Entre el Túria i el Ridaura

“El mal que existeix al món prové gairebé sempre de la ignorància; i la bona voluntat, si no és intel·ligent, pot fer tants d’estralls com la malícia. Els homes són més aviat bons que dolents, i de fet aquest no és el problema. Però ignoren més o menys, i això és el que anomenen virtut o vici. El vici més desesperant és el de la ignorància que es pensa saber-ho tot…..”

La ignorància sobre la pròpia història que tenen molts valencians és en part, culpable dels anys patits fins ara. Bé que ells tampoc tenen tota la culpa, ja que se’ls ha amagat aquesta i els han explicat contes per “ofrenar glòries a Espanya”, però els resultats són ben visibles. Tapa el passat com a poble i així podràs transformar un país lliure en una colònia més de la metròpoli madrilenya, i tindràs bons serfs i col·laboradors disposats a ajudar en aquesta tasca.

“Les plagues, en efecte, són una cosa natural, però resulta difícil de creure en les plagues quan us cauen a sobre. Hi ha al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen a la gent sempre igualment desprevinguda…………………….Quan esclata una guerra la gent diu: “Això no durarà, és massa estúpid”. I sens dubte una guerra és molt estúpida, però això no és obstacle perquè duri. L’estupidesa humana insisteix sempre: ens n’adonaríem si no penséssim sempre en nosaltres mateixos.”

Llegint aquest llibre d’Albert Camus he recordat un petit llibre que vaig llegir fa molt de temps, a la meua època egarenca d’hores passades a El Cau ple de lletres del carrer Cremat. El llibre és un assaig de Carlo M. Cipolla, titulat Allegro ma nom tropo (ed. Grijalbo-Mondadori), on l’autor, descrivia les lleix fonamentals de l’estupidesa humana:
– Sempre i inevitablement cada un de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpides que circulen pel món.
– La probabilitat que una persona determinada siga estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona.
– Una persona estúpida és un persona que causa un mal a altra persona o grup de persones sense obtenir, al mateix temps, un profit per ell, o potser fins i tot és dolent per ell.
– Les persones no estúpides subestimen sempre el poder nociu de les persones estúpides. Les no estúpides, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com una errada caríssima.
– La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat.
A més d’aquestes lleis, l’autor també descriu la distribució dels estúpids a la societat, classes d’estúpids i la seua relació amb el poder i les conseqüències d’aquesta, i dona unes gràfiques per intentar detectar-los.
Molt divertit i amè, però que et fa pensar en la societat que hem hagut de patir durant els darrers anys els valencians.

Monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Coincidint amb la fira del brunyol (bunyols) el museu d’història de la ciutat i el monestir fan jornada de portes obertes i es poden visitar de manera gratuïta. Des de fa uns anys, a més està l’al·licient de poder pujar a la Torre del fum del monestir i recórrer la part de darrere dels arcs de la Porta ferrada i altres parts del monestir. Enguany a més hi havia una exposició temporal sobre els avanços de la medicina a la quarta planta del museu.
Quan s’ha acabat l’ofici religiós que estaven fent a l’església, he pogut entrar a vore la imatge del Crist, romànic crec, que han restaurat fa poc.

