Club 7 Cinema

Després de les dues pel·lícules excepcionals presentades l’any 2021 (“La ruleta de la fantasia i la fortuna” i “Drive my car“), que van consagrar-lo com un dels grans cineastes dels nostres temps, el japonès Ryûsuke Hamaguchi aporta amb “El mal no existe” una nova mostra del seu cinema transitat per una emoció profunda, que flueix de manera subtil i soterrada fins que emergeix de cop, i inspirat per un humanisme a contracorrent del nihilisme i del cinisme imperants. En aquesta ocasió, abordant un món rural, exerceix l’humanisme amb la convicció contemporània que no pot existir en desacord amb la naturalesa i així, doncs, que no té res a veure, sinó el contrari, amb els esforços humans per dominar-la: allò que ha dut a explotar-la, agredir-la i, al capdavall, destruir-la. El títol de la seva nova pel·lícula, que comença amb el pla majestuós d’una arbreda anunciant que el director fa una decantació cap a imatges silents i poderoses, no és exempt d’ironia i potser fins vol cridar l’atenció. El mal existeix i una de les seves formes és la cobdícia capitalista (..): Imma Merino, a la crítica de la pel·lícula (‘L’humanisme que defensa la naturalesa‘) al diari ‘El Punt Avui‘, que acaba dient El final és desconcertant i pot deixar-nos amb una pena, però Hamaguchi ha dit que no passa el que sembla: una manera de donar-nos esperança?.

Nota sinòptica: La història és que una empresa de Tòquio vol construir un càmping de luxe en un poble de muntanya, posant en risc l’equilibri ambiental i provocant enfrontaments amb la població local. Sinopsi: En Takumi i la seva filla Hana viuen al poble de Mizubiki, prop de Tòquio. Com les generacions que els van precedir, porten una vida modesta segons els cicles i l’ordre de la natura. Un dia, els vilatans s’assabenten d’un pla per construir un glàmping, un càmping de luxe, a poca distància a peu de les seves cases  i a poca distància a peu de la mansió de Takumi. El projecte oferiria als veïns i veïnes una còmoda “escapada” a la natura, una perspectiva d’una altra vida quotidiana, d’un nou benestar. Quan els representants de la constructora de Tòquio arriben al poble per celebrar una reunió, queda clar que el projecte afectarà negativament el subministrament d’aigua local, provocant malestar. L’equilibri ecològic del poble i la forma de vida civilitzada dels seus habitants es veuen en perill amb conseqüències que afecten profundament la vida d’en Takumi i la petita Hana.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals i premis: Mostra de Venècia 2023 – Competició, Gran Premi del Jurat. Festival de Sant Sebastià 2023 – Perles.

Ryusuke Hamaguchi és un dels directors més importants i personals de l’actual cine japonès. (..) No s’adorm sobre els llorers i surt habitualment de la seva zona de confort. “El mal no existe” n’és un bon exemple. Percebem el mateix to i forma de dirigir els actors, i un semblant sentit del drama, però també descobrim una estilització diferent i un gir temàtic considerable. Sobre el paper és un film més senzill que els anteriors, de narració transparent i missatge directe… Però les aparences (de vegades) enganyen. “El mal no existe” planteja problemes candents, certament. (..) La pel·lícula no és només un relat construït a partir d’un discurs ecologista. La crítica acerada a un sistema social dur, classista i sense fissures es planteja mitjançant uns quants girs de la trama i la tonalitat inicial, algunes imatges estranyíssimes que ens desconcerten i també moments sublims com aquells que capturen amb pacient calma la feina quotidiana d’un dels protagonistes quan el món és encara el que sempre ha volgut que sigui: Quim Casas, a la crítica del film (‘Els cicles de la natura‘) al diari ‘El Periódico‘.

Algunes reaccions a la projecció de la pel·lícula a la Mostra de Venècia 2023:

Alejandro G. Calvo, a Twitter: Una meravella, és clar, “Evil does not exist” de Ryusuke Hamaguchi. Tant en la forma -travellings cadenciosos, plans llargs fixos- com en el fons -el retrat d’una comunitat aïllada que es veu assaltada per la implantació d’un glamping al seu bosc-. Més que un retrat sobre el mal que habita en l’ésser humà, és un llenç impressionista de gestos i caràcters, alguns totalment imprevisibles. De vegades sembla una comèdia, de vegades un drama, fins i tot hi ha gir terrorífic. Vaja, que és una pel·lícula supèrbia. Hamaguchi segueix en alça. Sergi Sánchez, a Twitter: Quina pel·lícula tan bonica i misteriosa ens ha deixat Ryusuke Hamaguchi amb “Evil Does Not Exist!”. De com la calma del que és quotidià amaga un formiguer d’emocions ferides que emergeixen inesperadament, des d’una exemplar elegància expositiva, atenta les seves derives desconcertants. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: La quietista i enigmàtica paràbola ecològica de Ryu Hamaguchi “Evil Does Not Exist” rebutja explicacions fàcils i potser també rebutja explicacions difícils. És un drama complex, una pel·lícula realista que fa tantines a la vora d’allò sinistre, el mateix títol de la qual indica el camí cap a la idea que hi ha matisos de gris en cada judici que fem. Podríem dir que és opac i artificiós, i possiblement exasperarà tants com n’intrigràa, però el vaig trobar rondant per la meva ment molt després del pla final (..). D’entrada, això sembla un cas simple d’una història sobre el capitalisme corporatiu que destrossa el medi ambient (..). La majoria de pel·lícules ho assenyala tot i, per citar la frase apòcrifament atribuïda a Billy Wilder, ho fa tot evident, sobretot les subtileses. Això no és el que està fent Hamaguchi: la seva pel·lícula s’acosta més a un poema en prosa, en què els grans blocs de la narració poden no encaixar de la manera esperada, però ser tan misteriosos i estranys com els detalls aparentment petits. No estic segur que “Evil Does Not Exist” sigui el millor de la seva obra, però es presenta amb una seguretat i un art tan tranquils que obliga a una mena d’assentiment melancòlic, encara que incomprensible.

(..) una obra tan senzilla com misteriosa i subtil: “El mal no existe”, Xavi Serra introdueix l’entrevista a Ryûsuke Hamaguchi, al diari ‘Ara‘: (..) l’èxit inesperat de “Drive my car” em va obligar a viatjar pel món sencer durant un any i mig per promocionar la pel·lícula, i a mi el que m’agrada és fer cinema, no promocionar-lo. Vaig acabar molt cansat, i em venia de gust fer una cosa més relaxada, que no impliqués aquest tipus de coses. Així, quan em van oferir el projecte musical vaig pensar que seria un projecte diferent, més relaxat. El que passa és que, per desgràcia, jo només sé fer cinema i al final va acabar convertint-se en una nova pel·lícula. (..) La relació del títol amb el final és important. Un dels motius pels quals vaig triar aquest títol és perquè volia que fes pensar l’espectador, que li plantegés una pregunta que el tingués en tensió durant tota la pel·lícula. Pel que fa a l’explicació del final, tal com dius, prefereixo no donar la meva explicació personal. Que cadascú pensi la seva. (..) Vaig créixer en una ciutat, tot i que no a Tòquio, i soc un home de ciutat. El motiu per rodar aquesta pel·lícula al camp és que allà és on treballa [la compositora Eiko] Ishibashi, i té una influència important en la seva obra. Així que vaig començar a investigar l’entorn i, sobretot quan et fa de guia una persona d’allà, comences a mirar la naturalesa d’una altra manera i a comprendre millor les interaccions que existeixen entre els seus habitants. (..) Vaig veure “El espíritu de la colmena” als 20 anys i em va emocionar moltíssim, diria que és un dels motius pels quals faig cinema. I vaig tenir ocasió de conèixer Víctor Erice a Portugal fa poc: ell hi era i em va cridar pel meu nom. “Hamaguchi!”. Em va emocionar profundament.

