Fa dotze anys vaig escriure un apunt dedicat al procés independentista i les possibles violències que es podien desfermar segons com avancés. Després de les eleccions de diumenge passat és hora d’actualitzar-lo, tenint en compte la conjuntura en la qual amb la liquidació del “procés” els actes de violència derivats del mateix estan disminuint per deixar pas a noves expressions de les tensions profundes que coven al si de la societat catalana.
Borja Vilallonga escrivia l’endemà de la jornada electoral a la revista “Mirall” un article titulat, “Les eleccions de l’ordre i el pistolerisme“, del qual val la pena retenir-ne aqueix paràgraf: “Però l’element més xocant i estrident, a banda del col·lapse sabotejant dels trens de rodalies de Renfe en plena jornada electoral, ha estat l’explosió d’odi que ha marcat la campanya. La majoria dels partits, amb dues excepcions notables, han practicat el pistolerisme—una nova mena de pistolerisme. Hem pogut assistir, atònits, a l’espectacle més deplorable del postprocés. Tot el que s’ha dit: els insults, els atacs denigrants i abjectes, les mentides… Tot el que s’ha fet: les caceres de bruixes, les enèsimes cancel·lacions, els escraches, les contra-manis suposadament antifa… La violència que s’ha exercit contra tots i tothom ha marcat la precampanya i la campanya electoral. Els únics que no han adoptat aquestes tàctiques han estat el PSC i el PP. I, en una certa mesura, Aliança Catalana. La resta de partits, líders i seguidors, s’han comportat com vers assassins, disposats a tot, movent sicaris i organitzant processos inquisitorials que haurien d’avergonyir la democràcia catalana”.
La violència woke, l’antisemita i la (falsament) antifeixista estan a l’ordre del dia. El wokisme ha esdevingut la doctrina multiforme del progressisme d’arrels totalitàries hegèmonic a Catalunya per imposar-se contra les societats obertes occidentals i, en concret, contra les formes de vida i treball pròpies de la catalanitat. La característica de les expressions wokistes és la manca de rigor històric i polític, l’absència d’autocrítica i el gust per la censura com a forma de negacionisme de les realitats que no encaixen amb els seus dogmes. Catalunya, allunyada de tota perspectiva a curt termini de llibertat i prosperitat s’enfonsa en el fangar de la dissolució identitària i la cohesió social. Sota l’aparent restabliment de l’ordre autonòmic espanyol garantitzat pel PSC/PSOE els conflictes socials i ètnics s’incrementaran dissortadament atesa la impunitat de la ignorància i el fanatisme que rauen rere les proclames antisemites, anticapitalistes, islamo-gauchistes, propalestines i tota una llarga corrua d’impostures.
La propagació de l’odi contra Israel en nom de l’antisionisme i la solidaritat amb la “causa palestina” és el preludi de la violència -de baixa intensitat de moment- que s’empra contra la comunitat jueva catalana i els cata-sionistes. Mitjans públics (TV3) i privats (Vilaweb) deslegitiment diàriament Israel a base d’informacions esbiaxades o silenciant les que reflecteixen la realitat dels fets, atorgant via lliure a les derives antisemites que bramen falsetats del tipus “del riu a la mar”, Israel genocida, estat-apartheid, racista i colonialista, equiparant-lo al nazisme. La inversió de la realitat i la història és el prolegòmen dels actes de violència física.
La violència contra els jueus es compagina amb l’ocultació del gihadisme autòcton: cap informació sobre el grau de penetració entre les comunitats islàmiques i silencia de les detencions aïllades d’individus vinculats digitalment a les xarxes gihadistes.
Unes tàctiques similars s’apliquen a la lluita contra “l’extrema dreta” nostrada, personificada ara per ara per Aliança Catalana. Deslegitimació arbitrària sense dret a rèplica, boicot mediàtic i desinformació sistemàtica. En el cas de Vilaweb, negant fins i tot el caràcter independentista de la formació, excloent-la del conjunt del moviment, adduint que predomina el racisme i la xenofòbia en la seva configuració política. La violència contra l’extrema dreta en nom de l’antiracisme i l’antifeixisme arbitrari està servida i legitimada a l’avançada.
