La teua manera d’acomiadar-me em fa sentir tant bé que només per això ja paga la pena que tornes. T’agafo la paraula i la cintura, però de seguit et prenc pel coll i cerco la teua boca i m’amorro com lo polp s’enganxa, a la desesperada, al volantí cobert amb un drap blanc per dissimular los hams. Ara mos besem com lo primer dia, Michi. T’estimo tant, Michi, que viure així o aixà ja me la pela. Segur que recordes aquella volta a l’aeroport de Girona. Ets l’aire que respiro. Jo poso el migdia i tu la màgia. Alguna volta vaig somniar que no mos tornaríem a vore i en despertar estava desolat. Los gintònics, al migdia, salven. Qui digue que no, no sap res de l’amor, ni de les ganes d’escriure tota una nit, cavil·lant coses sense sentit, només pel plaer d’escriure i anar xumant de la litrona. Mos tornarem a vore, allà al Cel. Jo t’esperaré, cada migdia, dalt d’un núvol blanc, convençut que arribaràs més calenta que un llum de ganxo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!