Entre el Túria i el Ridaura

“Tal com és costum del lloc (i que es considera una atenció singular envers el forasters), en acostar-nos a la Verge negra (que, us ho hauria d’haver dit, té als braços al seu Fill, tot i que, si aquest és negre o mulat per part de mare, és un cosa que no vaig intentar esbrinar), el sacerdot, molt gentilment, us en presenta el braç perquè el beseu. En aquesta situació, jo, que soc protestant de soca-rel, vaig mal interpretar les seves indicacions, i vaig cometre l’error de besar la Verge a la cara. La cara de disgust del religiós (perquè es va ofendre més ell que no pas la Mare de Déu) de seguida em va mostrar que m’havia equivocat. Però, com prova de gentilesa, el sacerdot, que no havia deixat passar cap espanyol amb els seus acompanyants i amb mi, ho va deixar córrer, i va manifestar amb les seves atencions que estava disposat a curar-me de la meva ignorància a còpia d’amabilitat.”

En un parèntesi entre batalles, el protagonista visita Montserrat i queda impressionat pel que troba. No tant per la part més catòlica de la muntanya, sinó per la seua natura i espiritualitat. No li agraden els tresors materials, però sí els espirituals que pot trobar caminant per allà: per les ermites, les sendes, les muntanyes o parlant amb ermitans. No troba, com a bon protestant, aquest plaer amb els tresors i donacions a la Verge que hi han al monestir. El que està escrit a dalt, és una anècdota, amb un poc d’humor, respecte a aquesta petita incursió d’un protestant en un temple catòlic.
Més endavant conta un petit acudit en boca d’un Hidalgo manxec:
“És ben cert”, va dir, “que Jesucrist va fer miracles, un dels quals va ser alimentar cinc mil persones amb dos o tres peixos menuts i el mateix nombre de pans. Però Sant Francesc, el fundador dels franciscans, ha aconseguit alimentar cada dia cent mil ganduls sense fer res”.
En clara al·lusió amb el nivell de vida que porten algunes ordres que es diuen pobres, però que no patien el mateix que els pobres del poble.

“València era una ciutat situada al centre del litoral espanyol, en un país ric i molt poblat, a només cinquanta llegües de Madrid. Hi abunden els cavalls i les mules gràcies a la gran fertilitat de les seves terres que, per fortuna seva, poden regar tant i tan sovint com volen.La ciutat i el regne eren igual de favorables als interessos del rei Carles que Catalunya, i, així que vam aparèixer, una gran multitud es va acostar a la badia d’Altea no tan sols a oferir-nos les seus serveis, sinó carregats amb tora mena de provisions,i cridant ben fort “¡Viva Carlos IIII, viva!”

Després, el protagonista explica que, segons els seu admirat comte de Peterborough, haguera estat millor marxar directament cap a la conquesta de Madrid, que segons ell estava més desprotegida, que anar cap a Barcelona, més protegida i més lluny, d’acord amb l’opinió del rei Carles i el príncep de Hesse. L’opinió de l’autor ( o del protagonista) és que la guerra de Successió s’haguera pogut guanyar ràpidament i sense tant patiment si hagueren anat directament cap a la capital on semblava que el rei Felip no estava molt protegit, ja que les tropes estaven a la frontera amb Portugal o a Barcelona i ho comparar amb les dificultats que varen tenir per poder prendre Barcelona als filipistes (on va morir el príncep de Hesse) i els fets posteriors, que tots sabem. Tenia raó Dafoe? això és història-ficció. A més es nota que és un apologeta del comte de Peterborough, per tant potser no són molt fiables les seues opinions i més si recordem que va ser un dels que una vegada Anglaterra havia obtingut els guanys que volia va fer propaganda per abandonar el conflicte, deixant a valencians i catalans abandonats davant els exercits borbònics.

Sembla que en promoció turística, sobretot en la promoció del patrimoni iber, el poble d’Olocau li guanya per golejada a la capital edetana, i de golejada. Potser és impressió meua, però cada vegada que visite el poblar iber del Puntal dels Llops, no puc deixar de comparar amb el que fan a Llíria. Durant molts anys l’alcalde d’abans ha fet molts viatges a FITUR, però algú ha vist les conseqüències d’aquests viatges? Ara mateix, ha fet obres per fer un plaça cèntrica per vianants i els darrers dies ja estaven desmuntant objectes d’ella per passar les entrades de bous. A mes de que amb tant de cadafal a la plaça major, queden tapats i poc visibles alguns dels edificis més emblemàtics del poble, a més dels talls de carrers que això provoca que maregen a la gent del poble o al possible visitant.
Definitivament, la capital de la comarca es pot quedar endarrere respecte als pobles que l’envolten i que en teoria tenen menys patrimoni que nosaltres. O els governs d’ara i futurs s’espavilen o malament anem. Hem de recuperar el temps perdut els darrers anys.

