Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: cinema

Pinocho, de Carlo Collodi

S’ha parlat molt de la violència i crueltat dels contes infantils, però la que hi ha en aquest passa tots els límits. Potser ara seria qualificat de gore? O potser és un fidel retrat de la misèria i la crueltat de la societat de l’època? Que volien, entretenir al nens o espantar-los i adoctrinar-los al mateix temps en el bon ordre social?
Aquests és del darrer dels llibres de segona mà que vaig comprar aquest estiu al mercat de Llíria.

De les versions cinematogràfiques que he vist, em quede amb la mini-sèrie de la televisió italiana dirigida per Luigi Comencini, la que feien a TVE quan érem petits. De Disney, més val no parlar.

Todos los hermoso caballos, de Cormac McCarthy

Aquesta és una més de les adquisicions d’aquest estiu a la parada de llibres de segona mà del mercat. El vaig vore i vaig recordar la pel·lícula amb Matt Damon i Penèlope Cruz i em vaig decidir a provar a llegir aquest novel·lista americà del segle XX. Al principi no em va enganxar molt, però potser per la manera tan peculiar d’escriure els diàlegs o per la curiositat de comparar-lo amb la seua versió cinematogràfica el vaig continuar llegint i va valer la pena, ja que va millorant i enganxant al lector. Per altra banda, la història no és cap novetat per als que hem vist pel·lícules de John Ford o Sam Peckinpah. L’enyorança d’un món que acaba que no tornarà mai i la corrupció que regna a la frontera (Touch of evil?) són els principals pilars on es sustenta la trama, amb una petita història d’amor pel mig, i això si, un amor immens pels cavalls.

El corsario negro, d’Emilio Salgari

Al mercat del dijous de Llíria, i gràcies a una parada de llibres de segona mà, retornem a la infància i a l’adolescència trobant els llibres de quan eres petit. Ara toca el torn als originals pirates del Carib, res a vores als que ara fan pel cinema, d’Emilio Salgari, l’escriptor italià especialista en aventures exòtiques. No espereu un gran literatura però mai es cansa un de llegir aquestes novel·les que has pogut vore adaptades al cinema, en aquest cas amb la cara de l’actor Kabir Bedi (un dolent als films de Bond). Potser per això et quedes un poc decepcionat al final que veus que l’adaptació cinematogràfica és de dues novel·les i no només d’aquesta, que correspondria amb la meitat de la pel·lícula. Però ja se sap, el llenguatge audiovisual no és el mateix que el literari, i en aquest et pots estendre’t molt més i al primer prima l’agilitat, i més en pel·lícules d’aventures.
Per cert, a la novel·la hi surt el personatge d’un català prou llest i coratjós, que pel que recorde de la pel·lícula no ix i es transformat en un altre personatge del que no es diu d’on ve i sembla més un bandoler andalús, que no volien molestar al mercat espampol on en aquella època l’actor Kabir Bedi ja feia furor gràcies al seu Sandokan?

Capitanes intrépidos, de Rudyard Kipling.

Continuant amb la collita d’aquest estiu de llibres de segona mà al mercat de Llíria, ara toca aquesta novel·la de l’autor de El Llibre de la Jungla. Un bonic relat on ens mostra els canvis a personalitat d’un xiquet ric i mimat quan s’ha d’enfrontar a la realitat de la vida dels pescadors en alta mar. Potser, per la gent de la meua edat, és més coneguda la versió cinematogràfica de 1937 protagonitzada per Spencer Tracy, i això fa que et quedes una mica sorprès quan vas avançant amb la lectura. El fons de la novel·la si que es respectat per l’adaptació cinematogràfica, però el paper dels personatges està més canviat, potser per donar més protagonisme al personatge de Manuel, interpretat per Spencer Tracy, i donar al film un final més melodramàtic que el que té la novel·la, un final que agradara a l’època. i un guió que fera lluir més el paper que després donaria l’Òscar al gran Spencer Tracy.

El cartero de Neruda, d’Antonio Skármeta.

