Entre el Túria i el Ridaura

La primera vegada que vaig anar a la zona volcànica de La Garrotxa va ser quan treballava a l’IES Can Jofresa de Terrassa. Era una excursió organitzada pel departament de ciències naturals de l’institut. Vàrem visitar el cràter del volcà de Santa Margarida, on vàrem dinar. Aquest volcà té una ermita dins, com podeu comprovar en la foto que vaig fer. Abans havíem visitat el museu dels volcans en Olot i el volcà Croscat, que és interessant de cara els alumnes, ja que poden vore al natural el dibuix que apareix a tots els llibres d’un volcà partit per la meitat, podent observar els estrats de les diferent erupcions i per on anava la ximeneia del volcà. Açò es degut a l’aprofitament durant molts anys del material del volcà per a la construcció. Ara és parc natural i està protegit. De camí a Olot paràrem a esmorzar al Castellfollit de la Roca per contemplar la colada basàltica on està ubicat el poble. D’aquest poble recomane les magdalenes gegants de Cal Tuset (pel meu gust les millors del mon, cada vegada que puc en compre).
He tornat altres vegades per aquesta zona, ja que a l’IES Sant Feliu de Guíxols, també fèiem una excursió semblant, canviant el volcà de Santa Margarida per la fageda d’en Jordà (no pots demanar el mateix esforç a un alumnes de 1r d’ESO que a una de l’àntic 3r de BUP), Aquesta és una fageda (bosc de faigs), que creix sobre una colada de lava del volcà Croscat i els xiquets poden fer un passejada en carro de cavalls pels camins que travessen la fageda.

Aquest aqüeducte és molt conegut i molt desconegut a la vegada. Sempre que anem per l’autopista el veiem, però quants hem parat alguna vegada per vore-lo millor? La primera vegada que vaig parar va ser quan vaig fer aquesta foto, en una excursió a Tarragona organitzada pel departament de llengües clàssiques del IES Can Jofresa de Terrassa. Havia passat milers de vegades i no havia parat mai, inclòs l’any que vaig viure al Baix Penedès. La segona vegada que vaig parar va ser fa un any amb el meu fill, però no poguèrem acostar-se al monument degut a les obres de restauració.
Aquest aqüeducte duia l’aigua de riu Francolí a la ciutat de Tarraco. També es conegut com Pont del Diable, denominació molt utilitzada al llarg de país per anomenar ponts o aqüeductes de tota mena, normalment vinculats a alguna  llegenda local.

Quant t’acostes a Morella, el primer que veus és el castell que hi ha dalt de la ciutat, però el que més m’agrada d’aquesta ciutat són les portes per on entres a ella. Potser és perquè em porta una idea de germanor o unitat del meu país, ja que són molt paregudes o iguals a les Torres de Serrans a la ciutat de València (que era el primer que veies de la ciutat quan baixaves del trenet); i també iguals a les portes del Monestir de Poblet, a la Conca de Barberà, on estan enterrats la major part del reis de nostre país.
La foto del castell està feta des de la plaça del poble, on hi ha un gran rellotge de sol a terra. Era un Cap d’any i havia nevat.

Com tinc la casa en continu trasllat hem costa trobar les coses i avui he trobat la foto que volia posar en el primer post dedicat al cim del Canigó. Com intente fer en cada cim, quan arribe a dalt ho celebre amb un bon trago de vi de la bota i com era el Canigó, el cim superat, havia de lluir la samarreta del millor equip de rugbi del nostre país: la USAP de Perpinyà. A sota duia una blava amb un nus blanc. Quan baixava em vaig trobar gent de Tortosa que em preguntaven si era de les terres de l’Ebre, jo responia que molt més al sud, de les terres d’un altre riu més xicotet, el Túria.

Continuant el post anterior sobre el Carnaval a Solsona, ara toca parlar del gegants que ixen a ballar. Aquests són els gegants bojos,ja que tot el carnaval solsoní és una paròdia de la festa major que es celebra al setembre. Com és una paròdia de la festa major, els gegant bojos són una burla popular del gegants oficials i no voreu ningú disfressat (potser algun pixa-pi despistat).Els actes més concorreguts són els balls del gegants i altres bestioles i la penjada del ruc a la torre de les hores (el ruc és mentida, però està molt ben fet) i el nomenament del mataruc d’honor de l’any.

Un dels anys que anàrem al carnaval de Solsona férem una visita a la Serra de Busa i en concret a un lloc conegut com “la presó” (El capolatell). Un penyot aïllat (només pot passar per una passarel·la  penjada en el buit), que durant la guerra del francès era utilitzat com a presó. Alguns presoners francesos, desesperats es llençan al buit al crit de «Mourir à Busa et resurgir à Paris» (aixó sembla ser un llegenda).
Al pla de Busa, crec que Roger Mas, el cantant solsoní ha gravat alguns dels seus videoclips.
Dedicat a la gent de Solsona, en particular al Ramon Cases i Xavier Gangolells.

Uns caps de setmana abans de Nadal, a Sant Feliu es fa l’aplec del Montclar, organitzat pel CEM. Es puja el diumenge al matí al cim del Montclar per fer un bon esmorzar, canviar les figures del pessebre, que estan fetes de fang i es deterioren d’un any a un altre (les figures es fan al mateix cim) i si cal canviar la senyera del cim. Com podeu comprovar, l’any de la foto es va haver de canviar i aquesta tasca la vàrem fer com poguérem, pujant uns damunt d’altres per poder enfilar-se al pal i canviar la senyera vella per una nova.
Dedicat a tota la gent que forma part del CEM o ha format part alguna vegada i en especial a la seva ex-presidenta Carme Arasa, veritable ànima del CEM durant molts anys.

Un any l’associació d’amics del Parc natural dels aiguamolls de l’Empordà (apnae) va organitzar un eixida en vaixell per estudiar les gavines i els gavians. Una amiga ens va convèncer per anar i ens vàrem apuntar. Vaig descobrir, que aixó de fer fotos a animals és molt difícil, ja que, com els nens no s’estan mai quiets. 
Vos deixe amb la versió de la cantant portuguesa Missia. Dedicat a Ana Pérez, de Saragossa.

Lletra de La Gavina :
F. Sires – Marina Rosell
Oh! Gavina voladora que volteges sobre el mar / i al pas del vent mar enfora, vas volant fins arribar / a la platja
assolellada, platja de dolços records / on dia i nit hi fa estada, la nina dels meus amors… / digues-li que sento dolça
melangia / i que en ella penso en tot moment. / Oh! si igual que tu gavina el mar poguês travessar / fins arribar a la
platja on tan dolçês recordar / i veure la imatge bruna en un suau despertar / de la nina que entre sonnis és tan grat
d’acariciar… / Quan la vegis…

El canvis rapidíssims en el format de la música o el cinema fan que no pugues comprar molt d’un format sinó després que passa? llençar a la deixalleria el VHS? (jo ja ho he fet), que fem dels cassetes (més modernament K7’s)?. Quin serà el proper a morir, el CD? el DVD? recordeu els CDs grandíssims que ens volia vendre fa uns anys l’editorial Planeta per vore millor el vídeos que amb el VHS? ens deien els comercials que era el futur. Jo no ho he vist mai a les tendes. Sort que sempre ens queda la xarxa i així poder escoltar el que ens agrada.

Els meus primers anys a Sant Feliu de Guíxols varen coincidir amb els últims anys del Rally Catalunya a la Costa Brava. Com encara no es feia en cap de setmana (coses de la televisió), encara et podies acostar caminant amb tranquil·litat a la carretera de Tossa de Mar per vore el cotxes de Sainz, Auriol, Makkinen i altres corredors i fer fotos.  La foto és de l’any 1998 i no sé de qui és aquest cotxe, però vaig posar-me en una bona posició i si fora millor fent fotos haguera pogut truere més profit a aquesta. Ara, reconec, que em vaig acollonir amb alguns cotxes que passaven fregant la barrera de protecció.