Post Scriptum, 9 d’octubre del 2024.
L’atac d’ahir contra Pilar Rahola per part de joves de la secta anti-independentista denominada Horitzó Socialista és una mostra més de la violència -simbòlica, de baixa intensitat- que l’antisemitisme que campa a Catalunya amb la impunitat oficial garantida practica contra els dissidents de l’ordre imposat pel wokisme autonòmic.
Post Scriptum, 25 de gener del 2025.
Les agressions contra els militants d’Aliança Catalana van pujant de nivell enmig de la complicitat mediàtica i política envers els agressors. Avui, El Nacional.cat ho explica així: “Silvia Orriols denuncia l’agressió a un militant d’Aliança Catalana a una carpa a Barcelona. Un grup de manifestants ha destrossat la carpa que el partit tenia a una plaça de Les Corts”.
Post Scriptum, 8 d’octubre del 2025.
Xavier Roig retrata encertadament al seu blog “Parlem clar” la dissortada Catalunya on campen els totalitarismes woke, palestinista, neo-estalinista, antisemita, antiliberal i, en resum, anticatalà perquè destrueix l’ànima d’un poble que estimava la llibertat. El proppassat 25 de setembre, “Un país presoner d’ell mateix“.
Ara fa poc, la llibreria Pati de Llibres de Sant Cugat del Vallès va ser objecte d’un atac vandàlic amb l’objectiu d’estigmatitzar la propietària. Li van pintar la façana amb la bandera Palestina i les paraules «còmplice del genocidi» i «sionista». Obra d’alguns amants del totalitarisme que s’autoqualifiquen d’antifeixistes. L’incident no ha merescut cap concentració de rebuig ni cap manifestació clara i ferma. Anem malament. El fet que jo personalment sempre hagi defensat l’existència d’un estat palestí i que estigui convençut que en Netanyahu és un animal no és un obstacle per percebre amb desgrat la Palestina que ha regalat el poder a Hamas i a Hezbollah. I que ha esdevingut una nació que cap estat àrab –ni ric, ni pobre– vol acollir. Tenen l’absoluta certesa que Palestina arrossega, com a marca de fàbrica, el terrorisme.
Així com he sentit proisraelians criticar els actes que actualment duu a terme Netanyahu –la prova són les reaccions als diferents països occidentals–, no he llegit a casa nostra cap crítica al fet que la població de la franja de Gaza cedís el govern a Hamas, tot ignorant l’Autoritat Palestina. Ni tampoc llegeixo ningú que manifesti –com sí que passa, encara que amb comptagotes, en alguna premsa estrangera– una realitat: el dia que Hamas alliberi els ostatges, el conflicte bèl·lic actual s’acabarà. O és que, en el fons, no es desitja l’aturada de morts? Recomano l’article aparegut a Le Monde «L’écrasante responsabilité du Hamas dans la catastrophe palestinienne» del 31 d’agost passat.
Amb tot, no pretenc centrar l’article només en aquest conflicte bèl·lic del Pròxim Orient, sinó només utilitzar-lo com a mostra d’allò que s’amaga darrere d’aquesta actitud catalana consistent a ser els primers, els més destacats, en tot allò que significa l’antisistema. En altres països, rere l’antisionisme s’hi amaga l’antisemitisme. No ens enganyem. El conflicte de fons és que Israel és un bocí d’Occident incrustat al Pròxim Orient. I a casa nostra el que s’amaga rere l’antisionisme és, purament, l’odi al sistema occidental de vida. I, per tant, també antieuropeu. Per què us penseu que l’apassionament per Palestina no es demostra per Ucraïna?
