Hamlet, de William Shakespeare.
Enees explica a Dido l’assassinat del Rei Príam.
Un dels últims papers de Charlton Heston.
Pirrus, ferotge, d’armes tenebroses
i de negres propòsits, és igual que la nit
quan, amagat al ventre del fatídic cavall,
vol tacar el seu aspecte, terrorífic i negre,
amb un blasó més fatídic encara.
Des del cap fins al peus, tot ell
és de color vermell, terriblement tacat
amb sang de pares, mares, fills i filles,
quallada amb l’escalfor dels carrer flamejants,
que projecten clarors infernals i cruels
al crim del seu senyor. Encès d’ira i de foc,
tot cobert i empastat de sang coagulada
i amb ulls encesos com l’infern,
Pirrus busca al vell Príam.
………………………….
Ben aviat el troba
donant cops massa curts als grecs; la vella espasa
no li obeeix el braç i es queda quieta,
sorda a les seves ordre. En lluita desigual,
Pirrus va contra Príam i pega inútilment amb fúria;
però amb l’alè i el vent de la cruel espasa,
el vell cau exhaurit. I la insensible Troia,
com si sentís el cop, amb els cims flamejants,
s’enfonsa sobre els fonaments, i amb un soroll atroç
que s’abatia sobre els cabells argentats
del respectable Príam, sembla enganxar-se a l’aire.
I així, com la pintura d’un tirà, s’estava Pirrus,
neutral al seu propòsit i desig,
sense fer res.
Per tal com sovint sentim, abans de la tempesta,
un silenci en el cel i un repòs en els núvols,
i s’apaigava el vent agosarat, i la terra, aquí baix,
emmudeix com de mort, fins que l’horrible tro
esquinça el firmament, així, després d’aquella pausa,
se li desperta a Pirrus la venjança i es llança a l’acció.
Mai no van caure els malls dels Ciclops sobre
l’armadura de Mart, forjada a prova de l’eternitat,
amb menys compassió que l’espasa sagnosa
de Pirrus sobre Príam.
Vés-te’n, Fortuna, vés-te’n! I tots vosaltres, déus,
reunits en consell, arranqueu-li el poder,
trenqueu-li tots els radis de la roda,
i feu-la rodolar pendent avall del cel,
tan avall com l’infern.
………………………………..
Però qui pogués veure la Reina envelada
córrer descalça amunt i avall, amenaçant les flames
amb els seus plors, amb un parrac al cap,
on duia abans la diadema, i per vestit
sobre el seu llom cansat de portar fills,
un cobrellit arrabassat entre els crits i la por…
Quin pogués veure això, amb la llengua verinosa…
acusaria la Fortuna de traïdoria;
però si els déus mateixos l’haguessin pogut veure
contemplant el maligne crim de Pirrus
quan tallava amb l’espasa el cos del seu marit,
el crit immediat que va llançar amb esclat
(si les coses mortals els entendreixen)
Hauria fet que els ulls celestials s’humitegessin
Omplint els déus de pietat.
Hamlet, de William Shakespeare.
Traducció: Salvador Oliva
Ed: Vicens-Vives i TV3.