(..) Ryûsuke Hamaguchi (Kawasaki, 1978) és un cineasta d’un gran talent, sensibilitat i humanitat. No ha sorgit com un bolet: fa més de vint anys que dirigeix una filmografia que suma ja 17 llargmetratges i no ha parat de créixer i rebre premis: a Canes, Berlín, Venècia, Sant Sebastià… A El mal no existe retrata una petita comunitat envoltada de boscos que es veu amenaçada per un projecte de glàmping (càmping de luxe), Bernat Salvà introdueix l’entrevista a Ryûsuke Hamaguchi, al diari ‘El Punt Avui’: (..) Quan vaig rebre l’encàrrec d’Eiko Ishibashi [autora de la banda sonora de “Drive my car”] de fer aquesta pel·lícula, pensant quin tema podria tractar, una de les primeres coses que vaig fer va ser visitar la zona on viu ella. Vaig començar a buscar paisatges que s’ajustessin al que volia, i també em vaig posar a parlar amb la gent d’allà, per saber quins eren els problemes que tenien. Casualment, un dels dies que hi era, hi va haver una reunió explicativa als veïns sobre un projecte de glàmping exactament igual que el que apareix en aquesta pel·lícula. Vaig assistir a aquesta trobada amb els veïns i em va semblar un bon tema que simbolitzava molt bé la història que jo volia representar, i és per això que el vaig triar. (..) Quan passes un cert temps al camp, especialment a l’hivern, sense veure ningú, la primera impressió que tens és aquesta, que el mal no existeix a la natura. Al Japó, és cert que, de vegades, podem patir un tifó, un terratrèmol…, i aleshores la gent s’enfada, però no amb la natura, s’enfada perquè potser el govern ha reaccionat tard, o no ha fet prou. Per altra banda, també es pot interpretar, com vostè ha dit ara, que fora de nosaltres el mal no existeix, el mal el portem nosaltres a dins. (..) Crec que aquesta voracitat de la societat, empitjorada a més per l’envelliment i per la crisi econòmica, està arribant a un punt en què la natura, inclosa la naturalesa que portem a dins, ja no serà capaç de regenerar-se. No és que volgués donar aquest missatge a la pel·lícula, però a títol personal sí que és un tema que em preocupa. (..) Pel que fa al final, és una cosa que em pregunten molt, per què té aquest final tan abrupte i tan estrany, però crec que com més es veu la pel·lícula més es comprèn per què acaba així. (..) En principi, la idea era filmar unes escenes per a un espectacle musical d’Eiko Ishibashi, amb qui vaig treballar a “Drive my car”, però ella no havia compost encara la música. Llavors ens vam preguntar quin tipus d’imatges podríem filmar i vaig decidir crear una història, independentment que després acompanyés o no la música. Segons anava avançant el rodatge, se’m va acudir fer dos projectes paral·lels. Vaig parlar amb Ishibashi i em va dir que li semblava bé fer els dos projectes, d’una banda la pel·lícula i de l’altra el seu espectacle, que es diria ‘Gift’. I d’aquesta manera van anar avançant tots dos. (..) Mai pretenc donar lliçons de moral. El que intento és que cadascú, dins de del lloc i les circumstàncies en què viu, reflexioni sobre la seva pròpia situació. El principal objectiu de les meves pel·lícules no és donar lliçons de moral, sinó que la gent s’ho passi bé. (..) Per a mi, la música és un element paisatgístic més, i s’ha de vigilar molt en mantenir l’equilibri. Per suposat, ella compon una música adaptant-se a les meves imatges, però em fa la sensació que de vegades determinats temes són massa atractius i el públic s’hi pot perdre i no prestar atenció a les imatges. Per això, de tant en tant tallo abruptament la música, perquè la gent recuperi la consciència que està veient una pel·lícula.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!