El problema català actual, al meu entendre, és que, amb l’aparició de l’estat del benestar –que no és, precisament, un invent que ens haguem guanyat–, aquest tarannà –certament poca-solta, abillat de solidaritat universal irresponsable– ha calat més enllà de les classes populars i necessitades que, en el passat, van caracteritzar les revoltes del país i que, fins a un determinat punt, explicaven determinades actituds. Ara no. El país, majoritàriament benestant, ha quedat presoner del discurs progressista tardofranquista que la Transició va consolidar. I, si bé el panorama occidental dels darrers decennis ha estat dominat per corrents certament progressistes –l’èxit de la socialdemocràcia ha estat d’agrair–, a Catalunya la qüestió ha agafat caires grotescos amb actituds fora de sentit. Una societat de pensament públic estovat i fofo, de verborrea superprogressista, que estigmatitza la dissidència. Amb actuacions fora lloc que ens porten a ser observats amb perplexitat, com un fet gairebé folklòric –més encara quan a Europa tothom sap que, ens agradi o no, qui va pavimentar la classe mitjana va ser Franco, i que, per vergonya nostra, va morir al llit.
L’extrema dreta és un perill, segur. Però també ho és l’extrema esquerra que ha aconseguit inculcar en la societat catalana que, de dolents, només n’hi ha a l’altre bàndol. I que ens vol fer creure que, per lluitar contra aquesta extrema dreta que ens amenaça, la recepta consisteix en més extrema esquerra. Una permanent propaganda –que els mitjans catalans, tots, han comprat– que, per blindar-se i perpetuar-se rere l’immobilisme, amenaça amb el possible triomf de l’extrema dreta.
Els que sempre hem estat antitotalitaris, tot això no ho podem acceptar. Perquè fa massa temps que la correlació de forces de govern a Catalunya –l’esquerra, fins i tot el centredreta, en coalició amb l’extrema esquerra– estan malbaratant la democràcia, ens està desnacionalitzant i aplanant encara més el camí a l’extrema dreta.
Catalunya ha entrat en una deriva perillosa que ens pot portar a ser allò que no hem volgut ser mai: una província espanyola de tercera. Una argentinització clara i evident. Fa poc, un empresari de comarques dedicat a la comercialització de productes frescos i empaquetats, ecològics i de proximitat, que prové de l’esquerra arrelada a la terra, progressista i sensible amb el país, em deia: «Hem convertit Catalunya en un territori plagat de cupaires». I ho deia pel fet que tot és alternatiu, no s’accepta cap proposta racional. Un tarannà, una actitud d’intransigència amb aparences de bondat social, una falta de debat intel·ligent que ha esdevingut asfixiant.
De totes les societats occidentals que conec –i, us ho asseguro, en conec una bona pila–, no n’he trobat cap de tan rabiosament antiliberal. I no parlo del concepte econòmic, sinó de la liberalitat que ha de practicar qualsevol societat democràtica que pretengui ser rica i pròspera. L’any 2000 l’ingrés per càpita de Catalunya equivalia al 92 per cent de la mitjana europea. Avui representa el 87 per cent. Vosaltres mateixos.
Avui, ho amplia amb aqueix: “Asfixiats en un país sectari”.
Post Scriptum, 1 de gener del 2026.
No conec qui hi ha al darrere de l’equip Catalunya Tech Briz que el propassat 22 de desembre feia públic la segona part del report “Catalunya 2056 (II): Crònica de la propera guerra civil catalana. De la decadència gestionada a la fragmentació multicultural, i de la guerra d’enclaus urbans a una Catalunya-fortalesa capaç de resistir el desordre continental”. Però, en tot cas, val la pena estudiar-lo com a hipotesi ja que els autors recullen projeccions demogràfiques, dades econòmiques, estudis acadèmics sobre conflictes interns com és el cas de l’anglès David Betz contextualitzant el cas català dins de tendències més àmplies que afecten Europa Occidental.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!