I
Allò que no es diu, aquells silencis esbojarrats, a voltes assolen torres fermades i defensades per tots els costats. El silenci. Espai amb el silenci. Després de rellegir el Nou Testament, no us heu adonat que Jesús parla després d’un precís silenci? La paràbola ve precedida d’un silenci eixordador. Potser perquè la saviesa poua d’un silenci estricte, meditat, potser més sentit del que podem imaginar.
Hi ha els silencis que atemoreixen i els silencis que cremen l’enteniment. I després hi ha la complicitat i l’actitud dels covards. Hi ha el silenci dels criminals i la llavor que floreix dels seus negocis i que dóna fruits amargs.
La veritat neix de la bondat i no hi ha res que no haja de ser descobert a la llum dels migdies. La veritat sempre sura i la mar mos sobreviurà. Això és bíblic, com hi ha món.
Després del silenci, l’aurora. Qualsevol dia.
II
M’agradaria, amb el cor a la mà, que l’amor cobrís l’estol de la Terra des del Cel. Us ho dic com a catòlic, però també més enllà de la meua fe, si això fos possible. M’agradaria que el mal fos foragitat del món com allò que és: indesitjable per naturalesa.
III
Jo sóc aquell xiquet que plora. No fa res que penseu que això no hauria de dir-ho. Veritats més solemnes trobareu a la Bíblia i cercant a Déu a través del seu Fill únic, Jesucrist. Acosteu-vos a Ell i no us mancarà l’amor, ni la felicitat. Ni la bona companyonia, ni la complicitat dels humils i nets de cor.
Jo sóc aquell xiquet que plora a esquenes del món i en la foscor. Això és així i no passeu pena: en l’amor trobareu totes les respostes últimes i cardinals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!