Sembla que en Joan Daniel Bezsonoff fa escola amb això de les guies sentimentals, i després de Perpinyà, li ha tocat el torn a L’Alguer (pel valencià Joan-Elies Adell) i a l’Empordanet (la meua segona terra o terra d’adopció) pel begurenc (o bacanard) Adrià Pujol Cruells. La vaig vore a la llibreria 22 de Girona i després de la grata sorpresa de la primera guia i del llibre de l’autor “Picadura de Barcelona” (premi Mitrofan 2015, he he), no vaig dubtar a comprar-la malgrat el haver viscut quasi deu anys per aquelles terres. El resultat ha valgut la pena, redescobrir el que ja coneixes amb el punt de vista peculiar de l’Adrià Pujol i descobrir altres llocs i peculiaritat de l’Empordà Petit que no coneixies. Ara ja tinc altres coses que fer i buscar amb els meus esporàdics retorns a terres ganxones i planinanes.

Una mostra:
“La mare i el pare compraven llibres escrits per mossens i erudits de quilòmetre zero”

Perpinyà-Elna-Cotlliure. 28-7-2016
Després d’uns anys he tornat a visitar la capital del nord del meu país. Feia temps que no anava i volia tornar a veure el Palau dels reis de Mallorca i el Castellet, i perdre’m un poc pel centre de la ciutat. Sembla que Joan Daniel Bezsonoff té raó sobre el futur de la llengua, aquesta vegada no he escoltat ningú parlar català, tret d’una de les senyores que venien les entrades al Castellet. Potser és l’estiu i la ciutat és plena de francesos del nord que venen a passar uns dies, però la situació que he viscut no ajuda a ser optimista. Molta bandereta i alguna estelada, molta catalanitat de fireta, sobretot al rugbi, però res, la colonització francesa cada vegada és més potent en matèria lingüística sobretot. Almenys al cotxe podia escoltar ràdio Arrels.
Aquesta vegada he visitat la catedral de a ciutat, on està la tomba del rei Sanç de Mallorca. Iniciada pels reis de Mallorca, va ser acabada sobretot a partir del segle XV i la major part de les obres són barroques o més modernes. Al Castellet i al Palau cap novetat, continuen igual que la darrera vegada que vaig anar, i l’única novetat és que la botiga de l’USAP està ara vora riu, per si algun usapista es vol passar.
Una cosa que m’ha fet gràcia és que al passar per davant de la prefectura (crec que era aquest edifici) he vist quatre cartells cadascun amb una paraula: llibertat, fraternitat, igualtat i laïcitat (evidentment en francès), sembla que modernament han incorporat un terme nou a la triada de la revolució francesa. Ara, val per alguna cosa?
Vist el panorama vaig decidir marxar cap a la costa fent una aturada al Elna per visitar la catedral d’aquesta ciutat que va ser un dels bisbats catalans més importants de l’edat mitjana. Allà vaig dinar en un petit bar prop de l’església i després vaig anar a visitar-la. Val la pena caminar pel claustre d’aquesta antiga catedral i observa els capitells, la majoria estan un bon estat. Ací també m’atengueren en català l’entrada al claustre, però el que no costa trobar, tant ací com a Perpinyà són llibres en català que no siguen infantils, és clar. Sembla pitjor que a València: el català només val per llegir els nens i els escolars, on anirem a parar! Els adults hem de llegir obligatòriament en castellà o francès!
Aquesta ciutat va ser totalment destruïda per l’exercit francès de Felip l’Ardit en 1285. És un exemple de les barbaritats que els francesos han fet per allà i encara continuen fent de manera més sibil·lina. Parlem de que els catalans i els espanyols no recorden la història, però els catalans i francesos tampoc la recorden molt.
Com sempre, malgrat que trigue més, m’agrada tornar per la carretera de la costa, entre les vinyes verdes vora el mar que va dir fa molt de temps un poeta. Ara sembla que ha hagut un incendi els darrers anys i el paisatge ja no és tan verd. Vaig parar a Cotlliure per nadar un poc a la mar, sota la torre del rellotge i comprar unes cerveses Cap d’ona i Canigó. Es nota molt la temporada turística en aquesta ciutat, es plena de gent i cotxes.
A la tornada vaig parar al coll de Belitres on han construït un memorial de l’exili. Ara, s’han oblidat de treure la vergonya de monòlit que van posar els franquistes. Aquest, està tot ratllat en vermell, potser per recordar que el varen posar uns assassins? S’ha parlat molt darrerament del monument del riu Ebre a Tortosa, potser per la seua grandària destaca més, però a molts pobles dels Països Catalans encara queden petits monuments que no per la seua mida, deixen de ser menys molests per a qualsevol persona que es declare demòcrata.
De tornada un parada tècnica o nostàlgica a Sant Martí d’Empúries.

