Club 7 Cinema

Arriba amb l’aval de l’èxit a Itàlia: més de 5 milions d’espectadors a Itàlia, superant “Barbie” i “Oppenheimer”, lloat per la crítica i amb rècord de nominacions als David de Donatello. És la comèdia  “C’è ancora domani”, titulada al mercat espanyol com “Siempre nos quedará mañana“, òpera prima de la també actriu Paola Cortellesi, que Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui’ ha descrit així: Una pel·lícula en blanc i negre que homenatja el neorealisme, ambientada al 1946, sobre el tema de la violència domèstica i la discriminació de la dona…

Sinopsi: És primavera i tota la família està esvalotada per l’imminent compromís de la estimada filla gran, Marcella, que, per part seva, només espera casar-se ràpidament amb un simpàtic noi de classe mitjana, Giulio, i alliberar-se per fi d’aquesta incòmoda família.

Amb Paola Cortellesi, Valerio Mastandrea, Vinicio Marchioni, Romana Maggiora Vergano.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

El gest alliberador d’una dona italiana, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) Delia és una dona sotmesa a la violència del marit, que, només de començar, li clava una bufetada quan es desperten un dia de primavera del 1946, a Roma, ‘città aperta’ dos anys després de ser alliberada dels nazis, però controlada per l’exèrcit nord-americà. Delia, dona de classe treballadora, s’ocupa de tot a la casa i fa diverses feines per mantenir la família. (..) Més que el neorealisme, el referent de “C’è ancora domani” és la ‘commedia all’italiana’, però per capgirar-ho amb una sensibilitat actual que aborda la violència masculina amb unes formes sovint sorprenents: les pallisses són fora de camp o estilitzades amb una coreografia que, segons Cortellesi, vol mostrar-les com un ritual, sense carregar la dramatització, però sense banalitzar-les. Una opció arriscada que du a pensar-hi amb possibles dubtes (..). Imma Merino, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: Fins i tot les dones submises poden alliberar-se. (..) Delia, s’ocupa tot seguit de l’esmorzar del marit, dels dos fills petits, de la filla (de qui es diu que sembla festejar amb un noi pertanyent a una família prospera) i del sogre, que, enyorant “l’elegància dels feixistes”, jau permanentment al seu llit. Delia després puja al terrat, on ella i altres dones estenen la roba com si fossin rèpliques de Sofia Loren a “Una jornada particular”, abans d’emprendre la seva activitat paral·lela a la feina domèstica: clava injeccions, entrega peces de roba arreglades a una botiguera i munta paraigües per un altre botiguer que paga més a un aprenent amb l’argument “inapel·lable” que és un home. En el recorregut pel seu barri, troba una amiga verdulera que no entén com pot suportar un marit que la maltracta i la menysprea; veu un antic xicot, que li confessa que no passa un dia sense penedir-se’n de no haver fet més per casar-s’hi; i dona una fotografia, que ha recollit del terra, a un soldat nord-americà: Delia dedueix que és seva perquè hi ha retratada una família de “negres”, com ho és ell. Aquest soldat afroamericà que intenta comunicar-se amb Delia (que no entén l’anglès mentre que ell tampoc no entén gairebé res d’italià) i li regala xocolata, pot fer pensar en aquell altre que, en un dels capítols de “Paisà” de Roberto Rossellini, patrulla per Nàpols ensopegant amb un nen que es busca la vida. “Paisà”,  film sobre la resistència contra els nazis i sobre la Itàlia sota el control de l’exèrcit dels EUA, va rodar-se justament l’any 1946. Quan apareix el soldat afroamericà pot intuir-se que l’òpera prima de Paola Cortellesi té present el llegat del cinema neorealista italià; però el desenvolupament del film evidencia que encara poua més de les comèdies derivades del neorealisme (..), Tanmateix, des del present, dona la volta a tals comèdies amb una intenció: fer present el masclisme que, arrapat a la societat italiana i a tantes altres, elles mateixes normalitzaven sense pensar-hi. (..) “C’è ancora domani” conté, a través d’una carta que Delia no s’esperava, un secret que no revelaré (..): només diré que té a veure amb la participació de les dones en la democràcia, però que vol apuntar cap a un alliberament respecte a la dominació masculina com una tasca interminable, però sempre portadora d’una esperança. Delia sembla submisa al marit i fins i tot accepta les pallisses que li clava justificant-lo pel fet que ha combatut en dues guerres; però, en canvi, evita que la seva filla caigui en el mateix parany: a la vegada, la noia lamenta que la mare consenti la violència que pateix, tanmateix, enamorada, no veu que també hi ha qui vol dominar-la. Cortellesi aborda una realitat dramàtica, que perviu dolorosament, amb un registre de comèdia que a vegades pot resultar desconcertant, sobretot quan opta per coreografiar l’agressió masculina com si fos un ritual. Per això mateix convida a pensar sobre les formes de representar la violència. I, en tot cas, cada present ha de construir un demà millor.

