xicranda

Mataró, on va néixer la mare.

Ran de mar, amb carrers de cel blau, lluminosos. Era un dels meus
mons, de petita. Les voreres eren molt originals: no eren ben bé planes i feien vetes com a quadrats desiguals; eren amples, almenys les del carrer dels avis, el camí Ral. Les meves vivències allà solien ser a l’estiu.

La casa dels avis pertanyia a l’Hospital, on l’avi treballava. Ell era qui arreglava tot el que s’espatllés: l’ascensor, la instal·lació elèctrica…
De jove, l’avi va anar a Amèrica a acompanyar una seva cosina durant el viatge; després es va quedar un temps allà, treballant a les drassanes de Nova Iork. L’avi tenia els ulls d’un verd molt clar, parlava poc i veies el seu interior silenciós com una dimensió desconeguda.

Per a l’àvia, ell era l’Alomà; per a ell, l’àvia era la Rosita.

La claror obaga del pati del fons de casa seva era molt atractiva, allà hi havia un safareig gegant que nosaltres fèiem servir com a banyera/piscina.
A la terrassa de dalt a la dreta, sovint hi vèiem la senyora Hermínia, la veïna;
ella tenia un bé de déu de plantes de tota mena, sempre ufanoses.

Era bonic sentir conversar l’àvia Rosa amb la senyora Hermínia; eren converses que feien companyia i alegraven l’espai.

L’àvia tenia una capsa plena d’estampes i una altra plena de postals; amb això m’entretenia llargues estones, especialment aquelles en què els adults fan la migdiada i els infants aprenen que el temps es dilata. Alguna vegada anàvem a
la platja, aquell espai obert i lliure ple de llum, sal, sorra, vidrets erosionats i
pedretes. La força de les ones amb el seu vaivé, l’aroma de la sal marina, tot ens impregnava.

M’agradava anar a mercat amb l’àvia, conèixer ambients semblants als meus però amb persones noves.
Al barri dels avis hi havia un celler, l’home que el regentava tenia el nas molt vermell; per això, l’àvia —que era de la broma— quan es referia a ell l’anomenava “el dimoni”.

El tiet Sidoru (amb essa sonora) era el marit de la tieta Angeleta, germana de l’avi Ignasi. Era un home alegre, que així que arribàvem a casa d’ells ja li deia a la nostra mare: “Russé, cómo teng luh neng?” (Roser, com tens els nens?).
Era rialler, simpàtic i afable, l’estimat tiet Sidoru.

La tieta Angeleta era més continguda, era amable i cuidadora. Tenien una filla, la cosineta Teresa, molt simpàtica i alegre, que juntament amb la iaia Roser i una altra cosina, la Mercè Roqueta, filla d’una germana de la iaia Rosa, sempre anaven juntes quan eren joves.

Els llaços entre la família extensa eren una vivència molt comuna en aquell temps, ara la família nuclear i els mass media s’ho han menjat tot.

Quan érem infants totes les sensacions les dúiem a la butxaca i a l’ànima; no eren tangibles ni estaven mediatitzades per les noves tecnologies —que ara s’han convertit en la caixa dels trons.

La mare era la petita de tres germanes. La gran era la Montserrat; ella es va casar amb el tiet Joan, fill de Joanetes. El tiet Joan tenia un tricicle on duia roba per a confeccionar; la confecció era una de les principals activitats industrials mataronines. A mi m’encantava anar dins el tricicle del tiet, a darrere, amb les teles.

La segona germana de la mare era la tieta Maria; ella es va casar amb el tiet Francesc, músic. El tiet Francesc tenia un Biscúter; jo era feliç d’anar dins aquell cotxe petit que tenia la carrosseria del darrere de fusta; aquell model ja disposava de marxa enrere.

A Mataró vaig tenir una bona colla de cosins i cosines: Joanet, Francesc, Encarnació, Jordi, Eugeni, Montserrat i Josep. En Jordi ens organitzava unes

sessions èpiques de titelles. La colla de cosins Soler feien sovint obres de teatre; a l’Eugeni li agradava disfressar-se; de fet, es va dedicar professionalment al món del teatre, i també va ser home-orquestra.

A Tiana, on es van conèixer els meus pares, la mare hi tenia uns cosins. De
vegades els havíem anat a veure. També allà, el pare, la mare, en Màrius i el seu germà Tonet, i les cosines de la mare, havien anat a passejar, a festa major; a festejar, potser…

Quan l’avi i la iaia ens venien a veure a Barcelona venien amb l’auto d’en Casas. Quan arribaven a casa trucaven des de l’intèrfon i l’avi deia: “Som els de Mataró!”

Quan hi havia cel rogent, la iaia deia: “la marededéu fa coques”.

Quan som infants el món brilla; sigui quina sigui la realitat social, si no hi ha maltracte vivim la vida sense filtres, des de les entranyes i apassionadament. Els infants són la llum d’abans que el món fos món.
Tinc una foto preciosa de la colla de néts davant la porta de cals avis; érem feliços.