El professor d’història. Joan Francesc Mira.
Polítics.

“Havia fullejat sense gens d’interès el diari passant pàgines sobre el taulell del bar mentre desdejunava, titulars amb les misèries quotidianes de polítics locals tan mediocres que porten a la cara la seua pròpia inanitat, pensà mirant fotos d’algun acte oficial, ni un bri d’intel·ligència als ulls ni en les paraules que els ixen per la boc, tan obtusos i espessos tan buits i al mateix temps tan plens de vanitat que quan parlen busquen només guanyar el favor d’un públic ja acostumat a la porqueria i amb el cap ple d’espantoses lectures, d’immundícies falsament històriques i de notícies horribles de morts i d’escàndols que esmussen cada dia i apaguen la poca sensibilitat que ens va quedant i de programes a la televisió que amb els cabals públics o privats inexhauribles atordeixen els sentits i els esperits i el resultat és que allò que té encara una miqueta d’art o una mica de gràcia s’ho engoleix ara la violència d’aquest bàrbar instant, qui havia escrit això: “La violència d’aquest bàrbar instant”?, ho degué dir algun autor famós que ara mateix no recordava, Goethe potser, i si era així, si el seu instant o temps era violent i bàrbar, que hauríem de dir del nostre”
Crec que no cal afegir res més a aquesta descripció que fa el Senyor Mira en aquesta novel·la seua de l’any 2008 dels polítics que a la societat valenciana ens ha tocat patit els darrers anys. Però com ell també diu, aquests polítics tenen un públic fidel i sense aquest, no hagueren pogut fer tot el que han fet. Un públic , que potser algun dia sembla que hauria de fer autocrítica del seu comportament polític els darrers anys. Ara, potser demane un impossible?

Aquest matí hem fet una visita guiada per les trinxeres que hi han al turó de la “patà” al poble del Puig. La visita l’hem començada la monestir on la guia ens ha anat introduint al context històric de l’època per després anar pujant cap a la muntanya i visitar la línia defensiva de la part nord del turó. Sembla que després dels foscos anys del mandat del PP s’està intentant recuperar i ensenyar el que va passar a València durant la guerra, la capitalitat que la ciutat va ostentar durant els anys del conflicte i adequar el diferents llocs que donen testimoni d’aquests fets. Durant molts anys s’ha intentat tapar tots aquests testimonis del que va suposar la guerra pel bàndol republicà. Ara, i no només a València, sinó a altres pobles s’està intentant que tot aquest patrimoni no es torne perdre en l’oblit dels perdedors i en la desmemòria dels guanyadors. No es busca revenja ni cap cosa per l’estil, que és el ells insinuen, només es busca no perdre la memòria del que va passar, perquè no torne a passar altra vegada.
Per acabar, felicitar a la guia de Calderona Viva per la seva feina, però haguera preferit que visita haguera estat feta en valencià.

En acabar, ruta de tapes pel poble.

Hui el diari Levante-Emv ha quedat ben retratat a la seua editorial. Han quedat com el que són, uns botiflers. A la marxa que porten seran pitjor que Las Provincias, ja que ells aplique la tàctica de Felip V (que se note el efecto sin que se note el cuidado).
Uns extractes:
“Després de molts anys en els quals s’ha relegat l’ús de la llengua autòctona, ara no podem permetre que es cometa el mateix error apartant el castellà del seu ús cooficial.”
Com si estiguérem en igualtat de condicions!
“Si a Anglaterra els passos de zebra estan pintats amb indicacions per als turistes a fi d’evitar atropellaments, no hem d’escatimar a retolar en les nostres dues llengües aquells cartells que, per referir-se a temes de seguretat, són d’especial importància i sensibilitat.”
Com si les diferències entre dues llengües romàniques en contacte foren tantes!que no estem comparant l’èuscar i el castellà o l’alemany amb el català! Un que parla només castellà pot entendre perfectament les quatre paraules bàsiques que hi han una senyal provisional de trànsit!
Amb amics com aquest, qui necessite enemics!
I per fer-ho més greu, aquest diari ara fa l’edició bilingüe (amb algunes errades degudes a la traducció per ordinador) i segurament rebrà subvencions de la Generalitat per aquest fet. Si jo fora el conseller responsable, em repensaria aquesta subvenció, després d’aquesta editorial.