Girona. 25-3-2016

Després de caminar unes horetes per la Vall de Sant Daniel i fer-me una cervesa al bar de l’Arc, que avui, al pati, a més d’una catedral, tenia uns quants Sants d’aquests que treuen a les processons de Setmana Santa, he visitat un poc els museus de la ciutat. Per cert, avui l’entrada a la catedral era gratuïta i he tornat a entrar després de molts anys.
El museu d’història continua amb les exposicions històriques cronològicament i ara tocava la Girona contemporània, del 1800 al 1936. Cal destacar les conseqüències sobre la ciutat de la divisió provincial de 1822.
Al museu d’història dels jueus, hi havia una exposició fotogràfica sobre els jueus que vivien a Polònia abans de l’holocaust, feta amb fotografies cedides pels descendents que ara viuen en moltes parts del món.
A la Fontana d’Or hi havia una exposició d’art, sobretot ceràmica de la cultura Mochica de l’antic Perú. Les peces exposades són del Museu Larco de Lima . En aquesta exposició es veu que abans de l’arribada dels espanyols, hi van haver més cultures anteriors als inques, i que aquests només varen estar un període de 150 anys dels quasi deu mil de desenvolupament cultural de la zona. També hi havia dues exposicions petites més: una petita de poemes visuals de Joan Brossa i una altra sobre invents que ajuden a poder viure millor al tercer món: Invent, idees que canvien vides.
Visitar Girona sempre és sorprenent, ara esperem que a la nostra ciutat, València, amb el canvi que s’ha produït, també ens sorprenga de la mateixa manera. Durant les darreres festes falleres, ja es respirava aquest ambient de canvi a millor. A vore si continua i per fi tenim una ciutat culta i moderna, i no un simple exposició de piràmides postmodernes que l’únic que han fet, és omplir la butxaca d’alguns i buidar les arques de la ciutat.

Venim de la muntanya,
de la vall i la marjal
De l´horta i la ribera,
de la mar i del secà
Venim de tots els barris
de les viles i ciutats
i baixem a València
la volem recuperar

Obrint pas.

Sembla que el canvi arriba a València.

El passat mes de gener vaig fer una petita troballa a la llibreria Roldós de Sant Feliu de Guíxols (que cada vegada està més cèntrica). La troballa és un llibre d’una nova editorial de La Bisbal d’Empordà de nom Sidillà, un llibre sobre pobles abandonats de Catalunya escrit per uns quants escriptors i il·lustrat per l’Albert Llenas.
Com ja vos podeu figurar, el llibre recorre de manera personal uns quants pobles que estan abandonats o quasi perduts de la geografia catalana. Cada autor dona la seva visió personal de poble visitat acompanyat de les il·lustracions adients. Val la pena fer-hi una ullada, i potser si eres un poc xafarder, com jo, et dediques a cercar al google earth on es cada poble i…..
:https://www.facebook.com/josepvicent.montesinos/media_set?set=a.1044653895598516.1073742026.100001617478069&type=3

Entre el romanticisme de recuperar el perdut i la visió pràctica de viure amb les comoditats actuals hi haurà moltes opinions que crec que són reflectides en cada capítol del llibre. Perquè la gent preferia viure tant allunyat? potser la ciutat no els donava la llibertat que volien? potser ara si que la dóna i els pobles es buiden per anar a llocs més poblats? o potser les comoditats compensen aquesta pèrdua de llibertat? Hi ha gent que torna. Alguns per viure, altres només per cap de setmana.

Algú es pot imaginar a un conseller d’Educació i Cultura com els Sr. Font de Mora o la Sra.Català fent pinya per aixecar muixerangues?
Coses com aquestes, i moltes més, es varen viure ahir a la capital de la Plana. Un gran matí per estimar el nostre país i les nostres tradicions i fer un poc “El Aldeano”.

Quina agradable sorpresa la lectura d’aquest llibre! Gràcies Joan Daniel Bezsonoff pels teus suggeriments! He gaudit molt amb la ironia i la mala llet que destil·la aquest relat “autobiogràfic” de l’autor begurenc Adrià Pujol. Però a més de no deixar titella sense cap, tant barcelonins com empordanesos o d’altres llocs d’aquest planeta, val la pena llegir el llibre per la quantitat de lèxic que utilitza….el català no està del tot perdut, he he.
La Barcelona Post-olímpica, la Barcelona de disseny progre, la invadida pels turistes; tot és desmitificat en una sola nit de vagabundeig pels carrers d’aquesta ciutat de la que tinc bons records dels meus anys egarencs; però que aquest estiu vaig retrobar-me-la, com un mena de parc temàtic saturat. Saturat de turistes, top-mantes, venedors de qualsevol cosa i amb cues per fer qualsevol cosa que abans de l’any 2000 la feia sense llargues esperes. De la ciutat, dels viatges exòtics, de les relacions poble-ciutat, de la vida d’estudiant, i de moltes coses més parla aquest relat que recomane, d’igual manera que va fer Joan Daniel al seu bloc.

