“-Volen fer electricitat -exclamava Joanet del Pla Cafè del Moll, tot calcant els comentaris que esclataven contínuament a qualsevol punt de la vila.
-Sí, a les nostres costelles…
-Dos pantans.
-I nosaltres al mig.
-Quina cabronada!
“Camí de Sirga”, de Jesús Moncada.

Foto: L’Ebre des des castell de la Suda, a Tortosa.

Quantes vegades m’he llançat a l’aigua en aquestes aigües plenes d’algues com més endavant escriu Pla? Algues que donen molta vida a aquesta cala, que potser al turista típic li molesten, però que sinò fora per elles, supose que aquesta platja no seria la mateixa. En altres llocs del litoral, l’extermini d’aquestes ha portat a la degradació de la vida marina del lloc, només perquè uns quants puguen entrar còmodament a l’aigua i deixar els seus vaixell amb les seves àncores destructores de la vida submergida.

Sempre que puc, torne. Pla té molta raó, aquest tros de costa és droga dura. Però no ha de ser tan crític amb els habitants grecs d’Empúries, aquests eren comerciants i no artistes. o filòsofs, que possiblement si que hagueren deixat el llegat que ell demana. O també, possiblement, si l’hagueren deixat, haguera arribat als nostres dies tenint en compte la història de depredació, tan local com forànea, que ha patit el nostre país? 

La passió italiana de Pla, que  segons ha publicat En Joan Daniel Bezsonoff en un article recent, ha reflectit Josep Lluís Carod Rovira al seu darrer llibre.

Jo ja em pensava alguna cosa així. Sempre m’havia preguntat la raó d’aquest nom de castell que hi ha al poble de Castell d’Aro. Ara la pregunta és saber si Pla anava per bon camí, o si són suposicions d’ell. De tota manera, i ara gràcies als àrabs, una prova més de l’existència dels Països Catalans, he he he.
Les darreres visites que he fet, sempre han estat durant el pessebre vivent que fan per Nadal el voltant del castell i pel barranc que hi ha al darrere. 

Sempre que vaig a Tossa, faig el mateix, coincidisc amb Pla en tot el que conta sobre la vila selvatana. Ara jo, faig una cosa més, no puc deixar de passar a fer-li una visita a Ava Gardner, i a voltes fer-li un petò. Sopar, si és de nit, en un baret que  hi havia prop de la protagonista de Pandora, amb bona companyia i una ampolla de Castell del Remei.

(Publicat al diari ARA, el passat dilluns, 5 de novembre de 2012, com un anunci del nou llibre de Joan Margarit, Es perd el senyal) 

Així comença aquesta novel·la de Joan Daniel Bezsonoff que he tornat a llegir després del seu darrer llibre. En ella conta les vivències dels membres d’una família del nord del nostre país durant la II Guerra Mundial: la desfeta de l’exercit francès, el règim de Vichy i l’ocupació alemanya del Rossellò. Una famíla encapçalada per un mossèn un tant pecúliar,  i en la que hi han de membres que actuen de diferent manera davant els fets. I tot això sense oblidar la seua passió per les llengües, trobant sempre un moment per parlar de lingüistica, o altres temes com la filosofia.
L’he gaudit més ara que quan el vaig llegir fa sis anys. Potser ara comprenc més a l’autor.