Entre el Túria i el Ridaura

Que passa quan et creus que t’han amagat coses del teu passat o dels teus progenitors? Val la pena cercar aquesta informació o millor deixar-ho córrer? Aquests sembla el problema de la protagonista d’aquesta novel·la de Joanjo Garcia, que ens conta la cerca o fugida endavant d’una noia que després d’una decepció política ( i qui no n’ha tingut?) es trallada a Barcelona per fer un màster a la UB. En aquesta cerca la noia va voltant pels diferents llocs on s’havia desenvolupat la seua infància (barri de Gràcia, el Penedès i València) intentant contestar les preguntes que es va fent sobre el seu passat i el seu futur, algunes certes, altres ficció que ella imagina. Potser per això ella en un moment de la novel·la diu que la seua vida sembla una història on no hi ha introducció ni desenllaç, només nus, com una metàfora del que ella es pensa que és al seu existència?. Tota aquesta història personal corre paral·lela als fets que varen produir durant la celebració de la consulta independentista del 9-N (la de l’Artur Mas), intentant comparar les dues cerques, la de la protagonista i la del poble català (i/o valencià, depèn de cadascú) del seu futur.

Personalment, m’ha fet recordar l’any que vaig viure al Penedès, ja que a la novel·la l’autor menciona a més de l’Arboç i la seua Giralda, altres pobles de la zona. I també les meues tarde de cinema Verdi del barri de Gràcia, on feia moltes hores de diumenge a la tarda. També fa referència a un dels llibres que va escriure el meu professor de Geometria a la facultat, Josep Guia.

Havia llegit un llibre (que ara no trobe per casa! on deu de ser?) on l’escriptor mallorquí col·laborava: “De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans”. També mire de quan en quan el que publica al bloc de vilaweb i les seues notes al facebook, però mai havia llegit un llibre d’ell. He començat per aquesta replica o desmitificació d’un altre escriptor mallorquí molt més famós i conegut, Llorenç Villalonga l’autor de Bearn. Una resposta a llibre del darrer titulat “Falses memòries” on ell emmascara el seu passat de col·laboració amb el cop d’Estat i el regim franquista. López Crespí, dona un colp damunt la taula i contesta amb “les verdaderes memòries” per que quedi ben clar qui era aquest personatge a la vida real, sense desmerèixer les seues gran qualitats com a escriptor.

Ahir varem anar al cinema de La Unió a vore la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar que tant rebombori ha aixecat darrerament. No veig el motiu i tampoc entenc les queixes de la dreta, ja que tampoc es mulla tant com ells diuen (bé, si que ho entenc, però em calle per educació). La pel·lícula està bé i m’ha agradat i personalment ja era hora que al cinema es parlara o es mostrara (bé, que durant pocs segons) el pont aeri muntat pels alemanys per passar les tropes d’Àfrica a la península, desmentint el mite del pas en vaixells i mostrant la intervenció alemanya ja des del primer moment (llegiu Angel Viñas!). Ara pense que la pel·lícula fluixeja en el personatge més important per mi, Franco. Potser es centra massa amb Unamuno i Millan Astray, i sembla ser aquesta la intenció del director. Però crec que no mostra la veritable assassí que era Franco. El mostra amb dubtes, temerós de fer passos en fals, i això no em quadra amb tot el que he llegit i sé sobre ell. Potser en dos petits diàlegs es mostra els seu caràcter maquiavèl·lic i criminal: una conversa amb el germà sobre desviar les tropes cap a Toledo per buscar propaganda i temps per ocupar el poder i guanyar la guerra que ell estiga en condicions de ser el lider suprem i la conversa amb Unamuno sobre l’afer dels dos amics del rector de la Universitat de Salamanca. Tampoc m’ha agrada la imatge del “mà salvadora” de la Collares oferit-la la Unamuno a l’acte tant conegut a la Universitat, la fa quedar massa bé a aquesta senyora de tan mal record pels espanyols.
Tret d’aquests aspectes que potser són més històrics i personals, que cinematogràfics, la pel·lícula està bé i es recomanable, malgrat que les expectatives creades han estat massa elevades.

Amb aquesta darrera novel·la Ferran Torrent tanca un trilogia que va començar fa uns anys amb uns personatges nous i altres repescats i ambientada ja a la València actual del govern del botànic. Ara, ho tanca d’una manera estranya, ja que en aquesta darrera entrega fa un salt endarrere en el temps i trasllada l’acció als inicis del primer govern socialista a l’Estat espanyol. Així aprofundeix més amb els personatges i explicant les seues accions al passat, potser arribem a entendre més les sueus accions al present (les dues primeres entregues de la trilogia). El que si veig coincident, és al por dels nous governs d’esquerres, tant ara com al passat, d’afrontar polítiques més valentes per culpa de la por a la reacció furibunda de la dreta local. Cosa que entenc, ja que aquesta reacció la tindran faces el que faces, com han demostrat durant tants anys. Per tant, demanaria més valentia al dirigents d’aquesta esquerra valenciana que vol créixer i deixe de càlculs electorals que el que fan és desmoralitzar als que sempre hem confitat en ells.

Una tarda de juny de 1997, em quedava poc de temps de viure a Terrassa i anar-me’n cap a Sant Feliu de Guíxols. Passege pels carres que m’han agradat de sempre: carrer Cremat, Gavatxons, Plaça Vella, Carrer de la Font Vella fins al carrer Puig Novell on residia aquell anys. Hem trobre a una companya de feina, mallorquina, i li comente les meues sensacions: assaborisc la sensació de llibertat, de poder fer coses, de no estar tancat com he passat el darrer any per culpa de la PSS. Mai hauria pensat que la sensació de ser lliure i tenir llibertat es poguera gaudir físicament. Aquella tarda, jo ho vaig notar.
La PSS,la gran estafa per convèncer a la gent de no fer-se insubmís. Per mi va ser un any de feina diària des de les 8 del matí que eixia de casa fins les 9 de la nit quan tornava la majoria del dies, de dilluns a divendres. Un any segrestat pel govern espanyol per fer una feina que hauria d’haver fet altre (i per 1500 pessetes al mes). No tinc res en contra, tot el contrari, de la gent amb la que baix treballar, la gent del centre cívic del Segle XX (o a l’estiu la gent de centre jove de la Casa Baumann), però si molt en contra dels que ens varen enganyar amb aquesta estafa de substitució, i ara llegint aquest llibre he confirmat el que aleshores pensava.
Alguns direu, per què no et vares fer insubmís? Doncs amb unes oposicions aprovades tres anys abans, qui s’arrisca a una inhabilitació? que s’arrisca a perdre una feina i un estatus aconseguit a base de treball? També,com és que feies tantes hores? Doncs si després de molts anys d’independència familiar, el tornar a casa per fer una PSS i tornar a dependre dels pares, no era una cosa molt atractiva i més estant ells a 300 km de distància, a València. Per tant, a compaginar feina i PSS durant un any. Deien que era il·legal, doncs a mi no en varen pillar o no em varen dir res.
Tot això ho he anat recordant mentre llegia aquest llibre on es narra la història del moviment insubmís en aquest país que diuen que és democràtic. Al mateix temps, ho vas relacionant amb el que està passant ara. L’Estat actua igual que actuava aleshores augmentant el seus esforços de repressió. Aquella batalla la va guanyar la societat civil i va aconseguir acabar amb els servei militar obligatori, esperem que la batalla actual acabe igual. Perquè en realitat són la mateixa lluita, la lluita per la llibertat i la justícia i a voltes per aconseguir-la em de desobeir unes lleis injustes com deia Thomas Jefferson fa molts anys.

“La llibertat d’oposar-nos a la injustícia i el dret a combatre-la. Serenament. Amb el millor dels nostres somriures. Convençuts, per sempre més, que no hi ha prou presons per aturar tanta dignitat i que hem nascut per ser lliures i no soldats!”
Jordi Cuixart, president d’Òmniun cultural, pres polític actualment, a l’epíleg del llibre.

La universitat no ha de ser un reducte tancat a la capital, s’ha d’obrir a la resta del país, i iniciatives com aquesta de la Universitat de València sempre són benvingudes. Ja és la segona edició que es celebra a Llíria (quina diferència entre altres anys que la cultura eren només els bous i les falles!). Per tant a vore que li poden donar continuïtat.
L’edició d’enguany que s’ha celebrat al Conservatori municipal estava dedicada al la música en el seu vessant pedagògic i històric. El primer dia es va centrar amb l’ensenyament de la música en diferents etapes del procés educatiu: Marcel·lí Garcia (tot un crack) va exposar el que es pot fer i ell fa a l’ensenyança primària; Concha Enguidanos va parlar sobre l’etapa a secundària i no es va estalviar critiques cap a les administracions o al format actual de les convalidacions (i amb això estic totalment d’acord amb la seua opinió); Anna Botella ens explica el que es fa a nivell universitari, sobretot a la carrera de mestres i de divulgació per part de la Universitat de València; i finalment Amparo Esteve ens va parlar sobre l’organització i les propostes del conservatori local.
El segon dia ja va estar dedicat a la vessant més històrica o acadèmica, on Antoni Llibrer va exposar la història de Llíria des de la caiguda del regne visigot davant dels musulmans fins al segle XV, vinculant-la amb història de la música d’aquella època; Jota Martínez ens explica les seues investigacions sobre la música i els instruments d’aquella època, alguns dels quals estan representats al sostre de l’església de la Sang, i va fer un petita demostració pràctica; Francesc Rozalen ens va parlar sobretot de la música i la societat lliriana als segles XVII i XVIII, explicant que la rivalitat existent ja estava abans de l’aparició de les bandes, degut a la instal·lació al poble de dos convents, un de franciscans i un altre de Trinitaris, que varen fomentat aquesta divisió; i finalment Andrea Bombi va acabar amb el fenomen musical al segle XIX relacionant-lo amb la resta d’Europa.
Agrair a l’organització el que a Llíria l’haver gaudit d’aquestes dues jornades tan interessants, i en especial a Elvira Asensi Silvestre, que sembla ser l’Alma Mater d’aquest esdeveniment que pot ser molt profitós pel poble de Llíria, que es diu Ciutat de la música, i moltes vegades semblo oblidar-ho.

Calen més arguments a favor de la independència dels Països Catalans?
Jo crec que NO

Després de quasi trenta anys comproves que els “futboleros”, que no pas futbolistes, de Llíria continuen igual de maleducats que abans. No saben compartit instal·lacions esportives i es pensen que són els amos d’ells. Puntualitzem:
– La pista d’atletisme (per anomenar-la d’alguna manera), és un lloc per entrenar, no per passejar, xerrar, fer-se fotos, jugar els nens petits. La gent que correm hem d’esquivar obstacles humans enlloc de les tanques reglamentàries. A més,de quan en quan, es un lloc per on poden circular cotxes, bicicletes,….. deixant les seus marques en ella, marques que poden produir lesions en una mala xafada.
-Fumar. Crec que una instal·lació esportiva està prohibit fumar per llei, però això sembla que no importe gens als “futboleros”. Evidentment moltes de les burilles van a parar a la pista, i per altra banda, quina educació estan transmetent als fills que estan jugant o entrenant? Això, a part d’alguns crits que haurien de ser d’ànim cap al nens i la realitat és que són insults i males paraules. Així eduqueu als nens?
-Consum d’alcohol. Evidentment si hi ha un bar, hi ha consum d’alcohol. Però no podria ser al bar enlloc de a la banda del camp de futbol? I el següent es que l’envàs no es sol retornar al bar i queda per terra (refrescs, sucs, i altres deixalles incloses, que el vent porta a la pista)
Com és que els encarregats de les instal·lacions no fan res? Crec que si que ho han intentat, però la resposta a estat l’insult i l’amenaça. Potser va essent hora que algú amb més autoritat pare els peus als “futboleros”? (no confondre amb futbolistes)

Hui hem anat a l’horta nord, a l’ermita dels peixets a la desembocadura del barranc de Carraixet, al Sequer lo Blanc a menjar un bon arrós, i després la xafarderia i recordant a Tomàs de los Santos i Maria Amparo Hurtado em passat pel camí de Farinós per vore la nova destrucció de l’horta que s’està perpetrant a l’entrada de la capital. Ja no està l’alqueria i el forn derruïts fa uns dies, només obres per ampliar un autovia que es va menjant l’horta. I tot això amb un govern “progressista” tant a l’ajuntament com a la Generalitat. Per això vos hem votat!
Com diu el protagonista del vídeo, la destrucció no la paren els polítics, sinó la falta de diners per destruir!

Sí, fart del partits, que no de la gent d’esquerres.
Fart dels partits que diuen que són d’esquerres: PSOE, PSC, PSPV, Compromis, …….
Fart de diguen que són laics i perden el cul per presidir processons catòliques
Fart de que diguen defensar els drets de les dones i després, amb l’excusa “multiculti” no fan res per alliberar a la dona musulmana del tot els que l’oprimeix.
Fart que diguen que són defensors dels drets dels animals, i després organitzen bous i altres espectacles més propis de salvatges.
Fart de que diguen que defensen la democràcia i després permeten, o callen la boca, davant la repressió de l’Estat i l’existència de presos polítics i exiliats.
Fart de que s’omplin la boca amb els valors republicans i després defensen o no obrin al boca davant una monarquia corrupta, o es fa aliances amb altres monarquies corruptes.
Fart del que parlen de despeses socials i després augmenten, o no diuen res, la despesa militar.
Fart del que parlen de donar suport a l’ensenyament i després afonen la moral dels professors amb burocràcia estúpida que no deixa fer la feina que has de fer, i que de pas, augmenta l’us de paper, reciclable o no.
Fart de que vagen d’ecologistes i després permeten la destrucció de l’horta de València.
……….
……………
………………….
i podria continuar, amb més exemples més o d’altres persones.
En definitiva, fart de que donen suport a moltes de la causes del retard d’aquest país.
I després em vindran, vota’ns que si no vindrà la dreta i ja saps com són. Sí, o se, però vosaltres sou igual!
Que fer, anar a votar a la dreta o als que diuen que son d’esquerra? quedar-se a casa? La democràcia no és votar cada cert temps, és alguna cosa més: participar, ni apropiar-se del vot durant 4 anys per fer el que ens done la gana!

En valencià es diu: ANEU A FER LA MA! LA PROPERA VEGADA VOS VOTARÀ LA VOSTRE PUTA MARE!

“Estava preparada per al racisme pur i dur, el de ves-te’n al teu país, el que considera el masclista és el moro i aquí ja fa temps que no ho som, que en diguessin que estic condemnada a la submissió al mascle per la via del racisme, que em tanquessin en l’essencialisme ranci del tòpic “dona musulmana”, però no estava preparada per descobrir que des de l’esquerra em tornarien a tancar dins del mateix reducte,que fossin partits suposadament feministes, laïcistes i universalistes els que, per un grapat de vots, per ingenuïtat o cinisme, m’acabarien dient que la religió de la qual vaig escapar és fantàstica i meravellosa, que portar mocador és modern i subversiu i no sé quantes coses més.
Sembla que els drets de les dones com nosaltres han passat a un segon pla.Les que hem pagat un preu altíssim per encarar-nos amb l’islam ja no comptem si no sortim a defensar-lo.”