És curiosa la història d’aquest relat curt, ja que sembla que va canviar de títol degut a l’èxit de la seua segona versió cinematogràfica. Es va publicar com Ardiente paciencia, per ara el títol és més proper a la pel·lícula protagontizada per Massimo Troisi, Philippe Noiret i Maria Grazia Cucinotta. També és curiós que el mateix autor del relat ja l’havia adaptat al cinema en 1983 amb el títol original.
Com havia vist la pel·lícula més famosa, quan vaig vore el llibre a la parada de llibres de segona mà del mercat el vaig comprar, i conforme vas llegint ja observes les diferències amb la seua adaptació cinematogràfica més famosa en la que es canvia el temps i el lloc dels fets, però sense perdre l’essència del relat.
Una de les escenes que més recorde és quan la mare està preocupada perquè el carter li diu metàfores a la filla que la posen a cent. A la pel·lícula sembla que la mare no sap que és, però a la novel·la no, i de sobte aquesta en solta unes quantes seguides per amenaçar al poeta, que a més no té la mateixa ideologia que la senyora mare vídua. Molts fragments del relat semblen això una successió de metàfores per intentar apropar la poesia del poeta xilè a la prosa que vol utilitzar el seu paisà.
!Ahora tu sonrisa es un mariposa, pero mañana tus tetas van a ser dos palomas que quieren ser arrulladas, tus pezones van a ser dos jugosas frambuesas, tu lengua va ser la tibia alfombra de los dioses, tu culo va a ser el velamen de u navio, y la cosa que te humea entre las piernas va a ser azabache donde se forja el erguido metal de la raza! Buenas noches!

Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams.

Vaig vore aquesta pel·lícula quan anava a la facultat, quan a la televisió encara feien pel·lícules decents i altres coses visibles, en un cicle (quan encar existia això de fidelitat) que TVE va dedicar a l’actor Marlon Brando,i tots els dimarts (o dilluns, no recorde) feien una pel·lícula amb l’actor de protagonista. No la recordava tan dura, ni que el personatge de Brand, el Stanley Kowalski, fos tan bèstia. Com tampoc recordava algunes de les respostes prou iròniques o d’humor negre que hi ha a les primeres escenes de l’obra. Potser hauré de revisar la pel·lícula. Ara, on? en quin canal de televisió?

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Stanley Donen, un petit homenatge.

Des d’un asteroide prop de Saturn, concretament el 3, va venir a la terra un Petit Príncep. Aquest jovenet va arribar a Nova York on tres mariners (un es semblava a Sinatra) li feren de guia per la ciutat fent-li passar un dia inoblidable On the Town. Interessat per les costums d’aquest planeta es va traslladar a Los Angeles, on va poder cantar i balla sota la pluja, fer riure a la gent i saludar el dia amb un Good Morning, després d’haver rebut unes ones classes de dicció amb el mètode “Moses supposses” i de ball amb Cyd Charisse.
Una vegada conegut el món del cinema i la farandula del “Make ‘em laugh”, deixat anat per la seua curiositat recorregué l’interior del país, on va conèixer set germans llenyataires que li varen parlar de la cultura clàssica antiga. Sempre recordarà d’aquesta època, el conte dels antics romans raptant a les sabines, o els balls frenètics mentre muntaven un paller per un veí.
Amb la intenció de conèixer més llocs i costums d’aquest planeta, el Petit Príncep va retornar a Nova York, per poder embarcar-se cap a Europa. Com no tenia pressa a aprendre a a jugar a un estrany esport anomenat beisbol es va fer aficionat els Ianquis de Nova York, en aquella època liderats per un jugador semblant a l’actor Tab Hunter.
Abans d’embarcar va comprar un pijama a la botiga d’una tal Doris Day, on va conèixer a un mestre de ball anomenat Bob, que més tard retrobaria disfressat de serp en un desert africà. Embarca cap a Londres, un viatge per mar llarg, on fa amistat amb un joveneta de funny face (expressió de moda en aquella època) que volia ser mòdel i a una parella diplomàtica prou indiscreta.
A Londres coneix a un professor d’Oxford experts en arabesc orientals, i és la dona d’aquest, una italiana molt sensual de nom Sofia, la que li anima a creuar el canal i viure l’ambient més mediterrani del continent.El Petit Príncep es deixa convèncer amb facilitat, i retrobant-se amb la joveneta model del vaixell de Nova York recorre França fent autoestop: dos a la carretera que parlen i parlen, no com les parelles casades que es troben als diferents bars on paren a dinar. Finalment decideixen acabar els seu viatge a la capital, París.
Arriben a París, però allà els fan passar per l’ambaixada americana per un problema de papers. Un tal senyor Bartholomew els intenta enganyar per apoderar-se d’un segells de molt de valor. Sort que en aquell moment apareix el seu antic company de travessia, el diplomàtic indiscret, que els ajuda a sortir de l’embolic.
Passats un dies a la capital francesa, fent el normal de tots els turistes i després d’un petit romanç amb la model navegant pel Sena a la llum de lluna, el Petit Príncep vola cap Rio de Janeiro on un tal Caine el torna a posar em embolics de faldes. Però adonant-se que els dies que tenia per passar a la terra s’estan acabant, torna cap al vell continent, on u aviador francès el porta a un desert del nord d’Africà. És allà on es retroba amb el sue antic mestre Bob, disfressat de serp, i amb l’ajuda de l’astronauta Kirk, poden trobar una manera de retornar al seu asteroide prop dels anells de Saturn.
El Petit Príncep, una vegada al seu asteroide, fa balanç de totes les experiències viscudes i recorda a tota la gent coneguda al planeta Terra: Frank, Gene, Donald, Doris, Audrey, Cary, Bob, Saint-Exupéry, Bob, Ingrid, Kirk, Tab, Howard i els seus germans, Cyd, Debbie, i molts més. Aleshores decideix, que quan ja siga gran i estudie prou, retornarà a la Terra, i es farà director de cinema, per poder contar totes aquestes aventures. Ara sí, es canviarà el nom i es farà dir Stanley.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Johnny va agafar el seu fusell, de Dalton Trumbo.

