Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: cinema

El Gatopardo i Eisenstein.

Se acercó de nuevo y, levantándose sobre las puntas de sus zapatos, le suspiró al oido:
– Tiazo!
Felicísimo gag escenográfico comparable en eficacia además con el cochecito para niños de Eisenstein, y que explícito y secreto com era, extasió el sencillo corazón del principe y lo unció definitivamente a la hermosa muchacha. ……

Estranya referència cinematogràfica per a una novel·la ambientada a l’epoca de la unificació italiana a Sicília. Potser l’autor havia vist “El cuirassat Potemkim” en algun cinema abans d’escriure la història i tenia recent el record de les escales d’Odessa? O potser és un mala passada del traductor?

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

To Kill a Mockingbird (sobre els jurats populars)

Now, gentlemen, in this country our courts are the great levelers. In our courts, all men are created equal. I’m no idealist to believe firmly in the integrity of our courts and of our jury system. That’s no ideal to me. That is a living, working reality!
El passat diumenge vaig veure a 8tv aquesta pel·lícula de 1962, basada en el llibre de Harper Lee, del mateix títol. El personatge interpretat per Gregory Peck, dubta de l’eficàcia dels jurats populars, i això en un país que portava ja molts anys amb aquest sistema. Evidentment, el jurat troba culpable al noi negre, malgrat la falta de proves. 
Ací, més recentment, un altre jurat popular declara “no culpable” a un personatge famós. Si als EUA, ja teníem dubtes sobre el sistema, malgrat la seva experiència, quines garanties pot oferir ací un jurat popular quan només portem pocs anys d’experiència?

To begin with, this case should never have come to trial. The State has not produced one iota of medical evidence that the crime Tom Robinson is charged with ever took place. It has relied instead upon the testimony of two witnesses whose evidence has not only been called into serious question on cross examination, but has been flatly contradicted by the defendant. Now there is circumstantial evidence to indicate that Mayella Ewell was beaten savagely by someone who led, almost exclusively, with his left [hand]. And Tom Robinson now sits before you, having taken “The Oath” with the only good hand he possesses — his right.

I have nothing but pity in my heart for the Chief Witness for the State. She is the victim of cruel poverty and ignorance. But, my pity does not extend so far as to her putting a man’s life at stake, which she has done in an effort to get rid of her own guilt. Now I say “guilt,” gentlemen, because it was guilt that motivated her. She’s committed no crime. She has merely broken a rigid and time-honored code of our society, a code so severe that whoever breaks it is hounded from our midst as unfit to live with. She must destroy the evidence of her offense. But, what was the evidence of her offense? Tom Robinson, a human being. She must put Tom Robinson away from her. Tom Robinson was to her a daily reminder of what she did.

Now what did she do? She tempted a negro. She was white and she tempted a negro. She did something that in our society is unspeakable: She kissed a black man. Not an old uncle, but a strong, young negro man. No code mattered to her before she broke it, but it came crashing down on her afterwards.

The witnesses for the State, with the exception of the sheriff of Lincoln County, have presented themselves to you gentlemen — to this Court — in the cynical confidence that their testimony would not be doubted; confident that you gentlemen would go along with them on the assumption, the evil assumption, that all negroes lie; all negroes are basically immoral beings; all negro men are not to be trusted around our women, an assumption that one associates with minds of their caliber, and which is in itself, gentlemen, a lie — which I do not need to point out to you.

And so, a quiet, humble, respectable negro, who has had the unmitigated TEMERITY to feel sorry for a white woman, has had to put his word against two white peoples. The defendant is not guilty. But somebody in this courtroom is.

Now, gentlemen, in this country our courts are the great levelers. In our courts, all men are created equal. I’m no idealist to believe firmly in the integrity of our courts and of our jury system. That’s no ideal to me. That is a living, working reality!

Now I am confident that you gentlemen will review without passion the evidence that you have heard, come to a decision, and restore this man to his family.

In the name of God, do your duty. In the name of God, believe Tom Robinson.


Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Afirma Pereira……..

Antonio Tabuchi (1943-2012). Quan vaig veure aquesta “peli” al cinemes Renoir de Barcelona, vaig patir un petita desilussió, la VO era en italià i no en portuguès, però això no va treure res de mèrit al que vaig veure i vaig llegir després. A part d’aquesta novel·la de l’autor italià, també he llegit El cap perdut de Damasceno Monteiro

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Cheyenne Autumn, de John Ford.