“…la gent no es posava d’acord amb el nom de la cosa. Regne o País, aquella era la qüestió……….
……….Així que li varen dir Regió 39-47-N-0-37-O.”

Aquestes darreres festes de falles vaig comprar-me aquest llibre a la capital. Després de veure’l tan comentat, la veritat és que m’esperava més, però ha estat divertit veure tots els tòpics fallers i alguns de fora de la capital enllaunats en aquesta crítica de la societat valenciana actual. Una història que conta com una fallera que mor a causa d’un masclet desviat en una colossal mascletà torna per venjar-se dels que ella creu culpables de la seua mort. Hi surt una alcaldessa sense nom, però que tots reconeguem i que vol ocultar les causes de l’accident a la llum pública. Però la fallera morta tornarà de la tomba en format zombi per esbrinar que va passar realment (potser un cert paral·lelisme amb l’accident del metro?) i es trobarà amb diferents zombis de personatges valencians antics i moderns que l’ajudaran o intentaran que fracasse en els seu intent de saber la veritat.

No havia anat mai a això que diuen monòleg en directe. Sempre els havia vist a la televisió, i com ja fa anys que no la mire, doncs feia temps que no veia cap, tret d’alguns vídeos de Xavi Castillo al youtube. L’estrena amb aquesta còmic valencià a la llar dels jubilats de Llíria a estat bé i divertida. Ara, trobe que a vegades abusen un poc de l’escatologia. Potser algun acudit fa gràcia, però crec que hi ha un moment que, almenys a mi,arriben a cansar tantes mencions a l’escatologia o el sexe. Bé, ací cadascú té els seus gustos.
Per altra banda, sent l’actor protagonista el presentador de l’únic programa decent que va produir el Nodo9 els darrers anys, no m’esperava l´ús de tants castellanismes. Potser ho fa per arribar a un públic més gran,però jo també crec que haurien d’utilitzar la popularitat que tenen per normalitzar i millorar l’ús de la nostra llengua i tractar d’evitar aquests barbarismes als seus espectacles. Potser a alguns els fan gràcia. A mi, poca, però açò és només la meva opinió com a valencià-parlant, potser un massa exigent. Però sent positiu, ja era hora que pel meu país rodaren espectacles en la nostra llengua! Així, que felicitats i endavant a gent com l’Eugeni.

Ahir vaig anar a Bunyol a escoltar a Raimon. Un poble castellanoparlant que acull a un cantant en català, quin problema hi ha? cap. Però abans del concert vaig passar per un pont que s’anomena “Puente de la República (1931-1933)”. Això sí que és tenir memòria i homenatjar a la gent caiguda per defensar la llibertat, no com al meu poble, Llíria, on encara hem d’aguantar la vergonya de la creu feixista “de los caidos” a la torreta, o el que una de les principals vies del poble continue anomenant-se “Duque de Liria” (o Duc de Llíria, igual és). Els que saben un poc d’història ja saben que aquest és del Duc de Berwick, aquest senyor que tant de bé va fer pel nostre país. Alguns em diran: la creu de la torreta ara és neutral, no té noms com abans. Això de la neutralitat només s’ho poden creure les bones ànimes,jo no.

