Entre el Túria i el Ridaura

Al bar freqüentat per Hemingway es vàrem trobar aquest adhesiu que reclamava la llibertat del meu país. Però la veritat és que als pobres cubans els fa més falta que a nosaltres lliurar-se de la dictadura hereditària i comunista que allà tenen instal·lada (per cert senyors de TV3, els Castro es varen anticipar als nord-coreans en axiò d’heretar).
Aquest viatge és del que tinc més mals records. No sé com aguantí una setmana entre tanta misèria i hipocresia comunista. L’únic que vaig disfrutar va ser les estones a la natura, la música i els records d’escriptors com Hemingway.

A la pàgina 805, en el capítol IV de la dotzena part de Guerra i pau, Tolstoi fa un crítica, al meu entendre, del patriotisme, que quasi sembla un lliberal defensant els interessos individuals, però que de retruc afavoreixen el devenir de la nació, en aquest cas la russa.

Guerra
i pau (pàgina 805. Capítol IV- Dotzena part)

A nosaltres, que no
vivim en l’època en què Rússia era gairebé mig conquerida, que els habitants de
Moscou fugien cap a les províncies llunyanes, que s’alçaven milícies una
després  de l’altra per defensar la
pàtria, ens sembla que tots els russos, petits i grans, no pensaven sinó a
sacrificar-se, a salvar la pàtria o a plorar-ne la pèrdua. Totes les
narracions, totes les descripcions d’aquell temps, totes sense excepció, només
parlen de sacrificis, de l’amor a la pàtria, del desesper, del dolor i de l’heroisme
dels russos. En realitat no era pas així. Ens ho sembla només perquè del passat
no en veiem sinó l’únic interès històric general d’aquell temps i prescindim de
tots els interessos particulars, humans, que tenien els homes d’aleshores. En
realitat, però, aquests interessos personals del moment són molt més importants
que els interessos generals i els primers priven de sentir i de veure els
segons. La majoria d’homes d’aquell temps no es preocupaven gens per la marxa
general de les coses i només es guiaven pels seus interesso personals immediats,
i aquesta gent, precisament, eren els actors més interessants dels
esdeveniments d’aleshores.

Aquesta és la platja que més m’agrada d’illa de Tenerife. De sorra negra, tranquil·la, lluny del turisme de la piscines Martiañez o el Loro parque, o el turisme de borratxera del sud de l’illa. Com està al nord de l’illa,l’oratge és molt canviant. Un any, de tornada a l’hotel poguérem assistir a un partit de waterpolo entre el Martiañez, l’equip local, i l’Athletic Barceloneta. Guanya l’Athletic i en aquell equip jugaven alguns campions olímpics. El més sorprenent és que un partit del màxim nivell era gratuít. Una anècdota era que alguns dels jugadors del Barceloneta coneixien a una de les xiques que en varen acompanyar en aquell viatge, ja que ella havia estat saltadora del CN Montjuïc.
Any més tard recordava aquests viatges estudiantils a Tenerife amb un company d’aventures polítiques, ja que ell havia treballat de corresponsal de premsa a les Canàries i havia pogut entrevistar a Antonio Cubillo, líder del MPAIAC (partit independentista canari), que va patir un atemptat terrorista del qual molts acusen als serveis secrets espanyols i al ministre Rodolfo Martín Villa. El varen apunyalar a Argel i va quedar invàlid.
Dedicat a Iolanda Leon i Robert Remus.

Beth, la xica d’OT i Eurovision sembla haver-hi canviat molt des de Àmbit a Manresa (Records per al Ramon Cases, de Solsona)

Bé, avui diada nacional del país veí a ponent, els hem de felicitar per la seva festivitat (i també a totes les Pilars del mon), però cal recordar-los que nosaltres no celebrem aquesta festa (almenys com ells voldrien, ja que com he dit abans, cal celebrar l’onomàstica dels familiars i aquestes coincidències no es poden evitar)
Foto: Partit al Camp Nou de la nostra selecció contra el Brasil de Ronaldinho. Almenys a les costellades  ens ho passem bé.

Una cançò d’Ivan Lins interpretada per Maria de Medeiros en el seu primer disc.

omecar De Novo lyrics

(I. Lins - V. Martins)
Começar de novo e contar comigo
Vai valer a pena ter amanhecido
Ter me rebelado, ter me debatido
Ter me machucado, ter sobrevivido
Ter virado a mesa, ter me conhecido
Ter virado o barco, ter me socorrido
Começar de novo e contar comigo
Vai valer a pena ter amanhecido
Sem as tuas garras sempre tão seguras
Sem o teu fantasma, sem tua moldura
Sem tuas escoras, sem o teu domínio
Sem tuas esporas, sem o teu fascínio
Começar de novo e contar comigo
Vai valer a pena já ter te esquecido...

El Cap de Creus dóna per moltes excursions. Una de les que vàrem fer va ser pels voltants del Cap Norfeu, dalt de Roses, entre cala Montjoi i Cala Joncols. La foto correspon al lloc on està la torre del Cap Norfeu. Evidentment passàrem per El Bulli, però estava tancat. Crec que em quedaré sense poder anar a menjar a aquest restaurant, ja que Ferran Adrià vol tancar-lo en un any. Llàstima.