El millor llibre de l’any 2015

El jurat del Premi Mitrofan constituït per

millor llibre de l’any 2015 i guanyador del Premi Mitrofan.

Un molt digne intent d’apropar la història dels guerrillers antifranquistes a la joventut actual. Històries ocultes durant molts anys pels vencedors i per la por dels derrotats, que la gent ha de conèixer. Fàcil i amè de llegir, el llibre ens conta al mateix temps dues històries, la particular d’un guerriller d’un poblet prop de Morella, i un breu resum de la més general història del moviment guerriller. Evidentment, d’aquesta part més general hi han libres molt més especialitzats, però no és la intenció d’aquest llibre descriure tot el moviment maqui, sinó fer un apropament a la gent jove i intentar que li entre el cuquet de la investigació del seu passat recent.
Del llibre, m’agrada destacar dues coses. Una és un diàleg on es veu el poc interès d’alguns per saber el que va passar, i en la meva opinió, és això el que buscaven els vencedors, fer-mos oblidar per tapar les seues culpes:

“-Güelo, ja està bé de furgar en velles ferides i rancúnies. Com se li acut donar-los tots eixos paperots als xiquets? Que n’han de fer d’això? Tothom va fer maleses, també els del bàndol republicà, que no eren pas uns angelets.”
Típica excusa del qui pateix aquesta espècie de síndrome d’Estocolm de tants anys sota la dictadura i la seva escola.
“-No cal que li pegueu més voltes. Això ja ha passat i és millor oblidar els moments dolents. Eixes històries ja estan superades i ara vivim bé i en pau i cal deixar estar la maleïda política i no ficar-se en embolics. Mirem avant, home!”
Per mirar avant, cal no cometre les errades del passat. Altra vegada la mala imatge de la política (tots són igual!) perquè continuen manant els de sempre.Ells varem poder homenatjar i trobar als seus, el derrotats mai ho vare pode fer i encara no ho han aconseguit.

I finalment, el paper de la República “democràtica” francesa:
“L’any 1951 la gendarmeria francesa organitzà una batuda generalitzada dels anomenats rojos españoles. D’aquella ràtzia al país que presumia de ser el baluard de la llibertat no es van lliurar molts dels voluntaris contra la invasió alemanya, ni tampoc molts dels que lluitaven amb la resistència maquisard, ni tan sols els que van patir els camps de concentració nazi. En van detenir centenars i molts els van expulsar del país o els deportaren a altres departaments colonials francesos.”

Si durant la guerra, la república francesa ja va fer un paper gens digne amb la política de no ingerència, i després amb el tancament de la gent en camps de refugiats (de concentració diria jo), amb aquest acte ja es va superar, oblidant als que varen lluitar per França contra els nazis.

En resum, un llibre fàcil i amè que recomane a la joventut actual que ja esta farta o no es creu la història oficial.

Avui hem gaudit d’una visita guiada a l’església de Sant Maria, més coneguda per la gent del poble com La Sang.. Ha estat un èxit de públic i el que és més important per mi, en valencià. No ha aparegut el típic que demana canviar de llengua i els valencians hem pogut gaudir de les explicacions en la nostra llengua, i això que hi havien cap a un centenar de persones. No ens hem hagut de baixar els pantalans davant la mala educació dels de sempre, es nota el canvi.
La visita ha començat per la part de fora, començant per la façana principal on ens han explicat la raó de les plaques romanes a la façana. Després hem continuat per la part de sota del campanar i l’aljub de l’antiga mesquita, per tornar a entrar a l’església per la porta més antiga, situada al lateral de l’església. Una vegada dins, ens han explicat les pintures policromades que quedaven visibles i les diferent capelles interiors. Quin llàstima que estiguen ocupades per les imatges de les processons de Setmana Santa, que no tenen res a vore artísticament amb l’edifici; no podien guardar-les en un altre lloc?. M’ha sorprès que una de les capelles està feta per una família rica de l’època de cognom Cotlliure, sembla que moriscs o jueus conversos rics que volien demostrar la seva nova fe, però que els delatava la decoració escollida (art mudèjar) i el cognom ( per cert, després diuen que no existeixen els països catalans! que es facen una passejada per dins i miren,trobaran proves de tot el contrari).
La part més espectacular és el sostre totalment de fusta on es pot veure diferent escuts (del poble, molt semblant al de la ciutat de Lleida, de la reina Blanca d’Anjou, esposa de Jaume II) i diferents frisos amb imatges dels reis Jaume II i Blanca, cavallers i altres motius mes, com àrpies, lletres àrabs, flors de lliri,….
Sembla que el canvi al País Valencià ha arribat i al menys, al meu poble, es nota amb activitats com aquesta.

Fa molts anys vaig descobrir el llibre d’Alexandre Deulofeu “La matemàtica de la història” i em va apassionar la seva lectura. En aquell moment em va agradar la seva interpretació cíclica sobre la història de les civilitzacions. Però era escèptic amb les seves previsions. No crec que si una cosa ha passat una o moltes vegades, tinga que tornar a passar altra vegada. Potser és que soc més optimista que ell i pense que la humanitat ha d’evolucionar i no cometre altra vegada les mateixes errades.Com deia Eudald Carbonell i Robert Sala al llibre “Encara no som humans”, encara hem d’acabar l’evolució, però ara a nivell social i potser així podem eixir dels bucles cíclics i les seves catastròfiques conseqüències tal com els descriu Deulofeu.
Recentment en varen regalar el llibre del net del pensador empordanès, en el que l’autor posa al dia les teories del seu avi. Sembla que es van complint les prediccions de Deulofeu i l’autor defensa que cal conèixer la teories del seu avi, ja que si sembla que “la humanitat no avança”, que l’evolució de les cultures ve donada per una llei matemàtica, que almenys,sabent que va a passar, els canvis no siguen tant traumàtics. Per exemple, Deulofeu prediu la fi de l’imperi espanyol pel 2029 i amb això la independència de Catalunya, aleshores, si és inevitable, fem-ho bé, sense causar víctimes i de la manera més pacífica possible. Ara, sembla que hi han gent que està per aquesta feina, però altra que no.

Per desgràcia ben recent pels nostres carrers.

Quina nit més bonica. Muixerangues al meu poble. Escoltar, interpretat per la meva banda, i després una vegada i altra més, el que molts considerem l’himne del nostre país: inoblidable. També veure ballar els gegants a la nit estrenant una nova composició feta per a ells. Aquest any sembla que pot ser l’any del canvi. Vents nous corren pel nostre país, que arriben també a Llíria, malgrat que demà, els de sempre, ho criticaran. Però el millor és no fer cas, que es queden amb la seva rancúnia, i nosaltres endavant.

Una petita joia com aquesta val la pena llegir-la. Potser m’estime massa el meu país, la meva gent, i no soc objectiu al dir tot açò, però aquestes petites narracions curtes encapçalades amb versos de Vicent Andrés Estellés m’han agradat molt, i m’han recordat, que malgrat les penúries de la dictadura, el meu país continua ben viu. O més recentment, encara continua viu malgrat els darrers governs que han intentat anul·lar-nos com a poble.

Qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència, he he he he.

Recomane aquesta novel·la sobre les trames corruptes a les Illes Balears, amb personatges que semblen eixits dels Telenotícies de qualsevol del canals que podem veure per ací. Agradable i ràpida de llegir, t’enganxa de seguida i com diu Sebastià Alzamoora a la contraportada, una molt bona història d’un gran narrador. Personatges hipòcrites que diuen coses com: “T’ho dec, en sóc conscient. I no pels doblers, sinó per la nostra amistat, que ja saps que aprecio més que cap altra cosa….”, digne de Vito Corleone, he he. O altres que semblen integres, però que també tenen les seves intencions ocultes. En definitiva un bon retrat de la societat illenca dels darrers anys.