Tardor, Mai Mai, Lilit i Dionís, Nestor Mont, Maria Faubel, Sis veus per un poeta, Eva Dènia, Mireia Vives i Borja Penalba, Albert Bertomeu, Mox, Júlia …Retrobar a La Gossa Sorda, Oscar Briz, Pau Alabajos, Raimon, Urbana Ruràlia, Pep Gimeno, Miquel Gil,… i molts exemples més. Porten quasi un anys de nous ajuntaments i nous govern a la Generalitat i el panorama musical i d’entreteniment sembla millorar i sembla que la nostra llengua va escoltant-se per tot el país. Funciona el boca orella, funciona el vendre els discos després de l’actuació. El cantant o grup, a més de músic fa de venedor del producte. Però fins quan? Quan se n’adonaran les emissores de ràdio? quan podrem escoltar a grups tant diversos en una emissora mentre al cotxe mentre anem conduint? Quan els podrem vore a la televisió? siga tv3 o el nou canal nou? Quan trobarem fàcilment els seus CD’s a qualsevol botiga o centre comercial?
El boca orella, el vendre després del concert, són coses que funcionen a petita escala, però es necessita arribar a més gent, a sectors més amplis de la societat i amb tots el mitjans en contra, aquesta il·lusió col·lectiva ho tindrà difícil per fer-ser realitat. Que no veuen els mitjans o les distribuïdores que hi ha un mercat per explotar? o és que no volen i volen participar de l’aniquilació d’una llengua i d’una cultura?
Soc pessimista respecte al paper que poden fer els mitjans audiovisuals actualment, no crec que els interesse gens la nostra cultura, per tant, hem de ser nosaltres els que amb petites accions ajudem a consolidar a tota aquesta gent que durant els darrers mesos sembla que han aparegut o ressorgit de la foscor en la que ens tenia submergits el PP i els seus aliats.
Fotos: Maria Faubel, Oscar Briz, Sis veus per un poeta, Tardor, Mireia Vives i Borja Penalba.

“El mal que existeix al món prové gairebé sempre de la ignorància; i la bona voluntat, si no és intel·ligent, pot fer tants d’estralls com la malícia. Els homes són més aviat bons que dolents, i de fet aquest no és el problema. Però ignoren més o menys, i això és el que anomenen virtut o vici. El vici més desesperant és el de la ignorància que es pensa saber-ho tot…..”

La ignorància sobre la pròpia història que tenen molts valencians és en part, culpable dels anys patits fins ara. Bé que ells tampoc tenen tota la culpa, ja que se’ls ha amagat aquesta i els han explicat contes per “ofrenar glòries a Espanya”, però els resultats són ben visibles. Tapa el passat com a poble i així podràs transformar un país lliure en una colònia més de la metròpoli madrilenya, i tindràs bons serfs i col·laboradors disposats a ajudar en aquesta tasca.

“Les plagues, en efecte, són una cosa natural, però resulta difícil de creure en les plagues quan us cauen a sobre. Hi ha al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen a la gent sempre igualment desprevinguda…………………….Quan esclata una guerra la gent diu: “Això no durarà, és massa estúpid”. I sens dubte una guerra és molt estúpida, però això no és obstacle perquè duri. L’estupidesa humana insisteix sempre: ens n’adonaríem si no penséssim sempre en nosaltres mateixos.”

Llegint aquest llibre d’Albert Camus he recordat un petit llibre que vaig llegir fa molt de temps, a la meua època egarenca d’hores passades a El Cau ple de lletres del carrer Cremat. El llibre és un assaig de Carlo M. Cipolla, titulat Allegro ma nom tropo (ed. Grijalbo-Mondadori), on l’autor, descrivia les lleix fonamentals de l’estupidesa humana:
– Sempre i inevitablement cada un de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpides que circulen pel món.
– La probabilitat que una persona determinada siga estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona.
– Una persona estúpida és un persona que causa un mal a altra persona o grup de persones sense obtenir, al mateix temps, un profit per ell, o potser fins i tot és dolent per ell.
– Les persones no estúpides subestimen sempre el poder nociu de les persones estúpides. Les no estúpides, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com una errada caríssima.
– La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat.
A més d’aquestes lleis, l’autor també descriu la distribució dels estúpids a la societat, classes d’estúpids i la seua relació amb el poder i les conseqüències d’aquesta, i dona unes gràfiques per intentar detectar-los.
Molt divertit i amè, però que et fa pensar en la societat que hem hagut de patir durant els darrers anys els valencians.

Monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Coincidint amb la fira del brunyol (bunyols) el museu d’història de la ciutat i el monestir fan jornada de portes obertes i es poden visitar de manera gratuïta. Des de fa uns anys, a més està l’al·licient de poder pujar a la Torre del fum del monestir i recórrer la part de darrere dels arcs de la Porta ferrada i altres parts del monestir. Enguany a més hi havia una exposició temporal sobre els avanços de la medicina a la quarta planta del museu.
Quan s’ha acabat l’ofici religiós que estaven fent a l’església, he pogut entrar a vore la imatge del Crist, romànic crec, que han restaurat fa poc.