marginàlies

En disposar-se a acabar de llegir amb fruïció les quaranta-set darreres pagines de les sis-centes noranta-dues totals de l’última novel·la d’un dels autors que més l’encoratgen a seguir sent criatura humana que no es mama el dit ni ho dona tot per perdut, no pot deslliurar-se del somni que recorda de la nit passada.

Tornava a ser al negociat que durant trenta-tres anys ocupà la seva vida laboral convertit en el cau de totes les castes d’aranyes del món, de la més comuna a la més exòtica; de la més inofensiva a la més letal. En els prestatges que en el seu temps s’hi desaven els expedients per anys, ara s’hi acumulaven anàrquicament ous de tot tipus d’aus que maldaven per mantenir l’equilibri; i l’armariet on s’hi guardaven les carpetes arxivadores, les grapes i grapadores, els bolígrafs, els marcadors fosforescents, els clips i altres elements d’escriptori, s’havia convertit en una llotja d’auditori en el que s’hi representava “Turandot”. Estranyament, ell acceptava aquell escenari on hi reganava una pau que mal i tot feia. Tan sols hi havia tres fets que l’inquietaven: que ell anava de grapes per aquell espai foll, fet que l’obligava a veure-ho tot pràcticament ran de trespol; que en un raó s’hi acumulaven capses de cartró buides discutint entre elles a viva veu; i que la seva cap, una dona força agradosa amb qui havia establert una relació personal que a ell no li hagués fet res que fos íntima, que de cintura en avall tenia el cos d’estruç.

La novel·la l’atrapà des de la primera frase i no hi ha vist res dissonant, ans al contrari, només hi veu genialitats que, al seu torn, li han despertat idees que ha traslladat curosament als peus i als marges del llibre.

Reprenent la lectura després del somni, però, li costa avançar. No aconsegueix arribar a cap final de línia sense que algun detall del que ha somniat no li entrebanqui la lectura. I per molt que s’esforci, no pot evitar reveure la seva excap amb mig cos d’estruç que, lluny de ser amable amb ell, com va fer sempre, ara l’amenaça severament per imaginar-se-la nua i en postures repulsives. Però tampoc no pot deixar de llegir: una força molt poderosa l’obliga a seguir llegint enmig del temporal que li ha provocat el record del somni. I com més llegeix, els personatges de la novel·la se les han de veure amb les aranyes, els ous, les capses xerraires i passatges de “Turandot”, i les interminables interpretacions que ell en fa.

Com més llegeix sense entendre res ni poder parar la bogeria, més clar veu que en arribar al final del llibre -i ja falta poc, qüestió de minuts- ell morirà; que no hi pot haver cap altra fi que no sigui aquesta; que l’autor que tant l’estimula a viure sense traves ni a travar l’existència dels altres, a les darreres quaranta pàgines de la novel·la ha fet un gir absolut que no s’esperava i ara li exigeix la vida.

I de cop, esvaït definitivament el record del somni, considera genial el sacrifici de la seva vida, la culminació inevitable d’una obra mestra. I s’apressa a anotar-ho a un marge abans que se li oblidi o no hi sigui a temps.