Reflexions sobre la repetició de curs.

L’altre dia mirava
la composició d’un grup de segon curs d’ESO. Hi havien 7 repetidors, i
d’aquests 7, 6 eren el que podríem dir bi-repetidors, és a dir uns alumnes que
han repetit 1r, han passat automàticament a segon al curs següent (normalment amb
quasi totes les assignatures pendents) i ara han tornat a repetir al segon curs.
Com a conseqüència un alumne amb dos anys més que la resta i sense ganes de
treballar que molesta als altres components del grup. A aquests alumnes cal
afegir els alumnes que han repetit el curs anterior primer curs i ara han
passat a segon per promoció automàtica (també, la majoria, amb quasi totes les
assignatures suspeses). Aquesta situació crec que és extrapolable a la resta
d’instituts del país.

Quan entrà en vigor
l’ESO la gent es queixava que si no es suspenia, no es fomentava la cultura de
l’esforç i  tindríem un ensenyament mediocre (teníem raó). Van instaurar la
repetició, primer una vegada per cicle i després una vegada per curs. Però el
problema no s’ha solucionat donada l’experiència dels anys recents.

Quina és la
solució? No ho sé, però mentre els alumnes estiguen obligats a estar al centres
fins al 16 anys sense donar-los altres alternatives a les classes normals, no
hi ha res a fer. Treure l’obligatorietat fins al 16 anys? No s’atreviran els
polítics (recentment es parlava de augmentar-la fins als 18!). Fer estudis o
aules especials? No ho faran, costa massa diners i en aquest país invertir en
educació està mal vist. Després d’haver treballat a Catalunya i València, ara
puc comparar, allà almenys es fomentava més la formació professional com a
eixida professional. Ací sembla que volen o totxos o universitaris, sense terme
mig, sense tècnics professionals. D’ací uns anys es queixaran que la gent de
fora (millor preparada) els treurà la feina.

Una demostració que amb 82 minuts es pot fer  una pel·lícula molt bona, és aquest film de Patrice Leconte, amb Jean Rochefort i Anna Galiena. La varem vore als desapareguts Cinemes Albatros de València. Una mala notícia la desaparició d’aquestes sales.  Aquest post està dedicat a Mar Escamilla, valenciana, seguidora granota que viu a l’Empordà. Fa temps li vaig regalar aquesta pel·lícula en format VHS, però com la vaig comprar a Baiona, tenia problemes per vore-la, ja que els veïns del nord gasten un sistema de tele o vídeo diferent al d’ací.

Un cançò del grup Blues del Picolat, agermanament entre el Mississipi i el Tet.

Una de les coses que recorde de quan feien cinema al meu poble, era el poder agafar trossets de pel·lícula que queia a terra a la cabina de projeccions, per després mirar-les a la llum i fer volar la imaginació. Aixó passava, sobretot, a les sessions dobles de les tarde d’estiu del “Clarin” i “La Unió”. Anys més tard vaig recordar tot açò al vore a Terrassa el film Cinema Paradiso i sobretot la seva escena final

Una pel·lícula que em va agradar molt en el moment de la seva estrena i encara disfrute molt sentint la BSO de mateixa és aquesta segona pel·lícula dirigida i interpretada per Edward Burns (li arribaren a dir el Woody Allen catòlic). No sé com és que aquest director no s’ha prodigat més; però és normal, a la indústria no crec que li agraden el tipus de films que fa o feia, no gaire comercials. Vos deixe amb la cançó Walls, interpretada per Tom Petty and the Heartbreakers, autor de la BSO i dedique aquesta cançó a Montserrat Hervàs de Sabadell.

Some days are diamonds

Some days are rocks

Some doors are open

Some roads are blocked

Sundowns are golden

Then fade away

But if I never do nothing

I’ll get you back some day

Cause you got a heart so big

It could crush this town

And I can’t hold out forever

Even walls fall down

And all around your island

There’s a barricade

It keeps out the danger

It holds in the pain

Sometimes you’re happy

Sometimes you cry

Half of me is ocean

Half of me is sky

But you got a heart so big

It could crush this town

And I can’t hold out forever

Even walls fall down

And some things are over

Some things go on

And part of me you carry

Part of me is gone

But you got a heart so big

It could crush this town

And I can’t hold out forever

Even walls fall down

Baby you got a heart so big

It could crush this town

And I can’t hold out forever

Even walls fall down

They fall down

Mit aquí un text de Jon Mirande, el gran poeta basc PARÍS BEURET

En un carrer de París,
Entaforada entre edificis bruts,
Hi ha una casa encara més bruta,
Que me fa molta tristor
Només de fer-ne esment.
Allí, justament, és on vaig a treballar,
Hi esborroni papers amb el meu llapis.
No en puc sàller fins a les sis
I m’avorreixi com una ostra
En una sòrdida oficina.

Tinc per companys
uns treballadors exemplars;
Cada matí me saluden
En silenci, car m’estimen tant
Com el Diable pot estimar Déu.
Allí estan, com uns corbs
—Coà, coà, coà—
Escorxant el proïsme:
Tenen la llengua lleugera,
Els meus companys exemplars.

M’alci de bon matí
I vaig cap al treball… arrossegant-me…
El cor se’m posa en un puny
Sempre que entri en la sala
I senti les donasses
Posant a parir els proïsmes,
Dones de llengua podrida;
No paren de parlar per res del món,
I això que matinegen…

Les dones de l’oficina,
Les primes i les grosses,
Són totes lletges.
Qualsevol que pogués,
En veure-les, posaria terra pel mig,

Però me toca tenir-les a la vora
—I ausades que me fa mal
això, hores i hores—
A mi, gentilhom basc!
Ai, diables amb pell de dona!

Sovint contempli el cel,
Per bé que això encara m’entristeix més,
Perquè m’envisi que
Haig de romandre allí.
Per allunyar aquesta gran tristor, 
Me posi a escriure poemes,
Molts i bells versos bascos,
Dolços els uns, amargs uns altres
—Segons el meu humor—.
Així almenys m’entretinc fins a les sis.

D’aquesta manera, en una oficina
Entre senyorones garleres,
Se succeeixen els meus dies,
Per bé que m’entristeix
Només de fer-ne esment.
Cada vegada més enfollit
Emborronant papers amb el meu llapis
En la benvolguda oficina de Beuret,
En un carrer de París…

 

 

traducció d’Eduard J. Verger que he rossellonejat un bri.

Del bloc de Joan-Daniel Bezssonoff)

Fa quatre anys, vaig entrar a l’ajuntament d’Irun (Irún, en castellà).

—Egun on! Buenos días…Quisiera visitar la exposición sobre Luis Mariano…

—Señor, era el año pasado.

—¿El año pasado? ¡Qué alegría! Así que tengo sólo un año de retraso, yo que habitualmente llevo cincuenta...

Enguany
s’ha celebrat el quarantè aniversari de la desaparició del gran tenor
basc, el pitjor actor del món i el millor cantant del món, a l’encop…A
l’estat espanyol, han sovint considerat Luis Mariano com un dels ‘ cantantes del régimen.
‘ Quin error! Ell i els seus pares van fugir del País Basc a l’estiu
del 1936. El 1967, en ple franquisme, Mariano va gravar un disc de
cançons basques i el seu testament estipulava que dos bascos del nord i
dos del sud portessin el seu taüt ja que, per als bascos, no hi ha
frontera…

Si
bé Luis Mariano era molt conegut al sud del Pirineu, a França va
arribar a la categoria de mite i tothom —tothom dels 7 als 77 anys—
coneix dues o tres cançons com México, Violetas imperiales o Mamá, la más bella del mundo.

En una de les seves últimes entrevistes, Mariano, conscient del caràcter molt particular de la seva veu, declarava: ‘ Mariano restera toujours Mariano. On aime ou on n’aime pas mais quand on aime, c’est pour toujours. ‘

El
problema, amb els grans artistes desapareguts com Luis Mariano, Frank
Sinatra o Nat king Cole, és que les grans companyies de discos sempre
venen les mateixes compilacions amb les mateixes cançons. Fa més de
trenta-cinc anys que escolto les gravacions de Luis Mariano i existeix
un grapat de títols que busco apassionadament. Malgrat les meves
recerques a les botigues especialitzades, a webs hi ha cançons que
encara no he trobat. (Pájaro enjaulado, ¡Cuánta felicidad !, Ah !Quel bonheur, Muriéndome de amor

Tus lágrimas, Puerta de caballos, El sirtaki de Zorba, Ecoute-moi, Adiós, adiós )

S’acaba d’editar una capsa de cedés ‘ Luis Mariano, Le Prince de Lumière, intégrale des chansons de 1951 à 1959 ‘
(Marianne Mélodie) amb altres cançons que també cercava des de feia 30
anys…A la gent que no comparteix la meva passió, li aconsello que
escolti sense prejudicis ‘ Valencía mía ‘ on l’art vocal de Mariano és prodigiós i la deliciosa ‘ Separación sentimental ‘ plena de humor. ‘ Pensar que yo fui / hasta que te vi / campeón atlético / Por un poco más / si tú no te vas / me quedo esquelético…’

El lector francòfon llegirà amb profit Saint-Luis de Christophe Mirambeau, Flammarion,

El lector hispanòfon Luis Mariano, una vida entre el cine y la opereta, Alberto López Echevarrieta, editorial Euskadiko Filmategia, 1995

Un dia o dos després de Sant Joan del 2005 vaig fer el cim del Canigó, muntanya emblemàtica al nostre país. Del seu cim ix la flama amb la qual s’encenen la majoria de les fogueres de Sant Joan. Quan vaig arribar al cim encara hi havien restes de la foguera d’aquell any. Vaig pujar per la part de darrere (per la xemeneia), que és una mica més díficil, peró més bònic. Baixar va ser un passeig fàcil on em vaig trobar molta gent pujant al cim amb xiquets xicotets. De tornada al poble, enlloc de tornar per l’autopista, vaig preferir les corbes i la carretera que va per la costa des de Cotlliure a Llançà.