“La primera guerra mundial va començar com una comparsa de carnestoltes; tot eren faldilles voleiant i galons daurats. La massa, des de les voreres, aclamava alteses imperials emplomades, autoritats, mariscals i d’altres ases semblants que desfilaven per les capitals europees al capdavant de les seues legions rutilants.
……
Un dels regiments escocesos,en la seua primera batalla, va saltar de la trinxera amb quaranta gaiters al darrere, tots vestits amb la faldilla tradicional, només perquè les metralladores enemigues sentissin els seu xerric.”

Trinxera ve de trinxar?

Així de fort comença el pròleg de 1959 d’aquesta edició de la novel·la pacifista per excel·lència de l’autor Dalton Trumbo. Novel·la que amb molta cruesa ens explica els efectes de les guerres en els seus veritables combatents,i no amb els que ordenen fer-les. I que malgrat estar escrita en 1939, continua d’actualitat, però sembla que, per desgràcia, no té a la societat els efectes que hauria de tenir. No es d’estranyar que després un feixista com Joseph McCarthy el volgués silenciar i va fer el possible per arruïnar-li la seua carrera com a escriptor i al món del cinema. McCarthy intenta fer amb Trumbo el que les autoritats fan amb el protagonista de la narració, ocultar-lo i que la gent no conega que passa a les guerres i els seus veritables efectes. En aquesta edició catalana hi ha un epíleg escrit per Ron Kovic, el protagonista de la pel·lícula Nascut el 4 de juliol, on aquest dóna la seua opinió sobre la novel·la i incideix en aquest tema de l’ocultació dels fets.
Molt recomanable, hi ha capítols molt durs i altres ja no tant on ell recorda la seua vida inicis del segle XX als Estats Units, així l’autor fa també un retrat de la societat americana de l’època.
El mateix Trumbo va dirigir una versió cinematogràfica, potser igual o més colpidora que la novel·la, en 1971.

Per cert, una manera estranya d’escriure sense utilitzar gaires comes o altres puntuacions!

Nobody is perfect. Billy Wilder amb Hellmuth Karasek

Sí ja compartia la famosa sentència de Fernando Trueba sobre la divinitat de Billy Wilder, llegir la seua biografia a mode de conversa encara m’ha convençut més d’ingressar a l’església “Wilderiana de la picor del setè any”, i seguir les indicacions del Déu Wilder i del seu profeta, Trueba.
A Hollywood haurien de plantejar-se com és que aquest gran director i guionista només va dirigir una pel·lícula des de 1980 fins la seua mort a ‘any 2002; 22 anys! com pot ser! Alguna cosa falla, no?

Samuel Goldwyn: ¿En que estàs trabajando actualmente?
Billy Wider: En mi autobiografia.
Samuels Goldwyn: ¿Y de que trata?
……………….
My English is a mixture between Arnold Schwarzenegger and Archbishop Tutu.
………………..
L’accent austríac de Wilder:
-¿Realmente mi acento es tan terrible? -pregunté a Wilder.
-Decir terrible sería una delicadeza -respondió el- pero no té preocupes. Hace poco volé a Nueva York i cuando pedí un cóctel la azafata me preguntó:
-¿Sabe usted a quien me recuerda? A Arnold Schwarzenegger,
-¿A Schwarzenegger? -pregunté yo halagado- ¿Por mis músculos?
-No, por su acento.
……………………..
“Los estudiantes aplaudian este romance este-oeste, en el que, por medio del terrorismo de consumo, se convierte a un joven y convencido comunista en un convencido novio capitalista de la hija del director general de la Coca-cola en Atlanta, a quin había dejado embarzada. Y todo -uno, dos, tres- de la noche a la mañana. La película es profética: ahora se sabe que de este modo pueden transformarse o reunificarse países enteros.”
A propòsit de “One, two, three” de Billy Wilder a Nobody is perfect, de Hellmuth Karasek

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga. L’exercici físic.

“El Mens sana i corpore sano és una bona màxima per als homes lliures, però no per a qui ha fet vot de castedat. No manquen autors ascètics que aconsellen el cansament muscular a fi de fer fugir els mals pensaments de la carn Això no és exacte per a totes les naturaleses. Durant molts anys m’ha dedicat intensament a la caça escalant muntanyes sense cap resultat, sinó més bé el contrari. M’atrevesc a dir que l’exercici és el principal enemic de la castedat, ja que, lluny d’adormir-les,excita les funcions vitals. La tendència actual, presa de protestantisme nord-americà que aspira a modernitzar la clerecia, pot donar resultats funestos.”
Així expressa la sue retrograda opinió el rector narrador d’aquesta novel·la sobre l’exercici físic i les seues conseqüències. I això que el seu oncle ( o pare?) el feia practicar al gimnàs malgrat les seues opinions. Sort que no no va conèixer a Jane Russell, he he: ( i açò només és una petita mostra del seus reaccionaris pensaments!)
https://www.youtube.com/watch?v=NjcuGeUb-BY

Gene Wilder (1933-2016)

Igor: Dr. Frankenstein…

Dr. Frederick Frankenstein: “Fronkensteen.”

Igor: You’re putting me on.

Dr. Frederick Frankenstein: No, it’s pronounced “Fronkensteen.”

Igor: Do you also say “Froaderick”?

Dr. Frederick Frankenstein: No… “Frederick.”

Igor: Well, why isn’t it “Froaderick Fronkensteen”?

Dr. Frederick Frankenstein: It isn’t; it’s “Frederick Fronkensteen.”

Igor: I see.

Dr. Frederick Frankenstein: You must be Igor.

[He pronounces it ee-gor]

Igor: No, it’s pronounced “eye-gor.”

Dr. Frederick Frankenstein: But they told me it was “ee-gor.”

Igor: Well, they were wrong then, weren’t they?
https://www.youtube.com/watch?v=w1FLZPFI3jc

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Fanny, de Carles Soldevila. Cinema a la novel·la.

A part del tot el que està escrit sobre aquesta novel·la de Carles Soldevila que forma part d’un tríptic sobre dones que són modernes per la seva època, m’han sorprès les referències cinematogràfiques al cinema americà de l’època.

“Fan un pel·lícula de Harold Lloyd, T’hi faràs un tip de riure..”. Jo també em feia un tip de riure amb aquestes “pelis” quan les feien a canal UHF. Llàstima de no poder-les apreciar en pantalla gegant.

“No és un Valentino. Ni de molt.” El galant de les pel·lícules en blanc i negre, el primer latin lover.

“Vagi, vagi, senyor del bigotet a la Ronald Colman.” Un altre galant de l’època, però anglès i famós pel seu bigotet.

La segona edició d’aquesta novel·la narrada de manera introspectiva per la protagonista és de 1930, introduint a la literatura catalana aquesta manera d’escriure; però m’ha sorprès aquest intent de donar-li modernitat utilitzant a la narració un dels fenòmens de masses de l’època. Potser ara trobem normal trobar referències cinematogràfiques o musicals en novel·les actuals, però, era normal als anys 20? o l’autor és un pioner en aquest aspecte?

CAM04794

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

“Dins del cor del mar”, de Nathaniel Philbrick.

Vaig descobrir aquest llibre un poc abans de veure la pel·lícula estrenada fa uns mesos basada en ell. Com estava llegint altres coses l’he llegit després del visionat del film. No espereu trobar una novel·la a l’estil Moby Dick o altres aventures, aquest llibre és molt més. Té una història marinera sobre la caça de la balena i la supervivència en alta mar, però a més és un llibre que parla de Nantucket, del EUA d’aquella època, de la seva economia, d’antropologia, de psicologia, de fauna marina,….. coses que també es podrien dir de Moby Dick.
La lectura del llibre és molt recomanable, sobretot si has llegit l’obra de Melville o has vist la pel·lícula de John Huston. Sobre la pel·lícula “Dins del cor del mar” a mi em va agradar força, ara crec que Huston hagués fet molt més amb la tecnologia que hi ha ara. Hi han canvis en la trama, que supose que seran a causa de l’Star-system, i per donar més tensió al guió del film, que no treuen cap mèrit al film. Això sí, la pel·lícula si que és la part novel·lesca del llibre amb alguna pinzellada sobre com era la societat nantuckesa de principis del segle XIX.
CAM04278

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari