Als 10 jo era un home vell. Als 44 sóc un home sense edat, fumador, a punt per signar una compra-venta d’una finca d’alzines. Avui, ni més ni menys que a les 12.00. Si em seguiu, coneixereu la meua dèria pels migdies, les oliveres i el meu ofici, l’arqueologia. No en parlo mai, del meu ofici. A poques coses m’he dedicat en cos i ànima com en a la pagesia de casa i l’arqueologia, des dels 17 anys. Vaig comenzar cobrant en pecetes en una vila romana a Terrassa i he acabat comprant una finca de carrasques només pel mal que em faria que algún dia em sobrevisquessin. Ensenyaré a ma filla Aran que aquella finca, com les oliveres, també li pertany i que se l’ha d’estimar. Que les carrasques no donen un fruit per poder vendre, però donen la pau i l’alegria que hom necessita per viure. ‘Mira: les alzines que el papa ha vist créixer i que ara són teues, per a que xales meditant en la seua companyia, quan sigues més gran.’
Ara les alzines tenen los peus coberts per les argelagues, però aviat lluïran descalces i ufanoses. Lo xic de la desbrossadora ja m’ha assegurat que en un pic tinga la màquina reparada, hi entrarem. I jo, només de pensar que aquella hectàrea i mitja d’alzines esdevindrà un petit oasi als peus de la serra de Godall, ja no recordo que als 10 era un home vell i patatim i patatam. Si no hagués estat vell als 10, potser avui no signaria la paperassa absurda que el notari em farà signar al migdia.
Lo migdia, per variar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!