De com les idees dels republicans en són apropiades per la burgesia conservadora i adinerada per després desvirtuar-les totalment i així acabar amb elles.
Els governants que hem patit per aquest país nostre varen ser especialistes en destrossar el territori i la convivència de la gent. Cap allà a l’any 2005 volien instal·lar al poble de Fanzara un abocador de residus tòxics i altament perillosos. Això en un poble que viu majoritàriament del turisme rural. Clar, algú faria negoci, com sempre. L’oposició veïnal va provocar que haguera un canvi de govern als pocs anys i el projecte fos aturat. Però aquesta lluita va provocar una forta divisió al poble, i això a un poble xicotet és nota molt. Quina hagué de ser la primera prioritat del nou ajuntament? doncs trencar aquesta mala maror i tornar la convivència al poble. Per això varen tenir una primera idea que, malgrat el primers entrebancs, avui en dia s’ha convertit en un projecte en comú de tot el poble, que atreu gent i amb això diners cap al poble, i el que ells consideren més important, la convivència al poble, sembla haver tornat gràcies a aquest projecte en comú que és el MIAU (museu inacabat d’art urbà).
Visiteu Fanzara, vos agradarà, però això sí, no abuseu.És un poble tranquil i xicotet i a ells també els agradaria conservar aquesta tranquil·litat. Camineu o admireu les obres, hi ha per a tots els gustos, però no molesteu i sobretot consumiu allà, ja que per a poder mantenir aquestes obres, calen diners, i no allà no es paga cap entrada, el museu són les parets del poble. I sobretot, que no tinguen que tornar a lluitar perquè els polítics de torn els vulguen tornar a embrutar el poble.
Que la història l’escriuen els guanyadors és un cosa que ja sabíem, però poc a poc es va recuperant el que no ens varen contar o ens varen amagar. En aquest petit llibre, Francesc Viadel ens descobreix el personatge de Vicent Marco Miranda, polític i periodista republicà i valencianista, que va fundar Esquerra Valenciana, molt propera a l’ERC del Principat. Personatge que, malgrat els intents d’amagar la seua figura, va ser molt popular a la seua època. Sempre s’ha recordat molt a Blasco Ibañez, més que a altres. Però s’han amagat aquests altres, que eren molt més valencianistes que els blasquistes, moviment que era molt popular a la capital, però no tant a la resta del país. Moviment, que malgrat el seu republicanisme i anticlericalisme, no pretenia canviar molt l’estructura de l’Estat: un poc d’autonomia i prou. Marco Miranda, i altres com ells, volien més,volien un estat federal modern i republicà, un estat que respectarà la llengua i cultura del valencians i altres pobles de la península. Per això ell i altres, fundaren EV i fugiren del blasquisme, que ja no donava solucions òptimes en aquella època.
Esperem que poc a poc es vaja recuperant la memòria amagada. Ara, el que està passant aquests dies, ens demostra que des de Madrid faran tot els possible per evitar-ho, per a que no es continue per aquest camí i la “història oficial” siga l’única. Sinó mireu quins atacs estan llençant darrerament contra l’escola catalana, valenciana o balear.
Una anècdota, el funeral de Marco Miranda, al 1946 es considera la primera manifestació antifranquista a València, i de manera pacifica, fet amagat o poc conegut fins ara. Pacífica, i ací està la paraula clau, que molts no volen entendre aquests dies.
Aquest petit llibre és un exemple de micro-història local o de periodisme local, com vulgueu dir-ho, que amb moltes altres més complementen la nostra història oficial. En aquest cas és la història d’un personatge prou conegut al seu poble, que emigra cap al Estats Units a principis de segle XX, com varem d’haver de fer molts valencians per poder viure i guanyar-se el pa lluny del caciquisme espanyol d’aquella època. El protagonista és un esperit lliure i bohemi que no pot parar quiet al seu petit poble i ha de cercar nous horitzons a l’altra banda de l’Atlàntic. Una vida plena de sucoses anècdotes, de les quals destaque el descobriment de la llengua castellana ben lluny d’Espanya. Preocupat per aprendre la llengua anglesa i per culpa d’un incident bèl·lic amb un submarí alemany, el nostre protagonista, acaba a la recentment independent illa de Cuba, on no parlen ni català, ni anglès, i sí que xerren un espanyol un poc estrany per al nouvingut:
“Del castellà havia sentit una mitja dotzena de paraules més o menys, i aquestes, eixides dels llavis dels meus pares més com a divertiment que com a ensenyament. D’altra banda, a Cuba, i en aquell temps -no sé si ara continua igual- parlaven un castellà que riu-te’n dels andalusos. Allà igual tallaven les paraules que les allargaven extraordinàriament. En conseqüència, i no sabent el temps que havíem de quedar-mos a l’illa, em vaig afanyar a aprendre alguna cosa que més tard i durant la meua estada prolongada a Florida vaig anar perfeccionant fins al límit actual. A conseqüència de tot això estava convençut que mai aprendria una sola paraula d’anglès, i ja ho veus, t’ho dic sincerament, va ser més fàcil dominar la parla americana que l’idioma patri.”
Bé, ja se sap, el castellà va eixir a València de manera espontània, sense cap imposició, he he he
Quan al poble se’l deixa treballar i fer coses sense cap lligadura o entrebanc ixen coses tan meravelloses com el projecte “Meravelles llirianes”. Hui hem participat a un acte en suport de la candidatura de La Concòrdia, la zona de muntanya del nostre terme, on pots trobar un bon nombre de rutes i activitats per fer, ja siga a peu o en bicicleta, o pels més forts, corrent pels seus camins.
L’acte ha estat una petita excursió caminant fins al Puntat del Llop, d’on es té un bona vista del camp de Llíria i pobles dels voltant. En un dia clar es veu el mar i al ciutat de València. L’èxit de la convocatòria, ja que després ha pujat un grup de gent en un autobús que s’ha quedat sense places pel que m’han dit, ha fet que la visita a la vil·la ibera del Castellet de Bernabé s’hagi fet en dos torns. Al mateix temps s’han fet altres activitats com l’esmorzar al puntal preparats per la Societat de Caçadors de la Concòrdia, una exhibició de cant d’ocells per uns aficionats del poble i un micro-concert de tabalets i dolçaina per la colla La Pastrana de la Unió Musical. I és ací, on es veu que independentment del pensament polític de cadascú, a vegades es poden fer coses boniques per promocionar el teu poble, que potser donen més fruit que molts viatges de polítics a FITUR.
Ànim als organitzadors i a continuar amb les meravelles següents.
El passat més d’octubre el brigadista internacional Josep Almudéver va baixar de la tarima on estaven ell i tots els premiats amb els premis 9 d’Octubre de la Generalitat Valenciana. La raó és obvia, comença a sonar l’himne espanyol que ens han imposat, tant la monarquia com la dictadura feixista. Un acte de coherència que els que no ho acaben d’entendre, ho podran acabar d’entendre llegint les seues memòries o assistint a alguna de les conferències que aquest vell lluitador fa per la geografia valenciana. Potser els membres de protocol de la Generalitat haurien d’haver pensat abans de fer sonar aquesta musiqueta que li acabaven de donar un premi a una persona a la que aquests compassos no li porten bon records precisament, i potser, per una vegada, calia fer una excepció a la rígida norma protocol·lària, no?
Acabe de llegir les seues memòries que vaig comprar fa unes setmanes a Riba-roja de Túria, on cal destacar la quantitat d’anècdotes personals que hi ha. Anècdotes, però, que venen a confirmar el que molts historiadors estan explicant darrerament: el paper clau la intervenció alemanya i italiana en el desenvolupament de la guerra, la nefasta “no-intervenció” francesa o anglesa (i ell com a francès està molt dolgut per aquest fet), les intencions criminals del dictador, i col·laboradors, que ens ha tocat patir en aquest país ( o encara continuem patint?), la barbàrie anarquista de la FAI, que no ajuda gens a guanyar la guerra, el paper de certs militars “republicans” en acabar la guerra (darrer llibre de Paul Preston, La fi de la guerra civil), les presons i camps de presoners franquista i els treballadors forçats, el maquis, …….
Ahir vaig tenir el plaer i la sort d’escoltar de primera mà a un dels, possiblement, darrers testimonis vius de la guerra civil espanyola, el brigadista internacional Josep Almudéver. El Josep va començar la guerra com a milicià en una columna del PSOE, però al ser ferit al front va retornar al poble d’Alcasser. Com volia tornar i ell era de nacionalitat francesa, per haver nascut a Marsella, va poder allistar-se en una brigada italiana de les brigades internacionals que el varen rebre de seguida ja que sabia quatre idiomes(francès, català, castellà i àrab), i les brigades necessitaven traductors per poder relacionar-se amb la gent del poble. Per culpa del pacte de no intervenció el retornen a França com a tots els brigadistes, però ell fa el possible per tornar, i torna a seguir lluitant per la República, malgrat que falta poc per acabar la guerra. Es fet presoner i més tard alliberat, però poc després ha de fugir a França, degut a la seua relació amb el maqui.