Al Capítol XII de la novel·la Les aventures de Tom Sawyer, Mark Twain escriu menys o més el següent:
“….La tieta estava preocupada, començà a provar tota mena de medicines amb el noi. Era una persona que es tornava boja pels específics i tots el mètodes nous per fomentar la salut o recuperar-la. Era una persona experimentada en aquest ram. En quant sortia alguna cosa nova, cremava en desitjos de provar-la, no en ella mateixa, ja que ella no estava mai malalta, sinó en qualsevol altra persona que estava prop d’ella. Estava subscrita a totes les publicacions de salut i fraus frenològics, i la solemne ignorància que duia damunt era com oxígen per al seus pulmons. Totes les tonteries que llegia sobre la ventilació, i la manera de gitar-se o d’alçar-se, i de com s’ha de menjar, i que s’ha de beure, i quant d’exercici s’ha de fer, i en quin estat d’ànim s’ha de viure, i quins vestits deu hom de posar-se, eren per ella l’evangeli; i no se n’adonava mai que el que recomanaven el seus diaris mèdics del mes llençaven per terra el que havien recomanat el mes anterior. La seva simpleria i bona fe la feien víctima segura……”

Aixó era escrit al segle XIX. Ara al segle XXI només hi ha que fer un poc de zàping per la TDT per vore que la cosa continua igual, però amb altres mitjans tecnològics per a que el frau siga més gran i la credulitat de molta gent continua estant la mateixa.
Nota: la traducció és meva, per tant perdoneu per la seva qualitat.

A la pagina 915 (en el capítol XVIII de la catorzena part) de Guerra i Pau Tolstoi fa una anàlisi del que avui en dia diríem el Líder. Ell usava “El gran” o “El sublim” per designar aquest concepte que tant a fet patir a la humanitat. Guerra i pau va ser escrita a finals de segle XIX i després encara vindrien altres Líders: Hitler (Der Führer), Mussolini (el duce), Stalin, Lenin, Franco, Castro, Pol Pot, Mao, Pinochet,…….. Sembla que no aprenem, ja que encara hi ha polítics actualment que es pensen ser Líders sublims.
Per cert, el Sr Georges Frêche, president del consell del Llenguadoc-Rosselló vol plantar (de fet ja ho està fent a Montpeller) unes monumentals escultures on apareixeran alguns d’aquests “Líders”. Georges Frêche és conegut per la seva antipatia a tot és que no sone a francès i “grandeor”.

Guerra i Pau (Pàgina 915. Capítol XVIII, catorzena part)

 Per al
grans el mal no existeix; en el compte dels grans n pot ésser inclosa cap
infàmia.

-És gran! –Diuen els historiadors, i aleshores ja no hi
ha ni bé ni mal, només “el gran” i el “no gran”; “gran” és el bé, “no gran” és
el mal.

Gran, segons ells, és la qualitat d’alguns éssers
particulars, als quals diuen herois. I Napoleó, que fugia ficat en una bella
pellissa, tot abandonant  els seus companys
que sucumbien i homes que deia ell mateix que havia portat allà, troba que és
gran i té l’ànima tranquil·la.

Del sublim [veu en ell mateix alguna cosa de sublim} al
ridícul només hi ha un pas –deia.

I tothom, de cinquanta anys ençà, repeteix: Sublim! Gran!
Napoleó el Gran! Del sublim al ridícul només hi ha un pas!

I
ningú pensa en el fet de reconèixer la incommensurabilitat  de la grandesa amb la mesura del fet del bé i
del mal és la confessió de la seva nul·litat i de tota la seva petitesa

El primer dia de classe amb horari de tarda, anàrem a berenar i donar una volta per les dues fonts que hi han prop d’Olocau: la font de la Salut i la font del Frare. La passejada fins a la primera és molt curta i vas veient tota l’estona una panòramica del poble (sobretot la Torre i la casa de la Senyoria) i del Carraixet. La segona és un poc més llarga i comença a l’altra part del carrer que va per darrere de l’escola. Passes per l’arquet (que crec que és romà) i després per la font de la Cava fins arribar a la font del Frare, del segle XVIII.

Al bar freqüentat per Hemingway es vàrem trobar aquest adhesiu que reclamava la llibertat del meu país. Però la veritat és que als pobres cubans els fa més falta que a nosaltres lliurar-se de la dictadura hereditària i comunista que allà tenen instal·lada (per cert senyors de TV3, els Castro es varen anticipar als nord-coreans en axiò d’heretar).
Aquest viatge és del que tinc més mals records. No sé com aguantí una setmana entre tanta misèria i hipocresia comunista. L’únic que vaig disfrutar va ser les estones a la natura, la música i els records d’escriptors com Hemingway.