengua castellana sembla feta exprés, de gent que viuen el dia a dia, que
tenen maldecaps, segurs que no els hi faltarà la pluja d’or que les províncies
espremides aboquen a llur capital

 Crec que es pot comparar amb la situació
actual més d’un segle més tard. Més endavant conta com l’hereu es va fent a
l’ambient de la capital,  passant de ser
diputat independent a ingressar al partit conservador, a fer discursos com els
seus companys i a malbaratar els diners de patrimoni familiar en la vida
supèrflua de la capital. No es podria comparat aquest comportament amb els de
molts diputat catalans i valencians actuals? És per això que Batasuna tenia
diputat i no anaven a Madrid? Per  no
quedar enlluernats per la safata vermella?

Quan aprendrem que de Madrid no ens vindrà res de
bo, més de 100 anys i encara continuem fent les mateixes errades. Crec que ja
hi ha prou d’aguantar amb aquests situació i l’única solució viable pel nostre
país és la independència.