Entre el Túria i el Ridaura

El
passat dissabte vaig anar a Perpinyà i per tornar vaig agafar la carretera de
la costa, passant per Argelers,
Cotlliure, Banyuls, Portvendres i Cervera, i entrant a l’Empordà per Portbou.
Vaig dinar a Cotlliure i vaig fer una passejada pel centre on hi han
restaurants i tendes de souvenirs,
regals i menjar. Després conforme anava conduint cap al sud envoltat de les
vinyes costaneres que cantava Segarra i LLach,
em fixava en la tipologia de comerços turístics que hi havien al voltant de la
carretera fins arribar a Port-bou on ja vaig vore….. Basar oriental, i el caos que
representen aquests tipus de comerç. Això és diu cuidar la imatge turística.
Segurament hi hauran comerços xinesos, però no estan a les zones turístiques
(almenys el que vaig poder observar)
i la imatge que dona el poble és molt millor que trobar-te 2, 3 o més basars al passeig marítim. Localment, quina
imatge es du un possible turista de plaça major de Llíria? el que hauria de ser
el centre comercial del poble?

Avui mirant el telenotícies migdia hi escoltava i em pessigava la cara perque no m’ho podia creure. Diferents polítics, alguns dels quals es presenten a la presidència de la Generalitat admetent públicament que comprarien deute de la Generalitat, però que no podien perquè no tenien els diners!. I aquests volen que la gent confie en ells com a administradors del comptes de la Generalitat? Si no són capaços d’estalviar el mínim de 1000 euros que costa el deute emès pel govern. Als EUA hi ha una dita per vore si un polític és de confiança o no: Vostè li compraria un cotxe de segona ma? La resposta en el nostre cas seria clarament un NO. Si amb el sou que guanyen tant del partit com del càrrec públic que puguen ocupar no poden estalviar aquests mil euros, jo no confiaria amb ells.

Quant t’acostes a Morella, el primer que veus és el castell que hi ha dalt de la ciutat, però el que més m’agrada d’aquesta ciutat són les portes per on entres a ella. Potser és perquè em porta una idea de germanor o unitat del meu país, ja que són molt paregudes o iguals a les Torres de Serrans a la ciutat de València (que era el primer que veies de la ciutat quan baixaves del trenet); i també iguals a les portes del Monestir de Poblet, a la Conca de Barberà, on estan enterrats la major part del reis de nostre país.
La foto del castell està feta des de la plaça del poble, on hi ha un gran rellotge de sol a terra. Era un Cap d’any i havia nevat.

Continuant el post anterior sobre el Carnaval a Solsona, ara toca parlar del gegants que ixen a ballar. Aquests són els gegants bojos,ja que tot el carnaval solsoní és una paròdia de la festa major que es celebra al setembre. Com és una paròdia de la festa major, els gegant bojos són una burla popular del gegants oficials i no voreu ningú disfressat (potser algun pixa-pi despistat).Els actes més concorreguts són els balls del gegants i altres bestioles i la penjada del ruc a la torre de les hores (el ruc és mentida, però està molt ben fet) i el nomenament del mataruc d’honor de l’any.

Un any l’associació d’amics del Parc natural dels aiguamolls de l’Empordà (apnae) va organitzar un eixida en vaixell per estudiar les gavines i els gavians. Una amiga ens va convèncer per anar i ens vàrem apuntar. Vaig descobrir, que aixó de fer fotos a animals és molt difícil, ja que, com els nens no s’estan mai quiets. 
Vos deixe amb la versió de la cantant portuguesa Missia. Dedicat a Ana Pérez, de Saragossa.

Lletra de La Gavina :
F. Sires – Marina Rosell
Oh! Gavina voladora que volteges sobre el mar / i al pas del vent mar enfora, vas volant fins arribar / a la platja
assolellada, platja de dolços records / on dia i nit hi fa estada, la nina dels meus amors… / digues-li que sento dolça
melangia / i que en ella penso en tot moment. / Oh! si igual que tu gavina el mar poguês travessar / fins arribar a la
platja on tan dolçês recordar / i veure la imatge bruna en un suau despertar / de la nina que entre sonnis és tan grat
d’acariciar… / Quan la vegis…

Al Capítol XII de la novel·la Les aventures de Tom Sawyer, Mark Twain escriu menys o més el següent:
“….La tieta estava preocupada, començà a provar tota mena de medicines amb el noi. Era una persona que es tornava boja pels específics i tots el mètodes nous per fomentar la salut o recuperar-la. Era una persona experimentada en aquest ram. En quant sortia alguna cosa nova, cremava en desitjos de provar-la, no en ella mateixa, ja que ella no estava mai malalta, sinó en qualsevol altra persona que estava prop d’ella. Estava subscrita a totes les publicacions de salut i fraus frenològics, i la solemne ignorància que duia damunt era com oxígen per al seus pulmons. Totes les tonteries que llegia sobre la ventilació, i la manera de gitar-se o d’alçar-se, i de com s’ha de menjar, i que s’ha de beure, i quant d’exercici s’ha de fer, i en quin estat d’ànim s’ha de viure, i quins vestits deu hom de posar-se, eren per ella l’evangeli; i no se n’adonava mai que el que recomanaven el seus diaris mèdics del mes llençaven per terra el que havien recomanat el mes anterior. La seva simpleria i bona fe la feien víctima segura……”

Aixó era escrit al segle XIX. Ara al segle XXI només hi ha que fer un poc de zàping per la TDT per vore que la cosa continua igual, però amb altres mitjans tecnològics per a que el frau siga més gran i la credulitat de molta gent continua estant la mateixa.
Nota: la traducció és meva, per tant perdoneu per la seva qualitat.

A la pagina 915 (en el capítol XVIII de la catorzena part) de Guerra i Pau Tolstoi fa una anàlisi del que avui en dia diríem el Líder. Ell usava “El gran” o “El sublim” per designar aquest concepte que tant a fet patir a la humanitat. Guerra i pau va ser escrita a finals de segle XIX i després encara vindrien altres Líders: Hitler (Der Führer), Mussolini (el duce), Stalin, Lenin, Franco, Castro, Pol Pot, Mao, Pinochet,…….. Sembla que no aprenem, ja que encara hi ha polítics actualment que es pensen ser Líders sublims.
Per cert, el Sr Georges Frêche, president del consell del Llenguadoc-Rosselló vol plantar (de fet ja ho està fent a Montpeller) unes monumentals escultures on apareixeran alguns d’aquests “Líders”. Georges Frêche és conegut per la seva antipatia a tot és que no sone a francès i “grandeor”.

Guerra i Pau (Pàgina 915. Capítol XVIII, catorzena part)

 Per al
grans el mal no existeix; en el compte dels grans n pot ésser inclosa cap
infàmia.

-És gran! –Diuen els historiadors, i aleshores ja no hi
ha ni bé ni mal, només “el gran” i el “no gran”; “gran” és el bé, “no gran” és
el mal.

Gran, segons ells, és la qualitat d’alguns éssers
particulars, als quals diuen herois. I Napoleó, que fugia ficat en una bella
pellissa, tot abandonant  els seus companys
que sucumbien i homes que deia ell mateix que havia portat allà, troba que és
gran i té l’ànima tranquil·la.

Del sublim [veu en ell mateix alguna cosa de sublim} al
ridícul només hi ha un pas –deia.

I tothom, de cinquanta anys ençà, repeteix: Sublim! Gran!
Napoleó el Gran! Del sublim al ridícul només hi ha un pas!

I
ningú pensa en el fet de reconèixer la incommensurabilitat  de la grandesa amb la mesura del fet del bé i
del mal és la confessió de la seva nul·litat i de tota la seva petitesa

A la pàgina 805, en el capítol IV de la dotzena part de Guerra i pau, Tolstoi fa un crítica, al meu entendre, del patriotisme, que quasi sembla un lliberal defensant els interessos individuals, però que de retruc afavoreixen el devenir de la nació, en aquest cas la russa.

Guerra
i pau (pàgina 805. Capítol IV- Dotzena part)

A nosaltres, que no
vivim en l’època en què Rússia era gairebé mig conquerida, que els habitants de
Moscou fugien cap a les províncies llunyanes, que s’alçaven milícies una
després  de l’altra per defensar la
pàtria, ens sembla que tots els russos, petits i grans, no pensaven sinó a
sacrificar-se, a salvar la pàtria o a plorar-ne la pèrdua. Totes les
narracions, totes les descripcions d’aquell temps, totes sense excepció, només
parlen de sacrificis, de l’amor a la pàtria, del desesper, del dolor i de l’heroisme
dels russos. En realitat no era pas així. Ens ho sembla només perquè del passat
no en veiem sinó l’únic interès històric general d’aquell temps i prescindim de
tots els interessos particulars, humans, que tenien els homes d’aleshores. En
realitat, però, aquests interessos personals del moment són molt més importants
que els interessos generals i els primers priven de sentir i de veure els
segons. La majoria d’homes d’aquell temps no es preocupaven gens per la marxa
general de les coses i només es guiaven pels seus interesso personals immediats,
i aquesta gent, precisament, eren els actors més interessants dels
esdeveniments d’aleshores.

Reflexions sobre la repetició de curs.

L’altre dia mirava
la composició d’un grup de segon curs d’ESO. Hi havien 7 repetidors, i
d’aquests 7, 6 eren el que podríem dir bi-repetidors, és a dir uns alumnes que
han repetit 1r, han passat automàticament a segon al curs següent (normalment amb
quasi totes les assignatures pendents) i ara han tornat a repetir al segon curs.
Com a conseqüència un alumne amb dos anys més que la resta i sense ganes de
treballar que molesta als altres components del grup. A aquests alumnes cal
afegir els alumnes que han repetit el curs anterior primer curs i ara han
passat a segon per promoció automàtica (també, la majoria, amb quasi totes les
assignatures suspeses). Aquesta situació crec que és extrapolable a la resta
d’instituts del país.

Quan entrà en vigor
l’ESO la gent es queixava que si no es suspenia, no es fomentava la cultura de
l’esforç i  tindríem un ensenyament mediocre (teníem raó). Van instaurar la
repetició, primer una vegada per cicle i després una vegada per curs. Però el
problema no s’ha solucionat donada l’experiència dels anys recents.

Quina és la
solució? No ho sé, però mentre els alumnes estiguen obligats a estar al centres
fins al 16 anys sense donar-los altres alternatives a les classes normals, no
hi ha res a fer. Treure l’obligatorietat fins al 16 anys? No s’atreviran els
polítics (recentment es parlava de augmentar-la fins als 18!). Fer estudis o
aules especials? No ho faran, costa massa diners i en aquest país invertir en
educació està mal vist. Després d’haver treballat a Catalunya i València, ara
puc comparar, allà almenys es fomentava més la formació professional com a
eixida professional. Ací sembla que volen o totxos o universitaris, sense terme
mig, sense tècnics professionals. D’ací uns anys es queixaran que la gent de
fora (millor preparada) els treurà la feina.

Avui han publicat un article d’opinió sobre la dèria dels polítics sobre l’omplir les aules d’ordinadors: és com posar el carro davant del bous.

En altres llocs també tenen el seu Sant Miquel.

El grup eivissenc UC canta: Anirem a Sant Miquel

Sense oblidar la ciutat de Lleida on es celebra la fira agrícola de Sant Miquel i festa major de tardor, on per cert també fan Moros i Cristians per les festes de Sant Miquel de Maig

Avui les ciutadans de Llíria hem pogut comprovar en que consisteix el “liberalisme” del PP, que tant predicava José Maria Aznar fa uns anys. Al monestir de Sant Miquel l’any passat podies esmorzar en tres llocs diferents, ara per treure-li la competència (no trobe altra explicació) al bar nou que han obert dins dels jardins, han tancat l’altra paradeta que hi havia en els jardins i no hi ha cap parada de menjar en l’esplanada del monestir. I diuen que són liberals i fomenten la llibertat de mercat i la lliure  competència. Com a conseqüència d’aquest fet al gent li ha tocat fer més cua que altres anys i ha més la qualitat de l’entrepà deixava molt que desitjar. El proper any el portarem fet de casa i tornarem a omplir la bota de vi pel beure.

La foto que podeu vore és del pas del carril bici que va des de Sant Feliu de Guíxols a Girona, per l’estació de Santa Cristina d’Aro, seguint el camí del tren de via estreta que unia les dues ciutats. És un camí molt utilitzat, tant per ciclistes, com per corredors, gent que va simplement a caminar, o excursions a cavall. Com es pot observar a la foto, no està ni asfaltat, ni pintat de verd, cosa que per caminar o córrer és molt millor, ja que no se carreguen tant els peus. El recorregut segueix l’antiga via del tren i només va al costat de la carretera en el tram abans d’arribar a la ciutat de Llagostera.
Ara comparem amb aquestes coses verdes que han aparegut últimament a la nostra comarca: pintades de verd (que maco!), asfaltades (així duren més, no?, ara ja no són tan aptes per córrer o caminar), al costat d’autovies (respirant l’aire pur dels camions i cotxes). L’únic que se sembla a una via verda és el tram de l’antiga via del tren de la RENFE des de Llíria a Benaguasil, o el camí que va a Sant Vicent. I clar pintadetes de verd, que queda més ecològic, però asfaltades.
Ens volen prendre el pèl, jo he vist unes quantes vies verdes i no són així: a la de Sant Feliu-Girona, segueix la Girona-Olot. Des de Ripoll a  Ogassa hi ha un altra via verde que resegueix un antic carrilet. La del tren miner que segueix la via que baixava el mineral a Sagunt, i no és el que han posat ací al Camp de Túria. Potser si la gent viatjara més i es fixara més en el que hi ha fora no ens prendrien tant el pèl.

Un dels actes previstos per a les festes de Sant Miquel de Llíria és una conferència de la Secretària autonòmica d’Inmigració i Ciutadania (però no estaven en contra?), Gotzone Mora, titulada “La fiesta valenciana como potenciadora de la integración”. No és pot demanar més, cada vegada em sorprenen més, un conferència sobre la integració dels emigrants i és clar ha de fer-se en castellà, ja que els immigrants són tant inútils que no poden aprendre valencià, segons la nostra Generalitat.
Podeu consultat la seva biografia a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Gotzone_Mora