Sr. First Sergeant: [a Cossack] kills Poles just because they’re Poles. Like we’re trying to kill Indians just because they’re Indians. 
Capt. Thomas Archer: Come on, Wichowski. You fought Indians before! 
Sr. First Sergeant: I fought Indians who wanted to fight me, not just some poor blanket-heads trying to go home! 

Diàleg entre el sergent (Mike Mazurki) i el capità (Richard Widmark),. El sergent ha lluitat contra indis guerrers, però no vol lluitar contra pobres homes que tenen fam i van amb dones, vells i nens. Li recorda els seus temps a Polònia i els seus enemics cosacs.
Potser molts policies haurien de veure més els clàssics i menys Rambos, Segals o altres merdes violentes actuals i sabrien distingir entre xiquets i delinqüents. 

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

La source des femmes. Lisístrata al nord d’Àfrica.

He tornat a anar a cinema, quasi sis anys després. Des de que vaig veure “Mon meilleur ami” de Partrice Leconte a l’any 2006, nomès havia vist “Agora” d’Amenabar i de reestrena. Avui he anat a veure “La source des femmes” de Radu Mihaileanu, una pel·lícula sobre l’enfrontament entre les dones d’un poble contra el poder tirànic dels homes i de la seva interpretació restrictiva de l’islam. Les dones decideixen fer una “vaga d’amor”, per aconseguir que els duguen l’aigua al poble i així no haver de treballar com a bèsties, transportant l’aigua d’una font a la muntanya al poble. Aquesta manera de lluita femenina sembla inspirada en la comèdia d’Aristòfanes “Lisístrata”, en la que les dones ateneses decideixen deixar sense sexe al homes fins que no signen la pau i deixen de fer guerres que no porten enlloc.

Lisístrata: – Íntegrament, per les dues deesses! Perquè si nosaltres sèiem a casa nostra embellides amb afaits i, després, amb les túniquetes d’Amorgos, ens acostèssim a ells nues, amb l’engonal depilat, els homes, en erecció, tindrien pruïja de desfogar-se. Si llavors nosaltres no cedíem, sinó que els rebutjàvem, sé molt bé que farien la pau a l’instant.
(Traducció de Manuel Balasch, per la Fundació Bernat Metge)

Per altre costat, espere que la iniciativa de tornar a fer cinema a la Unió musical de Llíria tinga èxit i continuïtat i així no haver d’agafar el cotxe per anar al centre comercial de torn a veure una “peli”.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Odissea, d’Homer. La mort dels pretendents.

Va disparar Ulisses la fletxa apuntant a la gola,
i travessà la part tendra del coll, s’inclina de costat, li va caure la copa
d’entre les mans, i a l’instant va pujar-li pel nas una espessa
sang de mortal, com un doll, mentre alhora apartava la taula
d’un colp de peu que va fer que el menjar es vessara per terra,
i s’embruta tot el pa i la carn ja rostida……

La fi del pretendents a les mans d’Ulisses, el seu fill, Telèmac, i dos criats no té res a envejar en violència a moltes  pel·lícules modernes. Sembla ser que el que ara diuen “gore” ja ve de lluny. Moltes escenes que recorde de l’Eneida, tambè estan plenes de sang i cossos mutilats. Virgili tracta d’imita a Homer en aquesta cant en honor  d’August.
Tret d’algunes diferències, l’escena del film The Odyseey, d’Andrei Konchalovsoky amb Armand Assante, fent d’Odisseu reflecteix prou bé l’escena.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Odissea, d’Homer. Les sirenes.

En primer lloc, trobaràs les sirenes, que encisen i encanten
tots els homes, siga qui siga que passe prop d’elles.
I qualsevol que, sense saber-ho, escolte com canten
les sirenes, mai tornarà a casa seua per rebre
la calorosa acollida dels fills petitets i l’esposa:
…..

Amb aquestes paraules Circe adverteix Ulisses sobre el perill de les sirenes per als mariners, que atrauen amb bonics cants per després fer-los caure en les seues esculls on moren irremeiablement. Potser si Circe haguès vist la pel·lícula O Brother! dels germans Coen, la seva opinió sobre les sirenes seria una altra, hehehehe.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari