Entre el Túria i el Ridaura

Primer varen perdre l’Avui, després El Punt setmanal. Després va venir el Ara, però l’alegria va durar poc, ja que poc després passà d’arribar tots els dies, a arribar només el cap de setmana. No podem estar contents amb aquesta misèria que ens deixen llegir en la nostra llengua.A més, moltes vegades arriba amb un dia o dos de retard, i al final penses un poc i no trobes explicacions, aleshores malpenses.
Els diaris de Madrid arriben tots els dies puntualment (potser l’AVE és més puntual que l’Euromed?), però els de Barcelona sembla ser que no. Però ací està el dubte: com és que els pamflets esportius de Barcelona no pateixen aquests retards? si a més un d’ells és editat pel mateix grup que La Vanguardia (que també pateix aquests retards). Fa temps un quiosquer de Riba-roja em va dir que la distribuïdora es va excusar en que ells no poden esperar a fer el repartiment de tots els diaris si els de Barcelona arriben tard. Jo ja no sé a qui creure, però em sembla vore males intencions, ja que solen arribar tard, quan passa alguna cosa important al nord del Sénia o relacionada amb el que passa allà.
Potser sóc molt malpensat? a més,tret de la revista El temps, i alguna excepció més, és del poc que podem llegir en la nostra llengua a la comarca.

Aquest és un dels pocs llibres en valencià que vaig trobar a la darrera fira del llibre al meu poble. Vaig comprar-lo per vore com tractava la figura d’aquest resistent contra la invasió catalanoaragonesa del regne de taifes de València, i, ha estat ben usat el temps en llegir-lo ja que trenca (malgrat el que puga induir a pensar el llarg subtítol) amb totes les “folklorades” escrites i per escriure, deixant la figura d’aquest cabdill amb el que veritablement era, un peó utilitzat pel rei de Castella en la seua “guerra freda” o de desgast contra el rei Jaume I. Potser abans de la caiguda de València tinguera un càrrec important dins de l’administració andalusí de la zona, però una vegada la capital caiguda i tot el regne de taifes desmuntat, aquest cabdill poc haguera pogut fer contra el rei Jaume si no haguera estat per l’ajuda castellana i la orografia dels llocs per on es movia. Per tant deixem la festa on està, amb els seu capitans moros i cristians, i no ho barregem amb la història.
A part de la figura del cabdill, el llibre també ens fa una breu història de les nostres terres a l’època visigoda, i això és d’agrair, ja que és un tema poc tractat de cara al públic no especialitzat.

Avui, Josep Barberà, president d’ERPV, i Josep Lluís Albinyana, expresident del consell preautonòmic, visitaven a la presó de Lledoners. La notícia segurament, passarà desapercebuda a la premsa, però per la gent que volem la llibertat i més democràcia al nostre país no, i més si comparem amb el que fan els polítics valencians que ens representen actualment, i ho dic especialment pels líders de Compromís.
Fins ara, crec que només Alexis Marí,es-diputat de Ciutadans, havia visitat als presos polítics, i també una ex de ciutadans, Carolina Punset, s’havia entrevistat amb el President Puigdemont a l’exili. La pregunta, després d’aquests fets és: quin compromís té Compromís amb la lliberta? amb els país? Sembla que poc o cap. Només el president de les Corts, el Sr. Enric Morera ha fet declaracions a favor del presos, la resta, s’han quedat muts? No li fa vergonya a alguns dirigents de la coalició que els ex-representants de Ciutadans hagen anat ja i ells no?
A més el passat dissabte férem a Bétera una concentració de protesta contra la violència feixista que varem passar el darrer mes de setembre durant la celebració de l’Aplec del Camp de Túria. Encara estem esperant els suport d’algunes seccions locals de Compromís de la comarca.
Potser aquest tacticisme preelectoral els faça guanyar vots, però també els farà perdre molts.

PD: Per si algú de Compromís té la pell molt fina, la meua crítica vol ser constructiva. S’estan fent coses molt bé i cal seguir endavant, però no tenim que oblidar la lluita per la democràcia i la llibertat dels pobles. I si en alguna dada estic equivocat, aviseu-me i la rectificaré.

Llegia al llibre de Josep Piera sobre la nostra paella que al segle XVIII un frare franciscà menorquí de nom Francesc Roger havia escrit un llibre de cuina anomenat “Art de cuina”. A l’autor l’interessa la part in parla de la cuina de l’arròs. Més tard parla d’un altre llibre de cuina del 1858 a l’Havana del català Joan Cabrisas, titulat “Nuevo manual de la cocinera catalana y cubana”. I ací és on m’he sorprès, ja que aquest llibre el tenia per casa, el vaig comprar fa molts anys a Terrassa i sembla que és famós.Però el que m’ha sorprès més de tot ha estat al comparar la llengua en que estan escrits els dos llibres, el primer escrit en llengua catalana a Menorca i els segon en castellà. El dubte era la raó d’aquesta diferència. Piera dona una pista, el llibre del frare menorquí va ser escrit quan l’illa estava sota mandat anglès, i potser aquests varen ser permissius amb l’ús de la llengua local, cosa que al continent i encara més a les colònies,sota els Borbons,era impossible. Segurament l’autor ho faria directament en castellà, al publicar a l’Havana,però si ho haguera volgut fer en català, no sé si l’hagueren deixat ja que en aquella època el poc que s’editava en català eren poemes a Barcelona o València, no a L’Havana.

Ara que es comença a parlar tant sobre la impunitat que tenen en aquest país certs grups de l’extrema dreta, cal recordar que no és un tema nou, que ja ve de molts anys enrere, i en aquesta part de l’estat espanyol, ho sabem i ho hem patit sempre. Com diuen alguns: que llarg que se m’he estat fent el franquisme!.
Francesc Bayarri en conta unes quantes històries o investigacions periodístiques sobre el tema. El més conegut, l’atemptat a Joan Fuster i el seu tractament per la justícia i la policia espanyola (o millor dit, no tractament). Però també ens recorda altres successos deixats de banda (poques ganes de saber que hi havia darrere) com els paquets bomba enviats a certs empresaris, la llibertat amb que es movien pel nostre país els refugiats croates col·laboradors dels nazis (amb Franco i sense) i la poca difusió del record de la gent republicana que va lluitar per la llibertat a Europa als exercits aliats, com Amado Granell.
Completa el llibre un escrit sobre la controvertida figura de Vicent Blasco Ibañez, i sobre com es va desenvolupar la guerra civil i la postguerra al seu poble, Almàssera.
Una anècdota: parla sobre la persona que un dia va sembrar l’enemistat entre dos grans amics fins aquell moment, Vlado Divac i Drazen Petrovic. Quan descobrim qui és, et preguntes sobre la intencionalitat de la seua acció!

A l’inici d’aquest estiu vaig anar a la Casa Gran de La Pobla de Vallbona a la presentació d’aquest llibre i la projecció del documental del mateix títol (espere que la nova Televisió Nacional del País Valencià el posen algun dia). El llibre ens explica una història prou desconeguda a la comarca, l’ús de l’edifici que en aquella època encara estava en construcció del sanatori tuberculosi de Portaceli com a camp de concentració o classificació de presoners després de la guerra.
El llibre fets per diferents autors, recull la història del camp, quins presoners anaren, el tracte que reberen i on anaren a parar després. A més d’un resum de les ponències que es varen fer en unes jornades dedicades al tema. Potser per això, la segona part del llibre es repeteix un poc respecte a la primera.
Quant història ens han tingut amagada?