Crec que poc es pot afegir més a les paraules de l’escriptora catalana nascuda al Marroc en aquest toc d’atenció davant la reculada que sembla que estem vivint en la defensa dels drets de les dones de famílies de religió musulmana (com ell diu la religió es professa, no sé és), amb la cooperació de certa esquerra “progre”, ja que de la dreta no cal esperar res de bo en aquest tema. Es pregunta de que ha valgut tota la seua lluita anterior i la de les seues mestres i professores “blanques”, i de com haguera reaccionat ella si haguera estat adolescent en aquest època i no als anys 90. El mocador és una excusa per parlar d’uns problemes que semblen tornar, del quals aquesta innocent peça de vestir és només la punta del iceberg.

Crec que hi ha una dita que diu que si un home mossega un gos, això és notícia, però el contrari no. Hi estic d’acord, però això moltes vegades distorsiona o manipula la realitat i els periodistes haurien d’anar amb compte amb això, si ni volen distorsionar o manipular la realitat en benefici d’alguns.
Aquesta setmana han aparegut unes pintades a la seu del PP de La Pobla de Vallbona i de seguida la premsa comarcal i el diari Levante-emv ho han publicat (l’home mossega al gos), però quants atacs contra seus de partits, associacions culturals, … són silenciats per aquesta premsa, o en el millor dels casos, mereixen una petita ressenya? (el gos mossega l’home). El publicar aquestes notícies ( fets que desaprove sempre) emprant la teoria de l’home que mossega al gos, distorsionen la realitat que patim en aquesta comarca des de fa molts anys, i afavoreixen als sectors radicals d’extrema dreta que veuen que les seus accions queden impunes i aleshores, es veuen més forts per continuar fent de les seues. Per favor, miren que publiquem o com ho publiquem!

L’estiu passat varen passar uns dies a Santa Pola amb l’excusa de poder anar un dia a l’illa de Tabarca. Ara acabe de llegir aquest llibre de l’autor de La mestra, on dóna veu a alguns del pocs “llops de mar valencians” que queden amb vida, i no puc deixar de comparar el que ells descriuen amb el que es veu ara, sobretot quan tornàvem cap a casa per l’AP7 que passa per l’Alacantí i les dues Marines. Com diuen al llibre, el peix es pot amagar del seu enemic natural o del pescador que el vol matar, però de la merda no, aquesta entra en tots els racons i mata al peix i a tot el que troba, la merda que prové de la terra i de la salvatjada urbanística que ha patit aquesta costa les darreres dècades. Perquè un vaixell o avió enfonsat, o una bomba per explotar, no és res comparat amb el que es tira a la mar actualment.
Per contar tot açò i més coses, l’autor dona veu a mariners i pescadors de la zona, que relaten les seues experiències des del temps de la República, passant per la guerra civil, la II Guerra Mundial, la postguerra i el contraban, la guerra d’Algèria i els problemes posteriors per poder pescar en aquesta zona, fins als temps actuals, recuperant un lèxic que sembla que s’està perdent en aquests temps moderns.

Durant aquest mes està al poble d’Ares dels Oms (Aras de los Olmos, la Serrania) l’exposició Aras en flor. No arriba a ser ni de lluny el Temps de flors de Girona, però és un bona iniciativa per a fomentar el turisme als pobles d’interior i que la gent els visite i els conega. Enguany he vist algunes de les ornamentacions basades un poc amb la astronomia, i que gràcies a l’observatori de l’UV, aquest petit pobles és una mica més conegut.
Paradoxalment, sembla que alguns no es varen assabentar que ahir era festa, i els restaurants del poble estaven tancats, i varem haver de baixar fins a Toixa a dinar.

Bé, ja tinc feina per a l’estiu amb la bicicleta o caminant. Buscar els nius que em falten i marcar al mapa alguns que sé i no estan marcats.
Molt bona feina per donar a conèixer el nostre passat recent que alguns intenten amagar. Felicitats Jordi.