Entre el Túria i el Ridaura

Ahir varen fer la pel·lícula “Monument men” en VOS al meu poble (fenòmen para-normal, per la VO). I avui hem desperte amb l’article de Sebastià Alzamora sobre la mateixa. La “peli” no és cap obre mestra, però és entretinguda i fa passar una bona estona. I com ell diu destacaria el monòleg del personatge interpretat per Clooney:

“En una guerra es pot matar persones, assassinar famílies i destruir les seves cases. Però quan a un poble se li pren la seva cultura, els seus referents, és com si aquest poble fos eliminat i mai hagués existit. Això és el que vol Hitler.”

(You can wipe out an entire generation, you can burn their homes to the ground and somehow they’ll still find their way back. But if you destroy their history, you destroy their achievements and it’s as if they never existed. That’s what Hitler wants and that’s exactly what we are fighting for.)

Cosa que ens fa pensar en el que el Srs. Wert, Bauzá, Fabra i altres estan fent amb la nostra llengua i cultura. Però el problema és que molta gent anirà a veure la “peli” i només és quedarà amb les ganyotes de Clooney i els altres actors “progres” americans i no s’enterarà del missatge de fons d’aquest monòleg, i continuarem tenint governants que intentaran destruir-mos com a poble, i a més encara et diran que qui es comporta com Hitler, som nosaltres.

Les terres del Po formen una de les conrades més agradables, més riques, més vividores que es poden desitjar. No és estrany que hagin estat trepitjades tantes vegades i per gent diversa. Llur prestigi ha estat una invitació activa a l’esperit d’aventura i les passions del benestar. El Po, el Rin: heus ací els teatres de la història d’Europa. I la història no passa en va, deixa el camí fressat. Per les terres del Po, s’hi està bé i hi fa de molt bon anar”

I nosaltres amb un riuet com el Túria….i un que es gran, l’Ebre, des de ponent ens el volen matar.
Per altra banda, aquestes lletres m’han recordant l’inici de la novel·la de Giovanni Guareschi, “Don Camilo”, aixó com la seva adaptació al cinema amb Fernandel de protagonista.

O voi che siete in piccioletta barca,

desiderosi d’ascoltar, seguiti

dietro al mio legno che cantando varca,

non vi mettete in pelago, ché forse,

perdendo me, rimarreste smarriti.

L’acqua ch’io prendo già mai non si corse;

Minerva spira, e conducemi Appollo,

e nove Muse mi dimostran l’Orse.

Divina Comèdia, Dante Alighieri. (Trad: Joan Francesc Mira)

Els qui, només per desig d’escoltar,
heu seguit en una petita barca
el meu vaixell que navega cantant,
torneu ara a les platges d’on veníeu:
no entreu en alta mar perquè, potser,
si em perdíeu, perdreu també el camí.
Jo entre en aigües que no ha solcat ningú;
Minerva bufa, em condueix Apol·lo,
i nou muses m’assenyalen les Ósses.

L’inici del segon cant del cel va ser musicat pel compositor Zbigniew Preisner per al pel·lícula de Krzysatof Kieslowski, “La doble vida de Verònica”. La primera Verònica (Weronika) mor mentre interpreta aquesta composició, que al film apareix com d’un compositor fictici, Van den Budenmayer. Segur que Weronika va anar directament al cel, després de morir d’aquesta manera i advertir a  Vèronique ( la segona Verònica) del que a ella li podia passar.

Sort de Berlanga i altres directors que saberen treure d’ell el millor.

Rellegint el còmic de l’editorial Bruguera, adaptació de la novel·la de Verne, m’he fixat en aquesta vinyeta on ix un dels protagonistes, l’arponer Ned Land. És curiós la semblança que té, en la meva opinió, a l’actor Kirk Douglas, protagonista de la versió cinematogràfia més famosa, la de la Disney. Després també li he trobat semblances entre el Nemo del còmic i l’actor James Mason, però en els altres no n’he trobat cap.
Per cert, Nemo,ve del llatí i crec que vol dir “nigú”, que és el que Ulisses (un altre personatge també interpretat al cinema per Douglas) va contestar al ciclop quan aquest li va demanar pel seu nom.

Tot comença, per mi, amb Angoixa, i després Bilbao i Caniche. Després, Las edades de Lulú i la trilogia sobre la caspa espanyola. Però sempre em quadaré amb La camarera Aitana.
 

El passat dilluns estava plovent molt a Sant Feliu de Guíxols, llavors vaig veure a un dels canals de TDT que no mencionarè el nom la “peli” Some like it hot. Vaig posar-la en versió original amb subtítols de castellà i en arribar a aquesta escena, mentre Tony Curtis canta “Running Wild”, la lletra que apareix a la pantalla és la de una popular havanera. Genial.

Rellegint els vells còmics de la editorial Bruguera, ara toca “El faro del fin del mundo”, de que es va fer una pel·lícula rodada al Cap de Creus. El far (el fals, fet pel rodatge)  jo no hi és, fa anys el tiraren a terra per preservar el paisatge. Però a la ciutat de Cadaquès encara queden fotos en alguns bar i restaurants dels protagonistes: Kirk Douglas, Yul Brinner,…  A Can Moni, a Palamós, també hi han fotos de Kirk Douglas, potser també es va fer unes tapes i algun vinet per allà. Els que hem fet rutes per la zona, podem recordar-les quan visiónem la “peli”. 
El còmic no és tan violent com l’adaptació cinematogràfica, ja que estava dirigit a  un públic més jove. Jo personalment, la vaig trobar massa violenta i amb massa concessions a la indústria, com el canvi de sexe d’un dels protagonistes i el de la nacionalitat del protagonista, que passa de ser Vàzquez a ser Will Denton. 

Enees explica a Dido l’assassinat del Rei Príam.

Un dels últims papers de Charlton Heston. 

Pirrus, ferotge, d’armes tenebroses

i de negres propòsits, és igual que la nit

quan, amagat al ventre del fatídic cavall,

vol tacar el seu aspecte, terrorífic i negre,

amb un blasó més fatídic encara.

Des del cap fins al peus, tot ell

és de color vermell, terriblement tacat

amb sang de pares, mares, fills i filles,

quallada amb l’escalfor dels carrer flamejants,

que projecten clarors infernals i cruels

al crim del seu senyor. Encès d’ira i de foc,

tot cobert i empastat de sang coagulada

i amb ulls encesos com l’infern,

Pirrus busca al vell Príam.

 

 

………………………….

 

Ben aviat el troba

donant cops massa curts als grecs; la vella espasa

no li obeeix el braç i es queda quieta,

sorda a les seves ordre. En lluita desigual,

Pirrus va contra Príam i pega inútilment amb fúria;

però amb l’alè i el vent de la cruel espasa,

el vell cau exhaurit. I la insensible Troia,

com si sentís el cop, amb els cims flamejants,

s’enfonsa sobre els fonaments, i amb un soroll atroç

que s’abatia sobre els cabells argentats

del respectable Príam, sembla enganxar-se a l’aire.

I així, com la pintura d’un tirà, s’estava Pirrus,

neutral al seu propòsit i desig,

sense fer res.

Per tal com sovint sentim, abans de la tempesta,

un silenci en el cel i un repòs en els núvols,

i s’apaigava el vent agosarat, i la terra, aquí baix,

emmudeix com de mort, fins que l’horrible tro

esquinça el firmament, així, després d’aquella pausa,

se li desperta a Pirrus la venjança i es llança a l’acció.

Mai no van caure els malls dels Ciclops sobre

l’armadura de Mart, forjada a prova de l’eternitat,

amb menys compassió que l’espasa sagnosa

de Pirrus sobre Príam.

Vés-te’n, Fortuna, vés-te’n! I tots vosaltres, déus,

reunits en consell, arranqueu-li el poder,

trenqueu-li tots els radis de la roda,

i feu-la rodolar pendent avall del cel,

tan avall com l’infern.

 

………………………………..

 

 

 

 

Però qui pogués veure la Reina envelada

córrer descalça amunt i avall, amenaçant les flames

amb els seus plors, amb un parrac al cap,

on duia abans la diadema, i per vestit

sobre el seu llom cansat de portar fills,

un cobrellit arrabassat entre els crits i la por…

Quin pogués veure això, amb la llengua verinosa…

acusaria la Fortuna de traïdoria;

però si els déus mateixos l’haguessin pogut veure

contemplant el maligne crim de Pirrus

 quan tallava amb l’espasa el cos del seu marit,

el crit immediat que va llançar amb esclat

(si les coses mortals els entendreixen)

Hauria fet que els ulls celestials s’humitegessin

Omplint els déus de pietat.

 

 

Hamlet, de William Shakespeare.

Traducció: Salvador Oliva

Ed: Vicens-Vives i TV3.