El passat mes d’agost varem anar al sopar groc a l’Ateneu de Bétera, on al mateix temps es presentava el darrer llibre del periodista local i director de Vilaweb. Allà, per desgràcia, ja varem tenir un avançament del que es va produir ahir a la inauguració de l’Aplec de Camp de Túria a la mateixa ciutat.
Feia temps que no llegia assajos polítics, potser estava ja un poc cansat i necessitava més ficció, i vaig pensar-me unes quantes vegades el comprar el llibre ja que, normalment, solc llegir els editorials al diari digital. Ara, puc dir que la decisió va ser la correcta. M’ha sorprès gratament, com altres llibres que he llegit del Vicent Partal.
El llibre està dividit en quatre parts. En una primera ens explica els fets dels darrers mesos al Principat, en la segona les raons de com hem arribat a aquesta situació, a la tercera que els que podem fer i que hem d’esperar i finalment un epíleg ple d’esperança per poder aplegar a la República tan desitjada per molt, fóra i dins del Principat.

L’advocat liberal-conservador, tal com ell es defineix, que va portar la defensa de Lluís Company durant els fets del 6 d’octubre escriu un apassionada biografia del president de la Generalitat afusellat pels feixistes. Ell reconeix que no pot ser molt acurat en algunes dades, ja que quan va escriure el llibre a l’exili no podia accedir a molta informació que restava a Espanya. Fa una defensa apassionada de la figura de Companys i de pas del model federal que Companys i altres sempre havien defensat. En aquests moments actuals, trobem a faltar a aquests intel·lectuals espanyols que defensen la nostra cultura i la nostra idiosincràsia, tant de mal han fet aquest anys de franquisme i de franquisme dissimulat en transició! D’aquesta manca d’opinió o no voler mullar-se o mullar-se a favor de la sagrada unitat de la pàtria, es veu que aquest model federal no pot funcionar en aquest moments. No per ganes dels catalans o valencians, sinó dels castellans, i ja ho han demostrat durant molt de temps i ho continuen demostrant. Per tant només sembla quedar un camí, i és els que aleshores era el minoritari i defensat per Macià i el seu Estat Català.
I per favor, a alguns catalans que sembla que li busquen al president Companys els defectes abans que les virtuts, heu pensat que potser necessitem referents! Està bé que s’investigue i es cerquen les errades per no tornar a repetir-les, però tractar-les com defectes aquestes errades crec que es passar-se. Voleu fer la feina als feixistes? O potser Companys va tenir moltes opcions en aquells temps convulsos?

Dotze mesos que conformen dotze capítols completen aquest nou llibre de l’Adrià Pujol. Dotze mesos d’un any de vida a la capital del nostre país d’un begurenc establert a Barcelona o ens fa un anàlisi peculiar de com són i com viuen els barcelonins. Amb el seu humor peculiar de “collonaments” empordanesos (Collonar, verb planià) l’autor ens descriu en cada mes una o algunes peculiaritats dels habitants d’aquesta ciutat relacionades amb aquest mes, mentre ell va preparant articles per la revista l’Avenç i una exposició al Museu d’Etnologia sobre el mateix tema, fins i tot el mes d’agost li val per reflectir com són les barcelonins quan ixen fora de ciutat. Tot això amanit amb una conversa amb la seua veu de la consciència que apareix de sobte per parar-li els peus al narrador.
No defrauda si has llegit les obres anteriors de l’autor bacanard.

Un veí d’un poble valencià a rebut un requeriment del síndic de greuges amenaçant-lo que té 72 hores per a desfer-se de 4 gallines i un pollastre que cuida a casa. Sembla que hi ha veïns al quals no els agrada la presència dels animalets. El requeriment també va contra l’ajuntament al que avisa que ha de fer complir l’ordre. Tot això em fa pensar:
– Hi ha gent amb tanta mala sang fins al punt d’arribar al Síndic de greuges i fer perdre el temps a aquest institució, que crec que té coses més importants a fer, amb una xorrada veïnal? Com alguns judicis de faltes que col·lapsen jutjats.
– El Síndic de greuges accepta aquestes xorrades? no té denúncies més prioritàries a atendre?
– Potser el denunciant és algú que té algun poder en l’administració.
– Que la gent de poble, no podem continuar essent de poble i conservar les tradicions del nostres majors sempre que respecten les mesures sanitàries obligatòries, com en aquest cas? Hem d’abaixar el cap la gent de poble davant de gent que no sap que és o era la vida en un poble?
– Durant tota la meua infància hem criat pollastres i conills al terrat i no ha passat mai res.
– Faran el mateix amb altres veïns del poble que també tenen animals?
– Perquè no es queixen dels petards i altres sorolls més molests en Falles?
Finalment, l’argúcia legal a la que s’han agafat per fer tot aquest merder ha estat que el propietari després ven els ous sobrants sense permís per fer-ho. Això és l’ecologisme que tant prediquen alguns?

Fa uns dies vaig escriure un post queixant-me que la Federació de donants de sang de València només regalava motxilles en castellà. També els vaig enviar un mail demanant explicacions, i després d’uns quants malentesos (potser no entenen el valencià?) em contestaren que a vegades donen els regals només en valencià: sense comentaris.
Ara, amb els anàlisis de la darrera donació he rebut un sobre on hi havien tres regals, tots ells en valencià. Sembla que no han entès res. Jo no vull regals, només vull poder gaudir del meu dret a rebre les coses en la meua llengua. es pensen que així compraran el meu silenci?

Qui m’ho anava dir que aquest himne que tan poc m’agrada, una vegada va ser perseguit i prohibit per la policia i el polítics espanyols!
Doncs sí, gràcies al nou número de la revista Lletraferit he descobert que a l’estiu de 1909, quasi al mateix temps que la setmana tràgica de Barcelona, aquests versets de l’himne de l’exposició varen ser utilitzats pels contraris a la guerra de Marroc i manifestar la seua oposició a la sagnia que provocava aquesta guerra entre el jovent valencià, i les conseqüències econòmiques que això provocava en la nostra, ja empobrida societat. Com a l’ajuntament manaven els republicans de Blasco, sembla ser que els favorables a la guerra eren pocs i després del primer us d’aquests versets com a protesta, el govern civil va utilitzar el mateixos mètodes que encara hui utilitza per fer callar als que protestaven, i que finalment hagué de prohibir la interpretació de l’himne de l’exposició durant uns mesos. Quina diferència més gran amb el que ara simbolitza aquests himne per molts valencians!

Les separacions llargues provoquen desconeixement mutu i més si són de quasi 4 segles. A Madrid i a París varen decidir partir Catalunya cap a l’any 1659 sense consultar abans als súbdits, evidentment, i encara patim aquesta divisió, que sembla accelerar-se durant el darrers anys malgrat alguna llumeneta esperançador que brilla de quan en quan.
En aquest llibre, darrer premi Mitrofan de l’any 2017,l’autor ens explica com està la situació actualment, els aspectes en els que hem avançat i els que han anat a pitjor. A l’hora de repartir culpes, no se’n salva ningú, ni els agressors, ni els agredits, siguen del nord o del sud de l’Albera. Ara sembla que la culpa que tenim els de dins, és més per desconeixement mutu, que una culpa voluntària. L’educació espanyola (malgrat el que l’ensenyament depenga de la Generalitat) i francesa ha fet molt per afavorir aquest distanciament. Però que hi ha gent que des de les seues poltrones que podria fer alguna cosa per afavorir contactes i no ho fa, també és un cosa denunciada al llarg dels capítols del llibre: per exemple, el paper de TV3 i certa premsa que que es diu nacional i s’oblida d’un part del país.
Recomane la seua lectura a tota aquesta gent que quan creua per La Jonquera, es pensa que va a millorar el seu francès i sembla oblidar que hi ha gent allà que parla la mateixa llengua que abans de pagar el darrer peatge de l’AP7.

Tres creuetes he conegut a la meua vida.
Una era de pedra amb el noms dels amics,
però va volar en morir el gran amic.
Uns que encara volien viure al passat
la varen renovar per una de ferro,
sense noms per dissimular el passat.
Els temps i l’oxidació no perdonen
i l’any passat a terra va caure.
Però algun amant dels temps foscos
amb coneixements de ciment
una més petita de bigues de ferro
ens ha tornat a fotre als morros.
I les autoritats es fan el suec
ja que sembla que alguns marrecs
sense permís d’obres ni res,
a la muntanya i damunt d’un monument,
la torreta, una pasterada poden fer.