Reflexions sobre la repetició de curs a l’ESO
Reflexions sobre la repetició de curs.
L’altre dia mirava
la composició d’un grup de segon curs d’ESO. Hi havien 7 repetidors, i
d’aquests 7, 6 eren el que podríem dir bi-repetidors, és a dir uns alumnes que
han repetit 1r, han passat automàticament a segon al curs següent (normalment amb
quasi totes les assignatures pendents) i ara han tornat a repetir al segon curs.
Com a conseqüència un alumne amb dos anys més que la resta i sense ganes de
treballar que molesta als altres components del grup. A aquests alumnes cal
afegir els alumnes que han repetit el curs anterior primer curs i ara han
passat a segon per promoció automàtica (també, la majoria, amb quasi totes les
assignatures suspeses). Aquesta situació crec que és extrapolable a la resta
d’instituts del país.
Quan entrà en vigor
l’ESO la gent es queixava que si no es suspenia, no es fomentava la cultura de
l’esforç i tindríem un ensenyament mediocre (teníem raó). Van instaurar la
repetició, primer una vegada per cicle i després una vegada per curs. Però el
problema no s’ha solucionat donada l’experiència dels anys recents.
Quina és la
solució? No ho sé, però mentre els alumnes estiguen obligats a estar al centres
fins al 16 anys sense donar-los altres alternatives a les classes normals, no
hi ha res a fer. Treure l’obligatorietat fins al 16 anys? No s’atreviran els
polítics (recentment es parlava de augmentar-la fins als 18!). Fer estudis o
aules especials? No ho faran, costa massa diners i en aquest país invertir en
educació està mal vist. Després d’haver treballat a Catalunya i València, ara
puc comparar, allà almenys es fomentava més la formació professional com a
eixida professional. Ací sembla que volen o totxos o universitaris, sense terme
mig, sense tècnics professionals. D’ací uns anys es queixaran que la gent de
fora (millor preparada) els treurà la feina.