Paola Cortellesi: “Els italians portem el neorealisme a l’ADN”, Bernat Salvà entrevista a la directora al diari ‘El Punt Avui‘: (..) Els italians tenim el neorealisme a l’ADN. Ens explica aquella època de la postguerra, que era el seu present. Per això també vaig triar fer aquesta pel·lícula en blanc i negre. Explico aquesta història que he inventada, però hi vaig introduir molts dels relats que m’havien explicat les meves àvies i besàvies, que van viure de ple aquella època. Tot el que m’explicaven ja llavors m’ho imaginava en blanc i negre, com sempre m’ho havia explicat el neorealisme. Per això automàticament vaig pensar que aquesta història havia de ser en blanc i negre. (..) No deixa de ser una pel·lícula contemporània, però ambientada en el passat. Això em permetia veure què ha canviat i què queda. Moltes coses han canviat, és una altra època, però d’altres també han quedat, com pot ser la mentalitat, el desig de possessió, de control. També volia fer un homenatge a les dones d’aquella època que van viure una situació que llavors no era digna de menció, no era un escàndol, era normal. Tampoc era la quotidianitat de tothom, és clar. Però allà on passava, doncs mala sort. Volia donar veu a totes aquelles dones, perquè no és només una pel·lícula que parla de la violència, sinó també és la presa de consciència d’una dona ignorant, que no té a qui recórrer, sense desitjos, il·lusionada amb el matrimoni de la seva filla. Se l’ha educada per a la nul·litat, per ser obedient. De fet, ja era així com les educaven les mateixes famílies. Si després hi ha violència, és una altra cosa. En qualsevol cas, són dones que s’han hagut d’acostumar a ser obedients i a ser submises als abusos de poder, i a rebre aquesta violència verbal. És una majoria silenciosa que va construir el teixit social del nostre país, unes dones a qui mai ningú va donar un copet a l’espatlla, que no seran mai recordades, però van fer moltes coses. La pel·lícula és un copet a l’espatlla que els dono jo. (..) No m’agrada el cinema que parla amb si mateix, prefereixo que parli amb tothom. Per tant, l’objectiu, si te’n surts, perquè no sempre és així, era arribar a tothom, fer una història popular. (..) Per a mi, era necessari tractar-ho a través de l’humor i la lleugeresa. En alguns punts era impossible, però volia guiar l’espectador a través d’una història que d’una altra manera no haurien vist. Jo el que volia amb aquesta comèdia és que les persones hi entressin, que no la rebutgessin. I l’humor em va permetre també, en alguns casos, ridiculitzar els dolents de la pel·lícula. En moltes històries, els dolents són fascinants, i hi ha un risc d’imitar-los. L’Ivano, el marit, i el seu pare són personatges terribles, fan por, però m’agrada quan estan tots dos mantenint diàlegs d’ase. Són tan animals que realment ja no hi ha el risc d’imitar-los.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!