A grans trets, així va anar la seua vida durant l’època de la guerra civil. L’home ara, amb 98 anys, es dedica a fer conferències i a presentar un llibre de memòries per donar testimoni a les noves generacions del que va passar i sempre destaca el paper negatiu dels francesos i anglesos amb el tràgic pacte de no intervenció, afirmant ell que els seus enemics, eren els feixistes italians, alemanys i espanyols en primer lloc, i en segon els no-intervencionistes anglesos i francesos. Amb anècdotes de tot tipus el Josep va desenvolupant el seu relat, que a mi, personalment, em recorda moltes de les coses que he llegit darrerament a Paul Preston.
Amb la narració de la vida d’un personatge que conforme avancen el anys va perdent totes les seues il·lusions juvenils i caient en pous com la droga, l’alcohol, o el “tantsemenfot” el que fan els altres, l’autor ens descriu, des del punt de vista del protagonista, l’evolució de la ciutat de València, i en part del país, des dels anys seixanta fins a l’actualitat.
Els primers capítols són dedicats als darrers anys del franquisme, la infància del protagonista, la seua foscor i la crisi econòmica d’inicis dels setanta i ens condueixen a les il·lusions dels primers anys de la transició. Il·lusions que molt aviat s’encarregaran els diferents governs de carregar-se. Malgrat que no diu el nom del partit que primer va governar al Generalitat, es mostra que els que estan allà no creuen en el que fan, ni en el país que en teoria han de servir i, en la meua opinió, l’autor insinua com van deixant el camí planer per als futurs governs corruptes que hem patit els darrers anys en aquest país. Tot això barrejat amb els problemes personals del protagonista, que semblen seguir als del país.
“Els adults que deambulaven pels carrers dels anys seixanta eren el resultat d’una aniquilació programada, que impregnava tota la seua estètica fins a l’extrem de fregar la brutalitat. Una condició que els havia apartat de tota esperança i possibilitat. I per això els carrers i les places eren propietat dels infants, les parades ambulants no servien difícils menús de peix i verdures. Aquelles parades estaven destinades a nosaltres: mesuretes de cacaus, de papes, d’ametles, de llepolies, de castanyes torrades..i refrescos, orxates i gelats.”
L’efecte de la repressió dels anys 40 i 50 encara dura als 60 com descriu l’autor. Al carrer de la ciutat, l’única alegria la posen els xiquets, que es fan els amos d’ell. Però, passen el temps i actualment, aquests nens d’aleshores s’han fet adults i han transformat els carrers de manera que ara els nens actuals han perdut aquest carrers, els han tancat en parcs artificials i el carrer ha tornat a mans dels adults, sobretot dels seus cotxes, o com l’autor reflexa amb el canvi a les parades de menjar ambulant.
Ara, aquests dies, hi ha certs diaris de la capital que sembla que els agrada la situació i no volen recuperar la ciutat i els seus carrers pels ciutadans i no per les màquines de quatre rodes.
“Els fills de les fortunes de la ciutat disposaven d’uns altres centres, també religiosos, on una mensualitat més elevada garantia que no hi hauria filtracions. La religió jugava el paper cordó sanitari que anys més tard hauria de jugar l’ensenyament d’idiomes estrangers.”
Canvien les modes, però l’elitisme continua.
“Però al barri els adults sí que disposaven d’un vocabulari extens i ric per a designar amb tota precisió cada peça, per mínima que fóra, de les infinites que omplien els magatzems profunds dels seus comerços i els seus tallers. I sempre trobaven un refrany ple de saviesa ancestral, provar i perfilat en cada generació, per a retratar cada peripècia de la vida i cada conclusió sobre els grans temes a què havia arribat la filosofia popular. Però tot aquest bagatge lingüístic els xiquets l’havíem d’oblidar en el moment de travessar el llindar dels nostres col·legis religiosos o no, on l’única llengua permesa era el castellà…”
Després diuen que ara persegueix el català, i tal i tal……quina poca memòria tenen, o és que la tenen selectiva!
No sé que pretén darrerament el diari Levante-Emv, semblar-se al pitjor “Las provincias”? atiar el fantasma de l’anticatalanisme? Mireu quins dos titulars que han publicat avui, a premsa escrita i la web:
-El gobierno habla de perdonar deudas horas antes de anunciar inversiones en Catalunya.
-Rajoy dona 4000 milions a les Rodalies de Catalunya mentre ignara la C. Valenciama.
El que no expliquen és que aquestes promeses són les mateixes que fa més de deu anys que encara no s’han complit, ni que crec que tinguen intencions de complir.
A que juga aquest diari que se les vantava de més progressista que l’altre? que és això? blaverisme light? I ja fa temps que estan duent la mateixa política editorial. Quin pecat hem comès els valencians per haver de patir un premsa tan dolenta?
El meu fill ha anat avui d’excursió a l’Albufera i malgrat que l’escola és PEV, li han donat una guia escolar en castellà. Aleshores de que val ser PEV?, de que valen les Trobades que comencem a fer d’ací un dies? Quina és l’administració responsable d’aquest fet? Encara queda molta feina a fer en aquest país.
Arturo Gaya, més conegut com Quico el Cèlio, ens presenta el seu personal recorregut pel riu que el va vore nèixer a la ciutat de Tortosa. Des de la desembocadura fins a la ciutat de Fontibre, on presumptament naix el riu més cabalós de la península, ens va descobrint els llocs que a ell més li han impactat. Potser cada lector faria una ruta diferent o destacaria altres indrets, però això ja ho recorda l’autor al final del llibre quan diu d’ell que pot ser ampliat amb les suggerències del lector.
Personalment, m’han agradat més les parts on parla de zones que conec o he visitat o de les referències literàries a altres autors ebrencs, com el gran Jesús Moncada o l’autor de Benissanet, Artur Bladé Desumvila, o a les cançons del seu grup musical més conegut, Quico el Cèlia, el noi i el mut de Ferreries. A més, estic totalment d’acord amb ell sobre que la majoria de tradicions pugen riu amunt,ja que la majoria de civilitzacions arribaren a la península per mar, i per tant entraren cap a dins seguint camins i les cursos del rius, i per tant la jota té origen valencià i català, malgrat que altres diguen el contrari. I com diu ell a les primeres pàgines, els aragonesos que entenen del tema, així ho reconeixen.
Que recorda la gent tota
esta és la bonica història
que recorda la gent tota
d’aquell conegut poeta
del qui va nàixer la jota.
Aben Jot era el seu nom,
la seua terra València,
la seua música alegre
tenia molta influència.
Per no amagar la injustícia
i per contar la veritat,
va haver de deixar València
i va marxar desterrat.
I en lo seu llarg caminar
anava de poble en poble
en lo seu llarg caminar
mai va perdre l’alegria
mai va deixar de cantar.
Quan Aben Jot la cantava,
s’omplia la plaça tota.
I la música va ser
coneguda com la Jota.
Per Catalunya i Mallorca
La Jota primer va créixer.
I va arribar a l’Aragó,
què és on més se va conèixer.
Vaja feliç que seria
si ara l’home ho pugués viure
i què feliç que seria…
Tanta gent que canta i balla
en la seua melodia.
Que recorda la gent tota
esta és la bonica història
que recorda la gent tota
d’aquell conegut poeta
del qui va nàixer la jota.
El món editorial en català a València sembla reviscolar. Aquesta nova editorial, llibres de la drassana, porta publicats alguns llibres interessants. Aquest llibre, escrit per Vicent Baydal, és un recull de històries vinculades amb la ciutat de València en diferents èpoques de las seua història, des de la conquesta de Jaume I (Yaqmú al-Barsaluní) fins a l’actualitat. Històries d’altres temps, però sempre vinculades d’alguna manera al present, perquè com diuen, qui no sap la seua història està condemnat a repetir-la, sobretot el dolent. Més de vint històries de les que destacaria la de les falles a Tarragona, durant la II República o la que ens parla del monuments i noms de carrers ignominiosos que havem de patir els valencians, mentre altres personatges mig oblidats, que protagonitzen altes narracions del llibre no han rebut cap homenatge ni recordatori per part de la ciutat que hauria de ser la capital de tot un país al que sempre li ha donat l’esquena.
Bufen vents nous, com demostra la publicació d’aquest llibre o altres semblants. Ara falta arribar a més públic i potser podrem capgirar la situació i recobrar la capital per al país, com diu una cançó d’Obrint pas. Ara notícies doma la d’avui, que un comissió fallera vol fer un homenatge a la Fundació del dictador, (quin país ens ha tocat!) no ajuden si son passos endarrere que cal evitar.
